"Don't Let the Bastards Get You Down"

Si he de triar una cançó d'aquest 2025, em quedo sense dubtar-ho amb "Don't Let the Bastards Get You Down", composició de Margo Price –amb participació de Rodney Crowell– que posa al dia el vell crit de guerra de Kris Kristofferson, tan oportú com sempre, més necessari que mai. No és només el que diu, sinó com ho diu i en quin context ho diu.

"Don't Let the Bastards Get You Down" és un dels singles de "Hard Headed Woman", el cinquè àlbum de Price i el plàstic on ha retrobat el rumb que semblava haver perdut a l'anterior "Strays". També l'obra que confirma i referma d'una vegada per totes la seva autora com un dels valors més segurs de la música d'arrel nord-americana contemporània.

Don't let the bastards get you down

Don't sell your heart to no business man

He'll sell it back next time around

Don't let the bastards get you down

Nat Simons amb Cherie Currie

Certifica Nat Simons el seu acostament cap al rock'n'roll d'estètica glam, iniciat ara fa dos anys a "Felina" (2021). I ho fa amb una versió de "Queens of Noise", el clàssic de les Runaways, a duet amb la mateixa Cherie Currie. La pista formarà part de "Felinas", un llibre-disc de propera edició on la madrilenya regravarà peces pròpies i versionarà clàssics del rock compostos per dones amb el suport d'artistes convidades, a més d'incloure entrevistes a figures com Lucinda Williams, Margo Price, Amanda Shires, Nicole Atkins o les components de Larkin Poe. De la producció del disc se n'encarrega tot un Igor Pascual, qui també hi toca la guitarra. Poden escoltar "Queens of Noise" a Youtube.

Dues bandes (nord-)americanes

Drive-By Truckers, portaveus dels Estats Units que hi ha més enllà de Washington.

Les seves carreres s'han desenvolupat de forma gairebé paral·lela, els seus discursos han crescut d'igual manera i els seus respectius públics també mengen pràcticament a part. Sigui com sigui, tant Drive-By Truckers com Wilco es poden contemplar per mèrits propis i sense discussió possible com dues de les bandes més grans del rock d'arrel nord-americana del segle XXI. I ho poden fer després de dues trajectòries que van començar durant la dècada dels 90 –la de Wilco, amb Uncle Tupelo com a punt de partida, bastant abans que la dels Truckers-, que han evolucionat al seu aire sense perdre de vista els seus principis fundacionals, i que en ple 2022 es troben tan a prop en termes conceptuals que gairebé podrien anar de la mà.

Portaveus –potser involuntaris, però portaveus al capdavall- d'aquells Estats Units que s'estenen més enllà de les altes esferes de Washington, Drive-By Truckers des del Sud més profund i Wilco des d'un Midwest que es troba a l'altre extrem en termes més que geogràfics –recordin que els extrems tendeixen a tocar-se-, tant els uns com els altres van adreçar a la seva manera el daltabaix de l'era Trump –els primers amb "American Band" (2016), "The Unraveling" (2020) i "The New OK" (2020); els segons amb "Ode to Joy" (2019)-. Amb tan sinistre personatge fora de la Casa Blanca, però amb el seu fantasma encara planant sobre un país que no havia estat tan fracturat socialment des de feia dècades, totes dues bandes han publicat enguany dos àlbums que els connecten amb les seves arrels i on, sense provar d'oferir respostes, segueixen sonant fruit del seu temps.

Drive-By Truckers van lliurar el mes de juny un "Welcome 2 Club XIII" que es capbussa en aquella concepció fresca i renovadora del southern rock que al seu dia els va perfilar com tot allò que han acabat esdevenint. La peça titular, que injecta embranzida punk rock a les arrels Americana al més pur estil d'uns Replacements, és un homenatge al club d'Alabama on Patterson Hood i Mike Cooley es van foguejar durant els seus inicis –"Tonight we're gonna be entertained / By our favorite Foghat cover band", proclama la lletra, en una declaració de principis com una catedral-. La resta de l'àlbum també és de naturalesa autobiogràfica –a destacar la participació vocal de Margo Price al country rock estripat de "Forged in Hell and Heaven Sent" i la caràtula amb il·lustració de l'inconfusible i recentment desaparegut Wes Freed-.

Wilco, d'altra banda, havien publicat setmanes abans l'oportunament titulat "Cruel Country". El primer disc que reuneix tots els components de la banda en un estudi –i gravant en directe, és clar- des del llunyà "The Whole Love" (2011)-. Però sobretot el retorn al country que havia estat la raó de ser de Jeff Tweedy i companyia ja des que van abanderar el so Americana –i allò que es va anomenar country alternatiu- durant els dies d'Uncle Tupelo. La peça que el titula adreça l'estat de les coses a la terra de Mark Twain i Bob Dylan, i com la resta del plàstic sona tan estripada i orgànica com els Wilco més bàsics, aquells que un sector del públic festivaler encara sembla pendent de descobrir. 21 anys després que el canònic "Yankee Hotel Foxtrot" (2001) canviés totes les regles del joc possibles i els valgués el qualificatiu de Radiohead nord-americans, els de Chicago segueixen mirant enrere alhora que caminen sempre endavant.

Adia Victoria - "A Southern Gothic" (2021)

Vam descobrir la música d'Adia Victoria ara fa ben bé sis anys, quan va debutar amb el ja prometedor "Beyond the Bloodhounds" (2016). Un primer àlbum que s'emmirallava en la tradició sonora del Sud dels Estats Units –en especial el blues que sempre ha estat part essencial de l'adn de la de Carolina del Sud-, alhora que oferia una lectura crítica de la regió amb una lírica d'allò més punyent i un discurs que bevia també de les formes més elèctriques del rock alternatiu –les comparacions amb PJ Harvey no eren gratuïtes-.

Des d'aleshores ha gravat un àlbum amb Aaron Dessner (The National) a la producció –"Silences" (2019)- i ha acabat trobant el seu lloc en unes coordenades sonores molt més tradicionals –però no per això menys originals-, les que explorava l'any passat a "A Southern Gothic", un tercer àlbum produït per tot un T Bone Burnett, i amb tota probabilitat la seva obra definitiva a data d'avui. Un treball que canta a les bondats del Sud –que hi són, més enllà dels tòpics-, però també segueix denunciant una realitat difícil d'assumir quan una és dona i afroamericana.

Amb una nòmina de col·laboradors que inclou pesos pesants com Margo Price, Jason Isbell o Matt Berninger (The National)-, l'àlbum alterna les formes més primitives i ancestrals del blues –"Mean-Hearted Woman", "You Was Born to Die", "Carolina Bound"- amb mirades a registres perifèrics que parteixen de la tradició per mirar molt més enllà de les etiquetes –el soul crepuscular de "Whole World Knows", el rock claustrofòbic de "Troubled Mind" o la psicodèlia mutant de "Far from Dixie"-. Un disc de confirmació amb totes les lletres.

Molly Tuttle

Obrint noves vies expressives.

Si ahir parlàvem d'aquest nou referent del bluegrass que ha resultat ser Billy Strings, avui toca referir-nos a una bona amiga seva com és Molly Tuttle. El de Michigan i la californiana no tan sols són contemporanis –ell va néixer el 1992, ella al cap d'un any-, sinó que entre tots dos representen dues formes diferents però sobretot complementàries d'entendre la música d'arrel nord-americana. Si ell presumeix de veu pròpia sense necessitat d'allunyar-se d'un cànon del qual encara es pot treure molt de suc, ella opta per obrir noves vies expressives a partir d'aquest mateix cànon.

Les cançons de Tuttle poden recordar en ocasions a les d'Alison Krauss, en d'altres a les de Pistol Annies o fins i tot a les de Dixie Chicks abans que renunciessin a la primera part del seu nom. Country amb ànima pop i esperit inquiet, que fa servir la tradició com a punt de partida cap a nous horitzons. El seu tercer àlbum en solitari –abans d'anar pel seu compte havia militat en formacions com The Goodbye Girls-, "Crooked Tree", va sortir el mes passat i compta amb col·laboracions de pes com les d'Old Crow Medicine Show, Dan Tyminski –dels Union Station d'Alison Krauss-, Margo Price, Gillian Welch o el mateix Strings.

Loretta Lynn - "Still Woman Enough" (2021)

Sembla que l'aliança entre Loretta Lynn i John Carter Cash va de debò. Salvant distàncies i matisos, la de Kentucky podria haver trobat en el fill de Johnny Cash la mena d'aliat que aquest últim havia trobat en Rick Rubin. No, Lynn no ha dut a terme cap reinvenció del nivell de la nissaga American de Cash. Al contrari, ha tornat a unes arrels que mai havia acabat d'abandonar. Però Carter Cash l'ha sabut fer sonar fresca i vital com en els seus dies més inspirats.

"Still Woman Enough" (2021) arriba després dels notables "Full Circle" (2016) i "Wouldn't It Be Great" (2018), amb part del material enregistrat durant les mateixes sessions i un títol que és una declaració d'intencions com una catedral. L'acompanyen a la peça titular les veus de Reba McEntire i Carrie Underwood. Tres generacions del country amb accent femení i una pista que sembla una continuació d'aquell "You Ain't Woman Enough" originalment enregistrat per Lynn el 1966, i regravat ara amb el suport de tota una Tanya Tucker.

Com els seus predecessors, "Still Woman Enough" alterna material nou –originals i versions de clàssics com "Keep on the Sunny Side" (peça tradicional popularitzada per la Carter Family) o "I Saw the Light" (Hank Williams)- amb regravacions de peces del seu fons de catàleg. Destaquen en aquest darrer capítol la citada "You Ain't Woman Enough", una minimalista lectura recitada del seu himne de 1971 "Coal's Miner Daughter" i una nova versió de "One's on the Way", del mateix any, a duet amb una alumna tan avantatjada com és Margo Price.

Margo Price - "That's How Rumors Get Started" (2020)

Advertia Margo Price en una entrevista recent que el seu tercer disc podria descol·locar o fins i tot molestar a aquell segment (aparentment majoritari) del seu públic que fins ara l'havia contemplat com una nova candidata a resseguir els itineraris de Loretta Lynn, Emmylou Harris i companyia. Un cop escoltat "That's How Rumors Get Started" (2020), un pot entendre perfectament a què es referia però alhora entendre que no n'hi havia per tant. Que la de Nashville ha evolucionat, tal i com és llei de vida, però les seves arrels segueixen tan a la vista com el primer dia.

El més significatiu d'aquest nou treball és el fet d'haver-se allunyat del paraigües de Jack White i Third Man Records per buscar l'empenta de Loma Vista –segell amb línia directa amb els més alts departaments de la indústria del disc-, la qual cosa no vol dir que hagi renunciat a seguir essent l'ànima rebel i inconformista que ha definit una trajectòria vital i artística digna d'un biopic dels bons. D'entrada, són bones notícies que hagi comptat amb tot un Sturgill Simpson a la producció, i que a l'estudi l'hagin acompanyat valors tan segurs com Matt Sweeney (Zwan, Iggy Pop), Benmont Tench (Tom Petty and The Heatrbreakers) o Pino Palladino (The Who).

Una llista de col·laboradors il·lustres amb tants peus en la tradició nord-americana com en el rock de més alta volada, i que d'alguna manera han deixat empremta en un àlbum que apunta enlaire amb himnes de vocació massiva com un "Letting Me Down" que sona a Petty i els Heartbreakers pels quatre costats. Un plàstic que fins i tot flirteja amb el vessant més pop de la Music City ("Stone Me" i els seus aires a Dixie Chicks), però més enllà d'això segueix essent el testimoni de qui les ha vist passar de tots colors abans d'arribar fins aquí. En aquest sentit, pistes com l'elèctrica "Twinkle Twinkle" no tan sols haurien de convèncer el públic de la pròpia Price, sinó que haurien d'apel·lar també a parròquies com la de Larkin Poe.


Nota: Si bé "Tha'ts How Rumors Get Started" hauria d'haver vist la llum aquest mes de juny, la seva sortida s'ha posposat fins al 10 de juliol a causa de l'emergència sanitària.

Margo Price

Foto Angelina Castillo.

La seva vida no ha estat fàcil. Estades a la presó, anades i vingudes arreu de la geografia nord-americana a la recerca d'una fortuna que mai sembla acabar d'arribar, i fins i tot un intent de violació per cortesia d'un canalla disfressat d'executiu discogràfic. Una experiència vital que Margo Price ha canalitzat a través de la música, primer al capdavant dels ja desapareguts Buffalo Clover i ara amb una trajectòria solista que apunta a tòtems del country en clau femenina com Loretta Lynn. Ni més ni menys que Third Man Records -el segell discogràfic fundat per Jack White- s'ha decidit a publicar el seu primer disc, "Midwest Farmer's Daughter" (2016).