The War On Drugs - "I Don't Live Here Anymore" (2021)

Si "Lost in the Dream" (2014) va ser l'àlbum de la consolidació de The War On Drugs i "A Deeper Understanding" (2017) l'obra on Adam Granduciel i companyia es van fer grans, aquest "I Don't Live Here Anymore" (2021) és el que els presenta vivint plenament la vida adulta amb tot el que això comporta. Els de Filadèlfia –ara amb base d'operacions a Los Angeles- s'han guanyat durant la passada dècada el dret de contemplar-se ells mateixos com una de les grans bandes nord-americanes de la seva generació. I si bé és cert que aquest darrer treball ve a refermar aquesta condició, també ho és que la fórmula que els ha portat fins aquí ofereix per primer cop uns subtils símptomes d'esgotament.

"I Don't Live Here Anymore" no és un mal disc. Hi ha cançons que val la pena escoltar i que han vingut a engrandir el cànon del grup –"Harmonia's Dream" o la peça titular, amb col·laboració vocal de Lucius-. Però també hi ha passos en fals com "Victim", on les bones intencions acaben ofegant-se sota una marea d'efectes sintètics que, sense venir de nou, sí que semblen haver vingut a eclipsar tota la resta. Com si d'aquella fixació per Neu! i Springsteen, Granduciel hagués passat a emmirallar-se en certes radifórmules massives dels 80 on no tot el que brillava era or necessàriament. El conjunt del disc funciona, i cal insistir en aquesta afirmació. Potser el problema és que amb els seus predecessors no calia insistir tant perquè ja es defensaven sols.

The War On Drugs - "Live Drugs" (2020)

Que ningú es deixi enganyar per la descafeïnada actuació que The War On Drugs van oferir al Primavera Sound 2018. Els de Filadèlfia són una de les grans bandes de rock del que portem de segle i l'escenari és un dels seus forts. Ho havíem pogut comprovar quatre anys abans amb una apoteòsica i reveladora descàrrega dels nord-americans al mateix festival, i de ben segur ho tornaran a refermar si les condicions permeten algun dia el retorn de la música en directe tal i com sempre l'havíem conegut.

De moment, els d'Adam Granduciel ens conviden a recordar vells temps amb un disc en directe que repassa bona part del seu catàleg –no hi falten "Pain", Under the Pressure" ni "Red Eyes"- amb enregistraments realitzats en diferents punts del planeta al llarg de diverses gires. Potser hauria estat preferible un document d'un únic concert, per allò de no diversificar el context, però el conjunt de l'àlbum fa el pes. De fet, només té un punt en comú amb aquell concert a mig gas al Primavera Sound, i és la inexplicable omissió de "Holding On".

Mike Polizze

Mike Polizze porta una dècada i mitja alternant diversos projectes en aquell mateix subsòl musical de Filadèlfia d'on al seu dia van emergir The War On Drugs o Kurt Vile. De fet, va girar pels Estats Units com a membre de la banda d'aquest últim quan Adam Granduciel encara en formava part –la prehistòria de la nissaga TWOD, vaja-. Des d'aleshores ha plogut molt, Granduciel i Vile han esdevingut referents de ple dret del rock nord-americà contemporani amb els seus respectius projectes, i Polizze s'ha mantingut en un discret segon pla de la mà de projectes de naturalesa elèctrica i rocallosa com els monolítics Birds Of Maya o el que fins avui havia estat el seu projecte més personal, Purling Hiss. L'amistat a tres bandes, però, es manté intacta.

Fins al punt que Granduciel va arribar a produir un dels àlbums de Purling Hiss –"Water on Mars" (2013)-, i Vile s'ha implicat de manera notable en la gestació del primer àlbum que Polizze signa amb el seu nom –toca bona part dels instruments dels quals no es fa càrrec el mateix autor-. Un "Long Lost Solace Find" (2020, Paradise of Bachelors) que prescindeix de l'aparell elèctric i s'endinsa de ple en les coordenades d'aquella música d'arrels on Granduciel i Vile tantes troballes han arribat a fer. Sense l'ànim renovador de cap dels dos, però amb un grapat de cançons de naturalesa atemporal i factura exquisida. "Bainmarie" invoca les llunyanes nits del Laurel Canyon de dècades enrere, "Revelation" presumeix d'una sofisticada sensibilitat pop, i "Wishing Well" es passeja pels paisatges més cristal·lins del folk.

Disponible a Bandcamp.

Són The War On Drugs els nous Arcade Fire?

The War On Drugs.

Ara que Arcade Fire semblen anar una mica fluixos d'inspiració -"Everything Now" (2017) no és un mal disc, però pateix d'un grau de previsibilitat inèdit fins ara en l'obra dels canadencs-, potser siguin The War On Drugs els candidats a encapçalar des del rigor i la transversalitat aquell rock de tall contemporani i vocació clàssica que tant pot connectar amb la cultura de masses com amb les òrbites alternatives. Com al seu dia Win Butler i companyia, els d'Adam Granduciel poden presumir d'un discurs que apel·la tant al melòman més o menys veterà com al nouvingut, als amants del classicisme com als degustadors de noves tendències, als de la cultura de club com a la nació festivalera. El seu argument de més pes ara mateix és un darrer disc, "A Deeper Understanding" (2017), que sense arribar a les cotes d'excel·lència de "Lost in the Dream" (2014) referma l'estat de gràcia dels nord-americans i promet emocions fortes de cara a la propera temporada de primavera-estiu. Perquè en algun festival cauran, i allà on caiguin ho petaran com el que més. Ho tenim clar, oi?

The War On Drugs - "A Deeper Understanding" (2017)

Parlar avui de The War On Drugs equival pràcticament a fer-ho d'Adam Granduciel i els músics que l'acompanyen. Però que bé que funciona l'equació sobre el terreny, i que bé que li ha anat a Granduciel autoexiliar-se a Los Angeles. "A Deeper Understanding" (2017) no es troba a l'alçada del seu predecessor, no podia estar-hi de cap manera perquè "Lost in the Dream" (2014) va adquirir de bon principi un caràcter gairebé canònic -el plàstic que arrodonia el discurs dels nord-americans i el catapultava a les més altes esferes, ni més ni menys-, però n'és la millor continuació possible. Deu talls que prenen el citat "Lost in the Dream" com a punt de partida des del qual eixamplar horitzons i admetre nous matisos. Segueixen dominant el relat les formes de Neu! i l'Springsteen dels 80 (atenció a "Holding On"), però de tant en tant comencen a treure el cap Tom Petty, Cocteau Twins i fins i tot Fleetwood Mac ("Pain"). Talls com "Up All Night", "In Chains" o "Knocked Down" mantenen una essència generalment nocturna, però on abans hi havia ansietat i incertesa ara hi ha espurnes de llum que rebaixen la tensió. Granduciel continua cantant des del seu interior i a partir dels seus propis dimonis, però ho fa com qui vol treure ferro a l'assumpte. El disc californià de The War On Drugs, en tots els sentits.