The War On Drugs - "I Don't Live Here Anymore" (2021)

Si "Lost in the Dream" (2014) va ser l'àlbum de la consolidació de The War On Drugs i "A Deeper Understanding" (2017) l'obra on Adam Granduciel i companyia es van fer grans, aquest "I Don't Live Here Anymore" (2021) és el que els presenta vivint plenament la vida adulta amb tot el que això comporta. Els de Filadèlfia –ara amb base d'operacions a Los Angeles- s'han guanyat durant la passada dècada el dret de contemplar-se ells mateixos com una de les grans bandes nord-americanes de la seva generació. I si bé és cert que aquest darrer treball ve a refermar aquesta condició, també ho és que la fórmula que els ha portat fins aquí ofereix per primer cop uns subtils símptomes d'esgotament.

"I Don't Live Here Anymore" no és un mal disc. Hi ha cançons que val la pena escoltar i que han vingut a engrandir el cànon del grup –"Harmonia's Dream" o la peça titular, amb col·laboració vocal de Lucius-. Però també hi ha passos en fals com "Victim", on les bones intencions acaben ofegant-se sota una marea d'efectes sintètics que, sense venir de nou, sí que semblen haver vingut a eclipsar tota la resta. Com si d'aquella fixació per Neu! i Springsteen, Granduciel hagués passat a emmirallar-se en certes radifórmules massives dels 80 on no tot el que brillava era or necessàriament. El conjunt del disc funciona, i cal insistir en aquesta afirmació. Potser el problema és que amb els seus predecessors no calia insistir tant perquè ja es defensaven sols.

The War On Drugs - "Live Drugs" (2020)

Que ningú es deixi enganyar per la descafeïnada actuació que The War On Drugs van oferir al Primavera Sound 2018. Els de Filadèlfia són una de les grans bandes de rock del que portem de segle i l'escenari és un dels seus forts. Ho havíem pogut comprovar quatre anys abans amb una apoteòsica i reveladora descàrrega dels nord-americans al mateix festival, i de ben segur ho tornaran a refermar si les condicions permeten algun dia el retorn de la música en directe tal i com sempre l'havíem conegut.

De moment, els d'Adam Granduciel ens conviden a recordar vells temps amb un disc en directe que repassa bona part del seu catàleg –no hi falten "Pain", Under the Pressure" ni "Red Eyes"- amb enregistraments realitzats en diferents punts del planeta al llarg de diverses gires. Potser hauria estat preferible un document d'un únic concert, per allò de no diversificar el context, però el conjunt de l'àlbum fa el pes. De fet, només té un punt en comú amb aquell concert a mig gas al Primavera Sound, i és la inexplicable omissió de "Holding On".

Mike Polizze

Mike Polizze porta una dècada i mitja alternant diversos projectes en aquell mateix subsòl musical de Filadèlfia d'on al seu dia van emergir The War On Drugs o Kurt Vile. De fet, va girar pels Estats Units com a membre de la banda d'aquest últim quan Adam Granduciel encara en formava part –la prehistòria de la nissaga TWOD, vaja-. Des d'aleshores ha plogut molt, Granduciel i Vile han esdevingut referents de ple dret del rock nord-americà contemporani amb els seus respectius projectes, i Polizze s'ha mantingut en un discret segon pla de la mà de projectes de naturalesa elèctrica i rocallosa com els monolítics Birds Of Maya o el que fins avui havia estat el seu projecte més personal, Purling Hiss. L'amistat a tres bandes, però, es manté intacta.

Fins al punt que Granduciel va arribar a produir un dels àlbums de Purling Hiss –"Water on Mars" (2013)-, i Vile s'ha implicat de manera notable en la gestació del primer àlbum que Polizze signa amb el seu nom –toca bona part dels instruments dels quals no es fa càrrec el mateix autor-. Un "Long Lost Solace Find" (2020, Paradise of Bachelors) que prescindeix de l'aparell elèctric i s'endinsa de ple en les coordenades d'aquella música d'arrels on Granduciel i Vile tantes troballes han arribat a fer. Sense l'ànim renovador de cap dels dos, però amb un grapat de cançons de naturalesa atemporal i factura exquisida. "Bainmarie" invoca les llunyanes nits del Laurel Canyon de dècades enrere, "Revelation" presumeix d'una sofisticada sensibilitat pop, i "Wishing Well" es passeja pels paisatges més cristal·lins del folk.

Disponible a Bandcamp.

10 anys de "Wagonwheel Blues"

Avui fa deu anys que The War On Drugs van publicar el seu debut discogràfic. Un "Wagonwheel Blues" (2008) amb què els nord-americans definien les bases del seu discurs i començaven a guanyar-se la simpatia tant del públic com de la premsa especialitzada. Una revista britànica va arribar a definir-los com una barreja entre la E Street Band de Bruce Springsteen i The Jesus and Mary Chain. Amb els anys acabarien de polir i arrodonir el seu so, mantenint les essències springsteenianes (i dylanianes) en un extrem i orientant l'altre cap a l'hipnotisme kraut d'uns Kraftwerk o uns Neu!. I si bé és cert que "Wagonwheel Blues" és un plàstic més aviat discret en comparació amb tot el que ha vingut després, també ho és que obres tan indiscutibles com "Lost in the Dream" (2014) o "A Deeper Understanding" (2017) en són conseqüència directa. També és l'únic àlbum que TWOD van arribar a enregistrar amb Kurt Vile encara a bord.

Potser a la propera

Adam Granduciel, en un concert recent de TWOD - Foto Facebook TWOD.

THE WAR ON DRUGS

Primavera Sound 2018, Barcelona

31 de maig de 2018

L'última vegada que The War On Drugs havien passat pel Primavera Sound -edició 2014- s'havien enfilat a un dels escenaris mitjans com a promesa a l'alça i n'havien baixat en vies de consolidació. Quatre anys després i amb "Lost in the Dream" proclamat ja com un tòtem del rock nord-americà contemporani, Adam Granduciel i companyia tornaven al Fòrum a defensar-ne una continuació, "A Deeper Understanding" (2017), que ha polit el seu discurs sense restar-li substància. Prometia doncs emocions fortes un passi que finalment es va desenvolupar a mig gas i no va alçar al vol fins a una recta final que ja poca cosa podia salvar. Va ser durant les últimes notes de "Red Eyes" quan la banda va fer gala de les seves aptituds escèniques i va semblar sentir-se a gust en un dels escenaris principals del Primavera Sound 2018. "Under the Pressure" i la final "Eyes to the Wind" van acabar-ho de refermar. Però tot el que havia passat abans, sense arribar a fregar el desastre, havia constrastat amb el revelador recital d'ara fa quatre anys. Tampoc van ajudar gens l'afecció vocal que semblava patir Granduciel ni la curta durada -una hora, coses de tocar en un festival- d'un concert on van faltar encerts recents tan destacables com el single "Holding On". Potser a la propera.

Cinc recomanacions per al Primavera Sound 2018

Art Ensemble Of Chicago.

Ja fa dies que Primavera Sound va donar el seu tret de sortida de la seva edició 2018, però és avui quan obrirà de bat a bat les portes del Parc del Fòrum amb el gruix central d'una programació tan extensa i inabastable com rica i heterogènia. Provar de fer-ne un resum seria un exercici tan estèril com intentar condensar un oceà a l'interior d'una ampolla. Per això em limitaré a fer una tria de cinc concerts en la meva opinió imprescindibles de tots els que es podran veure aquests dies al Fòrum. No hi són tots els que hi haurien de ser, i com de costum el millor és que cadascú traci el seu propi itinerari -poden consultar tota la programació al web de Primavera Sound-. El d'un servidor passarà per aquestes cinc estacions.

*Art Ensemble Of Chicago. Més de cinc dècades de trajectòria i un nom capital del jazz més còsmic i lliure, la formació encapçalada per Roscoe Mitchell conjuga a data d'avui pes històric amb una visió encara arriscada i renovadora.

*The War On Drugs. Molts encara tenim gravat a la memòria el seu apoteòsic pas pel Primavera Sound 2014. Presentaven aquell revelador "Lost in the Dream" (2014) que avui ja es contempla com un clàssic i al qual va seguir l'any passat el també notable "A Deeper Understanding". Tot un reclam per a una de les bandes de més pes del rock nord-americà contemporani.

*Lift To Experience. Uns altres que repeteixen al cartell del Primavera, si bé una dècada i mitja després d'haver dit adéu. Des d'aleshores havíem pogut gaudir del folk a contrallum d'un Josh T. Pearson que també actuarà en solitari al festival. El retorn del trio texà després d'aquest llarg silenci promet una muntanya russa sònica de proporcions bíbliques.

*Peter Perrett. Doncs parlant de retorns, el que va protagonitzar el britànic ara fa un any va ser sonat i per la porta gran. I no tan sols perquè trenqués unes quantes dècades de silenci gairebé total, sinó perquè "How the West Was Won" (2017) conté algunes de les millors cançons que ha arribat a enregistrar l'exlíder de The Only Ones.

*Sparks. La seva unió amb Franz Ferdinand ara fa cosa de tres anys va injectar aire fresc a la banda dels germans Mael. Tal va ser així que un cop finalitzada aquella aventura han donat forma a un disc tan rodó com "Hippopotamus" (2017). Una bona ocasió de retrobar-se amb uns artesans amb totes les lletres del pop més sofisticat.

Primavera Sound 2018, el cartell

The War On Drugs.

Cap altre festival de grans dimensions gosaria presentar el seu cartell un diumenge a la nit, com qui no vol la cosa. Primavera Sound ho va fer ahir, i com de costum la llista de noms és espectacular. A The War On Drugs i Peter Perrett se'ls esperava i hi ha moltes ganes d'escoltar-los en directe després del parell de discassos amb què ens van obsequiar l'any passat. Però també serà un plaer assistir a les actuacions de Björk, Nick Cave, Sparks, Jane Birkin, Haim, Oblivians, Art Ensemble Of Chicago o Warpaint. Tenim quatre mesos llargs per anar estudiant la lletra petita i, quan sigui el moment, planificar rutes i itineraris.

Són The War On Drugs els nous Arcade Fire?

The War On Drugs.

Ara que Arcade Fire semblen anar una mica fluixos d'inspiració -"Everything Now" (2017) no és un mal disc, però pateix d'un grau de previsibilitat inèdit fins ara en l'obra dels canadencs-, potser siguin The War On Drugs els candidats a encapçalar des del rigor i la transversalitat aquell rock de tall contemporani i vocació clàssica que tant pot connectar amb la cultura de masses com amb les òrbites alternatives. Com al seu dia Win Butler i companyia, els d'Adam Granduciel poden presumir d'un discurs que apel·la tant al melòman més o menys veterà com al nouvingut, als amants del classicisme com als degustadors de noves tendències, als de la cultura de club com a la nació festivalera. El seu argument de més pes ara mateix és un darrer disc, "A Deeper Understanding" (2017), que sense arribar a les cotes d'excel·lència de "Lost in the Dream" (2014) referma l'estat de gràcia dels nord-americans i promet emocions fortes de cara a la propera temporada de primavera-estiu. Perquè en algun festival cauran, i allà on caiguin ho petaran com el que més. Ho tenim clar, oi?

The War On Drugs - "A Deeper Understanding" (2017)

Parlar avui de The War On Drugs equival pràcticament a fer-ho d'Adam Granduciel i els músics que l'acompanyen. Però que bé que funciona l'equació sobre el terreny, i que bé que li ha anat a Granduciel autoexiliar-se a Los Angeles. "A Deeper Understanding" (2017) no es troba a l'alçada del seu predecessor, no podia estar-hi de cap manera perquè "Lost in the Dream" (2014) va adquirir de bon principi un caràcter gairebé canònic -el plàstic que arrodonia el discurs dels nord-americans i el catapultava a les més altes esferes, ni més ni menys-, però n'és la millor continuació possible. Deu talls que prenen el citat "Lost in the Dream" com a punt de partida des del qual eixamplar horitzons i admetre nous matisos. Segueixen dominant el relat les formes de Neu! i l'Springsteen dels 80 (atenció a "Holding On"), però de tant en tant comencen a treure el cap Tom Petty, Cocteau Twins i fins i tot Fleetwood Mac ("Pain"). Talls com "Up All Night", "In Chains" o "Knocked Down" mantenen una essència generalment nocturna, però on abans hi havia ansietat i incertesa ara hi ha espurnes de llum que rebaixen la tensió. Granduciel continua cantant des del seu interior i a partir dels seus propis dimonis, però ho fa com qui vol treure ferro a l'assumpte. El disc californià de The War On Drugs, en tots els sentits.

Passejant pel Primavera (3)

PRIMAVERA SOUND 2014

Parc del Fòrum, Barcelona

30 de maig de 2014

Contrastos primaverals. La pluja i el sol. La tempesta i l'arc de Sant Martí. La primera va traçar l'entorn perfecte perquè Anímic descarreguessin la foscor i la intensitat d'"Hannibal" (2013). L'aigua de maig inundant el parc del fòrum, un cortina de llamps castigant l'skyline barceloní i Louise Sansom deixant-se literalment la veu sobre un oceà de decibels. Tan èpic com l'arc de Sant Martí que presidiria minuts després l'escenari des d'on Drive-By Truckers desplegaven tot el seu arsenal. Guitarres pantanoses, un Hammond fent de les seves i cançons enormes arrelades al Sud més profund dels Estats Units. Sí, aquest Primavera serà recordat per la pluja. Però també per grans moments com els que van protagonitzar Refree, Slowdive, Lee Ranaldo o The War On Drugs.

ANÍMIC. Davant la tempesta.

DRIVE-BY TRUCKERS. El Sud més pantanós.

REFREE. Sense límits.

DR. JOHN. Vudú, ritme i blues.

THE WAR ON DRUGS. Entre Neu! i Springsteen.