Rob Laakso (1979-2023)

ROB LAAKSO
(1979-2023)

Un músic que ha marxat massa d'hora i encara amb moltes coses per dir. Rob Laakso només tenia 44 anys quan se'l va emportar un maleït càncer setmanes enrere. Guitarrista i teclista –entre d'altres coses-, la gran majoria el vam descobrir a les files dels Violators de Kurt Vile –amb qui va tocar entre 2012 i 2022-. Prèviament havia militat en formacions com Mice Parade o Swirlies. Una pèrdua tan trista com dolorosa.

Dinosaur Jr. - "Sweep It Into Space" (2021)

Trenquen Dinosaur Jr. cinc anys de silenci discogràfic amb un àlbum, "Sweep It into Space" (2021, Jagjaguwar), que es publicita amb el reclam que suposa tenir tot un Kurt Vile a les tasques de producció. I la primera pregunta que caldria formular-se és si era realment necessari que el de Pennsilvània produís un àlbum dels de Massachusetts. No és per tirar pedres a la taulada de Vile, que al capdavall és un dels noms clau del rock nord-americà de la passada dècada. Més aviat és la constatació que el power trio format per J Mascis, Lou Barlow i Murph no requereix cap més ingredient que ell mateix a l'hora de fer-se valer.

Una sensació que es referma després d'escoltar un plàstic que segueix sonant a Dinoaur Jr. pels quatre costats, conjugant les bofetades elèctriques amb aquell ganxo melòdic tan seu. Títols com "I Ain't" o "To Be Waiting" no tan sols podrien haver figurat en bona part del catàleg clàssic de la banda, també es perfilen com a cites perdurables als seus repertoris quan les condicions sanitàries els permetin tornar a la carretera. La mà de Vile pot intuir-se en els acabats més orgànics de pistes com "I Ran Away", que d'altra banda segueixen remetent als clàssics del trio. I en aquest sentit, si una bona producció és aquella que preserva l'essència de l'artista a produir, no es pot negar que la de Dinosaur Jr. i Kurt Vile ha estat una combinació guanyadora.

Mike Polizze

Mike Polizze porta una dècada i mitja alternant diversos projectes en aquell mateix subsòl musical de Filadèlfia d'on al seu dia van emergir The War On Drugs o Kurt Vile. De fet, va girar pels Estats Units com a membre de la banda d'aquest últim quan Adam Granduciel encara en formava part –la prehistòria de la nissaga TWOD, vaja-. Des d'aleshores ha plogut molt, Granduciel i Vile han esdevingut referents de ple dret del rock nord-americà contemporani amb els seus respectius projectes, i Polizze s'ha mantingut en un discret segon pla de la mà de projectes de naturalesa elèctrica i rocallosa com els monolítics Birds Of Maya o el que fins avui havia estat el seu projecte més personal, Purling Hiss. L'amistat a tres bandes, però, es manté intacta.

Fins al punt que Granduciel va arribar a produir un dels àlbums de Purling Hiss –"Water on Mars" (2013)-, i Vile s'ha implicat de manera notable en la gestació del primer àlbum que Polizze signa amb el seu nom –toca bona part dels instruments dels quals no es fa càrrec el mateix autor-. Un "Long Lost Solace Find" (2020, Paradise of Bachelors) que prescindeix de l'aparell elèctric i s'endinsa de ple en les coordenades d'aquella música d'arrels on Granduciel i Vile tantes troballes han arribat a fer. Sense l'ànim renovador de cap dels dos, però amb un grapat de cançons de naturalesa atemporal i factura exquisida. "Bainmarie" invoca les llunyanes nits del Laurel Canyon de dècades enrere, "Revelation" presumeix d'una sofisticada sensibilitat pop, i "Wishing Well" es passeja pels paisatges més cristal·lins del folk.

Disponible a Bandcamp.

Deu propostes per al Primavera Sound 2019

Frank Carter & The Rattlesnakes - Foto Zac Mahrouche.

El Primavera Sound 2019 arrenca aquesta mateixa nit el tram central de la seva programació tot obrint les portes del Parc del Fòrum. Seran quatre dies i una inabastable galeria d'artistes de tota mena de gèneres i per a tota mena de gustos. Qualsevol selecció es quedarà curta, però aquesta és la meva tria d'enguany. Deu propostes que refermen la vocació transversal del festival de festivals més enllà de modes i tendències, més enllà també del trap, el reggaeton i Rosalía. Passin, vegin, gaudeixin i sobretot no s'oblidin d'anar al Fòrum amb les orelles ben obertes. De ben segur que un any més hi descobrirem coses.


*Sons Of Kemet. I finalment, la nova generació del jazz britànic desembarca a casa nostra. Shabaka Hutchings, que també actuarà amb The Comet Is Coming, i una formació que ha esdevingut tota una institució amb obres tan definitives i definitòries com "Your Queen Is a Reptile" (2018).

*Frank Carter & The Rattlesnakes. Qui ha dit que ja no hi ha rock al Primavera? Carter i els seus Rattlesnakes no tan sols aportaran la seva dosi de mala lleta i electricitat, també ens demostraran que hi ha vida més enllà de Gallows.

*Amyl and The Sniffers. Estètica sharpie, punk rock a tota castanya i lletres carregades de sexe, drogues i diversió de la bona. I un combo australià que aposta per retornar al rock'n'roll les seves essències més bàsiques i primitives.

*Kurt Vile & The Violators. A aquestes alçades no hi ha cap dubte que el de Filadèlfia és un dels grans valors del rock nord-americà contemporani. I no pas pel seu il·lustre passat en bandes com The War On Drugs, sinó per aquesta ferma prova de present que és "Bottle It In" (2018). Tant de bo es marqui algun duet amb Courtney Barnett, que també serà al festival.

*Neneh Cherry. Torna una de les artistes més eclèctiques i compromeses de les últimes tres dècades i mitja amb un àlbum, "Broken Politics" (2018), que parla sense reserves de l'ara i l'aquí. Que algunes de les lletres més combatives que va escriure 30 anys enrere segueixin d'actualitat ens hauria de fer reflexionar.

*Stiff Little Fingers. Els ambaixadors del punk del 77 a la convulsa Ulster de l'època no tan sols segueixen vius sinó que es mantenen en forma. I clàssics com "Nobody's Hero" o "Alternative Ulster" prometen esdevenir petites grans lliçons d'història melòmana al Fòrum.

*Carcass. De totes aquelles bandes que van renovar el metal britànic durant el canvi dels 80 als 90, la de Liverpool podria ser la que té més opcions de present. D'acord, no ha lliurat cap àlbum durant els darrers sis anys, però "Surgical Steel" (2013) segueix valent per unes quantes discografies senceres.

*Alice Phoebe Lou. De cantar als carrers de les principals capitals europees, a fer-ho en un dels festivals més importants del continent. Una jove sud-africana que s'ha fet un lloc en l'òrbita folk amb unes cançons que conjuguen uns acabats dolços amb la urgència de qui ha vingut a menjar-se el món.

*Tomberlin. Des de Kentucky, una de les noves veus a l'alça del folk nord-americà. Una jove que amb tan sols dues dècades d'experiència vital ja aborda el dubte existencial amb la serenor de qui ha recorregut quilòmetres. Podria ser una de les grans sorpreses del festival.

*Primal Scream. Sí, "Chaosmosis" (2016) bé podria ser el disc més fluix de tota la carrera dels escocesos, però els seus directes segueixen essent ideals per a tancar un bon festival. I no, no seran ells els últims de tocar la nit del dissabte, però a veure qui s'atreveix a presumir de res després d'haver sonat "Rocks" a tota castanya.

Kurt Vile presenta "Loading Zones"

Després de signar a mitges amb Courtney Barnett el que va ser un dels àlbums més sorprenents del passat exercici, "Lotta Sea Lice" (2017), Kurt Vile anuncia la imminent sortida del primer plàstic que publicarà al seu nom des de 2015. Encara no n'ha avançat el títol però sí una peça, "Loading Zones", un exercici de rock d'arrels que invoca a la seva manera l'èpica suburbana de Tom Petty o Bruce Springsteen. L'ha presentat amb un divertit videoclip on intervenen components de Pissed Jeans i que poden vostès veure a Youtube. Kurt Vile actuarà el proper 22 d'octubre a la sala Apolo de Barcelona acompanyat per la seva banda habitual, The Violators.

Courtney Barnett & Kurt Vile - "Lotta Sea Lice" (2017)

És curiós com dos músics de procedències i backgrounds aparentment distants poden acabar encaixant com dues peces d'un trencaclosques a l'hora de treballar plegats. Kurt Vile és nord-americà i acumula una considerable trajectòria que va tenir com a punt d'inflexió el seu breu pas per The War On Drugs. Courtney Barnett, amb tan sols un disc al seu nom, és un dels rostres més visibles i una de les apostes més fermes de l'indie australià dels darrers anys. Distàncies que s'han quedat en no res tan bon punt han sumat esforços en aquest plàstic a quatre mans. "Lotta Sea Lice" (2017) recupera l'entranyable tradició dels discos de duets però ho fa sense pretendre ser res més que un nou i notable capítol en la trajectòria d'ambdues parts. Missió que assoleix amb escreix posant sobre la taula tot allò que Vile i Barnett tenen en comú, que no és poc, i de la mà de títols com "Over Everything", "Let It Go" o "Continental Breakfast".