De totes les trajectòries que es van impulsar sota el paraigua d'allò que algú va anomenar ara fa una dècada i mitja
nou pop català, la de
Mazoni no tan sols s'ha acabat manifestant com una de les més sòlides sinó també confirmant com una de les més versàtils, imprevisibles i, en definitiva, sorprenents en el millor sentit. Quan àlbums com
"Eufòria 5 - Esperança 0" (2009) o
"Fins que la mort ens separi" (2011) havien consolidat l'alter ego de
Jaume Pla com un dels grans artesans de la cançó pop i rock en llengua catalana en ple segle XXI, aquest va començar a fer tota una sèrie de cops de timó que el van portar de l'electrònica –
"Sacrifiqueu la princesa" (2014)- a les formes més bàsiques i estripades del pop d'autor –
"Carn, os i tot inclòs" (2017)- i novament al rock –
"Desig imbècil" (2019)-, arribant sempre a bon port.
La lectura d'una biografia de Ludwig van Beethoven durant el confinament covídic d'ara fa prop de dos anys el va portar a proposar-se i assumir un dels reptes més ambiciosos de tota la seva carrera. I el resultat ha estat un nou canvi de rumb en un discurs que ha après a no repetir-se però també a no deixar mai de ser ell mateix. "Ludwig", així es titula el desè àlbum de Mazoni, publicat la passada tardor per Bankrobber –el seu segell de tota la vida, i un altre ingredient essencial per entendre l'essència mazònica- i presentat com una aproximació de la sensibilitat pop marca de la casa al catàleg canònic d'un dels grans mestres de l'art de la música. Si les expectatives sobre el paper eren altes, la realitat sobre el terreny és el diàleg de dos universos distants que aprenen a complementar-se sobre la marxa. I de quina manera.
Produït amb el suport d'Espai Ter i La Marfà - Centre de Creació Musical, i enregistrat amb els habituals Miquel Sospedra i Aleix Bou a la base rítimica, "Ludwig" comença amb l'esclat colorista "Zombies", un robust exercici de rock simfònic –sí, hem dit rock simfònic- que evoca els dies daurats de la ELO però també les formes més ambicioses del Britpop que sempre s'ha trobat present en l'adn de Jaume Pla. Un ritme hipnòtic, una línia melòdica inesborrable i fragments samplejats de l'obra de Beethoven que semblen fets a mida de la cançó. Són el fil conductor, aquests últims, d'un repertori que conjuga el misteri d'"Aldarulls emocionals" amb el trip hop terminal d'"És veritat perquè és bonic" o la invitació a la pista de ball de "T'estimes?", on novament planeja l'esperit de la ELO. No és una comparació gratuïta, tampoc hauria de ser ni molt menys una llosa. "Ludwig" parla amb veu pròpia. I és un dels àlbums més rodons de la discografia de Mazoni, que de seguida s'ha dit.
