Himnes d'un univers paral·lel

THE SCREAMIN' CHEETAH WHEELIES + THE STEEPWATER BAND

Sala Apolo, Barcelona

29 de novembre de 2023

Declarava Mike Farris en entrevistes recents que no preveu gravar cap àlbum amb els reunificats Screamin' Cheetah Wheelies. Que ell és l'únic component de la banda que segueix dedicant-se a la música a temps complet, que la resta de membres –Rick White (guitarra), Bob Watkins (guitarra), Steve Burgess (baix) i Terry Thomas (bateria)- tenen altres ocupacions i que, per tant, viuen a ritmes i a tempos diferents. Havent vist i escoltat el reformat quintet en un escenari, un no pot evitar donar-li la raó. Efectivament, es mouen a velocitats diferents. Però també queda clar que encara són capaços d'operar a ple rendiment quan van a una.

Amb Farris com a líder indiscutible del conjunt i amo absolut de l'escenari, els de Nashville van reivindicar la nit passada en una atapeïda sala Apolo tot el pes d'un llegat que la historiografia tendeix a obviar però del qual pocs contemporanis poden presumir. El d'un repertori i una forma de fer que al seu dia van obtenir l'aprovació de l'òrbita d'uns Allman Brothers. El d'un cançoner que en plena era alternativa va destil·lar les essències més genuïnes del southern rock i les va servir amb una dosi extra de soul –el timbre vocal encara privilegiat de Farris-. El d'una banda que va deixar empremta en múltiples camps però no es va arribar a casar mai amb ningú.

Van saludar el respectable amb el majestuós crescendo de "Magnolia", que van encadenar amb el riff esmolat de "Shakin' the Blues" i la monolítica cadència d'"I Dreamed". Van recordar a Dr. John amb aquell "Right Place, Wrong Time" que tota una generació havia descobert de la mà dels de Tennessee. Van rebaixar tensions amb la càlida "Good Time", també amb la bucòlica "Gypsy Lullaby" i amb una emocionant "Sister Mercy". Van posar la directa amb "Backwoods Travellin'", una robusta "Boogie King" i una climàtica "Ride the Tide". I van tancar dues intenses hores de concert amb un "Hello from Venus" que bé podria haver estat un himne d'estadi en un univers paral·lel –o, com a mínim, en un món una mica més just-.

Abans havien escalfat motors en condició de teloners uns Steepwater Band que podrien haver format perfectament un doble cartell en tota regla al costat de Farris i companyia. Els de Chicago van basar bona part de l'actuació en les seves dues obres més recents, "Turn of the Wheel" (2020) i "Re-Turn of the Wheel" (2022). La peça titular del primer i "Broken Spirit Blues" ja es poden contemplar com a plats forts d'un repertori que beu del blues rock més clàssic sense fer cap lleig a registres com el hard rock d'ascendència zeppeleniana o al mateix southern rock. Més d'un seguidor de Greta Van Fleet podria arribar a veure la llum, si s'animés a descobrir-los.

El cinquantenari d'"Aquashow"

Elliott Murphy, venerable jornaler del rock'n'roll - Foto Muriel Delepont.

No vaig poder assistir al concert que Elliott Murphy va fer dissabte passat, 7 d'octubre, a la sala 2 d'Apolo. No hi vaig ser perquè no es pot estar a tot arreu, però em sap greu haver-m'ho perdut perquè es tracta d'un artista a qui he seguit durant pràcticament tota la vida i encara no m'ha decebut mai. Un venerable jornaler del rock'n'roll que, si bé no ha assolit mai les xifres estratosfèriques d'amics i contemporanis com Bruce Springsteen, sí que ha sabut consolidar al seu voltant un públic no massiu però en tot cas fidel. També construir un cançoner i una discografia definits per la coherència i el bon gust.

El concert de dissabte era especial perquè s'havia anunciat com la celebració dels 50 anys de carrera del de Long Island –establert des de fa dècades a París-. En realitat en són més, perquè Murphy ja havia militat en grups de garatge i havia recorregut part del continent europeu actuant allà on li fos possible –si calia, a peu de carrer- abans d'entrar a gravar "Aquashow" (1973). El seu primer àlbum, editat per una multinacional –Polydor- i gravat amb músics de sessió com el Byrd Gene Parsons. El punt de partida d'un ascens cap a les més altes esferes que mai es va arribar a produir. La commemoració a l'Apolo, per tant, feia referència al mig segle de l'obra en qüestió.

Ja fa temps que celebro els cinquantenaris d'àlbums clàssics –o no- dedicant-los articles on provo de fer-los justícia. En el cas d'"Aquashow" no ho he fet ni tinc previst fer-ho perquè, tot i haver-se publicat el 1973, no està clara la data en què va sortir. Sí, fins i tot en aquest aspecte és maleït el primer disc d'Elliott Murphy –descatalogat des de fa molts anys malgrat els intents de reeditar-lo per part del seu autor, que en va arribar a fer una versió revisada per esquivar la negativa constant d'una discogràfica que no fa ni deixa fer-. Serveixin per tant aquestes línies com a homenatge a l'àlbum on figuraven perles com "Last of the Rock Stars", "Hangin' Out" o la preciosa "How's the Family". Que per molts anys pugui el novaiorquès seguir-les interpretant en directe.

Però el concert del cap de setmana passat també va servir a Murphy per presentar a Barcelona la seva obra més recent, "Wonder" (2022). Un àlbum concebut durant la pandèmia i gravat al costat de confidents habituals com el seu fidel guitarrista Olivier Durand o el seu fill, Gaspard Murphy, qui s'encarrega de les tasques de producció. Un treball de maduresa, que es diu ara. Un altre disc que difícilment alterarà l'estat de les coses però inclou unes quantes cançons que val la pena escoltar. Un repertori de naturalesa pausada i introspectiva, la de qui amb 74 hiverns a l'esquena i malgrat els somnis no realitzats encara manté intacta la passió pel rock'n'roll i la capacitat d'encisar el respectable amb perles com "Sunlight Keeps Falling" o aquest homenatge als pioners que és "That's the Scene". Per molts anys, i tant que sí.

Mazoni - "Sense pluja però amb diluvi"

Ahir va ser un dia fred i certament fosc en termes meteorològics, però alhora va ser un molt bon dia. I ho va ser perquè va tornar a ploure a bona part del país després de molts mesos sense fer-ho, però també perquè el retorn de la pluja va venir acompanyat pel retorn discogràfic de Mazoni. "Sense pluja però amb diluvi" és la primera cançó que lliura l'alter ego de Jaume Pla des de la publicació del seu darrer àlbum, el notable "Ludwig" (2021, Bankrobber), ara fa més d'un any.

Un oportú exercici de vaporós dream pop que posa sobre la taula la crisi climàtica i els abusos que cometen els de dalt amb el pretext del bé comú i l'interès general, i al mateix temps la passivitat i la mentalitat de ramat amb què els de baix ens hem acostumat a assumir tot allò que se'ns dicta. "Ens hem convertit en una veu sense protesta, que no molesta a ningú", canta Pla de bon principi, tot retratant l'apatia estructural que ens ha acabat definint com a societat. Mazoni tancarà gira aquest dissabte, 11 de febrer, a la sala 2 d'Apolo.

Wilko Johnson (1947-2022)

WILKO JOHNSON
(1947-2022)

La seva forma de tocar la guitarra va fer escola. Parlem d'un estil que bevia dels grans tòtems del blues elèctric però alhora s'avançava a la primera línia del punk i a tot allò que se'n va derivar. D'una tècnica que es servia únicament dels dits per fer tot allò que d'altres feien amb una pua, guanyant versatilitat i conjugant subtilesa i detallisme amb visceralitat i força bruta. Aquí tenim riffs com els de "Roxette", "All through the City" o "She Does It Right", aquell coet de rhythm & blues supersònic que perfectament podria fer de pont entre els Pretty Things i la generació del 77.

Ens ha deixat Wilko Johnson, guitarrista i membre fundador d'uns Dr. Feelgood que per a molts van deixar de tenir sentit el dia que ell en va sortir –mai ha quedat del tot clar si per voluntat pròpia o forçat pels seus companys; probablement no ho sabrem mai i, de fet, a aquestes alçades ja poc importa-. Pioner del pub rock, autèntica bèstia del rhythm & blues més genuïnament britànic i precursor del punk, també arquitecte d'allò que es va anomenar el so de Canvey Island. Dels Sex Pistols a Madness passant per The Jam, són incomptables les bandes que han citat els Feelgood com a influència cabdal.

Johnson va gravar els quatre primers àlbums del grup –"Down by the Jetty" (1975), "Malpractice" (1975), el directe "Stupidity" (1976) i "Sneakin' Suspicion" (1977)-, on ell mateix va compondre bona part del material. Però la seva trajectòria va molt més enllà. Membre ocasional dels Blockheads d'Ian Dury –amb els quals va enregistrar "Laughter" (1980), i dels quals va acabar fitxant Norman Watt-Roy per la seva pròpia banda solista-, va debutar en solitari el 1981 amb "Ice on the Motorway". Era l'inici d'una carrera per compte propi que arriba fins al notable "Blow Your Mind" (2018) i que inclou episodis tan destacables com "Going Back Home" (2014), el plàstic que va signar a mitges amb el seu bon amic Roger Daltrey de The Who.

El 2013 va donar la volta al món la notícia que li quedaven mesos de vida. El metge li havia diagnosticat un càncer terminal i la seva resposta va ser acomiadar-se des del seu hàbitat natural, l'escenari, tot fent una última gira plantejada a consciència. Finalment no es va produir el fatal desenllanç, i Johnson es va mantenir ben ferm i en plena forma al peu del canó, conservant tota la força que el caracteritzava i aquella actitud escènica tan seva –a casa nostra encara vam tenir ocasió de comprovar-ho en un parell d'ocasions: 27 de gener de 2016 al Teatre Apolo i 10 de febrer de 2019 a la sala Apolo, aquest darrer concert amb Jesse Dayton com a il·lustre artista convidat-. Ara sí, el seu cos ha dit prou. La llegenda perviurà, però se'l trobarà molt a faltar.

Amb un parell de mirades

JOANA SERRAT
Apolo 2, Barcelona
21 d'octubre de 2022

La força de les petites coses. Tot allò que es pot afirmar amb tan sols un gest i un parell de mirades. O de com el context pot arribar a engrandir (encara més) la creació artística. Joana Serrat va explicar la nit passada que "These Roads", una de les cançons que formen el seu darrer àlbum, "Hardcore from the Heart" (2021, Great Canyon Records), s'inspira en les vivències de qui després d'haver rodat per mig món amb una guitarra a les mans, acaba trobant confort i aixopluc al costat dels seus éssers més propers. Tot seguit, mentre començaven a sonar les primeres notes de la peça en qüestió, es va girar i va somriure tot mirant als ulls dels seus germans, Carla i Toni Serrat, teclista i bateria respectivament de la banda que l'acompanya, The Great Canyoners. I no li va caler dir res més.

La trajectòria de Serrat ha estat certament meteòrica –també una mostra de com una es pot obrir camí molt més enllà de les pròpies fronteres sense necessitat de fer massa soroll ni esdevenir carn de clickbait-. Durant els darrers anys s'ha fet escoltar en destacats escenaris d'ambdós costats de l'Atlàntic, ha treballat amb referents de la mida d'Israel Nash o Joey McClellan (Midlake), i ha vist com la sempre exigent crítica anglosaxona es rendia de forma incondicional davant d'obres com la que ahir venia a presentar a la sala petita d'Apolo. Però res de tot això li ha fet perdre el món de vista ni l'entusiasme de tocar per als seus i entre els seus, recolzada per una formació que en aquesta ocasió completaven vells coneguts com Vidal Soler (guitarra), Bernat Sánchez (guitarra) i Rubén Alcázar (baix).

Va trencar el gel amb els cristal·lins repunts de "Lonely Heart Reverb" i la robusta escalada de "Western Cold Wind" abans de prémer l'accelerador amb els paisatges fronterers de "Shadows of Time" i el dinàmic roots rock de "Walk in Sin", augmentat per l'ocasió amb una majestuosa introducció digna del Dylan més metafísic dels 70. La citada "These Roads" va ser la primera cita a "Hardcore from the Heart", fil conductor d'un repertori on van brillar amb força els vaporosos contorns de "You're with Me Everywhere I Go", la desolada cadència nocturna de "Hotel Room 609" i el tour de force de "Demons", prova de vida de qui surt a l'escenari a exorcitzar els seus propis fantasmes però alhora ofereix mostres d'estar-s'ho passant tan bé com el primer dia sobre les taules.

En tanda de bisos va enfilar tota sola les formes folk de "Wild Beast" i "Summer Never Ends", va recuperar la banda per citar a Bruce Springsteen amb una estripada i terminal lectura en català d'"I'm on Fire", va submergir-se de ple en l'huracà lisèrgic que va esdevenir "Easy" i va refermar l'esclat post-punk de "Pictures" com un clàssic de ple dret del seu catàleg. Es va acomiadar embolcallada amb el drama torrencial de "Take Me Back Where I Belong", o tot allò que una pot arribar a treure de dins quan se li ha trencat quelcom més que el cor. Havia anunciat Serrat a través de les xarxes socials que aquest seria el seu últim concert a Barcelona en una bona temporada. I efectivament se'n va anar amb la tranquil·litat d'haver dit tot allò que havia vingut a dir, però sobretot amb la determinació de qui encara té camp per córrer.

Ronnie Spector (1943-2022)

RONNIE SPECTOR
(1943-2022)

Agost de 2005. Coney Island, Brooklyn, Nova York. Entro en una botiga on venen literatura pulp i articles de sexe guarríssim, entre d'altres coses. La típica botiga que avui no podria existir a Coney però aleshores n'era la puta essència. M'atén una pin-up. Li pregunto què sona de fons i em diu que és l'últim de The Raveonettes –"Pretty in Black" (2005)-. Torno a Manhattan. Em compro el disc en una botiga del Village que obre fins tard. Gairebé al final de tot hi ha una cançó titulada "Ode to L.A.".

Hi canta Ronnie Spector, que al cap d'un any la regravarà al seu millor treball en solitari, "The Last of the Rock Stars" (2006) –titulat com la cançó d'Elliott Murphy-. Un treball on l'acompanyen entre d'altres Keith Richards i Patti Smith, i on l'artista nascuda Veronica Bennnett reconeix l'afinitat del seu llegat amb el punk novaiorquès tot fent-se seu el "You Can't Put Your Arms Around a Memory" de Johnny Thunders. També destaca la lectura definitiva d'"All I Want", original d'Amy Rigby que Spector canta no tan sols com si hagués compost ella mateixa sinó com si els seus versos punyents s'adrecessin a Phil Spector.

La relació de Bennett amb Spector és un dels capítols més polèmics de la trajectòria del llegendari productor, també de la crònica pop del segle passat. Tot havia començat gairebé com un conte de fades, amb el visionari geni de la cançó pop catapultant la carrera de la vocalista de l'East Harlem al capdavant de les Ronettes i amb perles sonores tan precioses com l'eterna "Be My Baby". I es va acabar amb un matrimoni que esdevindria literalment una presó per a ella, que un bon dia va decidir fugir de casa amb el que portava posat en aquell moment.

Juny de 2018. Sala Apolo, Barcelona. Ronnie Spector actua per primer cop a la ciutat davant d'un auditori tan selecte com atent. Quan va sortir a l'escenari vaig sentir que estava fent realitat un somni, avui sóc conscient que vaig ser un privilegiat. Un concert en què va repassar els èxits de les Ronettes i va oferir un arsenal de versions que va anar dels Beach Boys –aquell "Don't Worry Baby" que li havia dedicat Brian Wilson- a Amy Winehouse, passant pel citat Johnny Thunders. Un vetllada irrepetible i un concert al qual tan sols vaig trobar un únic però: que no cantés més cançons de "The Last of the Rock Stars" –tan sols en va rescatar "You Can't Put Your Arms Around a Memory"-.

Gener de 2022. Ha mort Ronnie Spector. Casualitats de la vida, se n'ha anat a pocs dies de commemorar-se el primer aniversari de la mort de Phil Spector. Ens ha deixat la veu del Wall of Sound i l'eterna mirada del rock'n'roll de la Costa Est. Des d'ara, el món és un lloc una mica pitjor.

Lu Rois canta a la seva infantesa des de la platea de l'Apolo

Lu Rois a l'Apolo, en una captura del videoclip de 'Luna nueva'.

Quan fa gairebé un any que la música en directe tal i com sempre l'havíem conegut, simplement, va deixar de ser, s'agraeix poder a tornar a visitar ni que sigui de forma virtual l'interior d'una d'aquelles sales de concerts on tants moments inoblidables vam arribar a viure. Més encara quan hi podem accedir de la mà d'una de les veus més genuïnes de l'escena independent catalana com és Lu Rois, que ha gravat a la platea de la sala Apolo el videoclip del seu darrer single, "Luna nueva".

La peça en qüestió és un diàleg de la pianista, cantant i compositora sabadellenca amb la seva pròpia infantesa, sobre un coixí sonor determinat per les coordenades oníriques del seu piano, però també per la guitarra etèria de Santi Careta i les bases electròniques de Gemma Planell (aka Dj Tutu). La cançó ja l'havíem pogut escoltar últimament als concerts de Rois, el single ha vist la llum aquesta setmana en format digital de la mà de Bankrobber i TBC Produccions. El video és obra de Bernat Rueda i es troba disponible a Youtube.

Silenci a les sales

Miqui Puig a l'escenari de la sala Apolo, en un dels vídeos de "¿El último concierto?".

Silenci a les sales de concerts. Desenes de bandes i solistes desfilant pels seus escenaris sense que soni cap instrument ni s'arribi a pronunciar una sola paraula. El so del silenci que podria esdevenir una realitat en qüestió de mesos o fins i tot setmanes si no es reverteix la situació que s'ha anat generant des de l'inici de la pandèmia. Si la cultura ha tornat a ser una de les grans damnificades per una crisi que és sanitària però també econòmica i social –enèsim símptoma d'una crisi encara més gran que és estructural-, les sales de concerts han esdevingut el paradigma de com els professionals del sector solen ser els primers a rebre quan van mal dades.

Parlem de l'única categoria d'establiments, juntament amb les sales de festes, que no ha pogut alçar la persiana des que es va decretar el primer estat d'alarma ara fa vuit mesos –vuit mesos sense treballar, vuit mesos pagant despeses, vuit mesos sense poder fer cultura-. Per això, locals d'arreu de l'Estat han portat a terme durant les últimes setmanes la campanya "¿El último concierto?", que ahir al vespre va culminar amb l'emissió de diversos vídeos, un per cada sala adherida a la causa, amb el silenci com a fil conductor. Una forma de recordar-nos com seran les nostres ciutats si han de tancar aquells espais on no tan sols hem gaudit de la música que ens agrada i n'hem descobert de nova, sinó que ens hem relacionat i hem teixit comunitats.

Aquell gran concert que no podrà ser

Lucinda Williams tenia previst actuar aquesta nit a Barcelona amb Chuck Prophet.

Aquests dies assistim a un retorn amb comptagotes de la música en directe. Concerts amb aforaments limitadíssims i celebrats sota estrictes mesures de seguretat, i generalment a càrrec d'aquells artistes de proximitat a qui la conjuntura d'aquests darrers mesos sembla haver situat en un primer pla que mereixien ja abans de l'excepcionalitat i que seguiran mereixent quan hagi passat l'emergència sanitària i el gruix de la indústria torni a mirar cap a altres horitzons.

Sigui com sigui, les gires d'artistes internacionals es mantenen encara en un standby indefinit, i si bé algunes de les actuacions programades per aquesta temporada s'estan posposant fins a l'any vinent, d'altres directament s'han hagut de cancel·lar. Per exemple el concert que Lucinda Williams i Chuck Prophet tenien previst oferir aquesta nit a la sala Apolo. Doble cartell d'autèntic luxe i una mena de somni fet realitat per a qualsevol aficionat a la música d'arrel nord-americana. I una vetllada a priori memorable que finalment no podrà ser a causa del coronavirus.

Williams hauria vingut a presentar el que des d'ara mateix es pot contemplar com un dels grans títols del seu catàleg. Un "Good Souls Better Angels" (2020) on aprofundeix més que mai en les formes més elèctriques del blues i fins i tot flirteja amb registres com el punk –"Wakin' Up" el podria haver signat Patti Smith-. Lírica social –"Man Without a Soul" tant pot adreçar-se a Donald Trump com a qualsevol dels grans executius que han fet d'aquest món un lloc pitjor del que seria desitjable- i una majúscula col·lecció de cançons que també marquen el retorn de la seva autora a Nashville després d'una llarga temporada autoexiliada a Los Angeles.

Prophet, d'altra banda, ha posposat fins al mes d'agost la sortida d'un "The Land that Time Forgot" que inicialment s'havia anunciat pel maig passat –novament, coses d'aquests temps estranys que ens ha tocat viure-. Un nou repertori que el californià ha compost a quatre mans amb el seu vell amic i col·laborador ocasional Klipschutz, i on manté el gust per aquell rock'n'roll de textures orgàniques marca de la casa. Mentre esperem la sortida del disc –i, en el millor dels casos, l'anunci d'una nova data a casa nostra amb Williams: creuem els dits-, podem anar degustant les que ja ha avançat a través dels canals digitals.

A Tumba Abierta: Alfredo Calonge, Sala Apolo

El 4 de desembre de 2014, la barcelonina sala Apolo es va vestir de gala per dedicar un últim adéu a un dels actors més capitals de la seva escena pop durant les passades quatre dècades. Alfredo Calonge (1961-2014), component de formacions com els històrics Negativos, els mai prou reivindicats Bondage o els sempre infal·libles Canary Sect, homenatjat per la seva gent i recordat a través de la música que ell mateix havia immortalitzat.

Els propis Negativos, interpretant de cap a peus aquella obra capital que va ser i segueix essent “Piknik Caleidoscópico” (1986), recolzats per amics, coneguts i fins i tot deixebles com Brighton 64, Sex Museum, The Pinker Tones, Miqui Puig, The Excitements o Jorge Explosión –la introducció havia anat a càrrec de l'etern Flowers-. Un esdeveniment irrepetible i una vetllada tan màgica com entranyable, que ara veu per fi la llum amb forma de doble vinil per cortesia de Geyser Productions.

El volum es titula "A Tumba Abierta: Alfredo Calonge, Sala Apolo" (2019), i complementa la gravació sencera del concert amb fotografies de Xavier Mercadé i emotives notes a càrrec del periodista i veterà militant de l'escena mod Àlex Oró. Presentació de luxe i edició limitada a 700 còpies. Demanin la seva –i escoltin el disc- a Bandcamp. I llegeixin aquí el relat d'aquella nit que un servidor va publicar al seu moment a DWTC.

Més enllà de les formalitats

Adrianne Lenker (Big Thief), la nit passada a la sala 2 d'Apolo.

BIG THIEF + PAYS P.

Apolo 2, Barcelona

20 de febrer de 2020

A Big Thief no els van les formalitats. Tenen el costum d'acabar les seves actuacions sense oferir bisos, perquè consideren que un concert s'acaba quan han dit tot allò que havien vingut a dir. Tampoc són partidaris de reservar els seus temes més reconeguts per generar hipotètics moments climàtics durant les rectes finals. Si els ve de gust despatxar els hits gairebé de bon principi per poder passar immediatament a altres coses, ho fan. Si els sembla oportú obrir el repertori tot encadenant la cara b d'un single amb un tema encara inèdit, també ho fan. I si Adrianne Lenker té un dia tou, no li fa cap vergonya afrontar l'actuació des de la vulnerabilitat de qui les ha vist passar de tots colors però no ha deixat mai de mirar endavant.

Va ser exactament així com van procedir en la seva segona visita a Barcelona, a menys d'un any d'haver debutat en la immensitat del Parc del Fòrum i en una sala de dimensions tan raonables com ajustades a la realitat d'un discurs que definitivament es degusta més i millor a curta distància. Va començar Lenker tota sola, amb la resta de la banda recolzant-la en silenci, interpretant "Masterpiece" en la seva versió més fràgil i mínima –localitzin-la a la cara b del single "Dandelion" (2016)-. I el quartet sencer se li va afegir per a enfilar "Two Rivers", peça inèdita que els de Brooklyn han començat a presentar en concerts recents i que confirma el caràcter prolífic de qui ha lliurat dos plàstics de pes en menys de dotze mesos –"U.F.O.F." i "Two Hands", tots dos publicats l'any passat-.

Van acabar d'entrar en matèria amb els horitzons boirosos de "Contact" i els paisatges feréstecs de "Forgotten Eyes". I aleshores van desencadenar el primer gran aplaudiment de la nit amb la torrencial distorsió de "Not", sis elèctrics minuts que tracen nous ponts entre Crazy Horse i Sonic Youth al mateix temps que refermen a Lenker com una de les grans lletristes de la seva generació. A partir d'aquí, els passatges a contrallum de "Mary" o "Paul" van alternar amb les dinàmiques urgents de "Shark Smile" o la rocallosa muralla de "Masterpiece" –aquest cop, en la seva concepció original i essencialment elèctrica-. Quan problemes tècnics van obligar a abortar "Cattails", van optar per estrenar una altra composició inèdita –"Bruiser"- abans de rebaixar tensions de cara a les finals "Rock and Sing" i "Mythological Beauty".


PRIMITIVISME I POESIA SUBTERRÀNIA

Prèviament havien actuat en condició de teloners els parisencs Pays P. Un trio de rock experimental que connecta el primitivisme del post-punk i de corrents subterranis com la No Wave, amb el soroll industrial i la concepció més visceral de l'spoken word. Estructures hipnòtiques i estridents, de vegades opressives, a cop de guitarra, bateria, pedals d'efectes i la poesia terminal de Laura Boullic. I un bon motiu per seguir saludant l'underground francès com aquella inesgotable mina de discursos singulars que tenim a tocar dels nostres dits i que molt sovint som incapaços ni tan sols de parar-nos a observar.

L'any de Big Thief

La banda de Brooklyn actuarà el 20 de febrer a la sala 2 d'Apolo.

En un context en què nombrosos artistes opten per publicar les seves cançons en format senzill i prescindir del format àlbum per allò d'adaptar-se als nous paràmetres de consum de la música enllaunada, el que van fer Big Thief al llarg de 2019 no va ser tant una heroïcitat com una declaració de principis i un pas endavant en la seva consolidació com una de les realitats més fermes de l'indie contemporani –sigui quin sigui el significat d'aquest terme a aquestes alçades, qui em vulgui entendre ja m'ha entès-.

Ni més ni menys que dos elapés en menys de dotze mesos va lliurar el quartet nord-americà durant el passat exercici. Dos plàstics, "U.F.O.F." i "Two Hands" –aquest últim publicat pràcticament sense avisar i mentre molts encara es recuperaven de l'impacte del primer-, que acabaven d'arrodonir un discurs que tant podria emmirallar-se en el folk rock britànic més boirós de la dècada dels 60 com en aquelles coordenades del so Americana on conflueixen els llegats de Neil Young i Wilco –molta atenció a "Not", un dels plats forts de "Two Hands"-. Entre l'ún i l'altre, vam poder comprovar com es consagraven en un dels escenaris grans del passat Primavera Sound.

Si ahir tancàvem l'exercici 2019 qualificant-lo com el gran any d'Adrianne Lenker i companyia, avui toca encetar el 2020 referint-nos novament a la formació amb base d'operacions a Brooklyn. I no tan sols per la citada condició de ferma realitat, sinó per tot allò que ha de venir a partir d'ara. D'entrada, el concert que tenen previst oferir el proper 20 de febrer a la sala 2 d'Apolo i que es tradueix a priori en la possibilitat de gaudir de prop una de les grans revelacions de la passada temporada de festivals. I, tenint en compte el caràcter prolífic de la banda, la possibilitat que durant els dotze mesos que tenim per davant tornin a passar per l'estudi i en surtin amb un nou reclam de pes. De moment, ens veiem el mes vinent a l'Apolo.

Mazoni: "Tenia moltes ganes de tornar a fer un disc de rock"

Sense zones de confort - Foto Matilda Vidal.

Dos anys després de destapar la seva vessant més bàsica i minimalista amb l'acústic "Carn, os i tot inclòs", Mazoni torna amb format power trio i un disc, "Desig imbècil", que recupera i fins i tot reforça la pulsió rockera dels seus anys fundacionals. "Volia tornar a l'essència de les coses", reconeix el propi Jaume Pla, que presentarà el plàstic en qüestió aquesta mateixa nit a la sala Apolo.

El més fàcil seria dir que Mazoni ha tornat al rock. Que el flamant "Desig imbècil" (2019, Bankrobber) talla d'arrel amb una etapa marcada per l'experimentació amb tot un seguit de discursos que van de l'electrònica al folk, i que d'alguna manera reconnecta l'alter ego de Jaume Pla amb el seu jo immediatament anterior a "Sacrifiqueu la princesa" (2014). Afirmar tot això seria el més fàcil, però un anàlisi en profunditat d'aquest nou disc suggereix que hi ha molt més, i que cap dels seus onze talls es podrien entendre sense l'experiència acumulada per l'empordanès al llarg d'una dècada en què ha fet de tot menys acomodar-se en hipotètiques zones de confort.

"A partir de 'Carn, os i tot inclòs' considero que hi ha hagut una refundació de Mazoni, basada en l'austeritat i el minimalisme", explica el propi Pla. "Aquest disc n'és una continuació. D'altra banda, feia temps que no gravava un disc de rock, potser des d''Eufòria 5 - Esperança 0', i en tenia moltes ganes". En el seu conjunt, aquest nou plàstic presenta un Mazoni més cru i directe que de costum, com si tingués ganes de fer soroll en el millor dels sentits. "En els discos que van precedir 'Carn, os i tot inclòs' hi he acabat observant elements massa barrocs i produccions excessivament carregades. Volia tornar a l'essència de les coses, ja fos amb una guitarra acústica o amb un grup de rock".

Dit i fet. Exceptuant algun violí -cortesia de de Lisa Bause- i alguna pista de sintetitzador més o menys puntuals, la totalitat del disc presenta Mazoni per primer cop amb format power trio. Guitarra, baix i bateria. O el que és el mateix, el propi Pla reforçat per dos col·laboradors habituals, Miquel Sospedra i Aleix Bou respectivament, que han esdevingut amb el pas del temps pilars fonamentals del so Mazoni. "Cada vegada ens resulta més fàcil entendre'ns amb una simple mirada o una sola paraula. Aquesta química és fruit de totes les hores que hem passat junts a l'escenari, que són moltes", apunta Pla. "En aquest sentit va resultar relativament senzill fer els arranjaments del disc, tot i que no siguin obvis. Amb un altre grup de músics m'hagués costat molt més completar-los".


RIQUESA DE MATISOS

Malgrat el seu caràcter elèctric i immediat, "Desig imbècil" també és un àlbum ric en matisos. "Vint-i-suite", "Fil invisible" o fins i tot la peça titular poden recordar les diferents etapes de The Who. El rock corpulent d'"Amb el símbol d'infinit" contrasta amb la sofisticació pop de "M'han sortit dues ales". Però el més sorprenent probablement siguin els aires krautrock de "Brúixula erràtica" i "El crim de les germanes Amanita". "El factor Who és cosa meva. Tot i ser un amant dels 60 i de la seva música, The Who és un grup al qual no havia entrat fins fa un parell d'anys. M'he adonat que presenten una èpica que altres bandes del seu temps no tenien, i això m'ha influït", reconeix. "En canvi, elements com el kraut han sorgit de forma totalment espontània, fruit de la química que tenim els tres músics. També hi ha coses que no havia fet mai abans, com algunes fiblades de punk".

A nivell líric, el disc combina passatges d'una certa foscor amb sanes dosis d'ironia i fins i tot d'autoparòdia. "Tots els discos són part d’un moment vital però s’ha d’anar alerta a l'hora de relacionar cada cançó com si fos part d’un diari personal. Al llarg del meu recorregut com a músic, un es pot fer una idea de quines són les meves obsessions però no és fàcil saber de què va cada cançó en relació a la meva vida. Dit això, és cert que ha sortit un disc fosc, sobretot temes com 'Amb el símbol d’infinit', 'Desig imbècil' o 'Bruixola erràtica'". I el detall de titular un dels nous temes amb el seu propi nom, "Jaume Pla"? "És una cançó autoparòdica on podria ser que m’ho hagués inventat tot, o no, però en realitat això no és el que importa. M’importa més la broma de fer una cançó que porti el nom del seu autor. Vaig recordar que Bo Diddley ja ho havia fet, i això em va donar la idea".


ANIVERSARI RODÓ

Aquest 2019 s'ha commemorat el desè aniversari d'"Eufòria 5 - Esperança 0", un dels àlbums més aplaudits de la trajectòria de Mazoni i un dels pilars d'allò que es va anomenar Nou Pop Català. A diferència del que solen fer molts artistes arribat aquest punt, Pla no ho ha celebrat amb cap edició especial ni concert commemoratiu. "Podríem dir que les commemoracions les faig de forma interna", bromeja, abans d'assenyalar que "va ser un disc clau en la meva carrera i durant molts anys ha estat el pilar dels meus directes". En aquest sentit, considera que "si miro enrere, el disc amb el qual millor enllaça 'Desig imbècil' és precisament 'Eufòria 5 - Esperança 0', té el mateix esperit però amb més mala llet". Amb mala llet o sense, "Desig imbècil" es perfila a curt termini com una nova peça essencial en un catàleg que ja ha assolit la condició de clàssic.


Més informació i entrades:

Bankrobber  /  Pàgina web
Sala Apolo  /  Pàgina web

Gluecifer: operació retorn

GLUECIFER

Sala Apolo, Barcelona

24 d'octubre de 2019

Tornaven Gluecifer a Barcelona 14 anys després de la seva última visita, per cortesia del cicle Cruïlla de Tardor i en el marc d'una operació retorn que trenca una dècada llarga de silenci si bé no s'ha materialitzat ara per ara més enllà dels escenaris. En aquest sentit, es pot afirmar que els noruecs han reprès la seva trajectòria justament al mateix punt on l'havien deixat l'any 2005. El que aleshores era un flamant darrer disc, "Automatic Thrill" (2004), segueix exercint com a columna vertebral d'un repertori que repassa bona part del catàleg de la formació i es manifesta sobre el terreny com si no hagués passat el temps.

Amb la serenor de qui ja no ha de demostrar res a ningú -coses de la maduresa- i les mateixes ganes de cremar la nit que ara fa una dècada i mitja -coses de tocar en una banda de rock'n'roll-, Biff Malibu i companyia van saludar la sala Apolo deixant anar d'una sola tirada "A Call from the Other Side", "Car Full of Stash", "Get the Horn" i "Easy Living". Inici d'impacte per a un passi tan generós com abundant on títols com "Brutus" o "Here Come the Pigs" van conduir fins a una frenètica recta final que va encadenar "Bossheaded", "The Year of Manly Living" i "Desolate City" abans de tirar la casa per la finestra amb una explosiva lectura del "Nice Boys" de Rose Tattoo.

Ració doble (i molt completa) de soul i altres ritmes de l'univers afroamericà

Vintage Trouble.

VINTAGE TROUBLE i YOLA. Un dels directes més celebrats dels darrers anys, compartint escenari amb un dels debuts discogràfics més aplaudits d'aquest 2019. Doble cartell d'impacte el que ha programat la gent de Blackisback! Weekend, aquest divendres (21 de juny) a la sala Apolo.

No es deixin vostès enganyar pels aires introspectius i els sofisticats mitjos temps que semblen haver guanyat terreny als darrers llançaments discogràfics de Vintage Trouble. La banda californiana segueix elevant temperatures, encenent escenaris i caldejant platees arreu per on passa, presumint d'un dels directes més enèrgics i dinàmics de la seva generació, i fent honor a unes arrels fundacionals que s'alimenten de les profunditats de la música afroamericana sense renunciar a l'ara i l'aquí. Ho saben prou bé tots aquells que els van veure en directe ara fa dos anys en una sala Apolo que va esdevenir tota una olla a pressió i on els de Ty Taylor van segellar una d'aquelles actuacions que seran recordades durant molt de temps.

Tornen a visitar-nos aquesta mateixa setmana (21 de juny), de la mà de Blackisback! Weekend i novament a la sala del carrer Nou de la Rambla. I amb nou disc sota el braç, la segona part de l'ep "Chapter II" (2019) -la primera va veure la llum l'any passat-. Cinc talls que es capbussen en les formes més elegants del soul de la dècada dels 70, que remeten a corrents com el Philly Sound o el Quiet Storm, i que sens dubte contrasten amb l'explosió de rock'n'roll de garatge, soul greixós i blues corrosiu que solen despatxar sobre les taules. "Sempre hem pensat que les cançons són el més important, ens prenem molt seriosament tot allò que fem i no deixem res a l'atzar. Volíem situar aquest nou treball a l'alçada dels discos que més estimem", confessa el baixista del grup, Rick Barrio.

Entre els principals reclams d'aquesta nova entrega de "Chapter II" destaquen el funk coral d'"Everyone Is Everyone", les tonalitats pop de "Don't Stop Forever" o l'espiritualitat soul de "So Sorry". Peces inspirades, segons confessa la pròpia banda a les notes promocionals del disc, en artistes com Amy Winehouse o Lauryn Hill. Els darrers referents d'una banda decidida a ampliar els seus horitzons sonors i a no repetir-se a l'estudi, sense que això impliqui renunciar a tot el desplegament de força i electricitat habitual dels seus directes. Ni a una reputació que els ha portat durant els seus deu meteòrics anys de trajectòria a compartir escenaris amb autèntics gegants com The Who, AC/DC o els Rolling Stones.

LA GRAN SORPRESA

Si Vintage Trouble tornen a Barcelona consolidats com una aposta segura damunt l'escenari, la gran sorpresa de la nit serà sens dubte el debut a casa nostra de Yola, una artista britànica que malgrat acumular un llarg recorregut ha esdevingut una de les grans revelacions d'aquest 2019, en part gràcies a la seva aliança amb tot un Dan Auerbach (The Black Keys). Natural de Bristol i foguejada inicialment a l'escena trip hop d'aquesta mateixa localitat, la seva brúixola personal sempre ha apuntat cap al sud dels Estats Units, i concretament cap a aquelles coordenades sonores on es confonen les tradicions blanca i negra i es desdibuixen les fronteres entre gèneres com el country o el soul.

Després de capitanejar el combo de country rock Phantom Limbs i de rebre una trucada d'Auerbach proposant-li gravar un disc al seu nom amb ell mateix a les tasques de producció, no va dubtar a fer les maletes, plantar-se a Nashville i donar forma al que ha acabat esdevenint "Walk through the Fire" (2019). Dotze talls enregistrats al costat d'alguns dels músics de sessió més reclamats de la Music City, on ressonen paraules tan majors com ara els noms Dusty Springfield, Bettye Swann o Mitty Collier. I un dels debuts més aplaudits del que portem d'any per la premsa especialitzada d'arreu del planeta. Atenció, que ningú contempli a Yola com una telonera de luxe, sinó com a part integral d'un doble cartell d'autèntic impacte.

Més informació i entrades:
Sala Apolo  /  Pàgina web

Rock'n'soul d'Asbury Park

Little Steven, durant la seva actuació a la sala Apolo.

LITTLE STEVEN AND THE DISCIPLES OF SOUL

Sala Apolo, Barcelona

17 de juny de 2019

Apuntava Bruce Springsteen a la seva autobiografia -"Born to Run" (2016)- que la carrera de Little Steven al marge de The E Street Band s'ha vist perjudicada per les expectatives d'un públic massa acostumat a observar-lo en un segon pla i no pas al centre de l'escenari. Sigui com sigui, i sense ànim de contradir el Boss, el cert és que l'alter ego d'Steve Van Zandt pot presumir a aquestes alçades d'haver redreçat la seva erràtica trajectòria solista lliurant dues de les seves obres més rodones i coherents quan ja gairebé ningú s'ho esperava. I de liderar en ple segle XXI uns renovats Disciples of Soul que bé podrien ser la formació més solvent amb la qual s'hagi enfilat mai a un escenari, amb permís és clar de la banda mare.

Com a mostra l'actuació de la nit passada a la sala Apolo, la tercera visita a Barcelona de l'autor de "Men Without Women" (1982) -ara fa dos anys es va deixar caure pel Cruïlla i la sala Razzmatazz-, on el seu llançament més recent, el flamant "Summer of Sorcery" (2019), va esdevenir fil conductor i columna vertebral d'una cerimònia amb totes les lletres. A l'escenari, una quinzena de músics -no hi van faltar vells coneguts com Eddie Manion (Miami Horns) o Lowell "Banana" Levinger (The Youngbloods)- i un engranatge que sembla augmentar el seu rendiment concert a concert. Molt més que una banda d'acompanyament, una compacta unitat de múltiples capes que es va repartir oportunament el pes escènic amb el seu líder i d'on van sobresortir l'aclaparadora secció de vents, les sis cordes de Marc Ribler i les dinàmiques percussions d'Anthony Almonte.

Sobre el terreny, una orgia de soul del de tota la vida, funk greixós amb acabats llatins, rock amb accent d'Asbury Park i oportunes incursions en coordenades com les del reggae, el blues o el doo wop. Van escalfar motors amb la bateria de ritmes trencapistes que és "Communions". Van acabar de caldejar l'ambient amb un "Party Mambo!" que els va connectar amb alguns dels capítols més gloriosos que ha viscut l'Apolo en la seva condició de sala de ball. Van acabar d'entrar en matèria amb un "Love Again" que sona tan fresc en ple 2019 com ho hauria fet cinc dècades enrere en un single de la Motown. Van viatjar fins a les nits de Chicago al ritme d'"I Visit the Blues". Van maridar musculatura rockera i consciència social amb "Los Desaparecidos". I van citar el seu bon amic i veí Southside Johnny amb tres dels títols que li havien cedit Springsteen i el propi Steven -"Little Girl so Fine", "Trapped Again" i "Love on the Wrong Side of Town"-.

Els ressons blaxploitation de "Vortex" gairebé van fer col·lisionar els universos sonors d'Isaac Hayes i Bobby Womack abans que "I Am a Patriot" enfilés una climàtica recta final culminada amb "Bitter Fruit" i "Forever". En tanda de bisos, "Summer of Sorcery" va invocar per moments l'èpica a contrallum de l'Springsteen més reflexiu, i "Soul Power Twist" va posar la sala de potes enlaire amb la seva gens dissimulada aproximació al "Having a Party" de Sam Cooke. Van rematar la feina "Sun City" i "Out of the Darkness", acomiadant per la porta gran dues hores i mitja de recital i assenyalant tot allò que trobarem a faltar quan el Boss cridi Van Zandt a files amb vistes a reactivar la E Street Band -cosa que podria passar l'any vinent, segons han declarat les pròpies parts implicades-. La màgia del rock'n'soul d'Asbury Park en sala petita i a tocar dels dits de la mà, ni més ni menys.

Escena Barcelona 2019

Meconio. 

ESCENA BARCELONA 2019

Sales 2 i 3 d'Apolo, Barcelona

15 de juny de 2019

Segona edició del festival Escena Barcelona, una iniciativa de la sala Apolo que es presenta com un aparador dels diferents discursos i tendències que conviuen a l'òrbita emergent de la capital catalana -o com a mínim d'una mostra representativa dels mateixos-. Entrada lliure perquè ningú es pogués queixar i una desena de propostes que anaven del punk al folk i del pop d'autor al trap.

Sergi Egea, veterà de formacions com Polseguera, s'ha reinventat com a artesà d'un format de cançó que tant pot apuntar a les essències d'allò que s'ha anomenat pop metafísic com a les formes més atrevides de la música progressiva. Acompanyat per components de Vàlius i Les Sueques (entre d'altres), va alternar melodies a contrallum amb expansius esclats de caos sonor, evocadors puntualment dels Wilco de "Via Chicago".

En coordenades més elèctriques, Surf & Fat i Meconio es serveixen d'un mateix format -duet de guitarra i bateria- per a abordar el punk des de perspectives gairebé paral·leles. Si les primeres despatxen vitamíniques píndoles de rock'n'roll de garatge immediat i desenfadat, les segones alcen una polirrítmica i aclaparadora muralla de decibels des de la qual proclamen incòmodes veritats als quatre vents.

Si enfilar-se a l'escenari amb l'únic suport d'una guitarra i la pròpia veu requereix valor, encara en reclama més el fet d'actuar després d'una descàrrega de trap i per a un públic a priori tan hostil com el que Marta Delmont es va acabar posant a la butxaca amb un repertori que beu de la tradició nord-americana i que apunta enlaire fins i tot en la seva concepció més bàsica i íntima. I Luces Negras van invocar el més genuí rock de guitarres dels 90 tot tenyint-lo de textures shoegaze i atmosferes dream pop.

Sergi Egea. 

Marta Delmont.

Luces Negras. 

Ambaixador del nou pop francès

Flavien Berger, la nit passada a la sala 2 d'Apolo.

FLAVIEN BERGER + WESPHERE

Caprichos de Apolo @ Sala 2 d'Apolo, Barcelona

9 d'abril de 2019

La consolidació d'un marc cultural que vagi més enllà de l'estricte protocol ha estat des de sempre una de les grans assignatures pendents de la Unió Europea, i un dels àmbits on més s'evidencia aquesta mancança és el de la música pop. Salvant totes aquelles excepcions que solen confirmar la regla, són incomptables els casos d'artistes que malgrat haver-ho petat als seus països segueixen essent uns perfectes desconeguts més enllà de les respectives fronteres. La qual cosa explica, per exemple, que en aquesta banda dels Pirineus amb prou feina ens hagin arribat notícies de la prolífica escena que s'ha consolidat durant els darrers anys a la veïna França. O que bona part de la parròquia congregada al debut barceloní d'un dels grans ambaixadors d'aquesta mateixa escena fos precisament de parla francesa.

Sigui com sigui, Flavien Berger va poder debutar per fi als nostres escenaris, un any després d'un primer intent frustrat per una cancel·lació a l'últim moment i en el marc d'un cicle, Caprichos de Apolo, que es caracteritza justament per acostar a la Ciutat Comtal tot un seguit de delícies melòmanes que no solen encaixar en bona part dels circuits habituals. Venia a presentar el seu darrer treball, un "Contre-Temps" (2018) que la revista Les Inrockuptibles ha qualificat literalment com "un dels discos francesos més bells dels darrers anys", i que en certa manera l'ha acabat de consolidar com un dels compositors francòfons més importants de la seva generació. Tot un tractat de pop en clau electrònica on el parisenc sembla voler deixar de banda la pista de ball per a explorar territoris sonors més abstractes i alhora sofisticats.

"Quanta estona se suposa que hauria de durar el concert?", va preguntar al respectable. "Dues hores? Tres? Un dia sencer? Tota una setmana? Vinga, actuarem durant una setmana". Parlava en plural malgrat trobar-se tot sol a l'escenari. I si bé el concert amb prou feina va assolir l'hora i mitja de durada, va tenir temps de defensar les virtuts del seu cançoner més recent, atrevir-se a cantar en castellà i, per descomptat, rescatar títols encara tan definitius com "Océan Rouge" o "La Fête Noire". El primer és la peça que el va situar al mapa ara fa cosa de cinc anys, un expansiu exercici de pop sintètic on ressonen els Kraftwerk més hipnòtics. El segon, un atac frontal d'electrorockabilly que podrien haver signat els mateixos Suicide i que la nit passada va transformar la sala petita d'Apolo en una olla a pressió.

Va ser aquest últim el punt més àlgid d'una vetllada que havien encetat prèviament els components de Wesphere. Més que una banda, tot un col·lectiu de músics procedents de coordenades tan allunyades com Berlín, Londres o Astúries, amb Barcelona com a base d'operacions i un discurs on les formes més hipnòtiques de l'electrònica juguen amb la psicodèlia i es tenyeixen de colors onírics. La nit passada van presentar "Swimming Deeply", un single que veurà la llum aquesta mateixa setmana i que penjaran a la xarxa amb forma de seqüència amb una durada de 48 hores, ni més ni menys. Perquè després vingui segons qui a explicar-nos que tot està inventat.

Empatia envers l'ofici

Pau Vallvé i Víctor Garcia, la nit passada a l'Apolo.

PAU VALLVÉ + MARTA KNIGHT

Curtcircuit 2019 @ Sala Apolo, Barcelona

4 d'abril de 2019

Quan termes com indie o alternatiu semblen haver esdevingut simples coartades, convé més que mai reivindicar figures com la de Pau Vallvé. Un músic que sempre ha anat a la seva, que en dues dècades de trajectòria s'ha reinventat de totes les formes possibles i que ara, deu anys després d'haver sacrificat el seu alter ego Estanislau Verdet, pot presumir d'una carrera pràcticament autogestionada que prescindeix d'intermediaris i aposta per valors com la proximitat i el contacte directe amb una parròquia que ahir es va demostrar nombrosa. Tota una sala gran d'Apolo plena fins a la bandera en la que va ser la presentació oficial a Barcelona del darrer disc de Vallvé, l'aplaudit "Life Vest Under Your Seat" (2019), en el marc del Curtcircuit.

Acompanyat pel tot terreny Víctor Garcia a la bateria i el sempre oportú Darío Vuelta al baix i als teclats, el barceloní va alternar el cançoner recent amb retalls d'un fons d'armari dels que guanyen amb el pas del temps. Va entrar en matèria amb la psicodèlia a contrallum de "Cada deu anys", benvinguda de rigor que va deixar pas a les textures fràgils d'"Un riu de fang" i a la muralla elèctrica d'"En càmera lenta". Va rebaixar tensions culminant "Que vingui l'hivern" amb les primeres notes del "For Whom the Bell Tolls" de Metallica i va dedicar la denúncia en clau irònica de "Quina sort" a tots aquells companys de gremi que s'enfronten a penes de presó pel simple fet d'haver cantat o rapejat allò que pensen.

El contrast de calma i tempesta d'"Amics dels cirerers" va encetar una climàtica recta final durant la qual Vallvé va interpretar en solitari "Que es fonguin els ploms", va acabar d'alçar al vol amb la contagiosa "Avui l'únic que vull", va destil·lar nervi rocker a "Benvinguts als Pirineus" i va desplegar tota l'èpica d'"En un somni estrany" abans de rebaixar tensions amb la final "Tots som molt millors". Menció a part mereix la sentida reflexió en veu alta del barceloní al voltant de conceptes com la sort o els privilegis. "Estic segur que en aquesta platea hi ha molts músics que són millors que jo i no han tingut la sort de poder viure d'allò que els agrada", va sentenciar. Millors o pitjors, de músics sol haver-n'hi a la platea de qualsevol concert de rock. Que Vallvé es recordés d'ells referma una vegada més la seva empatia envers l'ofici.

Prèviament havia actuat en condició de telonera la martorellenca Marta Knight, que durant el darrer exercici s'ha fet un tip d'acumular quilòmetres, escenaris i cartells compartits amb artistes de tota condició i procedència. El seu recent fitxatge per l'escuderia Great Canyon consolida la promesa inicial d'una jove compositora que s'emmiralla en les formes més intenses i estripades del folk anglosaxó, i que la nit passada va respondre a les constants comparacions amb Sharon Van Etten amb una sòbria lectura de "Serpents". El seu posat tímid a l'hora de presentar les cançons va contrastar amb la seguretat amb què va defensar títols tan reivindicables com el seu darrer single, "Resurrection". La grandesa dels petits detalls.

Ljubliana & The Seawolf - "Libra" (2019)

La banda sonora d'un món contradictori.

El tercer àlbum de LJUBLIANA & THE SEAWOLF es podria contemplar perfectament com la banda sonora d'un món absurd i carregat de contradiccions. El que Pol Batlle i companyia han retratat a les vuit pistes que conformen "Libra", el seu debut en llarg a l'escuderia Bankrobber. El presentaran aquest dimecres a la sala 2 d'Apolo.

Habitem un món hiperconnectat, però mai abans havíem estat tan desconnectats els uns dels altres. Vivim en plena Societat de la Informació, però irònicament estem més desinformats que mai ja sigui per l'inabastable excés d'informació o bé per la proliferació de les anomenades fake news. Ens vam pensar que la tecnologia ens faria lliures, però ens ha acabat fent esclaus d'unes dinàmiques i un ritme de vida sovint inassumibles per l'organisme humà. Són algunes de les alertes i contradiccions que els barcelonins Ljubliana & The Seawolf posen sobre la taula al seu tercer àlbum, "Libra" (2019, Bankrobber).

Un plàstic carregat de tonalitats obscures, atmosferes inquietants i estructures tan complexes com el món que ens envolta. Una vuitena de talls que beuen de múltiples fonts i tradicions però sonen inequívocament a ara i aquí. Un ventall sonor que va del rock alternatiu hereu dels 90 a les formes més nocturnes del jazz i fins i tot la música de cabaret, passant pel progressiu o la psicodèlia i sense trontollar ni perdre pel camí un sol gram de coherència. I una reivindicació dels formats físics que divideix els seus continguts en dues seccions clarament diferenciades, corresponents a les cares a i b d'un disc de vinil.

La primera part s'obre al ritme de "Tiempo", la primera composició en castellà d'un Pol Batlle que segueix emprant l'anglès com a llengua vehicular, i de seguida deixa pas a l'hipnotisme de "The Fire or My Gun!", el misteri estructural de "Parkin' Lot" i la comunió d'essències orgàniques i acabats digitals de "Via Magenta", una peça que d'alguna manera invoca els Radiohead del canvi de segle. A la cara b hi figuren els quatre talls de l'ep "Shit Dope" (2018), fins ara disponible únicament en format digital, perfectament integrats al conjunt de l'àlbum i al seu context discursiu.

La presentació en directe de "Libra" tindrà lloc aquest dimecres, 20 de febrer, a la sala 2 d'Apolo. Més informació i entrades en aquest enllaç. Poden escoltar el disc a Spotify.