Les confessions de Viv Albertine

Viv Albertine.

De vegades el millor d’una autobiografia no són els detalls propis de la vida del seu autor, sinó la manera com aquests n’expliquen el context. Llegir les memòries de Viv Albertine, per exemple, no tan sols resulta un recorregut tan amè com apassionant per la trajectòria vital i artística de qui va ser guitarrista de The Slits. També és un passeig per la Londres de la passada meitat de segle i, en conseqüència, per escenes i microescenes com la contracultura de Ladbroke Grove, els squats del West End o, és clar, el punk -i el post-punk-.

A “Clothes, Clothes, Clothes. Music, Music, Music” (2014, publicat recentment en castellà per Anagrama amb el títol de “Ropa Música Chicos”), Albertine reflexiona sobre el fet de voler-se dedicar a la música sense tenir-ne coneixements, i sobre el fet de fer-se una identitat pròpia en clau femenina en un món tan masculí com era el del rock dels 70. Explica els seus viatges per Europa, les seves experiències amb les drogues i la seva relació amb icones com Sid Vicious, Johnny Rotten, Mick Jones o Don Cherry. Secundaris de pes en unes memòries que s’han definit com un dels grans llibres sobre el punk, però en realitat van molt més enllà.


Originalment publicat a B-Magazine.

Emma Cline - "The Girls" (2016)

Emma Cline.

L'escassetat de literatura i filmografia contrastades al voltant de la figura de Charles Manson i els assassinats comesos pels seus acòlits, il·lustra fins a quin punt aquells fets van ocasionar un cisma encara present d'alguna manera al si de la societat nord-americana -i per extensió occidental-. Manson i la seva família representen per a molts el revers obscur del hippisme i la fi del Flower Power. Que l'home mantingués una relació de proximitat interessada amb l'entorn dels Beach Boys i s'obsesionés fins a límits malaltissos amb el disc blanc dels Beatles, ha reforçat des d'aleshores uns llaços altrament inexistents entre Manson i la indústria musical de finals dels 60, motivant que la majoria d'aproximacions històriques a un dels crims més brutals del segle XX s'hagin dut a terme des de perspectives pròpies de la cultura pop.

Per això s'agraeix que Emma Cline hagi abordat l'assumpte des d'un punt de vista poques vegades -o potser mai abans- explorat, el de qui va viure aquells fets des de dins i en primera persona, a "The Girls" (2016, publicat en català i en castellà per Anagrama). Amb la distància que atorga el temps -Cline va néixer el 1989, dues dècades després dels crims comesos per la Manson Family- i una prosa àgil i altament rica en matisos, la californiana construeix una ficció on canvien els noms però queda clar qui és qui. Una història que s'estalvia la sang i el fetge per a explicar com una adolescent desubicada acaba trobant el seu lloc en l'opacitat d'una secta, i on els fets tantes vegades relatats són tan sols una peça més d'un trencaclosques que acaba arribant molt més enllà. Cline ha abordat des d'una perspectiva inèdita un tema que encara és tabú en moltes llars nord-americanes, i de passada ha signat un dels grans debuts literaris dels darrers anys.