L'anunci de St. Vincent

L'anunci de "Daddy's Home", a la contraportada d'una revista.

St. Vincent ha optat per promocionar el seu últim disc amb un anunci com els d'abans. Defugint les successions de ressenyes, puntuacions i similars, i apostant per un text informatiu però alhora carregat de poesia. Fins i tot ens convida a tenir un bon bourbon a punt al moment de prémer play. Un detall que probablement desconcertarà als tècnics de cultura de determinats ajuntaments –aquells que insten als artistes que actuen als seus municipis a no interpretar aquelles obres que facin referència, entre d'altres, al consum d'alcohol: abans se'n deia censura, ara se'n diu correcció política; els efectes són els mateixos-. Però ens recorda que certs plaers solen anar de la mà, i que la creació artística no es pot limitar mai a l'estretor de cap marc teòric.

Personalment, he de reconèixer que aquest "Daddy's Home" (2021, Loma Vista) m'està entrant molt millor que alguns dels seus predecessors. La peça titular, per exemple, té un aire a Laura Nyro que m'ha atrapat completament i que efectivament convida a servir-se aquest bourbon que ens proposa l'alter ego d'Annie Clark, que afirma haver-se inspirat en la Nova York de la primera meitat dels 70 abans d'entrar a l'estudi. El tema en qüestió fa referència a la sortida de presó del pare de l'autora, qui relata a la primera estrofa l'experiència d'haver hagut de signar autògrafs a uns fans que l'haurien reconegut a la sala d'espera del centre penitenciari quan anava a visitar-lo. Ignoro si la història és certa o no, però l'escena posa sobre la taula una d'aquelles dicotomies –la part més amable de la fama contra el drama personal i familiar- tan pròpies d'aquest món nostre.

Sleater-Kinney - "The Center Won't Hold" (2019)

Dit així pot semblar un tòpic, però la col·laboració d'Sleater-Kinney amb Annie Clark (St Vincent) sona exactament a això, a la unió gairebé perfecta de dos discursos a priori tan incompatibles com són el punk rabiós de les primeres i el pop de múltiples capes de la segona. Això no vol dir que el procés hagi estat fàcil: el cop de volant estilístic ha costat al trio la deserció de la bateria Janet Weiss a pocs dies de publicar-se aquest "The Center Won't Hold" (2019), fet que està obligant Carrie Brownstein i Corin Tucker a buscar-li una substituta a marxes forçades per poder sortir de gira aquesta tardor. Si el nucli fundacional del combo serà capaç de superar aquest contratemps, fins i tot si ha valgut la pena perdre pel camí a qui ja havia esdevingut peça fonamental de l'engranatge del grup, tan sols ho dirà el temps. De moment, peces com "Hurry on Home", "Reach Out", "RUINS" o "Restless" aporten color al catàleg de les nord-americanes i perfilen sobre el paper un present molt més sòlid del que apunten els darrers esdeveniments.

Influències i referents

Annie Clark (St. Vincent).

Diuen que per sonar com un músic no n'hi ha prou escoltant aquest músic: cal escoltar tot allò que ell ha escoltat. Les influències, que en el cas d'Annie Clark (St. Vincent) són tan heterogènies com el seu propi discurs. "Quan era petita era fan de Michael Jackson i Madonna. Després em vaig posar amb el grunge: Pearl Jam, Nirvana, Soundgarden... I el metal: Pantera, Metallica, Megadeth, bandes així, populars però apartades del mainstream. No em vaig sentir especialment influïda pels artistes d'avantguarda, encara que més endavant vaig descobrir amb emoció grups com Sonic Youth i Stereolab", confessa en un article que signa Jordi Bianciotto a l'edició de febrer de Rockdelux. "Conèixer música és bo per a poder crear la teva amb molts referents al cap", apunta al mateix article, "hi ha tanta bona música allà fora que no puc quedar-me en una urna de vidre, ignorant allò que fan els altres".

La curiositat, la inquietud i el bagatge musical. Bagatge entès no com a domini de la veu o d'un instrument, sinó com a experiències viscudes i influències acumulades. Observo de vegades alguns grups que presumeixen de gran professionalitat però als quals els manca aquest bagatge. Gent que s'ha passat hores i hores perfeccionant la seva tècnica amb un instrument i que ha après perfectament com vendre el seu producte, però que en canvi no pot fer allò més bàsic: dir alguna cosa. Perquè no han fet el més important que ha de fer un músic: escoltar música (de la mateixa manera que un escriptor ha d'haver llegit llibres). Anys enrere vaig tenir el plaer d'entrevistar a Martin Rev (Suicide), que em va explicar com havia crescut escoltant jazz i música clàssica, però sobretot el rock'n'roll que sonava per la ràdio durant els 50 i els 60. Rev i la seva parella artística, Alan Vega, tenien una visió àmplia de la música: escoltaven de tot. Per això van reinventar el pop i el rock'n'roll com qui parteix de zero. Perquè, en realitat, no partien de zero.