L'anunci de St. Vincent

L'anunci de "Daddy's Home", a la contraportada d'una revista.

St. Vincent ha optat per promocionar el seu últim disc amb un anunci com els d'abans. Defugint les successions de ressenyes, puntuacions i similars, i apostant per un text informatiu però alhora carregat de poesia. Fins i tot ens convida a tenir un bon bourbon a punt al moment de prémer play. Un detall que probablement desconcertarà als tècnics de cultura de determinats ajuntaments –aquells que insten als artistes que actuen als seus municipis a no interpretar aquelles obres que facin referència, entre d'altres, al consum d'alcohol: abans se'n deia censura, ara se'n diu correcció política; els efectes són els mateixos-. Però ens recorda que certs plaers solen anar de la mà, i que la creació artística no es pot limitar mai a l'estretor de cap marc teòric.

Personalment, he de reconèixer que aquest "Daddy's Home" (2021, Loma Vista) m'està entrant molt millor que alguns dels seus predecessors. La peça titular, per exemple, té un aire a Laura Nyro que m'ha atrapat completament i que efectivament convida a servir-se aquest bourbon que ens proposa l'alter ego d'Annie Clark, que afirma haver-se inspirat en la Nova York de la primera meitat dels 70 abans d'entrar a l'estudi. El tema en qüestió fa referència a la sortida de presó del pare de l'autora, qui relata a la primera estrofa l'experiència d'haver hagut de signar autògrafs a uns fans que l'haurien reconegut a la sala d'espera del centre penitenciari quan anava a visitar-lo. Ignoro si la història és certa o no, però l'escena posa sobre la taula una d'aquelles dicotomies –la part més amable de la fama contra el drama personal i familiar- tan pròpies d'aquest món nostre.