Navratilova

NAVRATILOVA

Traficants @ Tarambana, Cardedeu

1 de desembre de 2019

Quan un s'enfila a l'escenari amb una guitarra decorada amb un adhesiu d'Sleater-Kinney, poden estar vostès segurs que es tracta d'algú de confiança. Més que un alter ego, Navratilova és una de les múltiples encarnacions del polifacètic músic i activista empordanès Agus Segura. Un projecte que li permet explorar la seva vessant més íntima i fràgil, i alhora explicar la seva realitat més propera i immediata des dels paràmetres del folk més global i transatlàntic. La seva presència a l'escenari és la de qui ha recorregut mil carreteres i ha descobert mons que no es troben a l'abast de tothom. No és casualitat que ahir a la tarda cités entre d'altres a Ferlinghetti durant la seva actuació al Tarambana de Cardedeu, emmarcada en la jam de cantautors Traficants.

Sleater-Kinney - "The Center Won't Hold" (2019)

Dit així pot semblar un tòpic, però la col·laboració d'Sleater-Kinney amb Annie Clark (St Vincent) sona exactament a això, a la unió gairebé perfecta de dos discursos a priori tan incompatibles com són el punk rabiós de les primeres i el pop de múltiples capes de la segona. Això no vol dir que el procés hagi estat fàcil: el cop de volant estilístic ha costat al trio la deserció de la bateria Janet Weiss a pocs dies de publicar-se aquest "The Center Won't Hold" (2019), fet que està obligant Carrie Brownstein i Corin Tucker a buscar-li una substituta a marxes forçades per poder sortir de gira aquesta tardor. Si el nucli fundacional del combo serà capaç de superar aquest contratemps, fins i tot si ha valgut la pena perdre pel camí a qui ja havia esdevingut peça fonamental de l'engranatge del grup, tan sols ho dirà el temps. De moment, peces com "Hurry on Home", "Reach Out", "RUINS" o "Restless" aporten color al catàleg de les nord-americanes i perfilen sobre el paper un present molt més sòlid del que apunten els darrers esdeveniments.

Dies de Primavera (3)

PRIMAVERA SOUND 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

29 de maig de 2015

Mai m'han convençut les revisions d'àlbums històrics a càrrec dels seus propis autors però dutes a terme anys o fins i tot dècades després d'haver-se editat. Crec que el context definitiu de tota obra discogràfica és el propi plàstic on es troba enregistrada, i que portar-la al directe tal i com ni tan sols s'havia fet al seu moment resulta a nivell artístic tan innecessari com perillós. Hi ha excepcions, és clar, i "Horses" (1975) n'és una de les més evidents. El debut de Patti Smith no és tan sols un dels pilars fundacionals del punk, sinó un marc de comunió entre poesia i rock que a data d'avui encara no s'ha igualat. Quatre dècades després de la seva edició, la Smith l'interpreta sencer i en directe amb part de la banda original -a destacar l'etern Lenny Kaye a les sis cordes-. I contràriament a la tònica habitual d'aquesta mena d'experiments, ho fa sense concessions a la nostàlgia i sense necessitat de treure la pols d'un repertori que segueix tan viu com el primer dia.

Aquest és un dels secrets de "Horses" i, sobretot, de les seves cançons. Mentre alguns grups recuperen per mitjà d'aquests experiments peces que portaven anys enterrades en un fons d'armari, Smith es limita a interpretar un repertori que mai ha abandonat i que per tant ha viscut i crescut al seu costat. L'altre gran secret d'aquestes cançons és la seva capacitat de seguir identificant, assenyalant i fins i tot desafiant les pors i els reptes dels temps que corren tal i com ho feia el 1975. Per això, perquè la corrupció i el corporativisme denunciats per Smith des de l'escenari es troben tant o més a l'ordre del dia que aleshores, i perquè aquells vuit temes poden parlar de tu a tu a qualsevol de les generacions aplegades a l'esplanada del Fòrum, el que es viure ahir no va ser cap exercici de nostàlgia sinó una catàrtica celebració d'uns valors, d'una manera d'entendre la vida i del rock'n'roll com a catalitzador d'una revolució que comença dins de cadascú.

Sens dubte, Smith pertany tant a una generació irrepetible com a una espècie aparentment en perill d'extinció. La dels artistes que entenien la seva vocació com una feina però també com una responsabilitat. La dels revolucionaris que van entendre que el món no es canvia per mitjà de la demagògia ni les grans gestes sinó a través del dia a dia i dels petits gestos que cadascú pot dur a terme dins del seu propi entorn. Ahir al vespre, Smith va enllaçar ràbia amb joia i confessió amb èxtasi. Deixant anar els seus instints més primaris mentre recitava els versos carnals de "Gloria". Posant-se a plorar tot citant aquells que ja no hi són -Fred Sonic Smith, Lou Reed, Johnny Thunders o els Ramones- a "Elegie". I acomiadant-se amb una visceral "Rock N Roll Nigger", recordant als milers d'ànimes congregades que el futur del planeta es troba a les seves mans i trencant una per una les cordes d'una Fender Stratocaster per a lliurar-les al respectable com si d'un ritual es tractés.

Altres moments destacats de la jornada van ser l'actuació d'uns monumentals Run The Jewels que van celebrar la vessant més perillosa i incòmoda del hip-hop, així com els esperats retorns d'Sleater-Kinney i Ride. Els segons van reivindicar, ara sí davant les masses, un dels repertoris més injustament infravalorats del pop independent del darrer quart de segle. I ho van fer amb tant d'ofici com bones maneres. Sleater-Kinney van anar més enllà i van refermar la seva vocació de futur amb tot un tour de force que va emmarcar el recent "No Cities to Love" (2015) en un cançoner que ja pot considerar-se canònic. Un desbocat huracà elèctric -de "Jumpers" a "Rollercoaster" i d'"A New Wave" a "The Fox"- que va rebaixar tensions ja durant la recta final amb una emotiva "Modern Girl". Poca estona abans, un altre trio femení, les sud-africanes Japan & I, havien posat de potes enlaire un dels escenaris petits del Fòrum a ritme de garatge urgent, fresc i sense cap més pretensió que animar un respectable que francament va agrair la dosi de bones vibracions.

L'apunt més negatiu se l'emporta un Julian Casablancas a qui hauria de caure la cara de vergonya després d'haver fet el que va fer. El nord-americà semblava haver recuperat amb "Tyranny" (2014), el seu debut al costat de The Voidz, bona part del nervi i les ganes que caracteritzaven els dos primers discos dels Strokes. Res més lluny de la realitat. Ahir, sobre el terreny, tant Casablancas com la seva banda es van limitar a naufragar en un oceà de despropòsits a mig camí entre un rock descafeïnat de tics metàl·lics i un posat rebel tan impostat com poc creïble. Numerets d'enfant terrible que no van tapar les vergonyes d'un set pobre i francament indigne de qui va redefinir el pop de guitarres a les portes del present segle. A aquestes alçades, segueixo amb ganes de veure els Strokes aquesta nit -perquè no els he vist mai i perquè durant molt de temps van ser un dels meus grups preferits-, però francament no n'espero res de positiu. Tant de bo m'equivoqui.

PATTI SMITH. Revolució.

SLEATER-KINNEY. Vocació de futur.

RUN THE JEWELS. Perillosos i incòmodes.

JAPAN & I. Essències de garatge.

JULIAN CASABLANCAS + THE VOIDZ. Decepció total.

Sleater-Kinney a Bob's Burgers

Tan sòlid com inesperat el retorn d'unes Sleater-Kinney que van a totes. Després de trencar deu anys de silenci amb aquell tros de disc que és "No Cities to Love" (2015, Sub Pop), el trio d'Olympia es presenta d'allò més fresc en un videoclip d'animació on interactua amb els protagonistes de Bob's Burgers. La peça és "A New Wave", i poden veure'n el vídeo aquí.