LUCINDA WILLIAMS
BARTS Artèria Paral·lel, Barcelona
14 de juny de 2013
Vagi per endavant que l'obra de Lucinda Williams m'ha acompanyat durant bona part de la meva vida, ho segueix fent en l'actualitat i espero que així sigui durant molts anys. Discos com "Car Wheels on a Gravel Road" o "Essence" formen part del meu adn, segueixo escoltant-los sovint i no m'atreviria a situar cap dels seus àlbums per sota del notable. Però en directe no m'agrada. No em va agradar quan la vaig veure fa quatre anys a l'Apolo, aleshores amb una banda sencera cobrint-li les espatlles. I tampoc em va agradar la nit passada a BARTS, aquest cop amb un format reduït a trio sense bateria i on destacava la presència del seu inseparable Doug Pettibone a la guitarra. El problema? L'actitud de la nord-americana damunt l'escenari. Una actitud mecànica. I no pel faristol on llegeix les lletres de les cançons. Ni tan sols perquè s'atreveixi a tocar temes nous que clarament necessita assajar més -això és tot un punt de frescor-, sinó perquè sembla sortir a l'escenari a fitxar i no a interpretar un repertori del qual ningú més pot presumir. Els seus concerts -com a mínim, els dos que ha ofert a Barcelona a dia d'avui- resulten per tant freds i mecànics. Sí, va brillar -i de quina manera- quan va disminuir les revolucions de "Lake Charles", amb la poesia d'"I Envy the Wind" i una sentida "Drunken Angel", versionant a Skip James amb "Hard Time Killin' Floor Blues" o deixant-se anar amb tot un atac de ràbia com és "Come On". Van ser les excepcions en un concert que semblava avançar a pinyó fix, i que fins i tot va patir entrebancs com una desafortunada reinterpretació d'"Essence" -sense rastre de la passió i la tensió sexual de la versió original, i amb una Williams que semblava en ocasions perduda-. Finalitzat el concert, un conegut a qui sí que li havia agradat, defensava a la de Lake Charles referint-se a una trajectòria que no té preu. I no, no el té. Perquè el seu nom ja es pot situar per mèrits propis al costat de qualsevol gegant de la música nord-americana que es puguin imaginar -els arguments els trobaran repartits al llarg d'una discografia sòlida com poques-. Però el directe és una altra cosa i cal alimentar-lo de quelcom més que llegenda. I, francament, el que Williams va oferir la nit passada no justificava el preu de les entrades.
