"Once Upon a Time in... Hollywood" (2019)

DiCaprio i Pitt, antològic duet interpretatiu.

Si la filmografia de Quentin Tarantino es pot contemplar en el seu conjunt com l'homenatge i la reivindicació permanents d'uns temps i d'unes formes de fer cinema que han caigut en desús, "Once Upon a Time in... Hollywood" (2019) s'ha d'entendre com el compte pendent del director amb el punt d'inflexió que van suposar els darrers anys de la dècada dels 60 per a la indústria del setè art. Un període marcat per tot un seguit de renovacions tant a nivell estètic com conceptual, en sintonia amb la revolució pop que ja s'havia fet efectiva en disciplines com la música, i on allò que es va anomenar New Hollywood va posar les bases de bona part del cinema que es faria durant les dècades posteriors, inclòs el del propi Tarantino.

"Once Upon a Time..." és la història d'un actor en hores baixes i del seu doble per a les escenes d'acció -Leonardo DiCaprio i Brad Pitt en un antològic duet interpretatiu-, amb la psicodèlia, el hippisme i la contracultura com a marcs de fons, i la Manson Family començant a treure el cap per la zona alta de Los Angeles. És tot un cúmul de meteòrics esdeveniments que desemboquen en els fets que van tenir lloc una fatídica matinada d'agost a Cielo Drive, amanits amb tot allò que un pot esperar-se d'una obra de l'autor de "Reservoir Dogs" (1992): diàlegs que conjuguen enginy i absurd, violència gratuïta per la vena, dosis d'erotisme de les que incomoden les ments més benpensants, i una banda sonora d'autèntic impacte que recupera sense reserves pilars de l'òrbita Nuggets com Paul Revere & The Raiders o, sorpresa, Los Bravos.

També és un decidit homenatge a Sharon Tate, encarnada per una esplèndida Margot Robbie que completa el trio d'asos que encapçalen el repartiment -per la lletra petita hi desfila, com de costum, tota una galeria de noms il·lustres, figures de culte i revelacions més o menys recents que van de Kurt Russell a Al Pacino passant per Dakota Fanning, Margaret Qualley, Emile Hirsch, Michael Madsen o el sempre oportú i entranyable Bruce Dern-, i la reivindicació de tots aquells petits grans herois que feien possible el miracle del cinema abans de la digitalització, ja fossin dobles, especialistes, maquilladors o decoradors. I, finalment, és la invocació d'uns dies més innocents però també més transparents en què la gent es podia relacionar entre còctels i discos de vinil, però sobretot sense por de trobar-se una colla de sonats amb ganivets al menjador de casa en hores intempestives.


LA CONNEXIÓ MANSON

A cinc dècades dels assassinats comesos pels seus seguidors, la figura de Charles Manson segueix essent pràcticament un tema tabú per a bona part de la societat nord-americana. Per a uns el sinistre gurú de la Family és la personificació del mal més absolut, per a d'altres el rostre metafòric d'una societat malalta. Sigui com sigui, els esdeveniments que van tenir lloc als voltants de Hollywood entre els dies 9 i 10 d'agost de 1969 segueixen essent a data d'avui prou incòmodes perquè el setè art no s'hagi atrevit a utilitzar-los com a matèria primera d'un hipotètic títol que bé podria deixar en ridícul bona part dels slashers facturats durant les passades dècades.

Tarantino ha estat un dels primers realitzadors que s'han decidit a flirtejar-hi. Però, com no podia ser de cap altra manera en un context d'imprevisibilitat marca de la casa, el director de "Pulp Fiction" (1994) no s'ha limitat a exposar la seva visió d'allò que va passar, sinó que ha jugat a fondre realitat i ficció amb el mateix mestratge amb què ja ho va fer a "Inglourious Basterds" (2009). Dinàmica revisionista per a un fosc capítol de la crònica pop que resulta determinant al si de "Once Upon a Time..." però no n'és l'espina dorsal. En aquest sentit, la gran pel·lícula sobre Manson, els seus seguidors, els seus actes i el seu macabre llegat segueixen estant pendents. I així serà, sembla ser, fins que els Estats Units aconsegueixin passar-ne pàgina.

"Cut Bank"

No són pocs els elements que connecten "Cut Bank" (2014), per ara l'única incursió a la gran pantalla del realitzador televisiu Matt Shakman, amb "Fargo" (1996) dels germans Coen -per cert, el nom de Shakman figura als crèdits de la sèrie inspirada en aquest darrer film-. D'entrada la localització: una població remota (Cut Bank) d'un estat remot (Montana) situat just al sud de la frontera que separa els Estats Units del Canadà. Però sobretot una història que parteix de l'escenari d'un crim per a destapar tota una trama on res és el que sembla i on les coses tendeixen a no sortir tal i com els seus responsables s'esperen. A saber, l'assassinat d'un aparentment innocent carter és tan sols part d'un muntatge que un (no tan) espavilat noi de poble ha posat en marxa amb l'objectiu de cobrar una sucosa recompensa. El que es desencadena a partir d'aquest punt -baralles, mals entesos, morts- dóna lloc a un thriller ben carregat d'humor negre. Encapçala el repartiment Liam Hemsworth, però seria injust obviar una llista de secundaris on destaquen noms com els de Bruce Dern, Billy Bob Thornton, John Malkovich o Michael Stuhlbarg. La banda sonora també té el seu punt: que els títols de crèdit s'acompanyin amb "Cut Bank, Montana" de Hank Williams Jr. no deixa de resultar d'allò més oportú.

Quentin Tarantino - "The Hateful Eight" (2015)

Una tempesta de neu, una taverna perduda enmig del no res i vuit personatges que només Tarantino podia haver concebut i encabut en un mateix espai durant gairebé tres hores que passen volant. Caçadors de recompenses, bandits, veterans de l'exèrcit confederat, un repartiment d'impacte, violència passada de voltes i diàlegs marca de la casa en el segon western que signa l'autor de "Pulp Fiction" (1994) i "Django Unchained" (2012). Amb "Stagecoach" (1939) de John Ford com a referent i una línia argumental evocadora de "Reservoir Dogs" (1992), Tarantino signa una de les seves grans obres i torna a sorprendre amb una banda sonora on destaquen Ennio Morricone, els White Stripes i Roy Orbison amb aquest tros de diamant que és "There Won't Be Many Coming Home".

Alexander Payne - "Nebraska" (2013)

Els Estats Units són un lloc fascinant. No parlo de Nova York, Las Vegas o les platges paradisíaques de Califòrnia -indrets que també tenen el seu encant, sense cap mena de dubte-. Parlo del Midwest. De les carreteres que no s'acaben mai. Dels poblets i les grans extensions gairebé desèrtiques. Del bressol del rock'n'roll i de racons remots i perduts. De Nebraska. L'estat que el 1982 va donar títol a un dels discos definitius de Bruce Springsteen. El mateix estat amb què Alexander Payne -"Entre copas" (2004), "Los descendientes" (2011)- va titular l'any passat la seva darrera pel·lícula.

En certa manera, el film de Payne és al cinema contemporani el mateix que l'àlbum d'Springsteen va suposar per al mainstream musical de principis dels 80. En un mercat dominat per les superproduccions embafadores i marcat per la naixent indústria del videoclip, el Boss va enregistrar a casa seva deu cartutxos de baixíssima fidelitat. Deu postals en blanc i negre de l'Amèrica de Reagan. Deu històries de criminals, perdedors i l'altra cara del tan publicitat somni americà. Payne ha fet el mateix. Quan la gran indústria cinematogràfica aposta per la nostàlgia més insulsa i els arsenals injustificats d'efectes especials, ell es dedica a explicar històries (de les de debò). I a rodar-les en blanc i negre. Com el disc d'Springsteen. Com els personatges que desfilen també per la Nebraska de Payne.

El protagonista del film és un ancià (Bruce Dern) disposat a viatjar de Montana a l'estat titular per cobrar un premi de loteria. Que el suposat premi és en realitat una estafa es fa evident des del principi, però això no impedeix al fill del protagonista (Will Forte) sentir compassió pel seu pare i deixar, al capdavall, que un ancià a les últimes pugui viure un somni que el fa feliç. Junts emprendran un viatge que els servirà per a reprendre una relació trencada des de fa massa temps, però també per a transportar l'espectador a través d'aquests Estats Units tan fascinants. Fotografia de luxe (el blanc i negre hi ajuda) per a retratar l'Amèrica de les carreteres secundàries, les granges abandonades i els motels de carretera.

I els poblets. Amb les seves gents senzilles i, de vegades, gens sofisticades -impagable el duet que formen els nebots del protagonista-. Amb les seves històries passades que mai acaben d'esvair-se. Amb els comptes pendents que alguns volen i d'altres no poden oblidar. Amb aquelles vies de tren que semblen no anar enlloc però poden portar a tot arreu. Amb uns bars on el temps sembla haver-se aturat fa moltes dècades i on l'esperit d'Elvis Presley reviu cada vegada que un client canta "In the Ghetto" al karaoke -encara que la destrossi-. Poblets on el temps avança a poc a poc. On la gent va perdre fa molt de temps la possibilitat de somiar, però no la capacitat de tenir esperança. Nebraska. Els Estats Units en blanc i negre. Una obra mestra.