Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Margot Robbie. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Margot Robbie. Mostrar tots els missatges

divendres, 29 de desembre del 2023

"Asteroid City" (2023)

Evocadora postal de l'última pel·lícula de Wes Anderson.
Al cinema se li ha d'exigir que expliqui bones històries –com també se li ha d'exigir a la literatura i a la música, com a mínim a la que es fa dir d'arrel popular, tot i que darrerament semblem haver-ho oblidat-. Però de vegades ens obsessionem fins a tal punt amb aquest requeriment, que tendim a passar per alt altres aspectes del setè art com pot ser, per exemple, el seu component estètic. Hi pensava tot visionant l'última pel·lícula de Wes Anderson, "Asteroid City" (2023).

Comèdia d'autor amb el segell inconfusible del cineasta texà, que ret homenatge a les grans produccions de la dècada dels 50 amb especial fixació per gèneres com el western o la ciència-ficció. Encapçalen el repartiment Scarlett Johansson, Tom Hanks, Jason Schwartzman, Margot Robbie, Tilda Swinton i Adrien Brody. I es centra en els esdeveniments que tenen lloc, en algun moment de 1955, en un poble fictici del desert nord-americà que acull un concurs escolar d'astronomia.

Seré clar, la història que explica Anderson en aquesta cinta no m'ha acabat d'atrapar –és el primer cop que em passa amb una pel·lícula seva-, però en canvi sí que m'ha captivat l'estètica del film. La forma com el director recrea tota l'essència de temps passats sense deixar de ser fidel al seu estil. I com aconsegueix que l'espectador pugui arribar-se a orientar en aquest indret imaginari que és Asteroid City.

M'han encantat els paisatges desèrtics, els cotxes d'època, el viaducte inacabat, la benzinera, el motel i el restaurant de carretera. També aquell tren colorista que circula pel desert gairebé al principi del metratge, com si es tractés d'una declaració d'intencions. I una banda sonora molt ben triada a ritme de country –aquí hi tenim gegants com Bill Monroe, Bob Wills o Tex Ritter, també delícies com Johnny Duncan and the Blue Grass Boys amb la seva lectura de l'estàndard "Last Train to San Fernando"-. Oportú exercici d'arqueologia melòmana.

diumenge, 25 d’agost del 2019

The Spirit of '67


La meva edició original nord-americana del sisè disc de Paul Revere & The Raiders, titulat "The Spirit of '67" per allò de voler marcar tendència i avançar-se ni que fos uns mesos al seu temps (en realitat s'havia publicat el novembre de 1966). Aquell vinil que apareix a l'última pel·lícula de Quentin Tarantino -"Once Upon a Time in... Hollywood" (2019)-, el que punxen Sharon Tate i Jay Sebring (d'acord, Margot Robbie i Emile Hirsch), si bé la meva còpia es troba visiblement més afectada pel pas del temps i alguns dels seus surcs sonen com una barbacoa (en qualsevol cas, millor una barbacoa que l'altaveu d'un telèfon mòbil, oi que sí?).

De vegades em paro a reflexionar sobre el valor intangible de determinats objectes (dit així pot sonar a oxímoron, però no ho és). Sobre tota la història (i totes les històries) que tinc a les mans cada vegada que agafo aquest plàstic. Sobre tot el recorregut que havia realitzat abans d'arribar a la meva prestatgeria. Sobre el fet que ja sonava molt abans de néixer jo i que seguirà servint quan jo ja no hi sigui (cosa que no puc dir, per exemple, de l'ordinador amb què escric aquestes línies). Prova (ara sí) tangible que, contràriament a allò que diuen alguns, a internet no hi és tot ni falta que fa.

dissabte, 17 d’agost del 2019

"Once Upon a Time in... Hollywood" (2019)

DiCaprio i Pitt, antològic duet interpretatiu.
Si la filmografia de Quentin Tarantino es pot contemplar en el seu conjunt com l'homenatge i la reivindicació permanents d'uns temps i d'unes formes de fer cinema que han caigut en desús, "Once Upon a Time in... Hollywood" (2019) s'ha d'entendre com el compte pendent del director amb el punt d'inflexió que van suposar els darrers anys de la dècada dels 60 per a la indústria del setè art. Un període marcat per tot un seguit de renovacions tant a nivell estètic com conceptual, en sintonia amb la revolució pop que ja s'havia fet efectiva en disciplines com la música, i on allò que es va anomenar New Hollywood va posar les bases de bona part del cinema que es faria durant les dècades posteriors, inclòs el del propi Tarantino.

"Once Upon a Time..." és la història d'un actor en hores baixes i del seu doble per a les escenes d'acció -Leonardo DiCaprio i Brad Pitt en un antològic duet interpretatiu-, amb la psicodèlia, el hippisme i la contracultura com a marcs de fons, i la Manson Family començant a treure el cap per la zona alta de Los Angeles. És tot un cúmul de meteòrics esdeveniments que desemboquen en els fets que van tenir lloc una fatídica matinada d'agost a Cielo Drive, amanits amb tot allò que un pot esperar-se d'una obra de l'autor de "Reservoir Dogs" (1992): diàlegs que conjuguen enginy i absurd, violència gratuïta per la vena, dosis d'erotisme de les que incomoden les ments més benpensants, i una banda sonora d'autèntic impacte que recupera sense reserves pilars de l'òrbita Nuggets com Paul Revere & The Raiders o, sorpresa, Los Bravos.

També és un decidit homenatge a Sharon Tate, encarnada per una esplèndida Margot Robbie que completa el trio d'asos que encapçalen el repartiment -per la lletra petita hi desfila, com de costum, tota una galeria de noms il·lustres, figures de culte i revelacions més o menys recents que van de Kurt Russell a Al Pacino passant per Dakota Fanning, Margaret Qualley, Emile Hirsch, Michael Madsen o el sempre oportú i entranyable Bruce Dern-, i la reivindicació de tots aquells petits grans herois que feien possible el miracle del cinema abans de la digitalització, ja fossin dobles, especialistes, maquilladors o decoradors. I, finalment, és la invocació d'uns dies més innocents però també més transparents en què la gent es podia relacionar entre còctels i discos de vinil, però sobretot sense por de trobar-se una colla de sonats amb ganivets al menjador de casa en hores intempestives.


LA CONNEXIÓ MANSON

A cinc dècades dels assassinats comesos pels seus seguidors, la figura de Charles Manson segueix essent pràcticament un tema tabú per a bona part de la societat nord-americana. Per a uns el sinistre gurú de la Family és la personificació del mal més absolut, per a d'altres el rostre metafòric d'una societat malalta. Sigui com sigui, els esdeveniments que van tenir lloc als voltants de Hollywood entre els dies 9 i 10 d'agost de 1969 segueixen essent a data d'avui prou incòmodes perquè el setè art no s'hagi atrevit a utilitzar-los com a matèria primera d'un hipotètic títol que bé podria deixar en ridícul bona part dels slashers facturats durant les passades dècades.

Tarantino ha estat un dels primers realitzadors que s'han decidit a flirtejar-hi. Però, com no podia ser de cap altra manera en un context d'imprevisibilitat marca de la casa, el director de "Pulp Fiction" (1994) no s'ha limitat a exposar la seva visió d'allò que va passar, sinó que ha jugat a fondre realitat i ficció amb el mateix mestratge amb què ja ho va fer a "Inglourious Basterds" (2009). Dinàmica revisionista per a un fosc capítol de la crònica pop que resulta determinant al si de "Once Upon a Time..." però no n'és l'espina dorsal. En aquest sentit, la gran pel·lícula sobre Manson, els seus seguidors, els seus actes i el seu macabre llegat segueixen estant pendents. I així serà, sembla ser, fins que els Estats Units aconsegueixin passar-ne pàgina.

dijous, 23 de gener del 2014

Martin Scorsese - "The Wolf of Wall Street" (2013)

Sort en té Hollywood de gent com Martin Scorsese. Quan la indústria cinematogràfica a gran escala dissimula la manca d'idees amb remakes i tapa guions insulsos amb desplegaments d'efectes especials, són veterans com ell els que, per norma general, segueixen tenint coses a dir. I "The Wolf of Wall Street" (2013) diu moltíssim, a la vegada que referma l'aliança entre el director i Leonardo DiCaprio, cara més visible d'un repartiment on també figuren secundaris com Jonah Hill, Margot Robbie o Matthew McConaughey. El punt de partida és la biografia de Jordan Belfort (DiCaprio), agent borsari que durant els anys 80 va conquerir Wall Street i edificar tot un imperi al seu voltant a base de pràctiques especulatives quan no directament corruptes. Dit d'una altra manera, Scorsese torna a una de les seves grans especialitats, el cinema de gàngsters. Gàngsters sense pistola, però gàngsters al capdavall. Perquè la seva ambició cega els empeny cap a les tècniques més agressives a l'hora de perseguir fins a l'últim cèntim. I perquè saben aprofitar qualsevol escletxa legal quan cal burlar-se del propi FBI. No, no van armats, però són perillosos. Molt perillosos. Perquè és aquesta ambició cega, la competitivitat sense límits i la seva dicotomia entre triomfadors i perdedors, el que ha acabat arrossegant el món sencer a l'anomenada dictadura dels mercats. Scorsese ho explica, encara que sigui entre línies. I ho fa amb el seu millor registre. Tres hores frenètiques, banda sonora a l'alçada i orgies de sexe, alcohol, píndoles i farlopa. A destacar en aquest sentit l'al·lucinògena seqüència que comparteixen DiCaprio i Hill poc abans de la recta final. Sense cap mena de dubte, una de les millors escenes de drogues que s'han vist mai a la gran pantalla.