Demà serà un altre dia

No m'agrada la Nit de Cap d'Any. Em fa mandra la litúrgia d'una nit en què passar-s'ho bé és un imperatiu, i em fa mandra la letargia del dia després. No crec en els desitjos d'Any Nou, ni em crec les llistes de bons propòsits que solen acabar en paper mullat. Marqui el que marqui el calendari, la nit d'avui serà una nit com qualsevol altra. I demà serà un altre dia.

El rapte de Britney Spears

"Això es mereix un premi", em deia ahir un conegut a qui vaig confessar el meu costum de no celebrar el Cap d'Any. Perquè una cosa és celebrar una festa a casa amb els amics -proposta que sempre ve de gust, calendaris al marge-, i una altra és tota aquesta litúrgia que francament em fa mandra. La del raïm, les campanades, les gales televisives sense cap mena de gràcia i les macrofestes on fins i tot el més seriós de la classe recupera el temps perdut, agafant una merda tan èpica que compensa totes les que no ha agafat ni agafarà durant les 364 nits restants (total, per despertar-se l'endemà i començar el nou any amb una ressaca monumental i un nou augment de les tarifes dels serveis bàsics). Afortunadament, aïllar-se de tot això no resulta gaire difícil. N'hi ha prou tancant-se a casa, apagant el televisor -o sintonitzant qualsevol canal on només s'emeti cinema- i visquent la nit de Cap d'Any com el que en definitiva és: una nit qualsevol. A mi, ahir em venia de gust llegir. I de no ser pels petards que se sentien a l'exterior, no m'hagués ni adonat del canvi d'any, immers com em trobava en els capítols finals de l'última obra de Jean Rolin. "Le ravissement de Britney Spears" (2011, publicada en castellà un any més tard per Libros del Asteroide sota el títol d'"El rapto de Britney Spears"). Radiografia d'un entorn banal com pocs, el de les celebritats que omplen pàgines i portades de revistes del cor, des del punt de vista d'un agent secret francès que es troba a Los Angeles investigant un suposat complot per a segrestar Britney Spears. El títol i el plantejament prometen més del que el llibre acaba oferint, però les rialles estan assegurades. I ennuega menys que el raïm de la sort.

New Year's Day

No és només el títol. Tota la cançó és perfecta per a un dia com avui. Tot està en silenci, el dia d'Any Nou. Res canvia, el dia d'Any Nou. Bé, algunes coses sí que canvien. Les tarifes de la llum, l'aigua i els transports públics, per exemple, augmenten gairebé per art de màgia. Però el teu sou no, que no canvia -i això si és que encara en tens-. Per tant, encetes l'any essent una mica més pobre del que eres fa tan sols vint-i-quatre hores, que ja és dir. I és ara quan et preguntes per què collons tot déu celebra l'arribada d'un nou any, si en realitat l'única novetat és un increment del cost de la vida que t'agafa desprevingut, ja sigui perquè t'ofegues en un oceà de ressaca o perquè tants turrons i escudella comencen a passar factura. Prefereixes no pensar-hi, o sigui que tornes a punxar la cançó. Acords menors, una base rítmica penetrant -sisplau, vull una aspirina- i un rerefons melancònic per a definir la sensació agredolça d'un dia com avui. I el videoclip de la neu i els cavalls. Any nou, vida nova. I despeses extra, que també són noves. L'or és la raó per la qual fem la guerra. El dia d'Any Nou i els 364 que queden per davant. Que bons que eren U2, abans d'esdevenir una multinacional amb vocació messiànica.

Bon any

Sempre he estat més de sortir a fer una copa que de quedar-me a casa mirant la tele. Però hi ha una nit a l'any en què sí que prefereixo tancar-me a casa -i quan dic tancar-me, vull dir tancar-me en sentit literal: amb pany i clau i ignorant tot allò que passi més enllà de la porta d'entrada-, asseure'm al sofà i enganxar-me a la petita pantalla, a poder ser tot menjant la primera porqueria que trobi a la cuina. Sí, ho han endevinat, parlo de la nit de Cap d'Any. Una nit en què sembla que tothom estigui obligat a sortir i passar-s'ho bé, i si pot ser agafar en qüestió d'hores totes les borratxeres que no ha agafat durant la resta de l'any -i, segons on les agafi, pagar-ne tres vegades més i passar-les més apretat que una sardina-. Doncs sí, aquesta és la nit en què jo prefereixo aïllar-me del món davant del televisor. Només hi ha un problema: també és aquesta la nit de tot l'any en què la programació televisiva resulta més lamentable -cosa que, segons en quina cadena, és tot un mèrit-. Per sort, existeixen els reproductors de dvd i les pel·lícules psicodèliques dels Beatles ("Magical Mystery Tour" i "Yellow Submarine", per ser exactes), que sumades a les dècimes de febre que arrossegava un servidor després de sopar, suposen la porta d'entrada a un trip lisèrgic dels que et deixen content i amb ganes de més. I la passada mitjanit, mentre al meu voltant sonaven petards i alguns encara provaven d'engolir els últims grans de raïm, jo entrava a l'any 2013 gairebé sense adonar-me'n, amb el cap a punt d'explotar però amb la felicitat que dóna viatjar a bord d'un submarí groc amb els Blue Meanies, el Nowhere Man i la Banda de Cors Solitaris del Sgt. Pepper. Bé, i un Four Roses amb cola, que un dia és un dia, una nit és una nit i val més no deixar per demà el que puguis fer avui. Bon any a tothom.