50 anys de "Yellow Submarine"

Avui fa 50 que es va estrenar als cinemes "Yellow Submarine" (1968), la pel·lícula d'animació inspirada en la cançó homònima dels Beatles, dirigida per George Dunning i protagonitzada pels propis Fab Four amb forma de personatges animats que des d'aleshores formen part de la més universal iconografia pop. Una cinta d'aventures i fantasia on els de Liverpool viatgen fins al país imaginari de Pepperland a bord del també icònic submarí groc. L'objectiu, salvar els seus habitants de la tirania dels Blue Meanies, unes terribles criatures que odien la música. Metafòrica línia argumental per a una pel·lícula a priori destinada al públic infantil però carregada de referències àcides, que va marcar un abans i un després en l'àmbit de l'animació i va portar els colors psicodèlics a la gran pantalla. Recentment s'ha tornat a estrenar als cinemes amb motiu d'aquest 50è aniversari.

Bon any

Sempre he estat més de sortir a fer una copa que de quedar-me a casa mirant la tele. Però hi ha una nit a l'any en què sí que prefereixo tancar-me a casa -i quan dic tancar-me, vull dir tancar-me en sentit literal: amb pany i clau i ignorant tot allò que passi més enllà de la porta d'entrada-, asseure'm al sofà i enganxar-me a la petita pantalla, a poder ser tot menjant la primera porqueria que trobi a la cuina. Sí, ho han endevinat, parlo de la nit de Cap d'Any. Una nit en què sembla que tothom estigui obligat a sortir i passar-s'ho bé, i si pot ser agafar en qüestió d'hores totes les borratxeres que no ha agafat durant la resta de l'any -i, segons on les agafi, pagar-ne tres vegades més i passar-les més apretat que una sardina-. Doncs sí, aquesta és la nit en què jo prefereixo aïllar-me del món davant del televisor. Només hi ha un problema: també és aquesta la nit de tot l'any en què la programació televisiva resulta més lamentable -cosa que, segons en quina cadena, és tot un mèrit-. Per sort, existeixen els reproductors de dvd i les pel·lícules psicodèliques dels Beatles ("Magical Mystery Tour" i "Yellow Submarine", per ser exactes), que sumades a les dècimes de febre que arrossegava un servidor després de sopar, suposen la porta d'entrada a un trip lisèrgic dels que et deixen content i amb ganes de més. I la passada mitjanit, mentre al meu voltant sonaven petards i alguns encara provaven d'engolir els últims grans de raïm, jo entrava a l'any 2013 gairebé sense adonar-me'n, amb el cap a punt d'explotar però amb la felicitat que dóna viatjar a bord d'un submarí groc amb els Blue Meanies, el Nowhere Man i la Banda de Cors Solitaris del Sgt. Pepper. Bé, i un Four Roses amb cola, que un dia és un dia, una nit és una nit i val més no deixar per demà el que puguis fer avui. Bon any a tothom.

Yellow Submarine Resurfaces

Fer versions. Que fàcil que sembla, i que difícil que pot resultar. Perquè fer una versió, per molt que alguns semblin haver-se'n oblidat -no confonguin els grups de versions amb els grups de tribut, senyors, perquè no són el mateix, ni de bon tros!-, implica agafar el tema original, desfer-lo i posteriorment refer-lo per portar-lo al terreny personal de l'interessat. L'edició de juliol de la revista britànica Mojo inclou un disc de tribut a la banda sonora de "Yellow Submarine", la pel·lícula d'animació dels Beatles. Un disc de tribut que -aquest cop sí- conté meravellosos exemples de com fer una versió. Com a primera mostra, la pròpia "Yellow Submarine" que obre el compacte. L'interpreten Bill Wells i Aidan Moffat, donant-li la volta i tenyint de misteri i boirina un tema fins a la data apte per a qualsevol aplec d'esplais. Es carreguen sense pietat el bon rotllo que impregnava Ringo Starr al cantar la versió original, per transformar-lo en un ombrívol i constant murmuri, mentre la base rítmica adquireix la forma d'amenaçadors tambors marcials que es fonen amb els dispersos acords menors d'un piano terminal.

Molta atenció també a "All Together Now", que assoleix a mans de Jim White una dimensió inimaginable fins ara. Sí, ho han llegit bé. El darrer gran cronista del sud més profund dels Estats Units agafa el que probablement sigui el tema infantil per excelència dels de Liverpool i el transforma en un claustrofòbic exercici de Southern Gothic. Un experiment potser no tan agosarat però igual de revelador és el tractament que Howe Gelb atorga a "Eleanor Rigby". El líder de Giant Sand redueix el tempo de la versió original i recita els versos amb veu gairebé d'ultratomba. El resultat s'allunya del ganxo pop marca de la casa Paul McCartney i s'endinsa en l'aridesa d'aquells deserts que Gelb coneix tan bé. Menció especial es mereixen també Michele Stodart (Magic Numbers) i el seu "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" en clau neopsicodèlica, l'expansiva "Baby, You're a Rich Man" a càrrec de Wooden Wand i l'adrenalínica presa de "Think for Yourself" que firma Pete Shelley (Buzzcocks).





Audio: "Yellow Submarine" - Bill Wells & Aidan Moffat