Quan es podran tornar a fer pogos?

Vàlius, amb Carlota Serrahima - Foto Irena Visa.

"Ens són igual les ràtios, volem saber quan es podran tornar a fer pogos", proclamava ahir la gent de Vàlius al seu compte de Twitter. Inequívoca declaració de principis de qui no es conforma amb allò que es dicta des d'esferes sovint tan elevades com opaques. No és (tan sols) fer pogo la qüestió, sinó recuperar tot allò que hem sacrificat en nom d'una hipotètica seguretat. I, sobretot, no normalitzar tota una sèrie de restriccions, les que està assumint el sector cultural, que ens empobreixen com a societat i ens fan menys lliures com a individus –aquesta reivindicació també la van fer recentment Quima durant el seu debut escènic-. El tweet de Vàlius va generar reaccions, entre elles la d'un dels responsables d'una icònica disquera barcelonina –Bankrobber- que va respondre amb la següent observació: "Aviat serà hora de recordar que la cultura no segura també és cultura". Totalment a favor.

Estruç presenten "Peça fugaç"

Estruç.

ESTRUÇ + VÀLIUS + ESPÍGOL

Sala BeGood, Barcelona

12 de gener de 2018

Sempre que penso en allò que es va anomenar No Wave, la resposta de la Nova York subterrània al post-punk britànic de finals dels 70, m'imagino escenes molt semblants a la que Estruç van protagonitzar la nit passada a la sala BeGood. Locals de dimensions més aviat reduïdes on la foscor és estructural, audiències minoritàries però conscients del que tenen davant mateix dels nassos, projeccions hipnòtiques i en ocasions punyents, i per damunt de tot una banda que té com a principals raons de ser el caos i la bellesa que aquest porta implícita.

Estruç poden sonar puntualment a Sonic Youth, Television o Teenage Jesus & The Jerks, però també a Slits, This Heat i fins i tot la primera Patti Smith. Sempre partint d'una base instrumental hipnòtica, urgent i en ocasions cacofònica que contrasta en tot moment amb la veu càlida i dolça d'Ota Quílez. La d'ahir era la seva nit perquè presentaven el seu primer disc oficial, un "Peça fugaç" (2018, The Indian Runners / El Mamut Traçut / Estruç) que van repassar íntegrament. I perquè títols com "És tard, noi" o sobretot "Com sempre" ja es perfilen com a himnes subterranis de la Barcelona més valenta i inconformista.

Abans havien actuat dues bandes amigues que naveguen per coordenades no necessàriament idèntiques però sí complementàries a les d'Estruç. El duet de post-punk minimalista Vàlius, ampliat amb la prodigiosa veu d'aquell tornado escènic que és Carlota Serrahima. Una equació infal·lible i un directe tan dinàmic com contundent que va acabar amb un multitudinari pogo a peu d'escenari. I Espígol, una formació integrada per components de The Missing Leech, Capità Pilgrim, Black Fanegas i Ran Ran Ran que es passeja pels territoris del noise, la psicodèlia i el post-punk més expansiu. Els deu àcids minuts d'"Han tancat les mines" van esdevenir un dels grans moments de la nit.

Estruç.

Espígol.

Vàlius amb Carlota Serrahima.