Quan es podran tornar a fer pogos?

Vàlius, amb Carlota Serrahima - Foto Irena Visa.

"Ens són igual les ràtios, volem saber quan es podran tornar a fer pogos", proclamava ahir la gent de Vàlius al seu compte de Twitter. Inequívoca declaració de principis de qui no es conforma amb allò que es dicta des d'esferes sovint tan elevades com opaques. No és (tan sols) fer pogo la qüestió, sinó recuperar tot allò que hem sacrificat en nom d'una hipotètica seguretat. I, sobretot, no normalitzar tota una sèrie de restriccions, les que està assumint el sector cultural, que ens empobreixen com a societat i ens fan menys lliures com a individus –aquesta reivindicació també la van fer recentment Quima durant el seu debut escènic-. El tweet de Vàlius va generar reaccions, entre elles la d'un dels responsables d'una icònica disquera barcelonina –Bankrobber- que va respondre amb la següent observació: "Aviat serà hora de recordar que la cultura no segura també és cultura". Totalment a favor.

Estruç presenten "Peça fugaç"

Estruç.

ESTRUÇ + VÀLIUS + ESPÍGOL

Sala BeGood, Barcelona

12 de gener de 2018

Sempre que penso en allò que es va anomenar No Wave, la resposta de la Nova York subterrània al post-punk britànic de finals dels 70, m'imagino escenes molt semblants a la que Estruç van protagonitzar la nit passada a la sala BeGood. Locals de dimensions més aviat reduïdes on la foscor és estructural, audiències minoritàries però conscients del que tenen davant mateix dels nassos, projeccions hipnòtiques i en ocasions punyents, i per damunt de tot una banda que té com a principals raons de ser el caos i la bellesa que aquest porta implícita.

Estruç poden sonar puntualment a Sonic Youth, Television o Teenage Jesus & The Jerks, però també a Slits, This Heat i fins i tot la primera Patti Smith. Sempre partint d'una base instrumental hipnòtica, urgent i en ocasions cacofònica que contrasta en tot moment amb la veu càlida i dolça d'Ota Quílez. La d'ahir era la seva nit perquè presentaven el seu primer disc oficial, un "Peça fugaç" (2018, The Indian Runners / El Mamut Traçut / Estruç) que van repassar íntegrament. I perquè títols com "És tard, noi" o sobretot "Com sempre" ja es perfilen com a himnes subterranis de la Barcelona més valenta i inconformista.

Abans havien actuat dues bandes amigues que naveguen per coordenades no necessàriament idèntiques però sí complementàries a les d'Estruç. El duet de post-punk minimalista Vàlius, ampliat amb la prodigiosa veu d'aquell tornado escènic que és Carlota Serrahima. Una equació infal·lible i un directe tan dinàmic com contundent que va acabar amb un multitudinari pogo a peu d'escenari. I Espígol, una formació integrada per components de The Missing Leech, Capità Pilgrim, Black Fanegas i Ran Ran Ran que es passeja pels territoris del noise, la psicodèlia i el post-punk més expansiu. Els deu àcids minuts d'"Han tancat les mines" van esdevenir un dels grans moments de la nit.

Estruç.

Espígol.

Vàlius amb Carlota Serrahima.

Recomanació: Estruç, Espígol i Vàlius a BeGood

Ja tenim aquí el primer gran disc d'aquest 2018. O el que és el mateix, l'esperadíssim debut oficial dels barcelonins Estruç. "Peça fugaç" són onze hipnòtics comprimits de noise pop i torrencial post-punk on ressonen els fantasmes de Television, Sonic Youth, Bush Tetras i els Contortions de James Chance. Poden escoltar-lo a Bandcamp o, encara millor, adquirir-lo en format físic i palpable al concert de presentació que Estruç oferiran aquest divendres, 12 de gener, a la sala BeGood. Els acompanyaran dues bandes amigues com són els imprescindibles i sempre refrescants Vàlius i Espígol, alter ego experimental i sorollista del polifacètic Maurici Ribera (The Missing Leech). Els propis Estruç amenitzaran la nit des dels plats en una sessió conjunta amb Amexxx Dj's. Més informació i entrades aquí.

Sacsejant consciències

IN_CULT: VÀLIUS + MATTHEW McDAID

NAUB1, Granollers

15 de novembre de 2014

Antifolk. És possible que Vàlius no s'identifiquin amb el terme, i fins i tot és possible que no n'hagin sentit parlar. Però creguin-me, el duet barceloní és tan antifolk com qualsevol dels outsiders que desafien les convencions del folk i el punk als soterranis de Nova York. Per entendre'ns, si l'antifolk reaccionava originalment al dogma del folk de cabells blancs i ressaca post-Greenwich Village, Vàlius ho fan respecte al de la Nova Cançó i, sobretot, l'oficialisme amb què aquesta porta gairebé quatre dècades tapant el seu certificat de defunció. Interpretant "Diguem no" de Raimon amb la mala llet d'uns Circle Jerks. Transformant "País petit" de Lluís Llach en un aquelarre post-punk a mig camí entre Joy Division i Thee Headcoats. Desfent mites, espantant puristes i sacsejant consciències.

Dos apunts, les citades revisions, en un repertori que es nodreix no obstant de la pròpia collita. De "Camps", "Gran" i la sardana punk "Això és com tot" -rotllana inclosa al centre de la pista-. D'aquell rock de garatge de format minimalista que sona com si Pau Riba i Flat Duo Jets s'intercanviessin els papers. Vàlius aterraven per segona vegada a la NAUB1 en el marc de l'IN_CULT, les jornades d'agitació cultural impulsades pel Casal Popular L'Esquerda, i compartint escenari amb Matthew McDaid. Nord-irlandès establert a Catalunya, aquest jove de mirada decidida acaba d'irrompre al panorama independent amb una col·lecció de cançons que conjuguen preciosisme, intensitat i formes clàssiques. Cançons que apunten a M. Ward, The Swell Season o Iron & Wine, per citar tres exemples més o menys contemporanis, però que no fan cap lleig a Nick Drake en els moments més intimistes, ni a Jeff Buckley quan la guitarra augmenta revolucions.

Abans de desembocar a la B1, l'IN_CULT havia escampat el seu radi d'acció pel centre de Granollers. I ho havia fet al més pur estil situacionista. Servint-se de l'art per a alterar una realitat i denunciar una rutina. La d'un comerç hegemònic que marca no només els horaris sinó també el ritme de vida de la ciutat. La de les marees humanes que els dissabtes a la tarda transiten d'aparador en aparador i que ahir es van topar de nassos amb quelcom tan abstracte com inesperat. Quatre performances teatrals per cortesia d'Arsènic Espai de Creació. Nens perduts, captaires escampant sacs de sorra i una inquietant figura vestida amb un uniforme de protecció contra la radiació i una careta antigàs. Personatges que acabarien confluint a la Porxada entre mirades de sorpresa, aprovació i, fins i tot, rebuig. Novament, i responent a una de les principals vocacions de l'IN_CULT, s'havien sacesajat consciències.

Vàlius.

Matthew McDaid.

Performance d'Arsènic a la Porxada.

Segona edició de l'In_Cult

Torna l'IN_CULT. Les jornades de transformació cultural que organitza a Granollers el Casal Popular l'Esquerda amb l'objectiu de generar debat i encetar reflexions, sempre amb l’art i la cultura com a pals de paller. Entre els propers dies 14 i 15 de novembre, proposen entre d'altres dur a terme una ocupació teatral de la plaça de la Porxada i analitzar les quatre últimes dècades de vida social i cultural a la capital vallesana -la qual cosa promet ser realment interessant-. Tot plegat culminarà a la NAUB1 amb les actuacions de Matthew McDaid i els imprescindibles Vàlius.

Més informació:
L'Esquerda
Brubaker
NAUB1

Sardanes i punk

MATES MATES + VÀLIUS

NAUB1, Granollers

1 de febrer de 2013

Mates Mates i Vàlius. Els primers vénen de Vic i aporten unes pinzellades lisèrgiques a aquell indie pop de tota la vida que tant agrada en terres osonenques. Els segons són de Barcelona i porten a la màxima expressió el concepte de minimalisme que atorga el format guitarra-bateria. Els primers combinen traços d'antifolk, post-punk i fins i tot rock laieta. Els segons són capaços de versionar en un mateix concert a McCarthy i a Raimon, sense oblidar-se de la seva pròpia col·lecció de cançons kamikazes. Van obrir Vàlius, reivindicant que menys pot ser més i que la imaginació i les ganes de dir coses són molt més importants que qualsevol recurs tècnic. La seva sardana punk "Això és com tot" va acabar amb el respectable ballant en rotllana com si es trobés en un aplec sardanista passat de voltes. Impagable. Tan impagable com la rauxa d'uns Mates Mates que, amb secció de vents inclosa, van injectar aires de la Plana a la freda nit granollerina.

Vàlius.

Vàlius.

La sardana punk de Vàlius.

Mates Mates.

Mates Mates.

Mates Mates.

http://matesmates.bandcamp.com/

http://valius.bandcamp.com/

http://www.naub1.cat

Punks de la Catalunya Interior a la NAUB1

Preparin-se per saltar, cridar i tornar a casa fets un nyap, però contents, molt contents. MATES MATES són joves, devoren música i són de la Plana de Vic. Probablement per tot això són capaços de citar com a influències a Ia Clua i el rock laietà, i a la vegada a Pavement, Yo La Tengo i The Jesus and Mary Chain. I el més important de tot, facturar a partir d´aquestes influències un refrescant disc de debut, "Vida animal" (Famèlic, 2012), on la lisèrgia més nostrada es dóna la mà amb el rock independent de tota la vida. El produeix Joan Pons (El Petit de Cal Eril). VÀLIUS es van formar gairebé per casualitat durant un concert de Les Aus. I, com ells, també són dos. Un guitarrista i un bateria que se serveixen d´acords bàsics, ritmes primitius i xiscles vitals per a fer soroll tot proclamant que volen viure de subvencions al mateix temps que fan bandera de la inconstància, la incoherència i la impuntualitat. I han enregistrat "Això és com tot", probablement la primera sardana punk i psicodèlica. Compartiran escenari aquest divendres, 1 de febrer, a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert - RENFE i Bus Nit: Granollers Centre). Obertura de portes a les 22h. i inici de les actuacions a les 23h. Abans i després dels concerts punxarà un servidor.

http://matesmates.bandcamp.com/

http://valius.bandcamp.com/

http://www.naub1.cat/index.php