Alfons Sureda (1936-2023)

ALFONS SUREDA

(1936-2023)

La figura del botiguer amic, i el concepte de botiga com a espai de comerç però també com a punt de trobada de tota una comunitat. En aquest cas, la que formen aquells melòmans que durant més de tres dècades s'han nodrit de música a Discos Revolver i s'han deixat guiar –cuidar- pel personal que hi treballa. Parlo òbviament dels dos locals del cèntric carrer Tallers de Barcelona, autèntics temples on s'han arribat a viure històries increïbles –inclòs un concert de Wilco el juny de 2012, l'endemà d'actuar al Primavera Sound i a pocs mesos de debutar al Liceu- des que el primer va obrir portes el 1991.

Però també parlo de Revolver Sons, la seva enyorada ambaixada a Granollers, a l'igualment cèntric carrer Santa Apol·lònia, on molts melòmans del Vallès Oriental vam arribar a viure històries també increïbles –va ser en aquella botiga, avui reconvertida en centre d'estètica i aleshores punt de referència juntament amb la també desapareguda Disc K7, on em vaig comprar els meus primers vinils d'Steppenwolf i Buddy Holly, per exemple-. Ha mort Alfons Sureda, fundador de Discos Revolver juntament amb Jesús Moreno i autèntic referent d'un negoci que a casa nostra ja no es pot entendre sense la seva petjada.

D.E.P.

El carrer de les Botigues de Discos

Era una tarda de tardor. Jo tenia catorze o quinze anys, i passejava amb els meus pares pel centre de Barcelona. Ho feia sovint aleshores, però si recordo aquella tarda en concret és per haver passat per primera vegada per aquell carrer ple de botigues de discos amb temptadors aparadors. Amb el temps, descobriria que la via en qüestió era el carrer dels Tallers, i molts d’aquells establiments acabarien esdevenint tot un refugi per a mi. Parlo de locals com els desapareguts Overstocks -Barcelona és una mica més orfe des del seu tancament-, Music World -amb aquell entranyable i entussiasta dependent que captava clients a peu de carrer anunciant les seves ofertes als quatre vents- o els múltiples establiments que hi tenia aleshores Discos Castelló -dels quals només queda el central-, a més dels de Discos Revolver que encara es mantenen en actiu.

Es podia dir Tallers, sí, però durant molt de temps jo el vaig anomenar simplement carrer de les botigues de discos. La nomenclatura oficial feia referència a l’ofici que s’havia desenvolupat històricament en un carrer ocupat originalment per tallers de metal·lúrgia i fusteria. La meva nomenclatura, en canvi, definia l’activitat que aleshores hi era hegemònica. I dic aleshores perquè, en ple 2012 i enmig de la crisi que ha sacsejat els fonaments de la indústria del disc tal i com l’havíem conegut fins fa pocs anys, molts d’aquells establiments han deixat lloc a botigues de roba i restaurants de disseny -per sort, la venda de discos ha trobat relleu en una nova generació d’establiments que desafien tota mena de crisi a poca distància, al carrer Ferlandina-.

Dit això, i tenint en compte que -per tant que li pesi a molta gent, entre la qual m’incloc jo mateix- l’activitat discogràfica al carrer Tallers va tant a la baixa com els propis tallers dècades enrere, crec que seria bonic que algú proposés ara un canvi de nomenclatura. Que passés a anomenar-se definitivament carrer de les Botigues de Discos. Diguin-me romàntic, carrossa o passat de voltes, si volen, però em semblaria un bonic homenatge a una activitat que durant dècades ha resultat vital per a entendre la identitat no només de molts de nosaltres, sinó sobretot d’aquella via i el seu entorn. Un entorn que va molt més enllà del Raval i, fins i tot, dels propis límits de Barcelona.