Més enllà de Cites

LUTHEA SALOM

Teatre Auditori, Granollers

25 de novembre de 2017

Molts l'han conegut a través de la sintonia de Cites, però el cert és que la trajectòria de Luthea Salom ve de molt més lluny, i que l'aportació de la seva música a l'indie autòcton de les passades dues dècades s'hauria de contemplar en els mateixos termes amb què es contempla l'aire fresc amb què la citada sèrie va obsequiar al seu moment la ficció televisiva catalana. Els cinc discos que té editats al seu nom són autèntics monuments a la vessant més vital i preciosista del folk amb acabats pop. I l'últim, "A Garden to Dream in" (2016, Subterfuge), va esdevenir la nit passada la columna vertebral d'una actuació tan dinàmica com rica en matisos. Un repàs al repertori recent amb oportunes escapades al fons d'armari, cas de "Be Me", "Backyards", "Accidents" o un "Blank Piece of Paper" que va interpretar tota sola i des de la més absoluta fragilitat -durant la resta del concert la va acompanyar una solvent banda de cinc músics entre els quals figuraven noms de llarg recorregut com els de Valentí Adell o Roger Gascon-. I el millor refugi possible en una nit plujosa com la d'ahir.

Cites a Disco 100 i RockSound

Dos moments de l'escena de Cites rodada a Disco 100.

Ja vaig parlar al seu moment de Cites i de la bona impressió que em va causar la seva primera temporada. TV3 va emetre ahir el capítol 21 de la sèrie -el vuitè de la segona temporada-, dues escenes del qual s'havien rodat respectivament a Disco 100 i a RockSound. La primera és una botiga de discos amb gairebé quatre dècades de trajectòria; el segon és un club de rock'n'roll on actuen sovint bandes emergents tant d'aquí com de fora. Disco 100 es troba al carrer de l'Escorial, a la perifèria menys cool del barri de Gràcia i, metafòricament parlant, a anys llum del centre de Barcelona. Rocksound, situat al carrer dels Almogàvers, és a tocar d'una de les sales de concerts més anomenades de la Ciutat Comtal i al seu voltant s'hi desenvolupa bona part de la vida nocturna de Poblenou, però creuar la seva porta implica des de fa gairebé deu anys entrar en un univers paral·lel on les coses passen a un altre ritme. Tant Disco 100 com RockSound són autèntics supervivents en una ciutat, Barcelona, on mantenir dia a dia un negoci dedicat a la música resulta poc menys que una odissea. Ni l'una ni l'altre són espais pensats per a acollir grans multituds, però tots dos han fidelitzat un públic tan minoritari com fidel, tan exigent com agraït, i tan apassionat com constant. Aquest és amb tota probabilitat un dels grans secrets de la seva supervivència; l'altre és la vocació indiscutible del personal que hi treballa. I el fet que els guionistes de Cites ambientessin dues escenes als seus respectius interiors és un nou punt a favor d'una sèrie que segueix marcant diferències. Perquè tant Disco 100 com RockSound representen aquella Barcelona que bona part de les ficcions televisives catalanes solen ignorar i fins i tot menystenir. La de la gent que compra discos i va a concerts en sales. La que fa la seva de forma discreta i al marge de les grans aglomeracions. Una Barcelona subterrània i en ocasions elitista, però sempre més autèntica i real que totes les temporades juntes d'El Cor de la Ciutat.

Cites

M'agrada "Cites", la nova sèrie de Pau Freixas -estrenada recentment per TV3-. M'agrada tant, que ja porto tres nits de dilluns enganxat al televisor. Tres episodis, sis històries -cada capítol n'explica dues- i un grapat de bones sensacions. La primera, les pròpies històries. Relats creïbles i ben construïts, amb guions d'herència anglosaxona -la sèrie s'inspira en la britànica "Dates"- i essència barcelonina -els rodatges es van dur a terme en escenaris reals que tracen tot un mapa ocult de la Ciutat Comtal-. La segona, les interpretacions. Un eclèctic repartiment -Eduardo Noriega, Marta Marco, Nausicaa Bonnín, Marc Cartes o Aida Oset, entre d'altres- donant forma a personatges de carn i ossos, nàufrags tots ells en l'oceà de zeros i uns que són les aplicacions de cites online. I finalment, o més ben dit de bon principi, hi trobem la banda sonora. En certa manera, la primera carta de presentació de la sèrie. Una playlist on no hi figuren descafeïnades píndoles de consum ràpid sinó delicatessen de l'alçada de Luthea Salom -una catalana que canta en anglès i que factura peces tan rodones com "Blank Piece of Paper", i a qui no li agradi que s'hi posi fulles-. I la punta de llança d'una estètica decididament contemporània, la mateixa que consolida tot un gir de 180 graus en les telesèries produïdes a Catalunya. Un gir inevitable des de feia molt de temps i que ja s'havia intuït en produccions com "KMM". El que separa els productes adreçats a padrines -i que ningú se m'ofengui, que no és la intenció- dels que persegueixen un públic transversal i amb set de (bona) ficció televisiva.