Jordi Farreras - "L'home sense dits" (2020)

L'expressió tot terreny li va petita a Jordi Farreras. Bateria de llarga i contrastada trajectòria, el barceloní ha marcat el ritme de Kitsch, Ran Ran Ran, Espígol, Abús, Desquici o la Miracle Band d'Steven Munar, per citar tan sols alguns dels projectes on milita o ha arribat a militar en algun moment. També ha donat sortida a la seva vessant més experimental i atrevida amb el projecte d'electrònica unipersonal CrO2, i l'any passat va decidir per fi agafar la guitarra i destapar-se com un autor de cançons amb totes les lletres a partir d'una nova aventura que, ara sí, ha batejat amb el seu propi nom.

Al seu disc de debut, el flamant "L'home sense dits" (2020, La Cova del Congrés), s'hi pot observar tot un ventall de referents que tant pot apuntar a Pink Floyd –el misteri de la peça titular, els paisatges siderals de "Meu (1985, 1986, 1987)"- com als King Crimson més melòdics i tardorencs –"Massa tard" i el seu aire a "The Court of the Crimson King"-. També a la psicodèlia entesa a la manera d'uns Stereolab –"Podríem"- i fins i tot a la vessant ambiental de Brian Eno –"I (a, b, c)"-. El mateix Farreras s'encarrega de tocar tots els instruments i compta amb el suport d'un vell conegut com és Valentí Adell (Luthea Salom, Ran Ran Ran) a les tasques de producció. Més que una carta de presentació, el punt de partida cap a grans horitzons.


Més informació:

Jordi Farreras  /  Bandcamp

Ran Ran Ran - "Ran de mar" (2018)

Llarga vida a aquells artistes que passi el que passi mai perden de vista les seves arrels. Durant els darrers tres anys, Ran Ran Ran han passat de ser un dels tresors més ben guardats d'aquella escena subterrània que es va anomenar Sotabosc, a publicar els seus treballs a través de Bankrobber, una de les disqueres més reconegudes i consolidades del panorama independent català. La qual cosa no els ha desconnectat d'aquell circuit on es van començar a foguejar a principis de la present dècada, el mateix que orbita al voltant d'un emplaçament a aquestes alçades tan entrenyable i emblemàtic com és la disqueria Ultra-Local Records del Poblenou barceloní.

Com a mostra "Havent sopat", un refrescant exercici de rock alternatiu a baixa fidelitat digne dels primers Pavement amb una lírica que es pot interpretar com un cant a l'amistat més sincera i ben arrelada. Que les veus de fons que amaneixen els seus darrers compassos les enregistressin alguns dels habituals de la botiga en qüestió és molt més que una mostra d'agraïment a aquells que hi han estat des de bon començament, és una declaració de principis d'una banda per a la qual créixer no equival a realitzar una cursa de fons sinó a donar disc a disc i concert a concert el millor d'ella mateixa.

"Havent sopat" és el novè tall de "Ran de Mar" (2018), el tercer disc oficial del duet que conformen Ferran Baucells (veu i guitarra) i Jordi Farreras (bateria) -tant a l'estudi com a l'escenari solen acompanyar-los amics i coneguts com Martina Borrut (veu i teclats) o Valentí Adell (guitarra i piano)-. Un àlbum que trenca amb la temàtica conceptual del seu predecessor -"L'hereu" (2017)- per a fer un salt endavant a nivell discursiu. Una col·lecció de cançons que reivindiquen aquell caliu i aquella frescor marca de la casa, però a la vegada adopten formes més introspectives que de costum.

Textures atmosfèriques, oníriques en ocasions, i acabats d'elevada sofisticació que puntualment acosten la formació barcelonina a paràmetres propis de l'slowcore o fins i tot de la música progressiva -atenció al crescendo de la inicial "Un darrer ball"-. El resultat global és un disc a priori no tan accessible com els anteriors, però precisament per això més fascinant a mitjà i llarg termini. Una obra valenta i carregada de matisos, que defuig la immediatesa per a proporcionar nous estímuls a cada escolta. Menció a part es mereix un tall de l'alçada de "Guerra & pau", folk-rock d'alt voltatge i molt possiblement un nou punt àlgid dels directes de Ran Ran Ran.


*La presentació oficial de "Ran de mar" tindrà lloc el proper dissabte, 10 de novembre, al Centre Cívic Convent de Sant Agustí. Més informació i entrades aquí.

Més enllà de Cites

LUTHEA SALOM

Teatre Auditori, Granollers

25 de novembre de 2017

Molts l'han conegut a través de la sintonia de Cites, però el cert és que la trajectòria de Luthea Salom ve de molt més lluny, i que l'aportació de la seva música a l'indie autòcton de les passades dues dècades s'hauria de contemplar en els mateixos termes amb què es contempla l'aire fresc amb què la citada sèrie va obsequiar al seu moment la ficció televisiva catalana. Els cinc discos que té editats al seu nom són autèntics monuments a la vessant més vital i preciosista del folk amb acabats pop. I l'últim, "A Garden to Dream in" (2016, Subterfuge), va esdevenir la nit passada la columna vertebral d'una actuació tan dinàmica com rica en matisos. Un repàs al repertori recent amb oportunes escapades al fons d'armari, cas de "Be Me", "Backyards", "Accidents" o un "Blank Piece of Paper" que va interpretar tota sola i des de la més absoluta fragilitat -durant la resta del concert la va acompanyar una solvent banda de cinc músics entre els quals figuraven noms de llarg recorregut com els de Valentí Adell o Roger Gascon-. I el millor refugi possible en una nit plujosa com la d'ahir.

L'hereu se'n va!

RAN RAN RAN

Sala BeGood, Barcelona

31 de març de 2017

El discurs sonor de Ran Ran Ran es fonamenta en pilars del folk, el pop i el rock'n'roll de factura urgent com Violent Femmes, Jonathan Richman, Herman Dune o el Dylan del 66. Però quan s'enfilen a un escenari aquest ventall pot ampliar-se fins a abraçar un folk-rock entès a la manera d'uns Byrds o uns Buffalo Springfield, o bé assolir unes cotes d'electricitat, soroll i mala llet pròpies d'uns Who en directe a Leeds. Exemples d'això últim se'n van comptar una bona colla la nit passada a la sala BeGood, el més evident de tots l'expansiva coda amb què van sentenciar "Gernació". Tot un himne subterrani per vocació que els barcelonins van culminar amb una orgia de decibels de les que defineixen concerts gairebé per si soles.

Ran Ran Ran presentaven a Barcelona el seu segon disc oficial, un "L'hereu" (2017, Bankrobber) que arriba acompanyat de canvis en la formació. El nucli fundacional que integren Ferran Baucells (veu i guitarra) i Jordi Farreras (bateria) s'amplia amb un segon guitarrista, Valentí Adell, i els cors d'una vella coneguda, Martina Borrut (Mad'zelle), que també es fa càrrec de la melòdica i de l'electrònica. Renovada posada en escena per a repassar l'àlbum en la seva totalitat, mantenint l'ordre original de les cançons i desviant-se ocasionalment cap a peces del fons de catàleg com "Tot OK STOP". Tota una història estructurada al voltant d'una figura, l'hereu del títol, que va deixar per a la posteritat passatges tan memorables com "La cançó del lladre", "Homecoming Song" o "I un vers", i postals tan definitives com les de Farreras passejant-se per la sala armat amb un parell de baquetes i transformant en instrument de percussió qualsevol element del mobiliari que se li posés al davant.

Un cop finalitzat el repàs a "L'hereu", "Certa Ment" i la citada "Gernació" van encetar una recta final que rebaixaria tensions amb la revisió marca de la casa de "Vora el foc", un original de The Missing Leech que ja ha esdevingut part essencial dels directes de la banda. I com que el respectable encara en volia més, es van treure de la màniga la sempre oportuna "Un nou Big Bang". Era el primer cop que la tocaven amb l'actual formació i ni tan sols l'havien arribat a assajar, però va sonar tan fresca, dinàmica i immediata com el primer dia. Ran Ran Ran obriran la setmana vinent les actuacions que els nord-americans Woods oferiran tant a Barcelona com a Madrid. Un petit gran premi que reconeix una trajectòria exemplar en tots els sentits, i un bon motiu per no perdre's els teloners.