 |
| Little Steven, durant la seva actuació a la sala Apolo. |
LITTLE STEVEN AND THE DISCIPLES OF SOUL
Sala Apolo, Barcelona
17 de juny de 2019
Apuntava
Bruce Springsteen a la seva autobiografia -
"Born to Run" (2016)- que la carrera de
Little Steven al marge de
The E Street Band s'ha vist perjudicada per les expectatives d'un públic massa acostumat a observar-lo en un segon pla i no pas al centre de l'escenari. Sigui com sigui, i sense ànim de contradir el Boss, el cert és que l'alter ego d'Steve Van Zandt pot presumir a aquestes alçades d'haver redreçat la seva erràtica trajectòria solista lliurant dues de les seves obres més rodones i coherents quan ja gairebé ningú s'ho esperava. I de liderar en ple segle XXI uns renovats
Disciples of Soul que bé podrien ser la formació més solvent amb la qual s'hagi enfilat mai a un escenari, amb permís és clar de la banda mare.
Com a mostra l'actuació de la nit passada a la sala Apolo, la tercera visita a Barcelona de l'autor de
"Men Without Women" (1982) -ara fa dos anys es va deixar caure pel
Cruïlla i la
sala Razzmatazz-, on el seu llançament més recent, el flamant
"Summer of Sorcery" (2019), va esdevenir fil conductor i columna vertebral d'una cerimònia amb totes les lletres. A l'escenari, una quinzena de músics -no hi van faltar vells coneguts com
Eddie Manion (Miami Horns) o
Lowell "Banana" Levinger (The Youngbloods)- i un engranatge que sembla augmentar el seu rendiment concert a concert. Molt més que una banda d'acompanyament, una compacta unitat de múltiples capes que es va repartir oportunament el pes escènic amb el seu líder i d'on van sobresortir l'aclaparadora secció de vents, les sis cordes de
Marc Ribler i les dinàmiques percussions d'
Anthony Almonte.
Sobre el terreny, una orgia de soul del de tota la vida, funk greixós amb acabats llatins, rock amb accent d'Asbury Park i oportunes incursions en coordenades com les del reggae, el blues o el doo wop. Van escalfar motors amb la bateria de ritmes trencapistes que és
"Communions". Van acabar de caldejar l'ambient amb un
"Party Mambo!" que els va connectar amb alguns dels capítols més gloriosos que ha viscut l'Apolo en la seva condició de sala de ball. Van acabar d'entrar en matèria amb un
"Love Again" que sona tan fresc en ple 2019 com ho hauria fet cinc dècades enrere en un single de la Motown. Van viatjar fins a les nits de Chicago al ritme d'
"I Visit the Blues". Van maridar musculatura rockera i consciència social amb
"Los Desaparecidos". I van citar el seu bon amic i veí
Southside Johnny amb tres dels títols que li havien cedit Springsteen i el propi Steven -
"Little Girl so Fine",
"Trapped Again" i
"Love on the Wrong Side of Town"-.
Els ressons
blaxploitation de
"Vortex" gairebé van fer col·lisionar els universos sonors d'Isaac Hayes i Bobby Womack abans que
"I Am a Patriot" enfilés una climàtica recta final culminada amb
"Bitter Fruit" i
"Forever". En tanda de bisos,
"Summer of Sorcery" va invocar per moments l'èpica a contrallum de l'Springsteen més reflexiu, i
"Soul Power Twist" va posar la sala de potes enlaire amb la seva gens dissimulada aproximació al
"Having a Party" de Sam Cooke. Van rematar la feina
"Sun City" i
"Out of the Darkness", acomiadant per la porta gran dues hores i mitja de recital i assenyalant tot allò que trobarem a faltar quan el Boss cridi Van Zandt a files amb vistes a reactivar la E Street Band -cosa que podria passar l'any vinent, segons han declarat les pròpies parts implicades-. La màgia del rock'n'soul d'Asbury Park en sala petita i a tocar dels dits de la mà, ni més ni menys.
