Jerry Garcia, retratat per Grace Slick

Jerry Garcia retratat per Grace Slick. El quadre decora una de les parets del Hard Rock Cafe de San Francisco. El local és pràcticament idèntic a la majoria d'establiments d'aquesta cadena, si bé la seva col·lecció de memorabília fa honor al llegat de Frisco com a quilòmetre zero de la música psicodèlica.

Tampoc és estrany escoltar-hi aquest tipus de música mentre un degusta qualsevol de les seves especialitats de cuina nord-americana. Cosa poc habitual, per no dir inèdita, al Hard Rock Cafe de Barcelona (per exemple), on només vaig arribar a escoltar rock'n'roll previ a l'era MTV una nit que hi punxava Little Steven.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

Armes i alcohol

Un aparador comercial a Andorra la Vella, juliol de 2023.

La imatge podria haver il·lustrat perfectament la contracoberta d'algun disc de rock alternatiu dels 90. També remet als clàssics més maleïts de la literatura i el cinema nord-americans de la passada meitat de segle. Però la fotografia és d'aquesta mateixa setmana i no em va caler travessar l'Atlàntic per fer-la. Va ser tot passejant per Andorra la Vella com vaig topar-me amb aquest aparador comercial on tot un arsenal armamentístic convivia alegrement amb una selecció de licors apta per a turistes àvids d'alcohol alt en graduació i baix en impostos.

Andorra és molt més que Andorra la Vella. I Andorra la Vella és molt més que una successió d'aparadors que inciten al consum de tota mena de productes que rarament recomanarà cap autoritat sanitària. I sí, pot arribar a xocar la imatge d'un comerç on es dispensen armes i alcohol, les unes al costat de l'altre. Però també resulta fascinant la combinació d'aquests dos tabús socials –l'eterna atracció cap a allò prohibit-. Una postal del món a la deriva que descrivia Little Steven a ""Guns, Drugs, and Gasoline" –o del "Welcome to the Jungle" de Guns N' Roses, tant és-. També una bona metàfora del punt on ens trobem com a espècie.

-Posi'm una pistola, una porra taser, una caixa de munició i tres esprais de defensa personal, sisplau.

-Voldrà alguna cosa més?

-Sí, posi'm també un parell d'ampolles de Ballantine's i una de Bacardí.

-De seguida. Pagarà amb targeta o amb efectiu?

Springsteen and The E Street Band a ple rendiment

BRUCE SPRINGSTEEN AND THE E STREET BAND
Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

30 d'abril de 2023

Aquest cop sí. Bruce Springsteen sense Obama ni Spielberg pul·lulant per l'estadi però amb una E Street Band a ple rendiment des del minut zero –literalment: van sortir a l'escenari cinc minuts abans de l'hora anunciada, com qui s'està fent un concertàs de rock'n'roll a sobre i ja no es pot aguantar més-. Sense la pressió d'un inici de gira –ni del primer concert en un estadi des de 2017-, i amb tot allò que cal esperar d'una actuació del Boss.

Repertori amb poques variacions respecte de la primera nit, però molt substancials. Va causar baixa "Candy's Room", però a canvi vam guanyar "My Love Will Not Let You Down" –obrint el concert de la mateixa manera que havia arrencat l'inici de gira de 1999 al Palau Sant Jordi-, "Ramrod" amb Springsteen i Little Steven tornant a jugar com si encara fossin xavals de 20 anys –els anys no perdonen, el Boss tampoc-, el "Trapped" de Jimmy Cliff i, sobretot, un "Johnny 99" en clau de greixós rhythm & blues que pràcticament va valer la meitat de l'import de l'entrada.

Per la resta, "Kitty's Back", "The E Street Shuffle", "Mary's Place" –molt més sòlida que divendres- i l'apoteòsica "Tenth Avenue Freeze-Out" van tornar a refermar The E Street Band com una banda de soul amb totes les de la llei. Fins al punt que quan va caure "Nightshift", el clàssic dels Commodores, un no podia evitar preguntar-se per què nassos va gravar Springsteen un disc de versions de soul amb un exèrcit de mercenaris quan ell mateix disposa d'aquesta senyora formació. I així fins arribar a tres hores de repertori on tothom va poder trobar a faltar alguna cosa ("Rosalita", "Mansion on the Hill"...), però on no va sobrar absolutament res.

El Boss és un d'aquells músics als quals he anat seguint en directe durant tota la meva vida. Ahir vaig assistir al concert havent assumit que seria l'últim cop que el veuria –no perquè li quedi poca corda, que encara en té molta, sinó perquè assistir a un esdeveniment d'aquesta mida a aquestes alçades és pitjor que passar el control d'accés d'un aeroport-, cosa que ja no tenia tan clara quan en vaig sortir. Crec que no m'ho havia passat tan bé en un concert de Bruce Springsteen des de l'últim cop que l'havia vist en un pavelló amb The E Street Band –el 16 d'octubre de 2002 al Palau Sant Jordi, des d'aleshores ha plogut bastant més que ahir a la tarda-.

Demolition 23 i Neurotic Outsiders, dues bandes a seguir reivindicant

Edicions originals en cd –i en cassette- de "Demolition 23" i "Neurotic Outsiders".

Els àlbums homònims –i únics- de Demolition 23 i Neurotic Outsiders, publicats el 1994 i el 1996 respectivament. El primer podria ser l'obra més rodona que mai hagin signat plegats Michael Monroe i Sami Yaffa –i això és dir molt-, augmentats per Jay Hening i Jimmy Clark, i produïts per Little Steven. El segon va materialitzar la unió a priori impossible d'Steve Jones, Duff McKagan, John Taylor i Matt Sorum, que també van sonar com mai abans ho havien fet –els va produir Jerry Harrison de Modern Lovers i Talking Heads-.

Tant l'un com l'altre es troben entre els meus discos preferits dels 90 –el de Demolition 23 el podria posar perfectament a dalt de tot, el de Neurotic Outsiders el situo igualment per sobre de bona part dels clàssics més incontestables d'una dècada que em segueix semblant molt potent a tots els efectes-. Continuo punxant-los sovint, i encara a aquestes alçades em segueixen transportant tots dos fins a coordenades que mai podré assolir amb cap altre disc.

Demolition 23 i Neurotic Outsiders eren dues bandes amb moltes coses en comú. D'entrada, el fet d'haver facturat dos dels millors discos de la història del punk en ple revival del gènere i no haver-ho petat –no hi va ajudar que tots dos grups es volatilitzessin en un temps rècord-. En tot cas, tant els uns com els altres van deixar molt més que en evidència a tots els Green Days i Offsprings d'aquest món –res en contra de Green Day ni de The Offspring, però qui em vulgui entendre ja m'ha entès-.

Més enllà d'aquest caràcter gairebé maleït, els seus respectius àlbums també tenen en comú el fet d'haver estat inexplicablement descatalogats durant dècades –i d'haver adquirit al llarg d'aquest temps l'estatus d'autèntiques obres de culte-. La casualitat va voler que l'any passat es reeditessin tots dos amb pocs mesos de diferència i amb els bonus tracks de rigor –pistes que òbviament entren de fàbula, però a la pràctica no aporten res a dos discos que segueixen valent-se per ells mateixos-.

De reeditar "Demolition 23" se'n va encarregar Wicked Cool, la disquera del mateix Steven Van Zandt –qui l'havia publicat originalment al Japó amb Renegade Nation; a la resta del món l'havia editat Music For Nations-. "Neurotic Outsiders" el va recuperar el segell Supermegabot –al seu dia l'havien publicat WEA i Maverick-. Encara no he adquirit cap de les dues reedicions. I si bé no descarto passar per caixa properament –crec que l'ocasió s'ho mereix-, de moment segueixo vibrant amb unes edicions originals que pràcticament han esdevingut peces d'arqueologia però al meu imaginari són tan vigents o més que gairebé tres dècades enrere.

Dino Danelli (1944-2022)

DINO DANELLI
(1944-2022)

El seu nom no sol ser dels primers a sortir quan s'enumeren els bateries més essencials de la història del rock. I és una llàstima perquè Dino Danelli era un prodigi amb el seu instrument. Com a mostra, els subtils ressons llatins amb què va decorar la potent base rítmica de "Good Lovin'", la versió amb caràcter definitiu que els Young Rascals –posteriorment rebatejats com The Rascals- van fer el 1966 de l'original dels Olympics. Va ser una de les pistes més celebrades del quartet de New Jersey, tota una maquinària de rock'n'roll de garatge amb accent soul que també va deixar empremta amb pistes com "You Better Run" –posteriorment versionada per Pat Benatar-, "How Can I Be Sure?", "People Got to Be Free" o "A Beautiful Morning". Danelli va ser el bateria del combo durant la seva etapa original –la que va de 1965 a 1972- i en les reunions posteriors. A principis dels 80 va militar també als Disciples of Soul de Little Steven –va gravar dues peces de "Men Without Women" (1982) i la totalitat de "Voice of America" (1984)-. Ha mort a l'edat de 78 anys.

80 anys amb Brian Wilson

Brian Wilson, al piano.

Un apunt curiós. Brian Wilson va néixer el 20 de juny de 1942, tan sols dos dies després que Paul McCartney. No parlem només de dos dels grans genis de la música del segle XX, sinó també de dos referents que després d'haver alterat per sempre més la història del món –literalment- amb les seves respectives obres, segueixen encara avui en actiu i essent totalment rellevants. Parlem també de dos músics que van desenvolupar papers similars als seus respectius grups, els Beach Boys i els Beatles. Tant Wilson com McCartney van fer de baixistes malgrat ser multiinstrumentistes de ple dret, van ser prolífics compositors de clàssics immortals i es van influir constantment l'un a l'altre durant una dècada, la dels 60, que pràcticament es van inventar ells mateixos si parlem en termes melòmans. I havien nascut amb dos dies de diferència.

Una altra curiositat. El fet d'haver nascut un 20 de juny implica que Wilson celebra el seu aniversari –avui en fa 80- el dia abans de l'inici oficial de l'estiu. Dit d'una altra manera, l'estiu comença l'endemà de commemorar-se el naixement de qui, en paraules del mateix Little Steven, "es va inventar l'estiu". Perquè no ens enganyem, l'estiu tal com molts de nosaltres l'entenem i ens agrada viure'l té a veure amb tot allò que van representar els Beach Boys abans d'esdevenir la paròdia d'ells mateixos que un dia de la setmana vinent actuarà –sense Wilson- en un reconegut festival barceloní. "Surfin' Safari", "Surfin' USA", "Surfer Girl", "All Summer Long", "Good Vibrations" i fins i tot les menys evidents. La música dels Beach Boys i l'obra de Wilson són la banda sonora per excel·lència de la temporada que comença a partir de demà.

Brian Wilson celebra avui 80 primaveres que de fet són 80 estius. Qualsevol dels seus discos és bo per commemorar-ho, però em sembla just reivindicar el més recent. Un "At My Piano" (2021) de títol tan explícit com el seu contingut. El de Hawthorne, tot sol al piano, interpretant en clau instrumental algunes de les peces més celebrades tant dels Beach Boys com de la seva discografia en solitari. Una nova forma d'aproximar-se a clàssics com "God Only Knows", "Don't Worry Baby", "The Warmth of the Sun", "You Still Believe in Me" o "Love and Mercy", que pràcticament adopten la categoria d'estàndards amb aquest tractament. No, Wilson no canta en tot el disc. Però toca el piano com els àngels tot recreant cada peça com si l'hagués compost abans d'ahir. A veure qui és capaç de no emocionar-se mentre el geni enfila amb tota la tendresa del món les primeres notes d'"In My Room".

"Eric Burdon - Rock'n'Roll Animal" (2017)

Eric Burdon, en una imatge promocional del documental.

Eric Burdon és aquell noi de classe treballadora de Newcastle que un bon dia va acabar trobant el seu lloc en la immensitat del desert californià -vaja, que no feia cap mena de broma quan cantava "We Gotta Get Out of This Place"-. Pel camí va viure en metròpolis com Londres, Nova York i San Francisco i, sobretot, va revolucionar la història de la música pop amb un registre vocal fora de sèrie i al capdavant de The Animals, aquella banda que va definir bona part del rhythm & blues britànic de la dècada dels 60 i en certa manera es va avançar al folk rock que era a punt de germinar a l'altre costat de l'Atlàntic. També va esdevenir un actor clau de l'òrbita psicodèlica de la Costa Oest nord-americana, va associar-se de forma temporal amb War i és a punt de concloure -així ho ha anunciat- més de quatre dècades d'intensa trajectòria solista. El documental "Rock'n'Roll Animal" (2017), de Hannes Rossacher, repassa la seva història amb sucoses imatges d'arxiu, declaracions exclusives del propi Burdon -no hi falta l'anècdota del dia en què va conèixer Louis Armstrong, tampoc la seva disputa amb Alan Price- i testimonis d'excepció com són els de Bruce Springsteen, Little Steven, Sting, Patti Smith o George Thorogood. Disponible per visionar de forma lliure fins al proper 7 de setembre al web d'Arte. Aprofitin, que val la pena.

Rock'n'soul d'Asbury Park

Little Steven, durant la seva actuació a la sala Apolo.

LITTLE STEVEN AND THE DISCIPLES OF SOUL

Sala Apolo, Barcelona

17 de juny de 2019

Apuntava Bruce Springsteen a la seva autobiografia -"Born to Run" (2016)- que la carrera de Little Steven al marge de The E Street Band s'ha vist perjudicada per les expectatives d'un públic massa acostumat a observar-lo en un segon pla i no pas al centre de l'escenari. Sigui com sigui, i sense ànim de contradir el Boss, el cert és que l'alter ego d'Steve Van Zandt pot presumir a aquestes alçades d'haver redreçat la seva erràtica trajectòria solista lliurant dues de les seves obres més rodones i coherents quan ja gairebé ningú s'ho esperava. I de liderar en ple segle XXI uns renovats Disciples of Soul que bé podrien ser la formació més solvent amb la qual s'hagi enfilat mai a un escenari, amb permís és clar de la banda mare.

Com a mostra l'actuació de la nit passada a la sala Apolo, la tercera visita a Barcelona de l'autor de "Men Without Women" (1982) -ara fa dos anys es va deixar caure pel Cruïlla i la sala Razzmatazz-, on el seu llançament més recent, el flamant "Summer of Sorcery" (2019), va esdevenir fil conductor i columna vertebral d'una cerimònia amb totes les lletres. A l'escenari, una quinzena de músics -no hi van faltar vells coneguts com Eddie Manion (Miami Horns) o Lowell "Banana" Levinger (The Youngbloods)- i un engranatge que sembla augmentar el seu rendiment concert a concert. Molt més que una banda d'acompanyament, una compacta unitat de múltiples capes que es va repartir oportunament el pes escènic amb el seu líder i d'on van sobresortir l'aclaparadora secció de vents, les sis cordes de Marc Ribler i les dinàmiques percussions d'Anthony Almonte.

Sobre el terreny, una orgia de soul del de tota la vida, funk greixós amb acabats llatins, rock amb accent d'Asbury Park i oportunes incursions en coordenades com les del reggae, el blues o el doo wop. Van escalfar motors amb la bateria de ritmes trencapistes que és "Communions". Van acabar de caldejar l'ambient amb un "Party Mambo!" que els va connectar amb alguns dels capítols més gloriosos que ha viscut l'Apolo en la seva condició de sala de ball. Van acabar d'entrar en matèria amb un "Love Again" que sona tan fresc en ple 2019 com ho hauria fet cinc dècades enrere en un single de la Motown. Van viatjar fins a les nits de Chicago al ritme d'"I Visit the Blues". Van maridar musculatura rockera i consciència social amb "Los Desaparecidos". I van citar el seu bon amic i veí Southside Johnny amb tres dels títols que li havien cedit Springsteen i el propi Steven -"Little Girl so Fine", "Trapped Again" i "Love on the Wrong Side of Town"-.

Els ressons blaxploitation de "Vortex" gairebé van fer col·lisionar els universos sonors d'Isaac Hayes i Bobby Womack abans que "I Am a Patriot" enfilés una climàtica recta final culminada amb "Bitter Fruit" i "Forever". En tanda de bisos, "Summer of Sorcery" va invocar per moments l'èpica a contrallum de l'Springsteen més reflexiu, i "Soul Power Twist" va posar la sala de potes enlaire amb la seva gens dissimulada aproximació al "Having a Party" de Sam Cooke. Van rematar la feina "Sun City" i "Out of the Darkness", acomiadant per la porta gran dues hores i mitja de recital i assenyalant tot allò que trobarem a faltar quan el Boss cridi Van Zandt a files amb vistes a reactivar la E Street Band -cosa que podria passar l'any vinent, segons han declarat les pròpies parts implicades-. La màgia del rock'n'soul d'Asbury Park en sala petita i a tocar dels dits de la mà, ni més ni menys.

Deixebles del soul

LITTLE STEVEN AND THE DISCIPLES OF  SOUL

Sala Razzmatazz, Barcelona

7 de desembre de 2017

Tornaven Little Steven i els seus Disciples of Soul als escenaris barcelonins quan no havia transcorregut ni mig any de la seva estrena al Cruïlla, amb les piles igual de carregades però amb un repertori molt més rodat i afinat que l'estiu passat. Una quinzena de músics -a destacar la presència dels saxofonistes Eddie Manion i Stan Garrison, veterans dels Miami Horns, la E Street Band d'Springsteen i els propis Disciples of Soul, i del pianista Lowell "Banana" Levinger, fundador dels històrics Youngbloods- que s'enfilen a l'escenari a passar-s'ho bé i a contagiar el seu entusiasme entre el respectable. I un Steven Van Zandt que semblava més còmode que mai en el seu paper de mestre de cerimònies, aprofitant les pauses entre i cançó i cançó per a destapar la seva vena més espiritual o oferir autèntiques lliçons magistrals d'història del rock'n'roll.

Van escalfar motors al ritme d'"Even the Losers", sentit homenatge a Tom Petty i preludi de dues hores i mitja llargues en què l'elegància soul, l'èpica rock i la visceralitat del rhythm & blues van anar de la mà al més pur estil de l'escola Asbury Park. "Soulfire" (2017), el plàstic més recent de Van Zandt, va servir com a línia mestra d'un repertori que va picar oportunament del fons de catàleg -emotiva "Princess of Little Italy", infecciosa "Angel Eyes", definitiva "Forever"-, va rescatar joies perdudes com "Salvation" i algunes de les peces compostes per a amics i coneguts com Southside Johnny -pell de gallina a "I Don't Want to Go Home"- i fins i tot va felicitar-nos el Nadal per avançat amb una simpàtica lectura de "Merry Christmas (I Don't Want to Fight Tonight)", de Ramones. Se'n van anar prometent que tornarien. Tant de bo sigui veritat.

Little Steven al Hard Rock Cafe

LITTLE STEVEN - Live DJ Set

Hard Rock Cafe, Barcelona

6 de desembre de 2017

Guitarrista de la E Street Band de Bruce Springsteen, actor de pes en algunes de les ficcions televisives més sonades de les passades dècades, activista pels drets civils que va jugar un paper clau en la conscienciació contra l'Apartheid sud-africà a escala global, músic al capdavant del seu propi projecte, empresari discogràfic i disc jockey radiofònic. Steven Van Zandt aka Little Steven és un home polifacètic com pocs, però era aquesta última vessant la que vam poder descobrir ahir per primer cop a Barcelona. El Hard Rock Cafe de Plaça Catalunya va acollir la realització en directe d'una edició del seu programa radiofònic Underground Garage. Una vetllada irrepetible durant la qual vam poder escoltar, entre d'altres, les Shirelles, els Ramones, Marvin Gaye, Booker T. & The MG's, The Who, els Youngbloods, els Knickerbockers, els Byrds, els Blues Magoos o Them, sempre en dinàmics blocs de sis cançons que s'alternaven amb les erudites explicacions de Miami Steve. Una eminència en matèria de rock'n'roll i perifèrics. I una influència molt gran, la del seu espai radiofònic, quan un servidor va engegar anys enrere un programa anomenat El Garatge -no, el nom no el vaig escollir perquè sí-. Un plaer haver pogut veure de prop i en acció el Little Steven disc jockey. Aquesta nit actuarà a la sala Razzmatazz amb els seus Disciples of Soul. Esperin novament altes dosis de rock'n'roll, soul i rhythm & blues amb denominació d'origen Asbury Park.

Cruïlla 2017

THE PRODIGY. Beats i decibels.

CRUÏLLA BCN 2017

Parc del Fòrum, Barcelona

8 de juliol de 2017

Little Steven va deixar molt clar que té corda més enllà de The E Street Band -i de la petita pantalla-, al capdavant d'uns renovats Disciples of Soul -augmentats amb sang jove i amb il·lustres veterans com Lowell "Banana" Levinger (The Youngbloods)- i a ritme d'allò que es coneix com a Jersey Shore Sound. Ryan Adams tan sols havia visitat Barcelona en una ocasió, la llunyana gira de "Gold" (2001), quan encara se'l contemplava com una de les grans promeses del so Americana. Una dècada i mitja més tard i consolidat l'exWhiskeytown com un dels grans referents musicals del segle XXI, tornava als nostres escenaris en el marc del Cruïlla, presentant un plàstic tan notable com és "Prisoner" (2017) i amb una banda de contrastada solvència. El resultat, és clar, va ser digne d'emmarcar. Uns Pet Shop Boys tan massius com de costum van presumir de present -"Super" (2016)- i van treure la pols a un fons de catàleg encara vigent. The Prodigy ja no desprenen el perill que desprenien fa vint anys, i el seu potencial provocador tampoc és el mateix d'aleshores -tot i que la imatge de la munió de noies en edat festivalera aclamant Keith Flint mentre sonava "Smack My Bitch Up" a tota castanya, de ben segur hauria encès els ànims de la pròpia Ada Colau-. Però el seu repertori es manifesta tan letal com el primer dia. Beats, decibels, llums i una rave post-apocalíptica apoderant-se del Fòrum per moments.

RYAN ADAMS. Instantània d'una actuació per a emmarcar.

LITTLE STEVEN. Vida més enllà de The E Street Band.

PET SHOP BOYS. Des de la immensitat.

Little Steven - "Soulfire" (2017)

Gairebé dues dècades ha trigat Steven Van Zandt, aka Little Steven, a lliurar un nou disc al seu nom que suposa la continuació del robust "Born Again Savage" (1999). Temps durant el qual ha potenciat la seva carrera a la petita pantalla, ha fundat un segell discogràfic, s'ha dedicat a fer ràdio i, és clar, ha estat al costat del seu vell amic Bruce Springsteen quan aquest n'ha requerit els serveis. "Soulfire" (2017) suposa d'alguna manera el retorn de Van Zandt a unes arrels a les quals pràcticament no havia tornat en solitari des d'aquell llunyà debut que va ser "Men Without Women" (1982). El Jersey Shore Sound, un estil que ell mateix va ajudar a definir al costat de conspiradors habituals com Southside Johnny o el propi Springsteen, i que beu a parts iguals del soul d'Stax, el seu homòleg de Motown i les formes més primitives del rock'n'roll. Una declaració d'intencions que queda clara de bon principi amb la peça titular i l'springsteeniana "I'm Coming Back", i que es referma en talls com la majestuosa "Some Things Just Don't Change" o un "I Don't Wanna Go Home" compost pel propi Little Steven ara fa cosa de quatre dècades i enregistrat originalment per Southside Johnny. A destacar també els aires blaxploitation de "Down and Out in New York City", el doo-wop nocturn i atemporal de "The City Weeps Tonight" i el nervi rocker d'un "Saint Valentine's Day" que podria fer perfectament les delícies del propi Boss. El presentarà en directe el proper cap de setmana al Cruïlla BCN.

Darlene Love - "Introducing Darlene Love" (2015)

"Milions de fans d'Amy Winehouse haurien de córrer a comprar-lo immediatament", escriu el periodista Nigel Williamson a la ressenya d'"Introducing Darlene Love" (2015, Sony) que publica Uncut aquest mes de novembre. Parlar de Darlene Love és fer-ho de qui va cantar "He's a Rebel" al capdavant de The Crystals i sota l'atenta mirada de Phil Spector. D'una de les veus imprescindibles a l'hora d'explorar la fina frontera que separa el soul més elegant de l'artesania pop més sofisticada. Sí, milions de fans d'Amy Winehouse s'endurien una bona sorpresa si s'acostessin a obres com aquesta -o als catàlegs clàssics de Motown i Stax, si encara no ho han fet-. I els de Bruce Springsteen, si m'ho permeten. I no tan sols perquè dos temes d'"Introducing..." portin la signatura del Boss -les irresistibles "Just Another Lonely Mile" i "Night Closing In", compostes per a l'ocasió-, sinó també perquè va ser Steve Van Zandt -aka Little Steven, eminència en matèria sixties i derivats i guitarrista de The E Street Band- qui va fer tornar la vocalista a l'estudi de gravació i li va produir el seu primer disc en gairebé tres dècades. També Elvis Costello aporta una composició inèdita -"Forbidden Nights"- a un plàstic que es complementa amb originals de Joan Jett i els propis Spector i Van Zandt, entre d'altres.

Little Steven i Demolition 23

Steven Van Zandt, aka Little Steven. Qui no el coneix com a guitarrista de Bruce Springsteen & The E Street Band, el coneix pel seu paper a The Sopranos. Però el cert és que l'amic Van Zandt té cares més ocultes i probablement també més interessants, entre les quals destaquen les d'activista polític i musical. En aquest darrer àmbit, és d'aplaudir la seva tasca al capdavant del programa radiofònic Underground Garage i del segell discogràfic Wicked Cool. També en el marc del seu activisme musical, Little Steven va ser responsable a mitjans dels anys 90 de la formació de Demolition 23, el meu grup preferit del punk d'aquella dècada. L'encapçalaven els exHanoi Rocks Michael Monroe i Sami Yaffa, i el seu únic i homònim disc (1994) conté bales de precisió del calibre de "Nothin's Alright", "Hammersmith Palais" o "Same Shit Different Day". Van Zandt no va formar part del grup, però els va produir l'àlbum i és coautor de la majoria dels seus temes. "Vaig escriure la major part del disc amb la idea de recuperar el punk tradicional", declara ell mateix a l'edició de gener de Ruta 66. "Totes les companyies el van rebutjar, em deien que no els interessava perquè el punk havia passat de moda. I un any després, apareixien Green Day i Offspring". És el que té moure's al marge de dictats i tendències. Amb el disc de Demolition 23 actualment descatalogat i pràcticament il·localitzable, Van Zandt es planteja la possibilitat de reeditar-lo "perquè ningú el té". La qual cosa, en uns moments en què el terme punk es troba més adulterat que mai, seria una boníssima notícia. Tant per qui porta anys buscant-lo sense èxit, com pels que encara el punxem sovint.

Michael Monroe i Little Steven.

Audio: "Nothin's Alright" - Demolition 23