Explosió de blues rock amb accent del Sud

LARKIN POE + THE SHEEPDOGS
Razzmatazz, Barcelona

7 de novembre de 2023

Més enllà de la química extraordinària que mostren a l'escenari, sembla haver-hi una certa dualitat entre les germanes Rebecca i Megan Lovell. Si la primera és un torrent d'actitud, una frontwoman nata que surt a posar-se el respectable a la butxaca com qui és conscient de ser tota una divinitat rockera, la segona adopta un posat més distès i fins i tot relaxat, com qui simplement surt a passar-s'ho bé. Les mirades i els somriures de complicitat que es dediquen l'una a l'altra –allò del llenguatge no verbal-, són els de qui efectivament recull els fruits sembrats al llarg de tot un trajecte vital que encara sembla fer pujada.

Queden lluny els dies en què Larkin Poe tot just es donaven a conèixer a través de les xarxes socials i mitjançant una sèrie de vídeos casolans on interpretaven clàssics del blues, del country i del rock. En menys d'una dècada, i a base de fer molts quilòmetres i cremar incomptables escenaris, les de Calhoun, Georgia –establertes actualment a Nashville, Tennessee-, han esdevingut una de les realitats més fermes de la música d'arrel nord-americana en ple segle XXI. Una banda de southern rock que fa honor a tot el seu bagatge però no renuncia a veure-hi més enllà de les etiquetes.

ARRELS EN EL BLUES

"Toquem rock americà amb arrels en el blues", va declarar Rebecca Lovell la nit passada des de l'escenari de la sala Razzmatazz. La tercera visita de les Poe a Barcelona s'emmarcava dins de la gira de presentació del seu darrer àlbum, un "Blood Harmony" (2022) que tant sembla apel·lar a jovenalla amb fam de noves sensacions com a veterans que ja han vist de tot. Va ser l'espina dorsal d'un repertori sòlid com l'asfalt i fresc com un bourbon amb cola –fins a 9 cançons en van despatxar, del total de 16 que van tocar-. De l'inici amb el blues rocallós d'"Strike Gold" al gran final que va segellar una pantanosa "Deep Stays Down".

Entre l'una i l'altra, un "Summertime Sunset" que van enllaçar amb una versió de "Jessica" de The Allman Brothers Band –salvant totes les distàncies que vostès vulguin, les habituals comparacions entre els germans i les germanes no són gens gratuïtes-, l'embranzida country rock de "Georgia Off My Mind", el blues rock monolític de "Bad Spell" –dedicada a Screamin' Jay Hawkins- o el boogie endimoniat de "Bolt Cutters & The Family Name". També cites al fons d'armari com les celebrades "She's a Self Made Man", "Bleach Blonde Bottle Blues" o "Holy Ghost Fire" –introduïda amb el "Rumble" de Link Wray-. I "Preachin' Blues", l'original de Son House que les Poe havien gravat a "Peach" (2017).

Vestides d'impecable color blanc, amb Rebecca reclamant un lloc propi entre els grans guitarristes rítmics de la seva generació i Megan explorant totes les possibilitats d'una lap steel de la qual van saltar espurnes, recolzades per una austera però solvent secció rítmica de baix i bateria, Larkin Poe venien a celebrar un present que els pertany però sobretot a assenyalar un futur que també hauria de ser seu. I ho van fer amb escreix, fins i tot quan van abaixar revolucions per introduir un breu set acústic a mig concert. Tres cançons –"Might as Well Be Me", "Southern Comfort" i una simpàtica lectura de "Crocodile Rock", d'Elton John- que van interpretar desendollades i fent emmudir tota la sala –de seguida s'ha dit-.

SOUTHERN ROCK DES LA TERRA DE THE BAND

Abans de les Lovell havien escalfat motors els canadencs Sheepdogs. Dignes ambaixadors del llegat d'uns Lynyrd Skynyrd o uns Allman Brothers a la terra de Neil Young i The Band, els d'Ewan Currie venien en condició de teloners però el cert és que el cartell es podia contemplar perfectament com un programa doble i d'allò més coherent. Perquè totes dues formacions són pràcticament contemporànies, perquè conflueixen a nivell discursiu, però sobretot per la fidelitat a unes essències que refermen la seva vigència en pistes com "Scarborough Street Fair" –del seu darrer àlbum, "Outta Sight" (2022)- o "Nobody", tot un clàssic en potència amb què es van acomiadar abans de deixar pas a Larkin Poe. Molt més que un simple aperitiu, una actuació que bé va valer part del preu de l'entrada.

Larkin Poe.

The Sheepdogs.

Country sense embuts

JESSE DANIEL
Razzmatazz 3, Barcelona

11 de juliol de 2023

La història de Jesse Daniel podria servir perfectament de base per al guió d'un d'aquells biopics que tant es porten últimament a Hollywood. Un punk rocker que va pel mal camí decideix fer net de tots els seus vicis i addiccions, acaba trobant refugi en la música country, i comença una carrera a títol personal que el perfila com un dels valors més segurs d'aquest estil en temps present. Però més enllà de la biografia de pel·lícula, els arguments a favor d'aquest californià establert a Texas són les seves cançons, també un directe tan solvent i incontestable com el que va desplegar la nit passada a la sala petita de Razzmatazz en el seu debut als escenaris barcelonins.

Com el nostre bon amic i veí Joe Fields, Daniel fa country sense colorants ni conservants, però sobretot sense eufemismes. No el sentiran vostès parlar d'Americana ni de cap altra etiqueta que pugui donar peu a malentesos. Tant a l'escenari com a les entrevistes fa servir sense embuts el terme country per expressar la seva vocació, però també la raó de ser d'un repertori que beu del més genuí Bakersfield Sound i que efectivament evoca tota l'essència dels clàssics sense arribar –ni molt menys- a fer olor de naftalina. Cançons amb gust de cervesa freda i llums de neó brillant sobre un terra de fusta. Cites a Merle Haggard i Waylon Jennings, Telecasters que fan twang, i una banda tan robusta i dinàmica com un eighteen wheeler enfilant la Interestatal 40 –a destacar la guitarra solista d'Austin Roach i la pedal steel de Caleb Melo-.

Daniel va aterrar a Barcelona en el marc d'una breu gira europea que tindrà com a parada central el segovià Huercasa Country Festival i que li serveix per presentar el seu darrer àlbum, el directe "My Kind of Country - Live at The Catalyst" (2022). Espina dorsal d'un repertori que va repassar tota la seva producció d'estudi –tres discos en total- i on els encerts es van comptar a grapats. De la brisa refrescant de "Champion" al honky tonk gran reserva de "Bringin' Home the Roses" i els aires tex mex d'"El Trabajador", passant per aquest parell d'himnes en potència que són "Rollin' On" i "Clayton Was a Cowboy". Acabat el concert, el mateix Daniel es va situar a la sortida del local i va saludar un per un a tots els assistents. Un d'aquells detalls que marquen diferències. Les estrelles es fan així, ni més ni menys.

Víctor Jou (1939-2023)

VÍCTOR JOU
(1939-2023)

El mes vinent es commemoraran 50 anys de l'obertura de la històrica sala Zeleste del carrer de l'Argenteria, temple de la nit barcelonina més bohèmia i santuari per a melòmans i altres ànimes inquietes en un moment en què la capital catalana bullia amb més efervescència que mai. Eren els dies del rock laietà –la variant autòctona de la música progressiva-, però també del protopunk i de l'entrada de la ciutat al circuit de les gires internacionals. Que ningú n'hagi dit res ni s'hagi plantejat per ara cap acte commemoratiu –ni des de l'oficialisme ni des de l'underground-, referma el desconcert creixent d'una Barcelona que va deixar de reconèixer-se ella mateixa ja fa molt de temps.

I amb aquestes ens assabentem de la mort de Víctor Jou, fundador de Zeleste –de la sala, del segell discogràfic del mateix nom i de l'escola de música que va arribar a funcionar a les seves instal·lacions-. L'enginyer que va acabar esdevenint un dels catalitzadors de la (contra)cultura d'aquest país en un moment clau, i un dels últims supervivents d'un temps molt llunyà en què oficis com el seu s'aprenien sobre el terreny (i sobre la marxa), i no pas en escoles de negocis. El 1975 va ser un dels impulsors del Canet Rock original. El 1986 va traslladar la sala de concerts al carrer dels Almogàvers, on va romandre fins que va tancar l'any 2000. Un local que diverses generacions ja han conegut com a Razzmatazz però que a molts, ni que sigui de forma col·loquial, encara ens agrada anomenar Zeleste.

Fusta, benzina i moonshine

BLACKBERRY SMOKE + READ SOUTHALL BAND
Razzmatazz, Barcelona

4 de març de 2023

Cançons amb gust de fusta, benzina i moonshine. Les que durant dues dècades han fet de Blackberry Smoke una de les bandes capdavanteres del southern rock –i probablement els més grans referents contemporanis del gènere amb permís de Drive-By Truckers-. El combo d'Atlanta pot presumir d'una discografia tan sòlida com els seus directes, però sobretot d'haver sabut créixer de forma ordenada i sense fer concessions de cap mena, fins al punt d'omplir pel seu compte un espai de les dimensions de la sala gran de Razzmatazz –una fita que cap banda del seu estil havia assolit en molt de temps i que, per molt que certes comparacions s'hagin d'agafar amb pinces, fa pensar en l'ascens d'uns Black Crowes ara fa cosa de tres dècades-.

La d'ahir era la segona aturada d'una gira europea que havia començat la nit anterior a Madrid, i que té com a columna vertebral la presentació del notable "You Hear Georgia" (2021). L'ambient de les grans ocasions, expectació màxima entre un respectable que va respondre a cada cançó amb l'entusiasme d'un estadi sencer, i una banda en estat de gràcia. Al capdavant, un pletòric Charlie Starr capaç de fer petit qualsevol escenari. Al seu voltant, una base instrumental ben engreixada on destacava aquell dinàmic binomi de guitarristes que han consolidat Paul Jackson i Benji Shanks. I dues hores generoses de repertori, que van prémer l'accelerador de bon principi amb "Let Me Help You (Find the Door)" i "Live It Down", abans de posar la sala de potes enlaire amb un "Good One Comin' On" tan fresc com un Jack Daniel's amb cola.

A partir d'aquí, van postular "You Hear Georgia" – la cançó- com l'himne no oficial de l'estat que li dona nom i van alternar el batec diddleyà de "Hey Delilah" amb els passatges reposats d'un "The Whippoorwill" que va desembocar en un expansiu viatge àcid. El riff monolític d'"All Rise Again" va tornar a augmentar revolucions abans de donar pas a una torrencial "Ain't the Same". "Ain't Got the Blues" va marcar un punt i a part, amb una introducció acústica de sabor anyenc que va culminar en una orgia de genuí rhythm & blues. La sempre emocionant "One Horse Town" es va refermar com una mena de "Thunder Road" amb accent del Sud –el poble de mala mort com a destí del qual un no pot fugir-. Durant la presentació dels membres de la banda, va caure un simpàtic homenatge a Grateful Dead –la primera estrofa de "Casey Jones"-. I es van acomiadar per la porta gran amb "Ain't Much Left of Me". 

READ SOUTHALL BAND

Abans de l'actuació dels caps de cartell, i mentre el respectable tot just començava a prendre posicions, els components de la Read Southall Band escalfaven motors en condició de teloners i amb un repertori que va apuntar sense reserves al blues rock més monolític de cinc dècades enrere, amb alguna pinzellada àcida inclosa –val a dir que la seva producció d'estudi és bastant més rica en matisos-. Van començar a mig gas, però van saber reconduir la situació amb un concert que va anar de menys a més, i que va assenyalar els d'Oklahoma com un conjunt solvent i a seguir de prop. En sala petita haurien brillat més, observava un assistent des de les primeres files, i és cert que un escenari com el de Razzmatazz encara els va gran. Res que no es pugui arreglar fent carretera, i aquesta gent sembla disposada a fer-ne molta.

A la memòria de Dallas Good

Clayton L., Kacy A. i T. Good, la nit passada a la sala 3 de Razzmatazz.

THE SADIES + KACY & CLAYTON
Razzmatazz 3, Barcelona

18 de novembre de 2022

És una d'aquelles imatges que haurien estat impensables ara fa tan sols un any. La de The Sadies, una de les maquinàries de rock'n'roll i música d'arrel nord-americana més versàtils i ben engreixades de les darreres tres dècades, enfilant-se a un escenari sense qui va ser un dels seus pilars fundacionals, l'enyorat Dallas Good. Quan el cantant i guitarrista va morir de forma sobtada el mes de febrer passat, el buit que va deixar era tan gran que semblava impossible que la banda seguís endavant sense ell. Però la determinació del seu germà, Travis Good, i de la base rítmica que formen Mike Belitsky i Sean Dean, ha acabat donant peu a una gira que no tan sols certifica la vigència de la formació, ara reduïda a trio, sinó que materialitza també un sentit homenatge a la memòria de Dallas Good.

Va ser d'aquesta manera, amb format de trio, com els canadencs es van presentar la nit passada a la sala petita de Razzmatazz. En un lateral de l'escenari però en posició frontal i ben visible sota els focus, un micròfon delimitava un espai sense ocupar. Com si Travis Good hagués volgut assenyalar expressament aquell buit que mai més podrà tornar a omplir ningú mentre comandava el combo a través d'un huracà de rock'n'roll de garatge amb injecció lisèrgica, country rock sense adulterar i oportunes dosis d'instro surf amb accent fronterer. El fil conductor del repertori, un "Colder Streams" (2022) que més enllà de figurar entre les obres més rodones de la banda, suposa també el testament de Dallas Good –i quin senyor testament, el que inclou perles com "Stop and Start", "No One's Listening" o "Message to Belial"-.

La gran sorpresa va arribar quan Good va convidar el duet teloner, els també canadencs Kacy & Clayton, que prèviament havien escalfat l'ambient a ritme de folk i country en les seves formes més primitives, a sumar-se a una festa on semblaven els convidats fets a mida. Fins al punt que van romandre a l'escenari durant bona part del concert, bisos inclosos. Les harmonies vocals de Kacy Anderson al costat del mateix Good van enriquir títols com "So Far So Few" o "Anna Leigh", i la guitarra de Clayton Linthicum va encaixar com si sempre hagués format part de la banda en peces com "Lay Down Your Arms". Al capítol de versions hi van brillar una dinàmica lectura de "Fist City", el clàssic de la recentment desapareguda Loretta Lynn, i "Wasn't Born to Follow", himne de carretera dels Byrds que els canadencs van abordar com si fos seu. Anava per Dallas Good. Perquè, de vegades, mirar endavant és el millor homenatge possible.

Trencar les normes (en lloc de seguir-les)

Mudhoney enfotent-se'n a la cara de les teves normes - Foto Glenn Koek.

"Barcelona, tenim moltes ganes de tocar per vosaltres aquest dijous 15 de setembre. Volem expressar públicament que no vendrem articles de marxandatge en aquest concert, simplement perquè la sala insisteix a cobrar-nos elevades taxes i comissions. Ens mantindrem fidels a les nostres arres punk rock i no carregarem cap sobrecost als nostres fans ni perdrem diners pel fet de poder vendre. En lloc d'això, li donarem el dia lliure a la nostra persona responsable de marxandatge perquè se'n vagi a fer surf! Gràcies per entendre-ho".

Amb aquest comunicat a les xarxes socials anunciaven Mudhoney que no posarien parada de marxandatge al seu concert d'abans d'ahir a la sala Razzmatazz de Barcelona, denunciant i visibilitzant de passada una mena de pràctiques que sovint passen desapercebudes en aquest mercat al més pur estil neoliberal que ha esdevingut la indústria de la música en directe. En aquest cas parlem de la imposició de taxes abusives a l'activitat d'una banda, però posats a fer una llista podríem enumerar també exemples que perjudiquen al mateix públic –com a mostra, la creixent saturació de certs macrofestivals on pesa més la xifra d'abonaments venuts que no pas el benestar o fins i tot la seguretat del respectable que els ha comprat-.

Vivim uns temps molt estranys –per dir-ho d'una manera suau-. Uns temps en què la indústria de la música celebra grans trobades sectorials on es parla de tot menys de música, en què les ments que dirigeixen el sector s'han educat amb els mateixos valors que els grans magnats de Wall Street i Silicon Valley, i en què els propis músics han esdevingut simple carn de canó d'aquest gran engranatge que pràcticament no pot deixar de girar, més valorats per les seves habilitats en el màrqueting digital –començant pel nombre de seguidors que sumin a les xarxes socials- que no pas per allò que siguin capaços de dir i expressar a l'estudi o en un escenari.

He preguntat darrerament a diversos artistes joves –el terme emergents ja passa d'eufemisme- per què accedeixen a compartir la seva música a través d'Spotify, una plataforma que no els beneficia laboral ni econòmicament, i que devalua el seu art des del moment en què aquest obeeix als interessos d'una gran corporació que no ha crescut venent música sinó publicitat. Les respostes sempre han estat les mateixes –i generalment han anat de la mà-: creuen que han de ser a Spotify perquè tothom hi és i perquè ser-hi és la millor forma que la gent m'escolti –fals: hi ha altres canals per arribar al públic, alguns dels quals força més ètics-. I això donant per fet que aquestes escoltes només serviran, com a molt, per augmentar els guanys de la plataforma de torn.

De totes dues respostes, la que més em sobta és la primera per tot allò que implica. Ser a Spotify perquè tothom hi és. Com qui salta daltabaix d'un pont perquè tothom ho fa, com qui assumeix la norma de forma absolutament acrítica perquè toca. Si una cosa tenen en comú bona part de les figures que durant el segle passat van definir la música pop tal com la coneixem a dia d'avui –d'Elvis Presley als Sex Pistols, dels Beatles a Pixies, de Hank Williams a Little Richard, de Ray Charles a David Bowie i ja no parlem de Bob Dylan, Public Enemy, la Velvet Underground o Sonic Youth-, és justament el fet d'haver qüestionat –i trencat- normes, tabús i convencions. Això explica, en part, que durant la segona meitat del segle XX cada nova generació protagonitzés la seva pròpia revolució en termes sonors i estètics. I també explica, en gran part, que en ple segle XXI haguem comprat tan alegrement el relat corporativista que pretén vendre com a revolucionaris estils musicals generalment tan conformistes com el trap o el reggaeton.

Tornant als fets d'abans d'ahir a Barcelona, Mudhoney havia estat al seu moment una de les bandes pioneres d'allò que es va anomenar grunge. L'última gran revolució juvenil de l'era rock, també una de les últimes ocasions en què tota una comunitat de músics joves va optar per escriure les seves pròpies normes en lloc de seguir les que li eren dictades. Una revolució que va acabar essent engolida pel mateix sistema, com tantes altres, però que al seu dia va deixar empremta justament perquè qui la va dur a terme es va atrevir a anar a la contra. Sí, Mudhoney es poden permetre llicències que no tothom es pot permetre a l'hora dir certes coses públicament. Però si avui es troben on es troben –és a dir, si avui es poden permetre accions com la d'abans d'ahir-, és perquè tres dècades enrere van fer el seu propi camí tot trencant les normes en lloc de seguir-les.

Danko Jones - "Power Trio" (2021)

Diuen que els anys no perdonen a ningú, però Danko Jones es presenta tan incombustible com de costum amb un darrer treball, "Power Trio" (2021), que també li serveix per commemorar el seu quart de segle a la carretera. Sembla que fos ahir quan vam poder descobrir el canadenc a la sala mitjana de Razzmatazz, telonejant a Backyard Babies i presentant un "I'm Alive and on Fire" (2001) que encara no era un àlbum en tota regla sinó un recopilatori dels seus primers ep's.

Des d'aleshores ha publicat una desena d'àlbums i s'ha consolidat com un dels grans referents transatlàntics del punk i el rock'n'roll de garatge més frescos i desvergonyits. Aquest "Power Trio" –el títol fa referència a la formació de què sempre s'ha acompanyat- n'és una bona mostra, amb reclams com "I Want Out" –als mateixos Backyard Babies els encantaria-, l'enrabiada "Ship of Lies" o la frenètica i contagiosa "Good Lookin'". Com si no passessin els anys.

R.I.P. Rachel Nagy

Rachel Nagy.

Ha mort Rachel Nagy, l'atòmica vocalista dels Detroit Cobras, una de les bandes que millor van definir el so de Detroit durant el canvi de mil·lenni. Un grup de versions que anava més enllà dels tòpics, que rescatava perles obscures i joies perdudes del soul i el rhythm & blues de dècades pretèrites, i les passava per la seva mola de dinàmic i refrescant rock'n'roll de garatge.

Per al record queden les seves lectures de "Hey Sailor" (Mickey Lee Lane), "Cha Cha Twist" (Brice Coefield), "Weak Spot" (Ruby Johnson) o "I Wanna Holler (But the Town's Too Small)" (Gary U.S. Bonds), també de vells clàssics de Motown com "Bye Bye Baby" (Mary Wells) o "I'll Keep Holding On" (The Marvelettes). Al final, tot quedava a la Ciutat del Motor.

Dels Cobras encara tinc molt present el concert que van oferir la tardor de 2004 a la sala Razzmatazz, emmarcat al festival itinerant Wintercase de la desapareguda promotora i discogràfica barcelonina Sinnamon. Presentació del seu tercer àlbum, "Baby" (2004), sense Greg Cartwright –membre ocasional del grup- a bord però amb Nagy i la guitarrista Mary Restrepo donant-ho tot des del minut zero. Una frontwoman que era pur rock'n'roll. La trobarem a faltar.

Consideracions arran de la suspensió d'un concert

Amyl and The Sniffers.

S'anunciava ahir, amb poc més de 24 hores d'antelació, la suspensió del concert que Amyl and The Sniffers tenien previst oferir aquesta nit a la sala Razzmatazz de Barcelona. El motiu, que dos dels components del grup australià van donar positiu de Covid-19 –tots dos estaven vacunats, s'entén, des del moment en què es trobaven, de fet encara es troben, immersos en una gira internacional que implica la realització de vols intercontinentals, entre d'altres coses que ara mateix requereixen disposar del més que discutible passaport Covid-. Tot plegat em porta a fer una sèrie de consideracions.

La primera, que la nova realitat –deixem-nos ja d'eufemismes com 'nova normalitat'- es defineix per la por però també pel fet que ja res és segur. Pots tenir la pauta de vacunació al dia i pots disposar d'un certificat sanitari –el gran eufemisme d'aquest 2021-, però ni tan sols això és garantia de res en un món tan volàtil com insegur. Amy Taylor i els seus Sniffers han hagut d'interrompre una gira mundial, amb tot el que això comporta en termes logístics. L'efecte dòmino ha tocat de ple al promotor, que haurà de tornar els diners de les entrades despatxades. I per descomptat ha deixat amb un pam de nas a qui es pensés que amb una punxada al braç n'hi havia prou per tornar a un món que simplement ja no existeix.

La segona, que em sobta que bona part del públic habitual a concerts com el que els australians tenien previst oferir aquesta nit a Barcelona, no hagi oposat la més mínima resistència a una mesura tan qüestionable com el certificat sanitari i tot allò que comporta –començant per la violació de la pròpia privacitat de qui es troba en possessió de tal document-. Anys enrere ens escandalitzàvem perquè hi havia discoteques que no deixaven entrar amb segons quin calçat o amb segons quin pentinat. Avui diversos centenars de persones haurien acceptat de forma presumiblement acrítica que es violés la seva privacitat a canvi de poder accedir a un concert de punk rock. Doncs potser m'estigui equivocant, però crec recordar que el punk rock no era precisament això.

La tercera, que personalment em resultaria molt estrany ja no el fet d'haver de presentar el certificat de torn a l'entrada del concert, sinó el d'haver d'acceptar un contracte basat en una hipotètica seguretat per poder gaudir en directe d'un grup que justament ha fet del perill –aquella expressió bàsica i essencial no tan sols del punk rock sinó del més genuí rock'n'roll- la seva bandera. El perill que destil·lava el seu debut homònim de 2019, i que s'ha refermat enguany en un segon àlbum –"Comfort to Me"- que sona igual de fresc i a estones més indòmit fins i tot que el seu predecessor. Les circumstàncies són les que són, ja se sap, i l'imperatiu sanitari ve d'esferes que sobrepassen el propi àmbit de la sanitat. Però crec que un disc com aquest es mereix un context que simplement no existeix en aquesta nova realitat.

Dues dècades d'una màgica nit amb Brian Setzer

El mai prou valorat 'Ignition!', i el bootleg d'aquella nit a Barcelona.

Pocs semblen recordar-se'n a aquestes alçades, però un servidor encara té molt present l'efímera però intensa aventura de Brian Setzer al capdavant de '68 Comeback Special, un dels capítols més apassionants de la carrera del líder dels Stray Cats. Un potent trio de rockabilly directe a la jugular i amb regust de carretera, que completava la base rítmica de la totpoderosa Brian Setzer Orchestra –Bernie Dresel a la bateria i Mark Winchester al contrabaix-, i que al seu dia li va servir al nostre home justament com una via d'escapament d'una febre neoswing que aleshores tot just començava a cotitzar a la baixa.

Avui fa 20 anys que Brian Setzer '68 Comeback Special van desembarcar a la barcelonina sala Razzmatazz, i personalment recordo aquella nit com una ocasió molt especial. D'entrada, perquè va ser el primer concert d'un artista internacional al qual vaig poder assistir després dels aleshores recents atemptats de l'11-S a Nova York i Washington, i perquè en aquell context d'incertesa el rock'n'roll es va refermar més que mai com el millor refugi possible contra les inclemències del món exterior. També pel fet que Setzer sempre sol ser garantia d'un bon directe, més encara quan presentava un disc tan potent com "Ignition!" (2001), l'única referència que va arribar a signar amb aquell projecte. De propina, el grup teloner era ni més ni menys que Lobos Negros. Poca broma.

El nord-americà va repassar generosament el disc que venia a presentar, amanint el repertori nou amb cites a la banda mare, també a Johnny Kidd ("Please Don't Touch") i Vince Taylor ("Brand New Cadillac"), i fins i tot a estàndards de la tradició nord-americana com "Old Joe Clark". Al cap d'uns mesos vaig localitzar en una disqueria del centre de Barcelona un bootleg d'aquell concert, que no vaig dubtar en agenciar-me immediatament i que encara conservo com un entranyable record d'una nit màgica. Eren els dies en què aquestes coses s'anaven a buscar a les botigues de discos, no pas entre zeros i uns, i en què efectivament els records eren per tota la vida. Pel que fa a "Ignition!", segueixo punxant-lo sovint i a aquestes alçades dubto que me n'arribi a cansar mai.

P.S.: Passant a afers més recents, és altament recomanable el darrer llançament en solitari de Setzer, el flamant "Gotta Have the Rumble" (2021), on el novaiorquès es manifesta tan en forma com de costum, i confirma les bones sensacions generades pels avançaments que ja havíem pogut escoltar durant els darrers mesos.

Sylvain Sylvain (1951-2021)

SYLVAIN SYLVAIN

(1951-2021)

Si, com diu aquell vell tòpic que mai ha deixat de tenir els seus fonaments, el punk va arribar tard i malament en aquest costat dels Pirineus, els New York Dolls directament hi van aterrar ja en temps de descompte i d'una manera, diguem-ne, poc usual. Salvant projectes en solitari i ramificacions diverses, el primer cop que es va anunciar la presència de la banda nord-americana a Barcelona va ser una nit de primavera de l'any 2007 al Pop Bar de la sala Razzmatazz. No va ser un concert ni s'hi va presentar la formació sencera, sinó que es tractava d'una sessió de música enllaunada on Sylvain Sylvain i Sami Yaffa –l'exHanoi Rocks era aleshores baixista titular dels Dolls- van exercir com a disc jockeys.

La sessió va esdevenir tot un recorregut per la història del rock'n'roll a través de totes les variants que un bon dia van confluir en aquell terratrèmol punk amb epicentre a la Nova York subterrània –i perillosa, no ho oblidem- a la qual Sylvain i companyia havien posat banda sonora mentre, a Londres i a Manchester, els futurs fills de l'imperdible encara anaven amb grenyes i pantalons de pota d'elefant. Recordo que van obrir amb les Shangri-Las i el seu "Leader of the Pack". També recordo unes quantes galetes de Sun i Chess Records fent tremolar el que era aleshores l'autoproclamat temple de la 'modernitat' a la Ciutat Comtal. Però sobretot recordo el bon rotllo i la simpatia de Sylvain, encantat de saludar la parròquia local i intercanviar-hi batalletes entre cançó i cançó.

El debut en directe de New York Dolls a casa nostra es va produir al cap d'uns mesos, la tardor d'aquell mateix 2007 en una sala Sidecar que celebrava el seu 25è aniversari amb una de les vetllades més memorables que deu haver arribat a acollir el seu escenari. Si les expectatives de cara a aquell concert eren elevades, el nivell va ser encara superior. No eren els Dolls originals, però allà teníem a Sylvain i David Johansen, amb el suport d'alumnes tan avantatjats com Steve Conte o el propi Yaffa. Presumint d'actitud punk, elegància glam i tot l'ofici d'aquells tòtems del rock'n'roll i el rhythm & blues que els havien alimentat durant els seus anys formatius. Una banda que havia alterat literalment la història de la música, demostrant que encara tenia coses a dir en un soterrani amb capacitat per a 200 afortunades ànimes –l'any següent van repetir a l'Apolo i van tornar a donar el millor d'ells mateixos, però ja no va ser el mateix-.

Sylvain ens ha deixat aquesta setmana, víctima del càncer contra el qual havia estat batallant durant gairebé dos anys, inclosa una campanya de recaptació de fons a través de les xarxes socials per tal de poder tractar-se en un país –els Estats Units- on l'esperança de vida pot arribar a dependre del nivell de sanejament del compte bancari de cadascú. Se'n va amb el genial guitarrista una part essencial d'aquella Nova York que encara es resisteix a esdevenir un parc temàtic. Un supervivent d'uns temps efectivament millors en què la provocació era una forma de vida i no un miserable hashtag. Reivindicar la seva discografia en solitari és de justícia. Assenyalar com a imprescindible qualsevol de les seves obres amb els Dolls és una evidència.

Amb la mirada endavant

Mike Scott, comandant uns renovats Waterboys la nit passada a Razzmatazz.

THE WATERBOYS

Razzmatazz, Barcelona

25 de novembre de 2019

D'entrada, dos apunts. Dels sis músics que acompanyen Mike Scott a l'actual encarnació dels Waterboys, només l'etern Steve Wickham porta més d'una dècada a la formació –tres dels cinc components restants tan sols hi porten dos anys-. Però, sobre el terreny, el conjunt es manifesta tan robust i serè com si portés quatre dècades funcionant. D'altra banda, de la vintena de títols que van sonar la nit passada a la sala Razzmatazz, gairebé la meitat provenien dels últims tres discos d'una formació que segueix mirant endavant malgrat els vents de tempesta.

Van començar, això sí, fent la vista enrere, concretament cap al totèmic "Fisherman's Blues" (1988). Inici a contrallum amb un "When Ye Go Away" en constant creixement, i l'interludi de "Dunford's Fancy" deixant pas a una magnànima peça titular que va determinar el primer repunt climàtic de la nit quan amb prou feina havien transcorregut deu minuts d'actuació. Ja en clau de present, "Where the Action Is" –peça que titula el flamant darrer plàstic de la banda- i "If the Answer Is Yeah" van injectar musculatura rockera al repertori abans que Scott canviés la guitarra pel piano i despatxés sense embuts un "The Whole of the Moon" tan celebrat a la pista com al mateix escenari.

Les tonalitats sèpia d'"Old England" van contrastar amb el blues rocallós d'"Still a Freak". Els ressons pantanosos d'un "Nashville, Tennessee" que podria haver signat la mateixa Muscle Shoals Rhythm Section, van propulsar l'embranzida punk de "Medicine Bow". I el costumisme pop de "Ladbroke Grove Symphony" va delimitar l'equador del concert abans de donar peu a una cristal·lina "This Is the Sea" i al rock monolític de "Rosalind (You Married the Wrong Guy)", pas previ a un protocolari solo de bateria –dedicat a la memòria de Ginger Baker- que va desembocar en una hipnòtica "We will Not Be Lovers".

I aleshores va caure el segon moment climàtic de la nit. Scott i Wickham, sols a l'escenari, reduint "The Pan Within" a la seva expressió més mínima en un intens duel de guitarra i violí que pràcticament va justificar per si sol el preu de l'entrada. Arribat aquest punt, "Morning Came too Soon" va recuperar el nervi rocker amb lluïment inclòs del sempre oportú Paul Brown al keytar. I les dinàmiques soul d'"In My Time on Earth" van precedir una tanda de bisos segellada amb una incontestable "A Girl Called Johnny" i la vitamínica cirereta que va suposar un "How Long will I Love You?" en clau gairebé power pop.

El retorn d'una llegenda escandinava

THE HELLACOPTERS

Razzmatazz, Barcelona

10 de maig de 2019

El primer que cridava l'atenció del concert que els Hellacopters van oferir la nit passada en una atapeïda sala Razzmatazz, més enllà del bon estat de forma i l'excel·lent sintonia exhibits per la formació escandinava, era l'escassa presència de telèfons mòbils captant el moment des de la pista. En uns temps en què sembla que un no hagi arribat a viure una experiència si no l'ha compartit a tort i a dret als seus perfils socials, el públic rocker de base -el mateix que determinats corrents crítics s'afanyen a despatxar amb raonaments de caire demogràfic (!)- segueix anant als concerts a suar la cansalada i a esdevenir subjecte actiu d'allò que passa dins i fora de l'escenari. I quan s'hi posa, és capaç de desencadenar tot un seguit de reaccions tan aclaparadores com imprevisibles.

Que li ho expliquin al personal de seguretat de la sala del Poblenou, que ahir a la nit contemplava atònit com prenia forma un frenètic mosh pit davant mateix dels seus nassos, com diversos gots de plàstic volaven per sobre dels caps del respectable donant peu a escenes que no observaran vostès a l'entorn d'un macrofestival, com diversos centenars d'ànimes corejaven a l'uníson la tornada de la climàtica "By the Grace of God" amb prou força per a ressonar més enllà dels límits del recinte, i fins i tot com nombrosos espectadors practicaven el crowd surfing com si no hi hagués demà. Benvinguts als anys 90, un temps en què el rock era perillós i els seus incondicionals anaven als concerts a donar-ho tot en lloc de fer instagrams i trending topics.

Ara bé, que ningú contempli en clau nostàlgica aquest retorn als escenaris que ahir desembarcava per primer cop a Barcelona. Totes les peces interpretades la nit passada, de la inicial "Hopeless Case of a Kid in Denial" a la final "(Gotta Get Some Action) Now!", passant per unes celebradíssimes "The Devil Stole the Beat from the Lord", "Toys and Flavors" i "No Song Unheard", van sonar com si s'haguessin compost abans d'ahir però amb tota la força, l'ofici i la veterania d'una banda que efectivament sembla haver tornat per quedar-se. Amb un pletòric Dregen marcant terreny des de les sis cordes i reclamant el seu lloc al costat del sempre imponent Nicke Andersson, i amb tota una rereguarda completada per Robert Ericksson (bateria), Bobba Lee Fett (teclats) i Dolf DeBorst (baix).

La setmana vinent es commemorarà el vintè aniversari de "Grande Rock" (1999), probablement l'obra magna del conjunt suec i un dels discos que van situar Escandinàvia a la majoria de mapamundis melòmans ara fa cosa de dues dècades. Un detall que sembla no desvetllar-los en absolut: tan sols dos temes del plàstic en qüestió -"Alright Already Now" i la citada "The Devil..."- van treure el cap en un repertori centrat sobretot en els discos publicats per la banda durant el segle XXI. En altre paraules, i més enllà del retorn de Dregen -novament, toca lloar la seva tasca al lloc del desaparegut Robert Dahlqvist-, els actuals Hellacopters semblen partir del mateix punt on ho havien deixat al moment de separar-se l'any 2008. I encara amb la incògnita de si tornaran o no a l'estudi, el que no es pot negar és que segueixen essent invencibles en directe.

All Them Witches

En algun punt de la Interstate 40 - Foto Robby Staebler.

Si ALL THEM WITCHES han esdevingut per mèrits propis un referent de pes del rock psicodèlic contemporani, "ATW" bé podria ser el seu treball més rodó i definitiu a data d'avui. El presentaran aquest dijous, 25 d'abril, a la sala 2 de Razzmatazz.

De vegades no cal inventar-se la sopa d'all per a resultar fresc i manifestar-se contemporani. Ho saben prou bé els nord-americans All Them Witches, que durant els darrers anys s'han consolidat com un valor a l'alça del rock psicodèlic. I ho han fet sense cap altre argument que l'ofici, el coneixement de causa i el bon gust a l'hora de compondre un repertori que entra tan bé a aquestes alçades com ho hauria fet cinc dècades enrere. La seva música beu de fonts com Blue Cheer, Quicksilver Messenger Service, Allman Brothers o els primeríssims Led Zeppelin. I el seu cinquè disc, "ATW" (2018), bé podria ser el més definitiu d'una trajectòria que fins ara no ha deixat de mirar enlaire.

Parlem d'un plàstic que mossega fort des del primer minut. D'un artefacte sònic que impacta ja d'entrada amb el riff monolític i l'orgue musculós de "Fishbelly 86 Onions", un àcid exercici de boogie rock que de ben segur esdevindrà a curt termini un dels punts forts dels seus directes. Sis decibèlics minuts com a carta de presentació i el preludi d'una muntanya russa lisèrgica on els paisatges nuvolosos de "Workhorse" alternen amb l'electricitat expansiva de "1st vs. 2nd", les misterioses profunditats de "Diamond" i els deu corrosius minuts d'aquest blues after hours que és "Harvest Feast".

Per entendre "ATW" cal viatjar fins als afores de Nashville, la localitat d'on és originària la formació. I més concretament fins a una cabana perduda en algun punt de la Interstate 40, una de les carreteres més simbòliques de la geografia nord-americana -part del seu traçat coincideix amb el de l'antiga Ruta 66-. Un entorn salvatge i alhora idíl·lic on Charles Michael Parks Jr, Ben McLeod i companyia van desenvolupar un repertori que acabaria de prendre forma a partir de les mescles de Rob Schnapf (Beck, Elliott Smith, Kurt Vile). El presentaran aquest dijous, 25 d'abril, a la sala 2 de Razzmatazz. Obrirà la nit el combo londinenc Swedish Death Candy amb una dosi extra de psicodèlia d'elevadíssim voltatge. Més informació i entrades en aquest enllaç.

Amy Macdonald a Razzmatazz

AMY MACDONALD

Razzmatazz, Barcelona

14 d'abril de 2018

Amy Macdonald tornava la nit passada a Barcelona després d'una llarga absència i amb nova banda d'acompanyament. Una formació de petit format -guitarra, contrabaix i teclats- que s'estrenava ahir sobre les taules. "És el primer cop que toquem tots junts", va anunciar l'escocesa durant els primers minuts del recital, "és a dir que tant podem fer-ho molt bé com oferir un concert terrible". Al final no va ser ni una cosa ni l'altra, sinó un passi correcte i sense cap sorpresa en positiu ni en negatiu. Destacat protagonisme del material recent -venia a defensar el gens menyspreable "Under Stars" (2017)- i, per acabar d'escalfar l'ambient, nombroses cites a l'encara celebrat "This Is the Life" (2007).

Admetem-ho, cap àltre àlbum de Macdonald acaba d'aguantar les comparacions amb aquella òpera prima. I no pas perquè siguin mals discos sinó perquè cap d'ells aconsegueix eixamplar el discurs inicial, un folk-rock transatlàntic que es debat permanentment entre la fidelitat a unes arrels aparentment profundes i la necessitat de complaure un públic més transversal. La qual cosa no vol dir que peces com "Dream On" o "Down by the Water" -totes dues d'"Under Stars"- no puguin brillar en directe, sinó que els moments més aplaudits de nits com la d'ahir segueixen essent per naturalesa "Mr Rock & Roll" i la pròpia "This Is the Life". Menció a part va merèixer, això sí, la fràgil lectura de "Dancing in the Dark" (Bruce Springsteen) que Macdonald va oferir en solitari. Enorme en les distàncies curtes.

Homenatge benèfic a Bowie

No podré ser-hi perquè estaré a la presentació del disc d'Estruç, però val la pena destacar que aquesta nit torna per tercer any consecutiu l'homenatge de l'escena musical barcelonina a David Bowie. Sota el títol de The Stars Look Very Different Today, l'escenari de la sala Razzmatazz aplegarà tota una sèrie de veus tant emergents com consolidades. Un cartell eclèctic i heterogeni on figuraran noms com els de Brighton 64, Núria Graham, Tori Sparks, José Bartlett, Marion Harper, Steven Munar, The Slingshots, Los Coming Soon, Marta Delmont o Empar Moliner, entre d'altres. Els beneficis es destinaran a la Fundació per a la Recerca en Oncologia i Immunologia (FROI). Més informació aquí.

Deixebles del soul

LITTLE STEVEN AND THE DISCIPLES OF  SOUL

Sala Razzmatazz, Barcelona

7 de desembre de 2017

Tornaven Little Steven i els seus Disciples of Soul als escenaris barcelonins quan no havia transcorregut ni mig any de la seva estrena al Cruïlla, amb les piles igual de carregades però amb un repertori molt més rodat i afinat que l'estiu passat. Una quinzena de músics -a destacar la presència dels saxofonistes Eddie Manion i Stan Garrison, veterans dels Miami Horns, la E Street Band d'Springsteen i els propis Disciples of Soul, i del pianista Lowell "Banana" Levinger, fundador dels històrics Youngbloods- que s'enfilen a l'escenari a passar-s'ho bé i a contagiar el seu entusiasme entre el respectable. I un Steven Van Zandt que semblava més còmode que mai en el seu paper de mestre de cerimònies, aprofitant les pauses entre i cançó i cançó per a destapar la seva vena més espiritual o oferir autèntiques lliçons magistrals d'història del rock'n'roll.

Van escalfar motors al ritme d'"Even the Losers", sentit homenatge a Tom Petty i preludi de dues hores i mitja llargues en què l'elegància soul, l'èpica rock i la visceralitat del rhythm & blues van anar de la mà al més pur estil de l'escola Asbury Park. "Soulfire" (2017), el plàstic més recent de Van Zandt, va servir com a línia mestra d'un repertori que va picar oportunament del fons de catàleg -emotiva "Princess of Little Italy", infecciosa "Angel Eyes", definitiva "Forever"-, va rescatar joies perdudes com "Salvation" i algunes de les peces compostes per a amics i coneguts com Southside Johnny -pell de gallina a "I Don't Want to Go Home"- i fins i tot va felicitar-nos el Nadal per avançat amb una simpàtica lectura de "Merry Christmas (I Don't Want to Fight Tonight)", de Ramones. Se'n van anar prometent que tornarien. Tant de bo sigui veritat.

Primal Scream vs. Marc Ford: Justícia poètica

Marc Ford: vida més enllà de Black Crowes.

Ahir a la nit van tenir lloc a Barcelona dos concerts pràcticament a la mateixa hora, al mateix carrer i a escassos metres de distància l'un de l'altre: Primal Scream a la sala Razzmatazz i Marc Ford a la sala Rocksound. Els primers no necessiten presentació a aquestes alçades, el segon va militar als enyorats Black Crowes durant la seva etapa més prolífica i posteriorment ha esdevingut una figura de culte del rock d'arrels nord-americà amb els seus propis projectes.

A Primal Scream els havia pogut veure anteriorment en directe en diverses ocasions, de les quals recordo molt especialment un apoteòsic passi a altes hores de la nit en un festival barceloní que ja no existeix. A Marc Ford el vaig arribar a veure fa cosa d'uns deu anys en un bar de mala mort del centre de Los Angeles, encapçalant com qui no vol la cosa una nit de bandes locals (no és broma: a la porta et preguntaven quina banda venies a veure per saber qui havia portat més públic; el cas és que l'entrada per assistir al concert de Ford costava 15 dòlars si no ho recordo malament, però si deies que havies vingut a escoltar qualsevol altre grup no en pagaves ni la meitat).

Ahir no vaig anar a cap dels dos concerts. M'havia passat les dues nits anteriors veient i escoltat bandes en diferents espais de la ciutat i el cos em demanava descans. Però si hagués sortit de casa ahir a la nit, no en tinc cap dubte, hagués escollit el concert de Ford. El seu darrer disc, "The Vulture" (2016), és un robust exercici de rock'n'roll ben engreixat i sense colorants ni conservants. Un àlbum de regust atemporal, dels que entren a la primera i t'acompanyen a qualsevol hora del dia vagis on vagis. Per contra, Primal Scream venien a presentar el que molt probablement sigui el treball més insuls i autocomplaent de la seva trajectòria, el decebedor "Chaosmosis" (2016).

A nivell artístic ignoro com van anar les coses tant a Razzmatazz com a Rocksound, com he dit no vaig ser a cap dels dos llocs i encara no he llegit cap crònica del que va passar en una sala ni a l'altra. El que sí que sé és que el nord-americà havia penjat el cartell de 'sold out' a Rocksound. I pel que he pogut llegir a les xarxes socials, sembla ser que l'afluència de públic al concert dels escocesos va ser més aviat escassa (sobretot per un grup que ho peta quan ve a qualsevol macrofestival). La qual cosa em sap greu pels promotors, però a la vegada m'alegra per tota la justícia poètica que implica la dada. La constància de Ford va tenir premi, els formulismes de Bobby Gillespie i companyia no. I en uns temps en què tant ens queixem de la manca de respectable als concerts en sales petites, això només pot ser una bona notícia.

Arcade Fire de prop

ARCADE FIRE

Razzmatazz, Barcelona

5 de juliol de 2016

A aquestes alçades, la possibilitat de veure Arcade Fire en una sala de concerts resulta gairebé tan improbable com una hipotètica reunió dels Smiths. Només per això la nit passada prometia ser d'allò més especial, però és que a sobre el d'ahir era el primer dels cinc únics concerts que els canadencs tenen previst oferir aquest estiu -la resta, no cal dir-ho, tindran lloc en grans festivals-, abans de reprendre la gravació del que serà el seu cinquè llarga durada. Tot un cúmul de factors a favor que es va traduir en rostres somrients i expectació generalitzada tant a les cues d'accés al recinte com durant l'actuació de Little Scream, que si bé va defensar amb solvència el seu folk-pop de vocació avançada no va arribar a brillar amb la mateixa intensitat amb què ho havia fet al BAM 2011. No hi va ajudar gaire el desinterés generalitzat d'un respectacle que anava al que anava, i encara menys unes pèssimes condicions de so que tampoc acabarien de millorar durant el concert dels caps de cartell.

Efectivament, el mal so va esdevenir la gran taca de la nit juntament amb una calor d'allò més asfixiant -és el que té posar dos milers i mig d'ànimes a l'interior de Razzmatazz en ple mes de juliol-. La qual cosa, és clar, no va deslluir en absolut el gustàs que suposa tenir gairebé a tocar dels dits una de les bandes més massives del segle XXI. Una banda que es manifesta èpica i expansiva com cap altra fins i tot en les distàncies curtes, però també sap aprofitar el contacte directe amb el respectable per a posar de relleu tots aquells matisos que solen passar desapercebuts als grans escenaris -"The Suburbs" i "Haïti" semblaven fetes a mida de l'entorn, i una oportuna "My Body Is a Cage" va tornar al repertori després d'anys d'absència-.

Passaven sis minuts de l'hora d'inici prevista quan "Ready to Start" va descobrir una escenografia d'allò més austera: tan sols els músics i els seus respectius instruments en un escenari lliure de pantalles gegants, efectistes jocs de llums i fossars impenetrables -fet que Win Butler va aprofitar en més d'una ocasió per a establir contacte físic amb les primeres files-. "The Suburbs" i "Sprawl II (Mountains Beyond Mountains)" van disminuir unes revolucions que es tornarien a enfilar amb l'esclat de "Reflektor", tret de sortida d'una festa per a tots els sentits que es perpetuaria amb "Afterlife", "We Exist" i un "Normal Person" que va conjurar per moments els esperits de Marc Bolan i David Bowie. "Keep the Car Running" va destapar la vessant més orgànica de la banda i va deixar pas a unes transcendentals "Intervention", "My Body Is a Cage" i "We Used to Wait".

"No Cars Go" va tornar a aixecar la pista i va desencadenar una recta final de somni: "Haïti", "Neighborhood 1 (Tunnels)", "Neighborhood 3 (Power Out)", "Rebellion (Lies)" i un "Here Comes the Night Time" amb desfilada de capgrossos inclosa. Ja en tanda de bisos, "Wake Up" va acomiadar la nit per la porta gran tot conjugant èpica i joia com només Butler i companyia saben fer-ho. Pocs minuts més tard, amb els llums encesos i Bowie sonant pels altaveus, els mateixos rostres que hores abans havien somrigut es mostraven incrèduls en el millor dels sentits. Arcade Fire havien vingut, havien vist i havien vençut. I ho havien fet de tal manera que, efectivament, costava de creure que allò hagués passat de debò i davant mateix dels nostres nassos. Si no va ser el concert de l'any poc li va faltar, és clar que això es deixava intuir fins i tot abans de començar. Una data a commemorar.

De duets

Kinsale.

Rodrigo y Gabriela.

RODRIGO Y GABRIELA + KINSALE

Razzmatazz, Barcelona

21 d'abril de 2016

Resulta espectacular observar com un parell de músics trenquen esquemes i ensorren etiquetes servint-se tan sols de dues guitarres espanyoles. Perquè Rodrigo y Gabriela poden presumir d'una extraordinària tècnica a les sis cordes i d'un envejable sentit de l'harmonia, però és la seva versatilitat i la seva transversalitat allò que fa del duet mexicà un exemplar únic i amb pocs precedents. Tan sols vaig poder presenciar el primer tram de la seva actuació -a causa de la coincidència horària amb els Posies a la sala del costat-, però en vaig sortir content. Perquè dóna gust presenciar un espectacle com aquell. I perquè pocs minuts abans havia passat pel mateix escenari un altre duet que val la pena descobrir. Kinsale, dues noies de Terrassa que han definit un discurs d'allò més singular a partir d'influències anglosaxones. Canvien de registre amb la mateixa facilitat amb què canvien d'instruments -guitarres, violí, percussions...-, però sempre sonen a elles mateixes. Després de recórrer el país durant més d'un any i d'haver actuat en tota mena d'escenaris, el fet d'obrir per a un referent internacional com Rodrigo y Gabriela suposa per a elles una oportunitat però també un reconeixement. L'oportunitat d'ampliar i eixamplar horitzons. I el reconeixement a la feina ben feta.