Rock'n'soul d'Asbury Park

Little Steven, durant la seva actuació a la sala Apolo.

LITTLE STEVEN AND THE DISCIPLES OF SOUL

Sala Apolo, Barcelona

17 de juny de 2019

Apuntava Bruce Springsteen a la seva autobiografia -"Born to Run" (2016)- que la carrera de Little Steven al marge de The E Street Band s'ha vist perjudicada per les expectatives d'un públic massa acostumat a observar-lo en un segon pla i no pas al centre de l'escenari. Sigui com sigui, i sense ànim de contradir el Boss, el cert és que l'alter ego d'Steve Van Zandt pot presumir a aquestes alçades d'haver redreçat la seva erràtica trajectòria solista lliurant dues de les seves obres més rodones i coherents quan ja gairebé ningú s'ho esperava. I de liderar en ple segle XXI uns renovats Disciples of Soul que bé podrien ser la formació més solvent amb la qual s'hagi enfilat mai a un escenari, amb permís és clar de la banda mare.

Com a mostra l'actuació de la nit passada a la sala Apolo, la tercera visita a Barcelona de l'autor de "Men Without Women" (1982) -ara fa dos anys es va deixar caure pel Cruïlla i la sala Razzmatazz-, on el seu llançament més recent, el flamant "Summer of Sorcery" (2019), va esdevenir fil conductor i columna vertebral d'una cerimònia amb totes les lletres. A l'escenari, una quinzena de músics -no hi van faltar vells coneguts com Eddie Manion (Miami Horns) o Lowell "Banana" Levinger (The Youngbloods)- i un engranatge que sembla augmentar el seu rendiment concert a concert. Molt més que una banda d'acompanyament, una compacta unitat de múltiples capes que es va repartir oportunament el pes escènic amb el seu líder i d'on van sobresortir l'aclaparadora secció de vents, les sis cordes de Marc Ribler i les dinàmiques percussions d'Anthony Almonte.

Sobre el terreny, una orgia de soul del de tota la vida, funk greixós amb acabats llatins, rock amb accent d'Asbury Park i oportunes incursions en coordenades com les del reggae, el blues o el doo wop. Van escalfar motors amb la bateria de ritmes trencapistes que és "Communions". Van acabar de caldejar l'ambient amb un "Party Mambo!" que els va connectar amb alguns dels capítols més gloriosos que ha viscut l'Apolo en la seva condició de sala de ball. Van acabar d'entrar en matèria amb un "Love Again" que sona tan fresc en ple 2019 com ho hauria fet cinc dècades enrere en un single de la Motown. Van viatjar fins a les nits de Chicago al ritme d'"I Visit the Blues". Van maridar musculatura rockera i consciència social amb "Los Desaparecidos". I van citar el seu bon amic i veí Southside Johnny amb tres dels títols que li havien cedit Springsteen i el propi Steven -"Little Girl so Fine", "Trapped Again" i "Love on the Wrong Side of Town"-.

Els ressons blaxploitation de "Vortex" gairebé van fer col·lisionar els universos sonors d'Isaac Hayes i Bobby Womack abans que "I Am a Patriot" enfilés una climàtica recta final culminada amb "Bitter Fruit" i "Forever". En tanda de bisos, "Summer of Sorcery" va invocar per moments l'èpica a contrallum de l'Springsteen més reflexiu, i "Soul Power Twist" va posar la sala de potes enlaire amb la seva gens dissimulada aproximació al "Having a Party" de Sam Cooke. Van rematar la feina "Sun City" i "Out of the Darkness", acomiadant per la porta gran dues hores i mitja de recital i assenyalant tot allò que trobarem a faltar quan el Boss cridi Van Zandt a files amb vistes a reactivar la E Street Band -cosa que podria passar l'any vinent, segons han declarat les pròpies parts implicades-. La màgia del rock'n'soul d'Asbury Park en sala petita i a tocar dels dits de la mà, ni més ni menys.

Deixebles del soul

LITTLE STEVEN AND THE DISCIPLES OF  SOUL

Sala Razzmatazz, Barcelona

7 de desembre de 2017

Tornaven Little Steven i els seus Disciples of Soul als escenaris barcelonins quan no havia transcorregut ni mig any de la seva estrena al Cruïlla, amb les piles igual de carregades però amb un repertori molt més rodat i afinat que l'estiu passat. Una quinzena de músics -a destacar la presència dels saxofonistes Eddie Manion i Stan Garrison, veterans dels Miami Horns, la E Street Band d'Springsteen i els propis Disciples of Soul, i del pianista Lowell "Banana" Levinger, fundador dels històrics Youngbloods- que s'enfilen a l'escenari a passar-s'ho bé i a contagiar el seu entusiasme entre el respectable. I un Steven Van Zandt que semblava més còmode que mai en el seu paper de mestre de cerimònies, aprofitant les pauses entre i cançó i cançó per a destapar la seva vena més espiritual o oferir autèntiques lliçons magistrals d'història del rock'n'roll.

Van escalfar motors al ritme d'"Even the Losers", sentit homenatge a Tom Petty i preludi de dues hores i mitja llargues en què l'elegància soul, l'èpica rock i la visceralitat del rhythm & blues van anar de la mà al més pur estil de l'escola Asbury Park. "Soulfire" (2017), el plàstic més recent de Van Zandt, va servir com a línia mestra d'un repertori que va picar oportunament del fons de catàleg -emotiva "Princess of Little Italy", infecciosa "Angel Eyes", definitiva "Forever"-, va rescatar joies perdudes com "Salvation" i algunes de les peces compostes per a amics i coneguts com Southside Johnny -pell de gallina a "I Don't Want to Go Home"- i fins i tot va felicitar-nos el Nadal per avançat amb una simpàtica lectura de "Merry Christmas (I Don't Want to Fight Tonight)", de Ramones. Se'n van anar prometent que tornarien. Tant de bo sigui veritat.

Darlene Love - "Introducing Darlene Love" (2015)

"Milions de fans d'Amy Winehouse haurien de córrer a comprar-lo immediatament", escriu el periodista Nigel Williamson a la ressenya d'"Introducing Darlene Love" (2015, Sony) que publica Uncut aquest mes de novembre. Parlar de Darlene Love és fer-ho de qui va cantar "He's a Rebel" al capdavant de The Crystals i sota l'atenta mirada de Phil Spector. D'una de les veus imprescindibles a l'hora d'explorar la fina frontera que separa el soul més elegant de l'artesania pop més sofisticada. Sí, milions de fans d'Amy Winehouse s'endurien una bona sorpresa si s'acostessin a obres com aquesta -o als catàlegs clàssics de Motown i Stax, si encara no ho han fet-. I els de Bruce Springsteen, si m'ho permeten. I no tan sols perquè dos temes d'"Introducing..." portin la signatura del Boss -les irresistibles "Just Another Lonely Mile" i "Night Closing In", compostes per a l'ocasió-, sinó també perquè va ser Steve Van Zandt -aka Little Steven, eminència en matèria sixties i derivats i guitarrista de The E Street Band- qui va fer tornar la vocalista a l'estudi de gravació i li va produir el seu primer disc en gairebé tres dècades. També Elvis Costello aporta una composició inèdita -"Forbidden Nights"- a un plàstic que es complementa amb originals de Joan Jett i els propis Spector i Van Zandt, entre d'altres.