Eagles Of Death Metal - "Pigeons of Shit Metal" (2018)

Eagles Of Death Metal han trencat aquesta setmana tres anys llargs de silenci discogràfic amb la publicació d'un àlbum de versions d'edició limitada. Tan sols 500 còpies en vinil -ara per ara no està disponible en format digital- s'han posat en circulació de "Pigeons of Shit Metal", títol que fa referència a un insult que Axl Rose va dedicar anys enrere a la banda californiana. Curiosament, el plàstic s'obre amb una lectura d'"It's So Easy", una de les peces més populars de Guns N'Roses. Completen el repertori composicions originals, entre d'altres, de Ramones, AC/DC, Pixies o, és  clar, Queens Of The Stone Age. En un altre ordre de coses, ahir es va commemorar el tercer aniversari dels fets de la sala Bataclan.

Celebrant el dret a passar-s'ho bé

Eagles Of Death Metal, en una actuació recent de la seva gira europea.

EAGLES OF DEATH METAL + WHITE MILES

Sala Apolo, Barcelona

9 de setembre de 2016

La sala plena fins a la bandera, l'ambient festiu que s'hi respirava i aquell no sé què propi de les grans ocasions. Eagles Of Death Metal es trobaven a la ciutat i només per això la d'ahir no podia ser de cap manera una nit qualsevol. Perquè el respectable, ho va deixar clar a mida que anava omplint la pista, tenia moltes ganes de celebrar l'essència i les virtuts del rock'n'roll a la manera dels californians. I també perquè a la tercera anava la vençuda: després d'haver hagut d'ajornar en dues ocasions la seva cita barcelonina -primer a causa de l'atemptat a la sala Bataclan de París i després per una lesió del seu vocalista-, Jesse Hughes i companyia desembarcaven per fi a l'Apolo amb tot el que una de les seves visites implica: diversió, bon humor, evasió i, és clar, rock'n'roll sense adulterar i servit en dosis industrials. La qual cosa adquireix encara més mèrit si tenim en compte que precisament això els va col·locar al punt de mira del fanatisme i la barbàrie ara fa prop d'un any.

I aquesta és la gran victòria d'Eagles Of Death Metal i, per extensió, de tothom qui celebra la vida enlloc d'imposar la mort. El fet de seguir tocant rock'n'roll nit rere nit davant d'audiències disposades a ballar-lo. El fet d'haver adquirit les seves actuacions una dimensió que va més enllà del concert de rock en tota regla: el que es va viure ahir a l'Apolo va ser la celebració del dret a passar-s'ho bé, ni més ni menys. Inici a tota castanya amb "I Only Want You", cartutxos de la mida de "The Reverend", "Complexity", "Cherry Cola" o "Wannabe in L.A." fent una diana rere l'altra, llançament de sostenidors des de la pista, Hughes entretenint el respectable amb divertits monòlegs, arribant a utilitzar un consolador com a slide per a la seva guitarra i marcant-se un solo des del pis superior de la sala, i el "Moonage Daydream" de Bowie acabant de posar el local de potes enlaire. I per si no n'hi havia hagut prou, tota una delegació femenina del públic envaint l'escenari mentre la banda s'acomiadava al ritme d'"Speaking in Tongues". Un cop encesos els llums, el no sé què propi de les grans ocasions es resistia a abandonar l'ambient.

Una hora abans de l'inici del concert i en condició de teloners, havien debutat als escenaris barcelonins els austríacs White Miles. Enèsims exponents del format guitarra i bateria, el seu discurs parteix dels ritmes pesants i els riffs mastodòntics d'escola sabbathiana per a amanir-los amb uns estridents aguts vocals d'herència zeppeliniana. Tot plegat amb el volum a l'onze i amb la dosi necessària de mala llet per a no deixar ningú indiferent. La primera impressió era que tot això ja ho han estat dient Royal Blood des de fa un parell de temporades, però a mida que avançaven els esdeveniments s'anava un adonant que aquell parell pot presumir tant de formes com de repertori. Que efectivament no s'han inventat res, però la solvència, la seguretat i la convicció amb què van oficiar la seva mitja hora de concert són de les que apunten lluny.

Un retorn esperat

Eagles Of Death Metal - Foto Getty Images.

"En el fons ens hauria agradat mantenir-nos com un grup petit, tocar en sales amb capacitat per a unes mil persones i fer bon rock'n'roll simplement per als nostres fans...". Dave Catching, guitarrista d'Eagles Of Death Metal, en declaracions publicades pel setmanari francès Les Inrockuptibles el passat 3 de febrer, dues setmanes abans de l'emotiu retorn de la banda californiana a París. Catching reflexiona sobre tot l'enrenou mediàtic que l'atemptat de la sala Bataclan ha generat al voltant d'una banda que fins aleshores s'havia mantingut en un més o menys discret segon pla malgrat la seva innegable solvència. "És com una arma de doble fulla", afegeix, "no sabem si mai tornarem a experimentar el mateix plaer tocant en directe, però a la vegada mai havíem rebut tantes propostes i peticions d'entrevistes com les que rebem ara". No deu resultar fàcil ser Eagles Of Death Metal després d'haver patit en carn pròpia la pitjor experiència mai viscuda per una banda de rock'n'roll. No deu ser fàcil enfilar-se a un escenari i celebrar la vida després d'haver estat objectiu directe d'uns fanàtics que només saben imposar la mort. Però aquí els tenim amb tota una declaració de valor, determinació i ganes de sortir-se'n. Pocs mesos després d'aquella fatídica nit de novembre els californians han reprès la seva gira europea, s'han retrobat amb el públic de París i nit rere nit desafien el terror i el fanatisme tot lliurant-se en cos i ànima a aquesta gran manifestació de llibertat que és el rock'n'roll. Aquest sí que era un retorn esperat. Podrem comprovar-ho el 3 de març a Barcelona (sala Apolo).

Calia?

Eagles Of Death Metal.

El local era un d'aquells bars que no criden l'atenció i on els entrepans solen ser bons i barats. Hi vaig anar a petar fa un parell de dies a l'hora de dinar. Tenia poc temps, encara menys diners a la butxaca i em va semblar el lloc indicat. Vaig demanar a la barra un biquini i una coca-cola amb gel i sense llimona i em vaig asseure a llegir el diari tot esperant a ser servit. Al meu darrere hi havia un televisor encès. El canal sintonitzat era un d'aquells que es passen el dia sencer emetent videoclips d'un gust tan dubtós com les cançons a les quals acompanyen. Per això vaig preferir asseure'm d'esquena al televisor. I per això mateix em vaig haver de girar tan bon punt va començar a sonar una peça totalment diferent de la resta. Una peça que no vaig saber reconèixer d'entrada, però que m'agradava. Un cop situat de cara a l'aparell vaig poder sortir de dubtes: el grup que sonava era Eagles Of Death Metal.

Per si algú encara no ho sap, Eagles Of Death Metal és la banda que es trobava actuant a Le Bataclan durant l'atac terrorista del passat 13 de novembre. Un dels múltiples projectes de l'hiperactiu i sempre infal·lible Josh Homme -qui no sol girar amb el grup, per la qual cosa no era a París el dia de l'atemptat-. Una formació amb quatre discos a l'esquena que han convençut bona part de la crítica i també un sector important del públic. I, per descomptat, un grup de rock'n'roll tan genuí que fins a data d'avui era impensable trobar-lo compartint graella televisiva amb el bo i millor de la caspa sonora amb accent de Miami. Evidentment, si el canal de torn s'ha decidit a programar un videoclip d'Eagles Of Death Metal -i no, per exemple, de Queens Of The Stone Age, el projecte principal de Homme-, no ho ha fet basant-se en criteris musicals sinó en la més vergonyosa de les morbositats. La que empeny a no valorar un artista pel seu art sinó pels titulars que genera, fins i tot si aquests tenen a veure amb uns fets tan greus com els que van tenir lloc el mes passat a París.

De no haver-se produït aquells fets, Eagles Of Death Metal haurien actuat el proper 8 de desembre en una sala de Barcelona. I probablement ho haurien fet davant d'un públic tan nombrós com el que s'havia aplegat fins ara a cada una de les seves actuacions europees. El que ja no tinc tan clar és que el canal de torn s'hagués dignat a emetre un dels seus videoclips. I això és el que em sembla escandalós. Que, independentment que un discurs artístic pugui o no encaixar en una determinada línia de programació, els responsables d'aquesta última l'acabin adoptant tan bon punt aquest esdevé carnassa. Calia que passés quelcom d'aquesta magnitud perquè una cadena televisiva es fixés en un grup de música? Per què no es fixen també en totes les bandes que nit rere nit recorren incansablement els mateixos circuits que Eagles Of Death Metal? Caldrà que es produeixi una nova tragèdia perquè s'adonin de tot allò que ara estan ignorant? O potser ja va essent hora que certes indústries de l'entreteniment potenciïn una sèrie de valors que van perdre pel camí fa ja molt de temps?

Celebrar la vida

Llegeixo amb resignació la notícia de la suspensió dels darrers quatre concerts de la gira europea de Foo Fighters -Torí, París, Lió i Barcelona- a causa dels atemptats que van tenir lloc el passat divendres 13 a la capital francesa. Tant de bo no haguéssim de parlar d'això. Tant de bo no hi hagués al món religions, idees ni individus -em nego a anomenar-los persones- capaços de justificar, concebre o executar actes com aquests. Tant de bo la del divendres hagués estat una nit qualsevol. Però no va ser així. I no valoraré la decisió de Foo Fighters. La situació és excepcional i tothom és lliure d'afrontar-la com ho consideri més oportú -a més, Dave Grohl i companyia mantenen una relació de proximitat amb l'entorn d'Eagles Of Death Metal, que per motius encara més evidents també han cancel·lat la seva present gira pel Vell Continent-. La seva decisió és doncs tan lògica i comprensible com respectable, faltaria més. Però jo sóc més del parer que, sense renunciar al dol, cal seguir endavant. Que cal mantenir la normalitat en la mesura que sigui possible. Que si per culpa d'un atemptat deixem de fer allò que lliurement hem triat fer, els bàrbars guanyen i nosaltres perdem un bocí de la nostra llibertat.

Per això, sense censurar ni de bon tros la decisió de Foo Fighters -m'hauria agradat veure'ls dijous al Palau Sant Jordi però les circumstàncies són les que són, i ara mateix el més important són les víctimes i els seus familiars-, aplaudeixo gestos com el de Madonna, que l'endemà mateix dels atacs va decidir actuar a Estocolm tal i com ho tenia previst. Al principi es va plantejar suspendre el concert, va reconèixer ella mateixa des de l'escenari, però finalment va considerar que si ho feia cedia davant qui només entén el llenguatge de la por, la violència i la barbàrie més absoluta. Que no estava disposada a deixar que uns fanàtics els impedíssin a ella i al respectable que havia passat per caixa gaudir d'allò que més estimen. Que no hi ha dret. Que les persones que van morir divendres ho van fer pel sol fet d'haver sortit a passar-s'ho bé. I que res de tot això és just ni té sentit. Per això va dedicar "Like a Prayer" a les víctimes després de proclamar amb un emotiu discurs que el seu espectacle consisteix en celebrar la vida -poden veure-ho aquí, i creguin-me que val la pena-. És clar que sí. Tots estem al costat de les víctimes, només faltaria. Tots som parisencs, perquè qualsevol de nosaltres podria haver estat víctima d'haver-se trobat a París la nit del divendres. I perquè tots gaudim del nostre temps lliure sempre que podem i sense fer mal a ningú, i tots som conscients del valor de la vida humana. Per això, quan una colla de fanàtics que resen massa i follen massa poc ens volen imposar la mort, el millor que podem fer és celebrar la vida.