Mentre quedin quioscos, hi haurà esperança

Mentre quedin quioscos, hi haurà esperança.

Setembre de música en paper

Un dels meus rituals preferits de cada mes de setembre és el d'anar al quiosc i tornar-ne carregat de premsa musical (premsa en paper, s'entén). Encara no hi són totes les que hi hauria d'haver, però la imatge il·lustra un any més el meu retorn a la mal anomenada normalitat després del parèntesi estiuenc. Les últimes edicions de Ruta 66, Popular 1, Les Inrockuptibles, Mojo i Uncut, i un especial de Vintage Rock que repassa els 65 anys de carrera de Cliff Richard.

Klon

Nova revelació del pop francòfon.

Es defineixen ells mateixos com "una banda de joves somiadors que viuen sota un mateix sostre". L'utopia comunal del hippisme traslladada fins a les coordenades d'un pop de naturalesa hedonista, factura elegant i mètrica ballable. Anys enrere se n'hauria dit indie, un terme tan banalitzat a aquestes alçades que potser ja no val la pena reincidir-hi. Menys encara quan la formació que ens ocupa ve de fer diverses accions promocionals amb reconegudes marques de moda que poca cosa tenen a veure amb l'esperit original de l'indie.

Es diuen Klon, tenen la base d'operacions a París i, contradiccions al marge, les seves cançons són prou sòlides –i fresques- per haver-los garantit un lloc destacat a la sempre efervescent escena francesa. Van debutar l'any passat amb "Nouveau Genre", un primer àlbum amb un títol que és tota una declaració d'intencions i que els ha valgut l'aprovació de mitjans com Les Inrockuptibles. Pop sintètic cantat en francès, que apunta directe a la pista de ball, i cançons d'allò més rodones on sobresurten els sensuals aguts de la seva vocalista, Zoé.

Descobreixin-los a Youtube.

Coses bones del final de l'estiu

Una de les coses bones del final de l'estiu és anar al quiosc i retrobar-te amb aquelles capçaleres que solen acompanyar-te durant la resta de l'any. I el gustàs de tornar a llegir premsa musical en paper. No hi són totes les que hi hauria d'haver, però com a retorn a la rutina no està gens malament.

Periodisme musical en paper

Un dels grans plaers del final de l'estiu és anar al quiosc i reprendre la cita mensual amb aquell periodisme musical que encara té el detall de publicar-se en paper. Una mena de ritual d'inici de temporada, també un símptoma inequívoc que certes coses tornen a posar-se al seu lloc després del parèntesi protocolari del mes d'agost. Els últims exemplars de Les Inrockuptibles, Enderrock, Ruta 66, Popular 1, Uncut, Mojo i Vintage Rock –també un especial d'aquesta última sobre els primeríssims anys del rock'n'roll-. No hi són totes les capçaleres que hi hauria d'haver –algunes baixes dels darrers temps encara fan mal, d'altres arriben tard a la cita mensual si bé acabaran caient durant les properes setmanes-, però tal i com m'ha dit el senyor quiosquer aquí hi tinc bastanta feina. I ganes de posar-m'hi, és clar.

Nova etapa de Les Inrockuptibles

Estic degustant aquests dies l'extens i complet dossier amb què Les Inrockuptibles s'avança aquest mes de juny a la commemoració del 30è aniversari de "Nevermind" (1991). Una història, la de la gestació i l'impacte del segon àlbum de Nirvana, que he arribat a llegir en incomptables ocasions i a partir de diverses fonts, però de la qual segueixo descobrint i reparant en nous detalls a cada lectura. "El grunge era a tot arreu, potser va ser l’última vegada que un moviment existencial sorgit a partir del rock tenia quelcom a transmetre a la societat, a la civilització. Després d’allò, tot passaria a ser entreteniment", apunta el periodista Michka Assayas en un dels articles del dossier. Resulta desolador parar-se a analitzar les seves paraules i adonar-se que no li falta raó.

L'edició de juny de Les Inrockuptibles marca l'inici d'una nova etapa per a la revista francesa, que deixa de sortir setmanalment i recupera la periodicitat mensual. Un moviment motivat per la crisi dels formats que ara es diuen tradicionals, agreujada durant el darrer any i mig per la coronacrisi. No se n'amaguen els seus responsables, que expliquen la situació en un editorial on també aprofiten per recordar que la nova periodicitat, menys esclava d'una actualitat tan líquida com meteòrica, els permetrà separar millor el gra de la palla i tractar els temes amb més profunditat. La bona notícia, per tant, és que malgrat tot hi hagi qui segueix apostant per sortir en paper, recordant-se de totes aquelles persones que es resisteixen a observar el món des d'una pantalla tàctil i que encara valoren el rigor de la feina ben feta davant la fugacitat de la immediatesa.

Com a mostra una edició de gairebé 200 pàgines, amb un disseny que convida a fullejar-la amb cura i desenes d'articles on val la pena aturar-se. Més enllà del sucós dossier sobre "Nevermind", m'ha cridat l'atenció un reportatge de Carole Boinet sobre tots aquells joves (i no tan joves) francesos que durant la pandèmia es van saltar confinaments i tocs de queda tot organitzant festes de forma clandestina en boscos, soterranis i domicilis particulars. L'autora no jutja ningú, tan sols observa, pregunta, escolta i prova d'entendre el perquè de tot plegat. I ho explica, és clar. "Una trobada amb aquelles criatures amb actitud resistent per a les quals la festa és un acte polític", conclou. Tot un contrast amb el cúmul de barbaritats que hem arribat a llegir durant l'últim any sobre totes aquelles generacions a qui, amb el pretext sanitari, s'ha volgut negar el dret a ser joves un cop a la vida.

Feu! Chatterton - "Palais d'Argile" (2021)

Encara no havia vist la llum el tercer disc de Feu! Chatterton, quan la premsa especialitzada francesa ja l'assenyalava com l'obra definitiva del quintet parisenc alhora que es referia al seu llançament com un dels esdeveniments de l'any a l'Hexàgon musicalment parlant. "Palais d'Argile" (2021) serà o no serà l'obra magna a hores d'ara de la banda que encapçala Arthur Teboul, però certament recupera les millors formes exhibides en aquell revelador debut que va esdevenir "Ici le Jour (a tout enseveli)" (2015), i sens dubte suposa un pas endavant respecte del seu predecessor, "L'oiseleur" (2018).

Compost abans de la pandèmia per a un muntatge escènic que Feu! Chatterton tenien previst estrenar ara fa un any en un teatre de París, el cançoner de "Palais d'Argile" es pot contemplar com un testimoni d'aquests temps incerts que ens ha tocat viure. Davant la impossibilitat de tirar endavant el muntatge en qüestió, forçats com gairebé tothom a interrompre la seva activitat durant bona part de 2020, els francesos publiquen ara amb forma de disc unes cançons que ressonen més que mai en l'escenari present malgrat haver-se escrit en un context que avui es perfila remot. Atenció a la lletra de "Monde Nouveau", l'exercici de rock energètic però crepuscular que d'alguna manera determina la tònica general de l'àlbum.

"Si ens oblidem de la Covid i de les mascaretes, abans de tot això ja existia un mur entre la gent. La distància social va començar quan les pantalles van passar a dominar les nostres vides", apunta Sebastien Wolf, guitarrista i teclista de la banda, en una entrevista publicada el mes passat per les Inrockuptibles. Una conversa on torna a posar-se de manifest el gust de la banda per la literatura –en aquest disc musiquen versos de William Butler Yeats i Jacques Prévert- a més de reivindicar-se influències que van de la cançó francesa de tota la vida a les diferents possibilitats del pop electrònic, referents que tornen a ressonar al llarg d'aquest "Palais d'Argile".

La nova generació del rock francès

Structures, rostres visibles del nou rock de l'Hexàgon - Foto Emmanuel Poteau.

Mentre aquí tot just comencem a assimilar allò que algú va anomenar Nou Pop Francès, a l'altra banda dels Pirineus ja sembla obrir-se camí una nova generació de músics que tallen d'arrel amb les tendències dels darrers anys a l'Hexàgon i reclamen a crits un espai propi. Formacions com The Psychotic Monks, TH Da Freak o Structures, amb qui Les Inrockuptibles obria edició recentment.

Quan en aquesta banda dels Pirineus amb prou feina hem començat a assimilar la (ja no tan) nova escena pop francesa -la que va de La Femme a Flavien Berger passant per Feu! Chatterton o The Limiñanas-, la mateixa premsa especialitzada que en va esdevenir radar i plataforma al seu dia ja s'està fixant en una altra generació de músics que marquen distàncies amb els seus predecessors més immediats i semblen estar donant lloc a tot un nou moviment arreu de l'Hexàgon. Bandes que han adoptat l'anglès com a llengua vehicular, i que defugen la sofisticació pop que ha marcat la tònica a seguir durant els darrers anys en favor d'una aproximació sense reserves al rock més urgent i estripat de les dècades dels 80 i els 90.

Podríem citar entre els portaveus d'aquesta nova generació noms com els de The Psychotic Monks o TH Da Freak. Els primers vénen de París i beuen directament de les formes més crues i primitives del grunge, mentre els segons, de Bordeus, s'inclinen per un rock alternatiu totalment desacomplexat i amb accent també nord-americà. Són formacions que ja porten alguns anys funcionant -The Psychotic Monks fins i tot han tingut temps d'obrir-se camí en cites internacionals com el proper BBK Live de Bilbao-, si bé és ara quan la suma de diversos factors ha propiciat la conjuntura adequada per als seus respectius discursos.

Ara bé, si una banda sembla optar clarament a liderar aquest moviment en vies de consolidació, aquesta és sens dubte Structures, provinent d'Amiens, enfocada cap al post-punk més estrident i ara per ara protagonista d'un ascens molt més meteòric que bona part dels seus contemporanis. Amb tan sols un ep al mercat -"Long Life" (2018)- i havent deixat empremta en diversos escenaris d'arreu del país, han aconseguit que el totpoderós setmanari Les Inrockuptibles obrís amb ells la seva edició de la setmana passada i els assenyalés com a punta de llança d'allò que és a punt d'arribar. Que no serà poc, tenint en compte l'atapeïda agenda de concerts que tenen programada durant els propers mesos. Tant de bo es decideixin a creuar els Pirineus més d'hora que tard.


Més informació:
Structures  /  Bandcamp
TH Da Freak  /  Bandcamp
The Psychotic Monks  /  Bandcamp

Johnny Hallyday a Les Inrockuptibles

Un gustàs tenir sobre la taula l'última edició de Les Inrockuptibles amb un imponent Johnny Hallyday a la portada. Bonic homenatge del setmanari francès a un dels pioners i principals difusors del rock'n'roll tant a l'Hexàgon com a la resta de l'Europa continental. I exhaustiu repàs a la figura i l'obra d'una icona cultural de ple dret a l'altre costat dels Pirineus.

Encara sobre Dylan i el Nobel

Bob Dylan.

Interessant reflexió, la que el cantautor francès Silvain Vanot deixava per escrit a Les Inrockuptibles el passat 19 d'octubre, sobre el Nobel de Literatura amb què Bob Dylan ha estat recentment guardonat -i que tot just ahir va acceptar-. "Premiar Dylan equival a agrair-li la seva tasca fins ara poc reconeguda com a gran difusor: l'antologia de Harry Smith, Oum Kalthoum, Ginsberg, Tolstoi, Karen Dalton... Sense ell, els hauria descobert més tard a tots". Efectivament, una de les grans tasques desenvolupades per Dylan al marge de l'estrictament musical ha estat la de difusor d'altres referents culturals -poden afegir a la llista noms com els de Woody Guthrie o Blind Willie McTell-. I això em porta a preguntar-me quants dels mediàtics tertulians que aquestes darreres setmanes han opinat sobre Dylan sense cap mena de coneixement de causa -a la televisió pública catalana vaig arribar a escoltar com una tertuliana afirmava que l'autor de "Desolation Row" no es mereix el premi perquè no sap cantar (!)-, quants dels autoproclamats cantautors que sovint citen la influència dylaniana amb to autojustificatiu, quants dels mateixos erudits que li van concedir el Nobel i ara s'escandalitzen perquè l'interessat no els agafa el telèfon, s'han molestat mai en anar més enllà dels tòpics. En aprofundir en tot allò que Dylan ha suposai i segueix suposant per a la cultura contemporània, i en una aportació que sens dubte va molt més enllà d'unes lletres per totèmiques que aquestes hagin esdevingut.


"Something is happening and you don't know what it is / Do you, Mr. Jones?" (Bob Dylan, "Ballad of a Thin Man").

La Generació Beat al Centre Pompidou

El Centre Pompidou de París acull fins al 3 d'octubre l'exposició Beat Generation, una retrospectiva al voltant d'un moviment literari de naturalesa tan subterrània com perdurable. Una mirada als seus principals actors, a la seva filosofia, a les seves arrels, al seu desenvolupament i a les seves múltiples connexions amb disciplines com el jazz, però també a la forta influència que ha exercit i segueix exercint a data d'avui en ambdós costats de l'Atlàntic. I això no és tot: coincidint amb aquesta exposició, la revista Les Inrockuptibles ha editat un sucós especial centrat en la generació de Kerouac, Burroughs i companyia. Vist des d'un país on agonitza la premsa escrita de temàtica no esportiva ni rosa i les llibreries van caient com mosques, el fet que una publicació francesa es pugui permetre treure al carrer un exemplar d'aquestes característiques referma aquella vella dita segons la qual Europa comença als Pirineus.

1966

Que la segona meitat dels anys 60 va ser un dels períodes més productius i a la vegada vertiginosos de la cultura contemporània, és tan cert com que mai abans ni mai des d'aleshores disciplines com la música o el cinema han evolucionat a tal velocitat. Comparin per exemple el que feien els Beatles, Bob Dylan, John Coltrane, els Beach Boys, els Rolling Stones o la indústria de Hollywood el 1964 amb el que farien tan sols cinc anys més tard, i s'adonaran que es van produir més canvis notables durant aquell període que durant els darrers vint anys. Des que la indústria s'ha acostumat a reciclar el passat sense remordiments, no han estat pocs els mitjans especialitzats en música que s'han atrevit a assenyalar un any en concret -sempre dins d'aquell mateix període- com el més productiu de la història de la música pop. 1965 i 1968 solen trobar-se entre els grans preferits, i 1966 no es queda curt.

Va ser durant aquest darrer exercici quan van veure la llum obres com "Blonde on Blonde", "The Psychedelic Sounds of The 13th Floor Elevators", "Fifth Dimension", "Aftermath", "A Quick One", "Freak Out!", "Face to Face", "Sounds of Silence", "Revolver" o "Pet Sounds". De tot allò es commemora enguany mig segle, i la revista Les Inrockuptibles ho celebra amb un especial dedicat a repassar la música, el cinema, la moda, l'art, la literatura i la societat de 1966. Capítols interessants? Tots, absolutament tots. Una cita reveladora? La que destaca el periodista Christophe Conte al seu article sobre la gestació de "Pet Sounds": "Brian Wilson no tan sols estava gelós del salt dels Beatles a l'edat adulta: també havia entès que, després de Bob Dylan, als Estats Units ja no es podia emprar el mateix llenguatge infantil d'abans -el surf, les noies, els Chevrolets i tot el mite californià de sorra i aigua- sense esgotar-ne la fórmula". De fet, sí que es podia -i es faria-, però aquest canvi de mentalitat il·lustra perfectament l'abans i el després que va marcar aquell període.

Un retorn esperat

Eagles Of Death Metal - Foto Getty Images.

"En el fons ens hauria agradat mantenir-nos com un grup petit, tocar en sales amb capacitat per a unes mil persones i fer bon rock'n'roll simplement per als nostres fans...". Dave Catching, guitarrista d'Eagles Of Death Metal, en declaracions publicades pel setmanari francès Les Inrockuptibles el passat 3 de febrer, dues setmanes abans de l'emotiu retorn de la banda californiana a París. Catching reflexiona sobre tot l'enrenou mediàtic que l'atemptat de la sala Bataclan ha generat al voltant d'una banda que fins aleshores s'havia mantingut en un més o menys discret segon pla malgrat la seva innegable solvència. "És com una arma de doble fulla", afegeix, "no sabem si mai tornarem a experimentar el mateix plaer tocant en directe, però a la vegada mai havíem rebut tantes propostes i peticions d'entrevistes com les que rebem ara". No deu resultar fàcil ser Eagles Of Death Metal després d'haver patit en carn pròpia la pitjor experiència mai viscuda per una banda de rock'n'roll. No deu ser fàcil enfilar-se a un escenari i celebrar la vida després d'haver estat objectiu directe d'uns fanàtics que només saben imposar la mort. Però aquí els tenim amb tota una declaració de valor, determinació i ganes de sortir-se'n. Pocs mesos després d'aquella fatídica nit de novembre els californians han reprès la seva gira europea, s'han retrobat amb el públic de París i nit rere nit desafien el terror i el fanatisme tot lliurant-se en cos i ànima a aquesta gran manifestació de llibertat que és el rock'n'roll. Aquest sí que era un retorn esperat. Podrem comprovar-ho el 3 de març a Barcelona (sala Apolo).