Primavera Club 2015 (3)

Richard Dawson.

PRIMAVERA CLUB 2015

El Teatro Latino, Sala Apolo i La 2, Barcelona

25 d'octubre de 2015

Si Primavera Sound pot definir-se com el marc que encaixa el present de la música pop en un context històric, el seu germà petit podria ser un dels catalitzadors que desencadenen o acaben de consolidar aquest present. Una desfilada de noms majoritàriament obscurs -si bé en molts casos ja beneïts per la crítica especialitzada- que troben en un festival d'aquestes dimensions una porta d'accés no tan sols a nous públics sinó també a cartelleres com la del propi Primavera Sound. La qual cosa també es tradueix en positiu des de la perspectiva d'un melòman que per un preu més que raonable -25 euros l'abonament de tres dies- pot descobrir gairebé una cinquantena de propostes sense aglomeracions i des del caliu de les sales de petita i mitjana capacitat.

Per exemple, la jornada final del Primavera Club 2015 oferia al respectable la possibilitat de combinar en menys de tres hores -retallant per dalt o per baix quan hi obligaven les coincidències horàries, però en cap cas havent de prendre decisions dràstiques- l'avantguarda sonora i visual d'Ensemble Topogràfic, el folk-rock electrificat de Jilguero, el virtuosisme al piano de Lubomyr Melnyk -una proposta que tant pot encaixar als cercles experimentals com als de la música clàssica- i el post-punk gairebé lo-fi de Chastity Belt. Aquest va ser el recorregut d'un servidor -n'hi havia d'alternatius, és clar- abans d'acabar la jornada amb el folk avançat de Richard Dawson. Dels cinc noms que he citat, per cert, dos vénen de casa nostra -senyal inequívoc que la marca Primavera realment es creu l'efervescència i el talent autòctons-.

Personalment, va ser aquest últim qui més em va sorprendre. Probablement perquè encara no estava familiaritzat amb la seva obra -i això que, amb diversos discos publicats des de l'any 2007, era un dels artistes més veterans del cartell: queda clar doncs que al Primavera Club s'hi va sobretot a descobrir-, però també per la singularitat d'un discurs que posa al dia el folk britànic com no ho havia fet ningú des dels dies de Fairport Convention i companyia. Ho fa sense por, sense contemplacions i sense demanar un permís que francament no li cal. Interpretant cançons de taverna a la manera d'un Tom Waits o un Captain Beefheart. Amb nervi i visceralitat, a cappella o amb l'acompanyament d'una vella guitarra que literalment fa saltar espurnes. El seu concert va congregar un públic minoritari -la coincidència horària amb Algiers hi va tenir molt a veure-, però els rostres dibuixats pels presents en acabar evidenciaven que el lloc i el moment havien estat els adequats.

A nivell formal, Ensemble Topogràfic podrien trobar-se a les antípodes de Dawson. Sobre el terreny, però, els de les terres de l'Ebre es van mostrar ahir tan extrems com el de Newcastle. En menys de mitja hora van haver remogut tots els elements possibles. Harmonitzant so i moviment, reformulant per enèssima vegada un discurs en constant metamorfosi i generant en l'espai formes a priori impossibles. Les d'Anna Hierro, que va desafiar tota mena de lleis físiques i fins i tot biològiques per a tornar a fer del seu cos molt més que un instrument musical, tot un eix vertebrador i un punt d'equilibri entre les essències orgàniques i l'arsenal electrònic d'un combo sense límits.

Que l'eclecticisme és un dels punts forts del Primavera Club va quedar clar durant els escassos minuts de franja horària que van compartir Jilguero i Lubomyr Melnyk. Mentre els de Bellvitge injectaven electricitat bruta a un repertori que beu del folk-rock i el so Americana més galopants, l'ucraïnes va oferir tota una declaració d'amor a un instrument, el piano, que significa per a ell més de mitja vida. Alternant explicacions de caràcter didàctic, emotius monòlegs i, és clar, sentides interpretacions d'algunes de les peces amb què ha definit allò que ell mateix anomena continuous music. Un segell personal que va més enllà del virtuosisme gratuït -se'l considera com un dels pianistes més ràpids del món- per a obrir portes i descobrir nous paratges sonors.

I Chastity Belt? Doncs probablement el més fàcil seria despatxar-les dient que toquen malament. Que les de Seattle encara es mostren insegures amb els seus respectius instruments i que de tant en tant s'equivoquen en alguna nota. Això seria el més fàcil, sí, però també equivaldria a obviar el potencial melòdic d'unes cançons fresques com una rosa. Peces com "Drone" o "Cool Slut", tan irresistibles que han fet de les seves autores una de les grans revelacions d'aquest 2015. I tan infal·libles que funcionen en directe sense necessitat de grans lluïments. En certa manera, Chastity Belt són com The Shaggs fent versions de Dolly Mixture o de les Headcoatees. La manca de recursos tècnics és precisament part del seu irresistible encant. La resta, és clar, la fan les cançons.

Ensemble Topogràfic.

Jilguero.

Lubomyr Melnyk.

Chastity Belt.

Richard Dawson.