Pluja a El 9 Nou

El 9 Nou (edició Vallès Oriental) publicava el passat dilluns 21 de novembre la crítica signada per un servidor de l'espectacle Pluja, de Guillem Albà i Clara Peya. Als quioscos fins demà.

Pluja

De vegades la música no és tan sols allò que s'escolta sinó també allò que es veu. Una mirada a l'infinit, una expressió facial o fins i tot la postura que adopti l'intèrpret poden reforçar i en ocasions alterar allò que diuen les notes que surten del seu instrument. Són detalls que importen (i molt), però que només poden apreciar-se de prop. I en aquest sentit, veure i escoltar de prop com Clara Peya toca el piano és molt més que un espectacle. És tota una experiència que aquests dies s'amplia en el marc de Pluja, un espectacle multidisciplinari de la pròpia Peya i el polifacètic i sempre sorprenent Guillem Albà. Un muntatge escènic auster que reivindica el poder de la proximitat i de les petites coses. I tota una reflexió al voltant de la fragilitat de l'ésser, la seva vulnerabilitat i el fet de ser o de sentir-se petit. Aforament reduït -un servidor va assistir a una de les dues representacions dutes a terme ahir a la tarda a la Sala Oberta del Teatre Auditori de Granollers-, contacte directe amb el respectable i tota una muntanya russa emocional on van de la mà disciplines com la música, la poesia, el teatre visual o les titelles. "Si podeu escoltar la meva veu, si ens podem mirar als ulls, vol dir que som a prop i que estem vius", conclou Albà a la recta final d'un espectacle tan emotiu com emocionant.

Tal i com són

LOVE OF LESBIAN

Teatre Auditori, Granollers

31 d'octubre de 2014

Sol i re. Els dos únics acords sobre els quals s'aixeca "La niña imantada", una de les peces interpretades la nit passada per Love Of Lesbian. "Es pot fer moltíssim amb tan sols dos acords", sentenciava Santi Balmes després de trencar el gel amb el seu etern sentit de l'humor. Efectivament, dos únics acords poden edificar una gran cançó, de la mateixa manera que una caixa de cartró pot fer sortir de dins seu un zeppelin com el que ahir va sobrevolar l'escenari del Teatre Auditori. Moment àlgid d'un set teatralitzat on la banda barcelonina va interactuar amb personatges de tota mena, va mirar enrere amb la dosi justa de nostàlgia i va vèncer dimonis de tota mena a la vegada que el propi Balmes cantava des de l'interior d'una bossa de plàstic gegantina. Escenografia d'impacte, obra de Guillem Albà, per a un repertori que apuntava directament a les arrels creatives de la formació. A cançons que parlen de records -alguns eren reals, d'altres no-, de somnis i del pas del temps. I a una posada en escena que permet a Balmes i companyia defugir el circ dels macrofestivals i mostrar-se davant el seu públic tal i com són. Trencant el gel i sense necessitat de dir-ho tot pel seu nom. Envoltats de caixes de cartró i navegant per un oceà de metàfores. Però tal i com són.