50 anys sense Danny Whitten

Danny Whitten (1943-2022).

Es commemora avui mig segle d'una de les grans tragèdies de la història del rock. La mort de Danny Whitten, culminació d'un progressiu descens a l'infern de l'addicció que s'havia emportat per davant una prometedora carrera. El guitarrista de Crazy Horse, també l'autor de la peça més reconeguda de totes les que la formació va arribar a gravar sense Neil Young –"I Don't Want to Talk About It", inclosa a l'àlbum homònim que el grup va publicar el 1971 i posteriorment versionada per Rod Stewart, Everything But The Girl i les Indigo Girls, entre molts altres-. L'home que havia harmonitzat cara a cara amb el mateix Young a les pistes vocals de "Cinnamon Girl", aquell diamant en brut que obria el monumental "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969) –l'estrena del canadenc amb Crazy Horse com a banda d'acompanyament i el disc que va apuntalar la seva trajectòria solista-.

Els problemes de Whitten amb substàncies com l'heroïna van començar poc després de publicar-se el plàstic en qüestió i es van accentuar durant les sessions d'"After the Gold Rush" (1970), fent que Young optés per prescindir de la banda en bona part de la gravació. El febrer de 1972, el canadenc va publicar "Harvest", obra capital amb una peça, "The Needle and the Damage Done", inspirada en la davallada del guitarrista, a qui mesos després va proposar sumar-se als Stray Gators –la seva banda d'acompanyament durant l'etapa Harvest-. Es va presentar als assajos, però el seu comportament era tan erràtic que Young va optar per despatxar-lo. Era la tarda del 18 de novembre de 1972. Whitten va volar de San Francisco –on la banda estava assajant- fins a Los Angeles –on vivia- amb un bitllet pagat pel seu excap. Un cop a casa va morir víctima d'una fatal combinació d'alcohol i medicaments. El sentiment de culpa va perseguir Young durant dècades. Efectivament, una de les grans tragèdies de la història del rock.

Indigo Girls - "Look Long" (2020)

A nivell líric, el quinzè disc d'Indigo Girls va ple de cançons que segueixen clamant per un món millor i on el duet d'Atlanta torna a insistir en qüestions com la causa del col·lectiu LGTBI o la violència estructural d'un país, els Estats Units, on un pot adquirir una arma de foc com qui va a comprar-se calçat esportiu. Són temes que sempre solen ser sobre la taula, però que adquireixen una nova dimensió en temps de convulsions com les que s'han viscut darrerament a la terra de les barres i les estrelles.

"Look Long" (2020, Rounder Records) ve a refermar doncs la vigència d'aquell duet que al seu dia va reinventar a la seva manera el folk nord-americà de tota la vida i va obrir múltiples vies d'expressió per a generacions posteriors. I ho fa amb el que sempre ha estat el principal argument d'Amy Ray i Emily Saliers, les pròpies cançons. N'hi ha de tan majúscules com "Howl at the Moon", "When We Were Writers", "Muster" o "Favorite Flavor".