Linda Lewis (1950-2023)

LINDA LEWIS

(1950-2023)

Se la sol recordar per la seva versió de "The Shoop Shoop Song (It's in His Kiss)", el clàssic de Betty Everett –prèviament gravat per Merry Clayton-, però com sol passar en aquests casos el seu llegat va força més enllà. Dotada amb una veu tan dolça com versàtil, el repertori de Linda Lewis també inclou perles com "You Turned My Bitter Into Sweet", "Rock-a-Doodle-Doo" o "This Time I'll Be Sweeter". Tres registres diferents que la van confirmar i refermar com un dels grans noms del soul britànic durant les dècades dels 60 i 70. També va fer de corista per gegants com David Bowie –a "Panic in Detroit", del recentment cinquantenari "Aladdin Sane" (1973)-, Rod Stewart, Cat Stevens o Al Kooper, entre d'altres. Ha mort a l'edat de 72 anys.

Jeff Beck (1944-2023)

JEFF BECK

(1944-2023)

Puc haver-la vist mil vegades, però encara em fa vibrar com el primer dia una determinada escena de "Blow-Up" (1966), aquell dinàmic thriller d'autor amb què Michelangelo Antonioni va retratar  –mai més ben dit- l'estètica de la Swinging London. El moment en què apareixen de cop i volta els Yardbirds interpretant "Stroll On" amb Jeff Beck i Jimmy Page formant un binomi de guitarristes tan electrificant com a priori impossible. De fet, va ser l'alta tensió entre tots dos la que va motivar la sortida de Beck d'un combo que amb ell havia deixat enrere el blues hereu de Chicago per situar-se a l'avantguarda de l'aleshores efervescent rock psicodèlic.

Revisin vostès mateixos l'escena en qüestió, deixin-se portar per l'atac frontal d'una banda amb la qual mai s'ha fet prou justícia, i gaudeixin de l'espectacle visual que ofereix Beck tot proclamant que ja a aquelles alçades ningú li feia ombra a l'escenari. Era tot just l'inici d'una carrera que ha abraçat múltiples registres, en molts casos arribant-los a definir –llenguatges com els del blues rock o el hard rock no s'entendrien sense ell-, i que ha deixat pel camí un bon nombre d'obres mestres des de coordenades tan distants com complementàries. El fil conductor, tot un geni de les sis cordes, un clàssic de clàssics que encara en ple segle XXI ha seguit explorant camins que pocs s'havien atrevit a transitar –molt recomanable el seu darrer llançament, "18", publicat l'any passat i signat a mitges amb Johnny Depp, amb qui reinventa partitures de Lou Reed i Brian Wilson, entre d'altres-.

Podríem parlar dels dos primers i fundacionals àlbums del Jeff Beck Group –"Truth" (1968) i "Beck-Ola" (1969)-, on va comandar uns indomables Rod Stewart i Ronnie Wood abans que tots dos fessin el salt cap als Faces. També podríem parlar d'obres de l'alçada de "Blow by Blow" (1975) –facturat després de descartar-se la seva incorporació a uns Rolling Stones on no encaixava ni amb calçador- o "Jeff Beck's Guitar Shop" (1989) –definitiva síntesi de jazz rock marcià i hard rock gens ortodox, i una de les millors caràtules discogràfiques que mai s'han arribat a imprimir-. O de la seva apoteòsica –i excessivament breu- unió amb Tim Bogert i Carmine Appice. O de l'empenta que ha donat a trajectòries com la d'Imelda May. I podríem seguir, i no acabaríem mai.

Només vaig arribar a veure Jeff Beck en directe en una ocasió, però va ser inoblidable. Va ser fa relativament pocs anys, el 29 de juny de 2018 al Festival Jardins de Pedralbes. Portava una banda d'excepció –hi destacava la presència de Rhonda Smith (Prince) i Jimmy Hall (Wet Willie)-, però amb cada moviment i amb cada nota quedava clar que encara no hi havia ningú capaç de fer-li ombra a l'escenari. En qüestió de vint minuts es va haver ventilat estils com el blues, el jazz, el soul o el hard rock. I la resta del concert va anar encara més enllà. Una cortina de pluja va acabar de fer la vetllada més especial, però per al record va quedar la lliçó magistral d'un dels guitarristes més grans de tots els temps, que ha traspassat aquesta setmana a l'edat de 78 anys. El buit que deixa és tan immens com el seu llegat.

50 anys sense Danny Whitten

Danny Whitten (1943-2022).

Es commemora avui mig segle d'una de les grans tragèdies de la història del rock. La mort de Danny Whitten, culminació d'un progressiu descens a l'infern de l'addicció que s'havia emportat per davant una prometedora carrera. El guitarrista de Crazy Horse, també l'autor de la peça més reconeguda de totes les que la formació va arribar a gravar sense Neil Young –"I Don't Want to Talk About It", inclosa a l'àlbum homònim que el grup va publicar el 1971 i posteriorment versionada per Rod Stewart, Everything But The Girl i les Indigo Girls, entre molts altres-. L'home que havia harmonitzat cara a cara amb el mateix Young a les pistes vocals de "Cinnamon Girl", aquell diamant en brut que obria el monumental "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969) –l'estrena del canadenc amb Crazy Horse com a banda d'acompanyament i el disc que va apuntalar la seva trajectòria solista-.

Els problemes de Whitten amb substàncies com l'heroïna van començar poc després de publicar-se el plàstic en qüestió i es van accentuar durant les sessions d'"After the Gold Rush" (1970), fent que Young optés per prescindir de la banda en bona part de la gravació. El febrer de 1972, el canadenc va publicar "Harvest", obra capital amb una peça, "The Needle and the Damage Done", inspirada en la davallada del guitarrista, a qui mesos després va proposar sumar-se als Stray Gators –la seva banda d'acompanyament durant l'etapa Harvest-. Es va presentar als assajos, però el seu comportament era tan erràtic que Young va optar per despatxar-lo. Era la tarda del 18 de novembre de 1972. Whitten va volar de San Francisco –on la banda estava assajant- fins a Los Angeles –on vivia- amb un bitllet pagat pel seu excap. Un cop a casa va morir víctima d'una fatal combinació d'alcohol i medicaments. El sentiment de culpa va perseguir Young durant dècades. Efectivament, una de les grans tragèdies de la història del rock.

Mig segle de "Never a Dull Moment"

De quan declarar-se fan de Rod Stewart podia ser la cosa més cool del món. De quan el londinenc sonava fresc com una rosa i destil·lava en cada obra aquelles essències que poden fer d'aquest món nostre un lloc més amable i fins i tot divertit. Oblidin-se dels concerts protocolaris davant d'auditoris VIP amb el pitjor que pot arribar a implicar aquest concepte, de les lectures descafeïnades dels estàndards del Great American Songbook, i dels titulars sobre pentinats i similars. Hi va haver un temps en què el britànic personificava el rock'n'roll amb tot el seu hedonisme, facturava clàssics cada cop que passava per l'estudi de gravació, i podia mirar de tu a tu a tots els Mick Jaggers que se li posessin al davant.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Never a Dull Moment" (1972, Mercury). El quart àlbum que Stewart va signar amb el seu nom, i el segon esglaó en l'ascens d'una carrera solista que havia alçat el vol un any abans amb el canònic "Every Picture Tells a Story" (1971). Un plàstic on tornaven a participar la totalitat dels Faces com a banda d'acompanyament –Ronnie Wood fins i tot és coautor de part del repertori amb el mateix Stewart-, i on el blues rock etítilic marca de la casa –"True Blue", "Italian Girls"- es maridava amb el folk rock gran reserva –"Lost Paraguayos", l'eterna "You Wear It Well"-. Tot plegat, amanit amb lectures tan ben triades com executades de títols aliens com "Angel" (Jimi Hendrix) o "Twistin' the Night Away" (Sam Cooke).

Don Craine (1945-2022)

DON CRAINE
(1945-2022)

Ha mort Don Craine, cantant i guitarrista dels Downliners Sect, una de les bandes de beat i rhythm & blues més genuïnes de la Londres de la dècada dels 60. Els tres àlbums que van publicar durant la seva primera etapa –"The Sect" (1964), "The Country Sect" (1965) i "The Rock Sect's In" (1966)- són simplement essencials. Durant els darrers anys la seva producció a l'estudi havia escassejat, però diuen els que els havien arribat a veure en directe que Craine encara es mantenia encara en plena forma, sempre amb aquella gorra de caçador com a element distintiu del seu look –l'havia adoptat ja durant els 60 com a forma de mofar-se de l'aristocràcia britànica-.

Robin Le Mesurier (1953-2021)

ROBIN LE MESURIER
(1953-2021)

Ha mort el guitarrista londinenc Robin Le Mesurier, conegut sobretot per haver format part de les bandes d'acompanyament de Rod Stewart i Johnny Hallyday. Amb el primer hi va tocar durant la dècada dels 80, arribant a gravar àlbums com "Tonight I'm Yours" (1981) o "Body Wishes" (1983). Amb Hallyday va entrar a enregistrar "Rough Town" (1994) i hi va seguir tocant fins a la seva mort l'any 2017. Prèviament, havia format part de grups com Reign o Air Supply. Amb aquests últims va telonejar Stewart pels Estats Units el 1977, pas previ al salt a la seva banda d'acompanyament. També va tocar a l'àlbum "1234" (1981) de Ronnie Wood, i el 2015 va formar part d'una breu reunió dels Faces amb els propis Wood i Stewart.

Phil Chen (1946-2021)

PHIL CHEN
(1946-2021)

Ens ha deixat Phil Chen, baixista de llarguíssim recorregut al costat d'algunes de les figures capitals del rock i la música pop de les passades sis dècades. La majoria el recordaran sobretot per la seva associació amb Ray Manzarek i Robby Krieger, amb els quals va formar la Butts Band poc després del final dels Doors. Ja en ple segle XXI, el teclista i el guitarrista van tornar a comptar amb els seus serveis quan es van decidir a sortir a la carretera amb el nom de The Doors of the 21st Century –que per qüestions legals van acabar canviant a Riders on The Storm, denominació sota la qual van actuar l'abril de 2006 a la sala Razzmatazz de Barcelona- i un encertadíssim Ian Astbury a les tasques vocals.

Nascut a Jamaica amb arrels xineses, on va començar a tocar amb bandes d'ska a finals dels 50, Chen es va establir el 1960 a la Gran Bretanya, on va entrar de ple a l'òrbita mod i als circuits soul i rhythm & blues com a baixista de Jimmy James and the Vagabonds. Hi va tocar ben bé una dècada, fins que va preferir dedicar-se a ser músic de sessió, tasca que va desenvolupar per a referents com Jeff Beck, Donovan, Rod Stewart, Eric Clapton, Dave Edmunds, Jerry Lee Lewis o Ray Charles, entre d'altres. A més de la seva associació amb Manzarek i Krieger, durant els 80 es va unir a l'efímer Star Fleet Project de Brian May i Eddie Van Halen. Tota una trajectòria al costat dels millors.

50 anys d'"A Nod Is As Good As a Wink... to a Blind Horse"

Una banda de bar amb totes les lletres, fins al punt que als seus concerts solia haver-hi una autèntica barra de bar a l'escenari perquè als components del grup no els faltés de res mentre ho donaven literalment tot. La cosa pot sonar estranya en uns temps en què certs ajuntaments fan signar als artistes que actuen als seus municipis una sèrie de clàusules en virtut de les quals han de renunciar a interpretar cap obra o composició que pugui incitar al consum d'alcohol, però cinc dècades enrere una banda com els Faces ho tenia tot per fer història tot celebrant les pulsions més essencials del més genuí rock'n'roll.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"A Nod Is As Good As a Wink... to a Blind Horse" (1971), el seu tercer àlbum i amb tota probabilitat el plàstic més rodó de tot el seu catàleg. Nou cançons on la corrosiva guitarra de Ronnie Wood dialogava amb la veu tot terreny de Rod Stewart sobre la base sempre sòlida que aportaven els exSmall Faces Ronnie Lane –qui també s'encarregava de la veu solista en tres cançons-, Ian McLagan i Kenney Jones. Un repertori ideal per fer vessar cervesa fresca sobre una pista de fusta o per degustar les bondats de l'alcohol de més alta graduació en un pub dels d'abans. Una festa de cap a peus en el millor sentit.

Producció de Glyn Johns, i un treball majúscul a tots els efectes que es va beneficiar en termes mercantils del sobtat èxit d'Stewart en solitari. En tot cas, una obra amb caràcter definitiu on no hi sobra ni hi falta de res. Parlem de l'àlbum d'aquella immortal "Stay with Me" que segueix entrant com un bon Jack Daniel's directe a la gola. De l'inici incontestable amb el blues monolític de "Judy's Farm", i del frenètic final amb aquell "That's All You Need" que deixa enrere tota possible comparació amb els Stones per anticipar-se ben bé dues dècades als Black Crowes. També del soul a contrallum de "Love Lives Here" i del crepuscular country rock de "Debris".

Cinc dècades d'un clàssic amb totes les lletres, ni més ni menys. I no se m'acut millor manera de celebrar-les que gaudir del moment amb un bon whiskey a la mà i el disc sencer sonant a tota castanya. És de justícia en un dia com avui.

50 anys d'"Every Picture Tells a Story"

Ha plogut molt des d'aleshores, però hi va haver un temps en què escoltar a Rod Stewart era la cosa més cool del món. És clar que en aquell moment, durant la primera meitat de la dècada dels 70, el londinenc no actuava en saraus dignes de la llotja del Bernabéu sinó que representava tot allò que les ments benpensants d'aquest món mai podran arribar a entendre. A saber, una festa sense límits a ritme de soul i rock amb accent blues i acabats orgànics, ben ruixats amb la beguda espirituosa que un tingués a mà en aquell precís instant.

Eren els dies en què Stewart, fresc encara de la seva militància mod i de la seva consagració al capdavant del Jeff Beck Group, comandava uns Faces que gairebé haurien pogut passar la mà per la cara dels mateixos Stones en molts aspectes, i començava a enfilar una carrera en solitari que es perfilava brillant i va acabar esdevenint meteòrica. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Every Picture Tells a Story" (1971, Mercury) era el tercer disc que signava amb el seu nom, acompanyat entre d'altres per la totalitat dels Faces, si bé aquests no van aparèixer als crèdits per qüestions contractuals.

I bé, efectivament l'àlbum sonava a Faces pels quatre costats. Més orgànics, més acústics, més folkies, però a Faces al capdavall. Ja fos amb composicions originals com aquell "Maggie May" que encara val per les discografies senceres de múltiples deixebles –introduïda pels 30 preciosos segons de l'instrumental "Henry", delícia folk original de l'altre gran aliat d'Stewart a l'estudi, el guitarrista Martin Quittenton (Steamhammer)- o amb versions tan ben trobades –i adaptades- com "That's All Right" (Arthur Crudup) o "Tomorrow Is a Long Time" (Bob Dylan). Número 1 en ambdós costats de l'Atlàntic, va ser  l'obra que va catapultar la carrera solista d'Stewart i tot allò que aquesta acabaria comportant a la llarga.

Millie Small (1946-2020)

MILLIE SMALL

(1946-2020)

Contràriament al que s'ha arribat a afirmar, no va ser "My Boy Lollipop" (1964) el single que va introduir l'ska al Regne Unit ni el punt de partida de la totpoderosa Island Records. Sí que va esdevenir però el títol que va popularitzar aquell gènere d'arrel jamaicana a escala global i el primer èxit radiofònic de la disquera fundada per Chris Blackwell. També la peça que va posar al mapa el nom de Millie Small i aquell timbre vocal que d'alguna manera invocava una innocència gairebé infantil.

Va ser el mateix Blackwell qui es va encarregar de portar Small, originària de Jamaica, fins a Londres i de produir la peça en qüestió, adaptació amb accent caribeny d'un nugget de rhyhtm & blues que la nord-americana Barbie Gaye havia enregistrat per primer cop vuit anys abans. A la gravació hi van participar diversos membres dels Five Dimensions de Jimmy Powell –durant molts anys ha circulat el rumor que el solo d'harmònica l'hauria tocat un jove Rod Stewart, una història confirmada per la mateixa Small en una entrevista de 2012 però desmentida pel propi Stewart-.

Small va tornar a signar singles d'èxit com "Sweet William", però poc a poc la seva flama es va anar apagant i el seu nom es va mantenir com el d'una figura de culte entre la parròquia mod i els aficionats a la música jamaicana. Després de passar uns anys al seu país d'origen, va tornar a Londres per instal·lar-s'hi definitivament i va abandonar la música a principis de la dècada dels 70. L'any 2012 va anunciar la seva intenció de tornar als escenaris, un projecte que mai es va arribar a materialitzar. Ens ha deixat aquesta setmana a causa d'un vessament cerebral.