50 anys sense Danny Whitten

Danny Whitten (1943-2022).

Es commemora avui mig segle d'una de les grans tragèdies de la història del rock. La mort de Danny Whitten, culminació d'un progressiu descens a l'infern de l'addicció que s'havia emportat per davant una prometedora carrera. El guitarrista de Crazy Horse, també l'autor de la peça més reconeguda de totes les que la formació va arribar a gravar sense Neil Young –"I Don't Want to Talk About It", inclosa a l'àlbum homònim que el grup va publicar el 1971 i posteriorment versionada per Rod Stewart, Everything But The Girl i les Indigo Girls, entre molts altres-. L'home que havia harmonitzat cara a cara amb el mateix Young a les pistes vocals de "Cinnamon Girl", aquell diamant en brut que obria el monumental "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969) –l'estrena del canadenc amb Crazy Horse com a banda d'acompanyament i el disc que va apuntalar la seva trajectòria solista-.

Els problemes de Whitten amb substàncies com l'heroïna van començar poc després de publicar-se el plàstic en qüestió i es van accentuar durant les sessions d'"After the Gold Rush" (1970), fent que Young optés per prescindir de la banda en bona part de la gravació. El febrer de 1972, el canadenc va publicar "Harvest", obra capital amb una peça, "The Needle and the Damage Done", inspirada en la davallada del guitarrista, a qui mesos després va proposar sumar-se als Stray Gators –la seva banda d'acompanyament durant l'etapa Harvest-. Es va presentar als assajos, però el seu comportament era tan erràtic que Young va optar per despatxar-lo. Era la tarda del 18 de novembre de 1972. Whitten va volar de San Francisco –on la banda estava assajant- fins a Los Angeles –on vivia- amb un bitllet pagat pel seu excap. Un cop a casa va morir víctima d'una fatal combinació d'alcohol i medicaments. El sentiment de culpa va perseguir Young durant dècades. Efectivament, una de les grans tragèdies de la història del rock.

Mig segle de "Harvest"

El disc de vinil, una d'aquelles eines que et permeten seguir gaudint de la música dels teus autors preferits, fins i tot quan aquests han decidit retirar la seva obra d'aquella plataforma d'streaming on et pensaves que hi era tot però resulta que no, tal com ha fet recentment Neil Young. Sigui com sigui, es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Harvest" (1972), una de les obres més essencials del catàleg del canadenc, també de la història del rock i la música pop. Segurament, qualsevol superlatiu que se li pugui aplicar es quedaria curt.

És "Harvest" el disc més definitiu del seu autor? Això és discutible i podria donar per més d'un debat, però del que no hi ha cap dubte és que es tracta d'un dels seus treballs més inspirats i alhora populars, principal porta d'entrada a la seva discografia per a diverses generacions de melòmans, també d'una col·lecció de cançons que d'una manera o d'una altra cobreixen bona part dels registres que Young s'ha fet seus al llarg dels anys, del folk rock orgànic que domina la majoria del plàstic a una electricitat rockera que sol associar-se més aviat amb els seus discos al capdavant de Crazy Horse, passant és clar pels terrenys més fràgils i confessionals.

Enregistrat a Nashville amb el suport instrumental dels Stray Gators –Ben Keith (steel guitar), Tim Drummond (baix), Kenny Buttrey (bateria) i un Jack Nitzsche (piano i arranjaments orquestrals) amb qui Young no va acabar massa bé-, l'àlbum va comptar amb la participació de vells coneguts com David Crosby, Stephen Stills, Graham Nash, James Taylor o Linda Ronstadt als cors –també de l'Orquestra Simfònica de Londres en els passatges orquestrals arranjats per Nitzsche-, entre d'altres.

I el repertori, és clar, és simplement immaculat. Començant per la inicial "Out on the Weekend", la fugida de la gran ciutat com a metàfora d'un canvi de cicle vital, i pel country crepuscular de la peça titular. "A Man Needs a Maid" i "There's a World" presenten el vessant més pop de Young –reforçat per les orquestracions de Nitzsche-. "Heart of Gold" és amb tota probabilitat la peça més coneguda de l'àlbum –i possiblement del catàleg del canadenc-, un dels grans clàssics de tots els temps. I "Are You Ready for the Country?" és un pantanós exercici de country blues que es capbussa de ple en incomptables dècades de tradició musical nord-americana.

La cara b comença amb "Old Man", un cant emotiu a l'experiència vital i al respecte envers aquells que sumen més trajectòria que un mateix. "Alabama", enrabiat exercici rocker que carrega sense miraments contra determinats estereotips del Sud dels Estats Units, va encendre els ànims d'uns aleshores desconeguts Lynyrd Skynyrd a qui el mateix Young acabaria donant la raó amb el pas del temps –la resposta dels de Jacksonville va ser la celebradíssima "Sweet Home Alabama", publicada dos anys després-.

La tèrbola "The Needle and the Damage Done", gravada en directe a la UCLA, s'inspira en l'addicció a l'heroïna de Danny Whitten, guitarrista de Crazy Horse, que moriria a finals d'aquell mateix any d'una desafortunada combinació de medicaments i alcohol. I "Words (Between the Lines of Age)" tanca l'àlbum per la porta gran amb un èpic crescendo instrumental marca de la casa. Un dels punts més àlgids d'una obra inqüestionable, també un d'aquells clàssics que encara avui solen generar moments climàtics als concerts de Neil Young –ho vam poder comprovar ara fa prop de sis anys al Poble Espanyol barceloní-.

50 anys d'"After the Gold Rush"

Una d'aquelles obres que al seu moment van generar divisió d'opinions entre crítica i públic, però el pas del temps ha acabat assenyalant com a referencials. Publicat tal dia com avui de fa mig segle, "After the Gold Rush" (1970) va ser el tercer disc que Neil Young signava amb el seu propi nom. També un cop de puny sobre la taula que refermava el seu pes com a solista després de les mastodòntiques xifres assolides sota el paraigua de Crosby, Stills, Nash & Young. I, en certa manera, va establir les bases de la seva relació amb Crazy Horse fins a hores d'ara: les primeres sessions del disc les va dur a terme amb el suport de la banda, per a la resta del disc va comptar amb músics de sessió com un aleshores desconegut Nils Lofgren –qui acabaria militant als propis Crazy Horse- o el mateix Ralph Molina –els problemes d'addicció de Danny Whitten van fer trontollar les relacions de Young amb la seva banda d'acompanyament-.

A nivell estilístic, "After the Gold Rush" es deixava seduir per les textures folk explorades amb CSNY, i deixava enrere l'acidesa rock i la injecció elèctrica del seu predecessor, "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969). Tan sols "When You Dance I Can Really Love" i l'enrabiada "Southern Man" descarregaven aparell elèctric en un conjunt definit pels paisatges tardorencs i els mitjos temps a contrallum. "Tell Me Why" i "Don't Let It Bring You Down" van posar bona part de les bases del so acústic de Young. "Birds" i la peça titular eren dues balades d'extrema fragilitat on els aguts vocals del canadenc brillaven sobre les fines línies del piano de Lofgren. La preciosa "Only Love Can Break Your Heart" sintonitzava a la primera amb l'aleshores efervescent esperit de Laurel Canyon. I "Cripple Creek Ferry" es submergia en la tradició nord-americana seguint els passos d'uns altres il·lustres canadencs, The Band. Una de les obres capitals del catàleg del seu autor, sense cap mena de dubte.