Personificant l'ofici

LARRY SMITH & THE UNFINISHED BUSINESS

B-Hotel, Barcelona

6 d'agost de 2014

Hi ha fets que s'observen a simple vista. Músics que personifiquen el seu ofici fins i tot abans d'enfilar-se a cap escenari. És el cas de Larry Smith, londinenc d'arrel que ha dividit els seus dies entre la Gran Bretanya i els Estats Units, abans d'autoexiliar-se a Barcelona després d'una trajectòria vital plena de nexes amb els més grans -d'AC/DC a Stray Cats, passant per Deep Purple, The Who o The Drifters-. No trobaran a la xarxa cap videoclip seu, i els enregistraments sonors que es poden escoltar online són més aviat escassos. Tota una declaració d'intencions, especialment en temps com els que corren. La de qui ha decidit anar a la seva i no oferir cap més argument que la pròpia música. Ahir al vespre va protagonitzar una de les vetllades del cicle Inedit a la terrassa del B-Hotel. Una hora llarga i un repertori que va homenatjar les vaques més sagrades del blues i el rock -de Muddy Waters a ZZ Top, passant per John Lee Hooker o els Stones- a través d'elèctriques i robustes lectures d'himnes com "Hoochie Coochie Man", "La Grange", "Boom Boom" o "Honky Tonk Women". Amb personalitat, savoir faire i coneixement de causa. La recta final, el "Knockin' on Heaven's Door" de Dylan amb una tempesta elèctrica amenaçant l'skyline barceloní, va esdevenir èpica.

Recomanació: Larry Smith and The Unfinished Business

La història del pop i el rock va plena de noms il·lustres, però també de secundaris anònims sense els quals la resta no hagués estat possible. LARRY SMITH és un d'aquests últims. Meitat britànic i meitat nord-americà, va viure el seu despertar musical a la Londres dels 60, la de Yardbirds, Hendrix i Who. Va ser aleshores quan es va enganxar a la guitarra, instrument que encara l'acompanya a dia d'avui juntament amb el baix. Durant tot aquest temps ha realitzat més de 3.500 actuacions en ambdós costats de l'Atlàntic i ha format part de bandes capitals com Eddie and the Hot Rods, Chelsea, The Three Degrees, The Drifters, Culture Club o els Stray Cats, a més de treballar amb components d'AC/DC, Thin Lizzy, Deep Purple, els Stranglers i els propis Who, entre d'altres. Per si no n'hi hagués prou, va dirigir durant quatre anys l'equip tècnic del mític Marquee Club londinenc. Durant els darrers anys s'ha establert a Barcelona i ha donat forma a The Unfinished Business, combo de blues i rock'n'roll primitiu amb el qual es dedica a dinamitar els escenaris més rígids de la Ciutat Comtal. Aquest dimecres, 6 d'agost (20h.), el podran escoltar a la terrassa del B-Hotel (Gran Via de les Corts Catalanes, 389-391 - metro: Plaça Espanya) en el marc del cicle Inedit. Entrada gratuïta i vistes immillorables.

http://mellowproms.wix.com/mellow-promotions#!larry-smith

Redefinint la frescor

BARBOTT

B-Hotel, Barcelona

18 de juny de 2014

Joves, desvergonyits i amb les idees clares. Amb un cantant que es passeja entre el respectable com qui arriba a casa a les set del matí -de festa, s'entén- mentre la resta d'instruments avancen segurs en línia recta. I amb unes cançons de les que se't claven i no marxen ni amb aigua calenta. Donin la benvinguda a Barbott i de passada treguin-se el barret, perquè apunten amunt, molt amunt. Apunten a Vampire Weekend -pinzellades d'afropop incloses a "Triumph"-, a Drums, a Strokes i, si m'ho permeten, a Seihos. Com aquests darrers, són de Barcelona i es dediquen al pop sense embuts. El de les cançons senzilles -que no simples- que t'alegren el dia. El que et fa moure el cap amunt i avall sense ni tan sols adonar-te'n. El que tan bé encaixa en vetllades com la d'ahir. Una terrassa amb piscina, els últims rajos de sol fregant l'skyline barceloní i una d'aquelles bandes que nota rere nota redefineixen el concepte de frescor. De luxe, amb totes les lletres i en el millor dels sentits. Barbott s'havien incorporat al cartell del cicle Inedit com a suplents de Poet In Process, baixa d'ultimíssima hora per causes de força major.

Psicodèlia orgànica

THE LAST 3 LINES

B-Hotel, Barcelona

11 de juny de 2014

Al seu compte de Bandcamp es defineixen com a humans practicant rock psicodèlic i barbut. Importants, molt importants, els conceptes humà i barbut en el cas que ens ocupa. El primer, perquè la seva psicodèlia tendeix més a la mirada interior que no pas al viatge expansiu. El segon, perquè podrien afaitar-se ara mateix i les seves cançons seguirien lluint barba. No parlo d'una barba com les que abunden darrerament als anuncis de cervesa, sinó de les que denoten arrels, experiència i rigor. Tres constants clau a l'hora de destriar el gra de la palla -o, parlant clar, la substància del hype-. I si una cosa han evidenciat The Last 3 Lines, és que el seu nom equival a gra de primeríssima qualitat. Perquè sí, darrerament la psicodèlia ha fet córrer rius de tinta en capçaleres de temporada, però de barbes se n'observen poques. Tan poques com bandes que realment prioritzin les formes per sobre de les etiquetes. En aquest sentit, els barcelonins poden presumir de formes. Les de qui no segueix cap altre dictat que el de la seva pròpia inquietud. Per això cap dels seus discos sona igual que l'anterior. I per això la seva psicodèlia ha esdevingut tan polifacètica com la multitud de referents que l'alimenten, i tan orgànica com el format acústic que van desplegar a la terrassa del B-Hotel, en el marc del cicle Inedit. L'electricitat i la densitat marca de la casa deixant lloc a una major profunditat vocal, a percussions boscoses i a guitarres que s'endinsaven en la boira. Peces com "Ageless", "Ghost in Disguise", "Lonely Parade" o la final "Fish Tank" mostrant la cara oculta del combo barceloní. I l'skyline de la Ciutat Comtal com a testimoni d'excepció.

Masclans en quatre versions

ESTEVE MASCLANS

B-Hotel, Barcelona

4 de juny de 2014

"Get Back". El tema que en un principi havia de titular el darrer disc dels Beatles i que per sempre més anirà estretament lligat a l'actuació que van oferir els de Liverpool en una terrassa del centre de Londres. Esteve Masclans el va tocar el vespre passat, aprofitant que també actuava en una terrassa, la del B-Hotel de l'Eixample barceloní. Apunt mitòman de qui ha construït un sòlid discurs musical a partir d'una base melòmana igual de sòlida. Però mentre el concert del Beatles marcava els darrers batecs d'un projecte que s'esgotava, el de Masclans equivalia a punt de partida. El d'una formació -el barceloní i la banda que l'acompanya- que en tan sols mig any ha consolidat un repertori i una posada en escena amb una vocació tan clàssica com fresca. I el d'un cicle, Inedit, que durant tots els dimecres d'estiu portarà bandes emergents a la terrassa del B-Hotel.

"Rock & Roll". La va compondre Lou Reed i la va enregistrar al capdavant d'una Velvet Underground que no trigaria en abandonar. La seva lírica evocadora, el seu ritme urgent i la seva producció austera són encara a dia d'avui la millor definició d'un rock'n'roll que el novaiorquès no entenia com una successió d'acords sinó com un procés d'alliberament i descobriment personal. Masclans referma aquella visió: The Band, els Doors, George Harrison i una Gibson que abans havia tocat el seu pare van determinar la seva vocació i van plantar una llavor que tot just comença a donar els seus fruits. Ahir va versionar "Rock & Roll". Amb la mateixa urgència despatxada per la pròpia Velvet a "Live at Max's Kansas City" (1972). I aprofitant un fragment instrumental per alentir el tempo, augmentar la intensitat i aproximar-se a la presa en directe que el propi Reed signaria a "Rock n Roll Animal" (1974). La manera com en va afrontar la recta final, proclamant eufòric "It was alright", va ser de les que marquen la diferència. Només és autèntic qui no necessita presumir d'autenticitat. I Masclans no necessita res que no pugui dir amb sis cordes i el seu tros de veu.

"My Generation". Irònicament, havia estat aquest l'únic daltabaix d'una nit màgica, l'única ocasió en què un servidor va tenir el privilegi d'escoltar The Who en directe. Perquè sí, van resultar suprems, però hi ha coses que no tenen sentit. I sense ànim de faltar al respecte a una de les bandes més grans que mai ha parit aquest planeta, em costa molt creure'm a un Roger Daltrey de més de 60 anys cantant "I hope I die before I get old". A Masclans, en canvi, sí que me'l crec. Perquè és jove -però en absolut immadur-. Perquè ho té tot per dir i de ganes no n'hi falten. I perquè allà on el vegin no hi haurà trampa ni cartró. El cable que surt de la seva guitarra enllaça directament amb l'amplificador. No utilitza pedals ni canta res que no senti. Enfila les cançons des de la mateixa essència. La resta va a càrrec de la banda que l'acompanya. Baix, bateria i una segona guitarra. Gerard Amposta, Josep Puigdollers i Manel Musti. Força, matisos i color. Tres mosqueters que van a una. Entre tots es van repartir "My Generation" i se la van fer seva. De seguida s'ha dit.

"Vicious". Novament, Lou Reed. Amb els aires pantanosos d'uns Black Crowes, però Lou Reed al capdavall. Lasciu, bàsic, irreverent i visceral. Novament, el rock'n'roll. I novament, Masclans personificant-lo. Fent-se seus quatre fragments del cànon musical contemporani, però sobretot escrivint la seva pròpia història. La d'aquell home corrent que transforma experiències en cançons com "Simple Life". La de qui amb títols com "Silver" o "I Don't Care" ha establert el pont definitiu entre l'Eixample i les tradicions britànica i nord-americana. La de qui signa un disc de debut, "Fine, Thanks" (2014), on cohabiten Freud i Daniel Johnston. Ahir es va presentar amb la força de "Take It" i se'n va anar amb la solemnitat de la peça titular. Durant l'hora llarga que les va separar hi va encabir tota la resta i un tema nou que equival a creixement. Acords menors, textures oníriques i el fantasma de Syd Barrett enfilant nous horitzons. Agafin-se fort, que això tot just ha començat.