Masclans i The Harlock a Continental

Masclans.

MASCLANS + THE HARLOCK

Continental, Barcelona

9 de juny de 2017

The Harlock i Masclans. Dues bandes barcelonines amb referents anglòfils, amb un peu a cada costat de l'Atlàntic i l'anglès com a llengua vehicular. Els seus registres són tan distants en les formes com complementaris a la pràctica, i per això era tan sols qüestió de temps que els seus respectius camins s'arribessin a creuar. Ho van fer la nit passada en un escenari, el de la sala Continental, que durant els darrers anys s'ha consolidat com una de les places fortes del circuit barceloní pel que fa a música emergent.

Van obrir la nit The Harlock, que venien a defensar el seu primer disc llarg, un "Love Sex Hate" (2016) on el pop amb accent britànic alterna amb la nocturnitat del folk més estripat. Amb formació renovada -el polifacètic Marcel Pozo s'incorpora definitivament com a guitarrista- i un frontman dels que marquen la diferència -Toni Harlock, l'únic home d'aquestes latituds capaç de fer el crooner al més pur estil Richard Hawley per a tot seguit evocar la força i la mística d'un Jim Morrison-, van brillar amb títols tan rodons com "Bandits", "Two Whiskies", "Little Christine" o la final "I Want to Dance this Vals with You". Majestuosos, elegants, enormes.

Masclans van alternar material dels dos discos que han editat a data d'avui, "Fine, Thanks" (2014) i "Forest" (2016), amanits amb puntuals lectures de títols aliens com "Strawberry Fields Forever" (The Beatles). Els barcelonins no han parat de girar i trepitjar escenaris durant els darrers tres anys, la qual cosa ha reforçat la química interna d'una formació ja indivisible: poques bandes tan joves poden presumir del seu ofici, i el seu frontman Esteve Masclans canta ara com mai abans ho havia fet. Sumin a l'equació títols tan rodons com "James", "Silver", "Forest" o "I Don't Care" i obtindran una combinació guanyadora. El tour de force final al ritme de "My Generation" (The Who) i "Helter Skelter" (novament els Beatles) va adquirir un caràcter d'allò més definitiu.

Masclans - "Forest" (2016)

Escapada al bosc - Foto Uri Bernad.

El bosc com a via d'escapament. Un entorn idíl·lic on tot va bé i on no existeixen més normes ni restriccions que la voluntat d'un mateix. Esteve Masclans pot ser una criatura urbana, però la naturalesa de la seva música és essencialment feréstega. Ho va insinuar a "Fine, Thanks" (2014), un debut discogràfic que maridava lírica freudiana amb retalls sonors de Dylan, The Band i George Harrison. Hi va tornar quan va portar a escena la seva pantanosa relectura d'un repertori tan metropolità com és el de la Velvet Underground. I ho referma ara amb un disc, "Forest" (2016, Pick Your Twelve), on la peça central es complementa amb perles de títol tan inequívoc com "In the Woods", "Dark Rainbows" o "Midnight Gloom". Instantànies d'un bosc espès, humit i boirós com el que il·lustrava la caràtula d'"If I Could Do It All Over Again, I'd Do It All Over You" (1970), l'obra capital de Caravan que el propi Masclans cita entre els seus discos de capçalera.

Masclans, el cognom d'una promesa a l'alça i des d'ara també el nom d'una banda -completen la formació Manel Musti, Gerard Amposta i Josep Puigdollers-. Perquè si "Fine, Thanks" era un disc d'autor, "The Forest" és el resultat de dos intensos i profitosos anys a la carretera, període durant el qual s'ha escurçat la distància entre líder i acompanyants per a donar lloc a una sola entitat que beu de quatre sensibilitats tan distants com complementàries -per això l'antiga Esteve Masclans Band es diu ara simplement Masclans-. El vocalista i guitarrista rítmic segueix essent qui escriu les cançons i les porta al local d'assaig, però ha estat en aquest mateix local on les peces han adquirit la seva forma definitiva. El resultat final, amb producció de Víctor Teller, és un àlbum més reposat que "Fine, Thanks", i també més ric en matisos. Com a mostres, el simpàtic trombó de "James", l'orgue en flames de "Dark Rainbows" o els teclats que amaneixen bona part del disc des d'un subtil segon pla.

Abunden al repertori els mitjos temps crepusculars ("Yellow Bike", "Wrong") i guanyen pes les influències britàniques del quartet -"James" podria ser "Itchycoo Park" passada pel filtre d'uns Kinks, la peça titular acosta Ocean Colour Scene a The Coral, i l'expansiva "I Will Do It" no desencaixaria als cançoners de Free o Bad Company-, si bé es mantenen les cites puntuals al so Americana ("What a Shame", "Once I Had") i un dels plats forts del disc, la hipnòtica "Midnight Gloom", podria ser el pont mai abans traçat entre els Doors i Blind Melon. Tempo àgil, teclat tempestuós, guitarres que suen de valent i la veu trencada d'un Masclans que canta com mai abans ho havia fet. Amb un peu doncs a cada costat de l'Atlàntic, Masclans -la banda- ha facturat un àlbum fresc i a la vegada robust, de fort regust clàssic i amb indiscutible vocació atemporal.


La presentació en directe de "Forest" tindrà lloc aquest divendres, 22 d'abril (21h.), a La 2 d'Apolo.

Originalment publicat a B-Magazine.

Nou disc de Masclans

Ahir a la tarda es va presentar a l'Apolo Store el segon disc de Masclans -la formació anteriorment coneguda com Esteve Masclans Band-. L'àlbum durà per títol "Forest" i veurà la llum demà mateix en format digital i al llarg dels propers dies en format físic. Tres components de la banda -Esteve Masclans, Manel Musti i Gerard Amposta- en van explicar els detalls abans d'interpretar-ne cinc temes en format acústic. El concert de presentació oficial tindrà lloc el 22 d'abril a la sala 2 d'Apolo.

Recomanació: Esteve Masclans versiona la Velvet Underground

Un dels grans discos de la passada meitat de segle, interpretat de cap a peus per una de les grans promeses de la Barcelona contemporània. "Loaded" (1970), l'últim disc que la Velvet Underground va enregistrar amb Lou Reed encara a les seves files -i, per alguns, el primer disc en solitari de Reed-, versionat per la incombustible ESTEVE MASCLANS BAND. Serà aquest dijous, 10 de setembre (22h), a la sala Rocksound Almogavers de Barcelona. Assistència més que recomanada.

Més informació:
Esteve Masclans Band / Pàgina web
Article a Brubaker

La cançó perduda d'Esteve Masclans

Fa tres anys que la va compondre, però per algun motiu no va anar a parar al seu disc de debut, el celebrat "Fine, Thanks" (2014). "Wrong" era fins a data d'avui la gran cançó perduda d'Esteve Masclans. Fins a data d'avui, perquè n'acaba de penjar un vídeo a la xarxa que val la pena veure -i escoltar, és clar-. Masclans es troba aquests dies preparant el que serà l'últim concert de la gira de presentació de "Fine, Thanks". Una actuació que tindrà lloc el 29 de maig a la sala Be Cool de Barcelona i on l'Esteve Masclans Band comptarà amb convidats tan especials com Carlos Cros. Queden menys de dues setmanes. Mentrestant, gaudeixin del vídeo de "Wrong".

Arrels i influències

THE ALL-NIGHTERS

Grizzly 72 Sports Bar, Barcelona

21 de febrer de 2015

Els Byrds, els Beatles, The Who, els Rolling Stones, T.Rex, Them o Lou Reed. Alguns, per partida doble o fins i tot triple. Extens repertori de versions el que van lliurar els All-nighters en un passi on tampoc va faltar el material propi -"Silver", "Fine, Thanks" o "I Don't Care"-. I és que sota aquesta denominació s'amaga ni més ni menys que la sempre solvent Esteve Masclans Band. Un quartet que porta un any consolidant-se com un dels combos més potents de Barcelona i que sota el pseudònim emprat ahir passa revista a les seves arrels i influències. Molt més que un divertiment, una festa amb totes les de la llei.

Recomanacions: Steve Folk, Namina i The All-nighters

Amb el seu permís, els recomano tres concerts dels quals podran gaudir aquesta setmana a Barcelona Ciutat i amb entrada lliure:

*STEVE FOLK. Torna als nostres escenaris un dels tresors més ben guardats del folk britànic. Un artesà de la cançó amb totes les lletres, aclamat per mitjans especialitzats com Uncut i capaç de transformar una vella caixa de galetes en un instrument de corda. El podran escoltar aquest divendres, 20 de febrer (20h.), a la galeria d'art Mitte Barcelona (c/. Bailén, 86 - metro: Passeig de Gràcia / Girona / Tetuan).

*NAMINA. Arrels a Catalunya i al Brasil, i el rock'n'roll fluint per les seves venes amb la mateixa força amb què ho fa la poesia. El de Namina és per definició un dels discursos musicals més singulars de casa nostra. Un discurs refermat l'any passat amb la formació d'una banda d'acompanyament i l'enregistrament d'un disc de debut, "Orlando", que presentarà el divendres, 20 de febrer (21h.), a la cockteleria Campari Milano (Ronda Universitat, 35 - metro: Catalunya).

*THE ALL-NIGHTERS. És possible que encara no els soni aquest nom, però ben aviat hauria de fer-ho. The All-nighters és la cara b d'una de les últimes grans revelacions de l'underground barceloní, Esteve Masclans Band. Un vehicle a través del qual Masclans i companyia reivindiquen les seves influències amb un potent repertori de versions. Dels Beatles a Oasis i de la Creedence a la Velvet, amb tota l'empenta d'una banda jove però sòlida i amb moltes ganes de menjar-se el món. Escoltin-los el dissabte, 21 de febrer (23h.), a Grizzly 72 Sports Bar (Gran Via de les Corts Catalanes, 586 - metro: Universitat).

Vint anys ben portats

20è ANIVERSARI DEL MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT

Sala Monasterio, Barcelona

17 de gener de 2015

Doncs sí, el Minifestival de Música Independent ja ha fet vint anys. Els mateixos que Esteve Masclans. Un jove barceloní que va néixer pràcticament al mateix temps que aquesta cita de referència, i que ahir va alçar-se com a triomfador indiscutible de la festa amb què el Minifestival celebrava aquestes dues dècades al peu del canó. Ho va fer amb força, amb molta força. Amb l'actitud de qui porta un any molt intens acumulant taules arreu de la península però manté la mateixa fam d'escenari del primer dia. I és clar, amb una banda tan rodada que ja no admet cap mena de vacil·lació. Van sortir literalment a matar. Trenta minuts i cap a casa. Letal atac llampec durant el qual van tenir temps de presentar peces noves -la primera sonava a clàssic-, redefinir un repertori que mai abans havia sonat tan vital i compacte -"I Don't Care" o "Silver"- i, com qui no vol, fer-se seu tot un himne d'Oasis -"Rock'n'Roll Star", disparada amb tota la ràbia i precisió que els va mancar als germans Gallagher durant la seva última visita a Barcelona- .

Mèrits més que suficients per destacar en un cartell que francament no els ho va posar fàcil. Prèviament havia desfilat per l'escenari tota una tríada de noms històrics de l'indie estatal. Va trencar el gel Xesca Fort amb tota una exhibició d'ofici i personalitat. Abaixant les revolucions al repertori dels enyorats Alias Galor i presentant peces noves amb les espatlles cobertes per la guitarra sempre oportuna de Joan Thelorious. Ana Bejar també va recordar els 90 amb una cita als igualment reivindicables Usura, però va centrar el set list en el seu cançoner més recent. Una veu que trenca barreres i una banda en mutació constant teixint surrealistes i fascinants paisatges sonors. The Faded Flower portaven gairebé dues dècades sense actuar en directe. L'ocasió d'ahir bé es mereixia un retorn que es va manifestar sobre les taules tan sòlid com la seva condició en aquestes latituds de pioners del noise i el shoegaze. Va completar el cartell Jules, jove formació que ha obtingut la benedicció de tots uns Inspira i que ahir va convèncer sobradament amb un repertori a mig camí entre el folk hivernal i el pop més reflexiu. Recordin que el Minifestival celebrarà la seva jornada central el 28 de febrer a l'Espai Jove Les Basses.

XESCA FORT. Abaixant revolucions, alçant la intensitat.

ANA BEJAR. Fascinants paisatges sonors.

THE FADED FLOWER. El retorn d'uns pioners.

ESTEVE MASCLANS BAND. Fam d'escenari.

JULES. Hivernals i reflexius.

Recomanació: 20è Aniversari del Minifestival

El MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT commemora enguany dues dècades de compromís amb les propostes musicals més singulars tant d'aquí com de fora. Una cita de referència al calendari melòman de casa nostra que viurà la seva jornada central el 28 de febrer però que començarà aquest mateix cap de setmana a celebrar aquests 20 anys. La data serà el dissabte, 17 de gener (20h.). El lloc, la barcelonina sala Monasterio (Moll de Mestral, 30 - metro: Ciutadella-Vila Olímpica). I els convidats a la festa, d'autèntica excepció. Un triplet de noms històrics de l'indie estatal com són The Faded Flower, Ana Bejar (Usura) i Xesca Fort (Alias Galor). I dues propostes fresques que ja brillen amb nom propi a l'escena barcelonina, les d'Esteve Masclans i Jules. Entrada gratuïta i sense IVA. Indie en essència i sense posats.

Minifestival de Música Independent (pàgina web oficial)

Article d'un servidor a BrubakerZine

Un passeig melòman

FIRA DE LA MÚSICA DE CARDEDEU

Carrers i places del Casc Antic, Cardedeu

5 de juliol de 2014

Passen els anys i la Fira de la Música de Cardedeu es consolida com a cita de referència al nord de Barcelona. Una trentena de grups es van repartir ahir al vespre pel centre històric del municipi vallesà, oferint un eclèctic ventall de possibilitats a qui volgués gaudir de propostes emergents, amb proximitat i a peu de carrer. Aquestes són tan sols algunes de les millors instantànies d'un agradable passeig melòman.

THE FABULOUS BUNKERMAN'S. Actitud, taules i rock'n'roll.

DOLMENN. Riffs sabbathians i pesantor stoner.

CANCIONES DE NADIE. Versos en ebullició.

ESTEVE MASCLANS BAND. De l'Eixample a Canterbury i L.A.

TERRY PATRICK RYAN. Esquelet folk, tradició celta i ètica indie.

Masclans en quatre versions

ESTEVE MASCLANS

B-Hotel, Barcelona

4 de juny de 2014

"Get Back". El tema que en un principi havia de titular el darrer disc dels Beatles i que per sempre més anirà estretament lligat a l'actuació que van oferir els de Liverpool en una terrassa del centre de Londres. Esteve Masclans el va tocar el vespre passat, aprofitant que també actuava en una terrassa, la del B-Hotel de l'Eixample barceloní. Apunt mitòman de qui ha construït un sòlid discurs musical a partir d'una base melòmana igual de sòlida. Però mentre el concert del Beatles marcava els darrers batecs d'un projecte que s'esgotava, el de Masclans equivalia a punt de partida. El d'una formació -el barceloní i la banda que l'acompanya- que en tan sols mig any ha consolidat un repertori i una posada en escena amb una vocació tan clàssica com fresca. I el d'un cicle, Inedit, que durant tots els dimecres d'estiu portarà bandes emergents a la terrassa del B-Hotel.

"Rock & Roll". La va compondre Lou Reed i la va enregistrar al capdavant d'una Velvet Underground que no trigaria en abandonar. La seva lírica evocadora, el seu ritme urgent i la seva producció austera són encara a dia d'avui la millor definició d'un rock'n'roll que el novaiorquès no entenia com una successió d'acords sinó com un procés d'alliberament i descobriment personal. Masclans referma aquella visió: The Band, els Doors, George Harrison i una Gibson que abans havia tocat el seu pare van determinar la seva vocació i van plantar una llavor que tot just comença a donar els seus fruits. Ahir va versionar "Rock & Roll". Amb la mateixa urgència despatxada per la pròpia Velvet a "Live at Max's Kansas City" (1972). I aprofitant un fragment instrumental per alentir el tempo, augmentar la intensitat i aproximar-se a la presa en directe que el propi Reed signaria a "Rock n Roll Animal" (1974). La manera com en va afrontar la recta final, proclamant eufòric "It was alright", va ser de les que marquen la diferència. Només és autèntic qui no necessita presumir d'autenticitat. I Masclans no necessita res que no pugui dir amb sis cordes i el seu tros de veu.

"My Generation". Irònicament, havia estat aquest l'únic daltabaix d'una nit màgica, l'única ocasió en què un servidor va tenir el privilegi d'escoltar The Who en directe. Perquè sí, van resultar suprems, però hi ha coses que no tenen sentit. I sense ànim de faltar al respecte a una de les bandes més grans que mai ha parit aquest planeta, em costa molt creure'm a un Roger Daltrey de més de 60 anys cantant "I hope I die before I get old". A Masclans, en canvi, sí que me'l crec. Perquè és jove -però en absolut immadur-. Perquè ho té tot per dir i de ganes no n'hi falten. I perquè allà on el vegin no hi haurà trampa ni cartró. El cable que surt de la seva guitarra enllaça directament amb l'amplificador. No utilitza pedals ni canta res que no senti. Enfila les cançons des de la mateixa essència. La resta va a càrrec de la banda que l'acompanya. Baix, bateria i una segona guitarra. Gerard Amposta, Josep Puigdollers i Manel Musti. Força, matisos i color. Tres mosqueters que van a una. Entre tots es van repartir "My Generation" i se la van fer seva. De seguida s'ha dit.

"Vicious". Novament, Lou Reed. Amb els aires pantanosos d'uns Black Crowes, però Lou Reed al capdavall. Lasciu, bàsic, irreverent i visceral. Novament, el rock'n'roll. I novament, Masclans personificant-lo. Fent-se seus quatre fragments del cànon musical contemporani, però sobretot escrivint la seva pròpia història. La d'aquell home corrent que transforma experiències en cançons com "Simple Life". La de qui amb títols com "Silver" o "I Don't Care" ha establert el pont definitiu entre l'Eixample i les tradicions britànica i nord-americana. La de qui signa un disc de debut, "Fine, Thanks" (2014), on cohabiten Freud i Daniel Johnston. Ahir es va presentar amb la força de "Take It" i se'n va anar amb la solemnitat de la peça titular. Durant l'hora llarga que les va separar hi va encabir tota la resta i un tema nou que equival a creixement. Acords menors, textures oníriques i el fantasma de Syd Barrett enfilant nous horitzons. Agafin-se fort, que això tot just ha començat.

Recomanacions: Esteve Masclans, Illa Carolina, Dino Ratso i Brighton 64

Perquè fins i tot en plena temporada de festivals hi ha vida més enllà dels grans recintes. Perquè encara queda en aquest racó de món gent amb ganes de dir coses. I perquè també queden espais on dir-les. Per això els recomano quatre concerts de petit format que tindran lloc aquesta setmana a Barcelona ciutat. Tots ells amb entrada gratuïta, perquè en cap cas el preu sigui una excusa. Prenguin nota i gaudeixin:

-ESTEVE MASCLANS. L'Amèrica de The Band col·lisiona amb l'Anglaterra de George Harrison a "Fine, Thanks". Un àlbum amb gust i textura de clàssic que confirma aquest jove barceloní com una de les grans promeses d'aquest 2014. Ara tenen l'oportunitat de degustar les seves cançons a la terrassa d'un cèntric hotel barceloní. Dimecres, 4 de juny (20h.), al B-Hotel (Gran Via de les Corts Catalanes, 389-391 - metro: Espanya). El concert donarà el tret del sortida del cicle Inedit, que cada dimecres d'aquest estiu portarà actuacions gratuïtes a la terrassa del B-Hotel. Hi passaran entre d'altres The Last 3 Lines, Poet In Process, Larry Smith i A Quiet Man. Prenguin-s'ho com una recomanació extra...

-ILLA CAROLINA. Van lliurar un dels debuts més frescos dels darrers anys. Van transformar en cançons el dia a dia d’una generació que ha crescut a base de camises de quadres, cinema d’autor i excursions al PopArb. I aquest 2014 lliuren un segon disc que els hauria de catapultar fins a les més altes esferes. “Bengala” són deu píndoles de pop sense data de caducitat. Ritmes urgents, teclats tardorencs, guitarres atmosfèriques i els penetrants murmuris de Carol Badillo. The XX, Daughter, Cocteau Twins, New Order i els primers Cure. El presentaran amb format reduït i en un recinte històric. Aquest dijous, 5 de juny (20h.), a la M-Store de la fàbrica Moritz (Ronda Sant Antoni, 39 - metro: Universitat).

-DINO RATSO. L'antiheroi de la Barcelona contemporània. L'antídot definitiu contra els bars de disseny i el cinisme de les campanyes municipals. Una mirada a la ciutat des de peu de carrer i defugint tot costumisme de postal. Cançons sobre exparelles nazis, la complexitat de determinades relacions sentimentals o el noble art d'exterminar cantautors. Escoltin-les aquest dijous, 5 de juny (22h.), a La Maceta (c/. del Progrés, 38 - metro: Diagonal/Joanic).

-BRIGHTON 64. La Barcelona dels darrers 30 anys no s'entendria sense ells. Molt més que la banda referencial del moviment mod a casa nostra, els arquitectes d'una escena edificada a partir de pilars com "La Casa de la Bomba" o "La próxima vez". Peces incloses al recopilatori "Fotos del ayer", radiografia d'un moment històric que ha vist la llum enguany en gloriós format vinil i per cortesia de BCore. El presentaran amb un showcase acústic, aquest dissabte, 7 de juny (21,00), al Barbara Ann (c/. Taquígraf Garriga, 163 - metro: Les Corts/Sants Estació).

Doblet d'autors

Alexandre Lacaze.

Esteve Masclans amb la banda.

ALEXANDRE LACAZE + ESTEVE MASCLANS

Niu Espai Artístic Contemporani, Barcelona

26 d'abril de 2014

Dos majúsculs autors de cançons es donaven cita al Niu. El malagueny amb arrels franceses Alexandre Lacaze i el barceloní Esteve Masclans. Va ser aquest darrer l'encarregat de trencar el gel. Ho va fer amb la banda d'acompanyament habitual. Guitarra, baix i bateria que engreixen les seves cançons fins a atorgar-los un sabor tan clàssic com atemporal. Fa tan sols tres mesos que va veure la llum el seu debut, "Fine, Thanks" (2014), però sembla que n'hagin passat molts més. Perquè en tot aquest temps la banda no ha parat de tocar, i això es nota. La inicial "Take It" va entrar amb més força que mai. I títols tan rodons com "Simple Life" o "Silver" van assolir elevadíssims graus de solidesa. El comiat amb "Vicious" va acabar de posar els punts sobre les is. Masclans va cantar la cançó de Lou Reed com si en depengués la seva pròpia vida, traient-la dels carrers de Nova York i submergint-la a les aigües més profundes del Mississippi. Acte seguit va tenir lloc el debut en solitari de Lacaze a Barcelona. Presentava "Les recifs de l'espoir" (2013), el primer disc que signa amb el seu nom i on deixa definitivament enrere el seu alter ego L'Avalanche. Reverberacions vocals, guitarres de textura sedosa i mirades a l'interior que explotarien en torrents d'intensitat dignes d'un Jeff Buckley francòfon. L'únic contratemps van ser les complicacions tècniques que van derivar en un so deficient. Complicacions que potser haurien estat menors d'haver-se estalviat el malagueny l'arsenal de loops amb què va solventar l'absència d'una banda d'acompanyament. Un recurs emprat cada vegada per més músics quan es troben sols a l'escenari i que, francament, resulta innecessari si les cançons s'aguanten soles. I, no hi ha dubte, les de Lacaze s'aguanten perfectament.

Recomanacions: Solé, Alexandre Lacaze i Esteve Masclans

-SOLÉ. "Em perdono" (2013, Petit Indie) era molt més que un debut en solitari. Era la catarsi feta disc. La culminació d'un procés durant el qual Ramon Solé es va retrobar amb la seva gran vocació, fer cançons. Havent acceptat que mai assoliria l'èxit massiu i que el seu lloc era a les trinxeres, va enregistrar una col·lecció de cançons pop de les que freguen la perfecció, amb ètica indie, estètica lo-fi i títols tan memorables com "Jo volia tocar als Smiths". El mes que ve n'enregistrarà la continuació. Ho farà en directe i en el marc d'un concert on interpretarà cançons de taverna, inspirades en la seva localitat natal -Caldes de Montbui- i influïdes per les Seeger Sessions d'Springsteen. Actuarà aquest dimecres, 23 d'abril (22h.), a l'Heliogàbal de Barcelona (c/. Ramón y Cajal, 80 - metro Joanic).

-ALEXANDRE LACAZE + ESTEVE MASCLANS. El primer és tot un artista de culte a nivell estatal. Al capdavant de L'Avalanche va consolidar un discurs on el folk tardorenc i el pop d'autor enllaçaven Leonard Cohen amb Dominique A. Natural de Màlaga però amb arrels franceses, va presentar l'any passat el primer disc editat sota el seu nom, "Les recifs de l'espoir". El barceloní Esteve Masclans és sense cap mena de dubte una de les grans revelacions del que portem d'any. Amb tan sols 19 anys i sense haver visitat mai cap país anglosaxó, ha parit un disc de debut que enllaça la tradició nord-americana amb el rock britànic dels 60 i els 70. "Fine, Thanks" (2014) té gust a clàssic i hauria d'emocionar a qualsevol que mai hagi vibrat amb les cançons de The Band, Tom Petty, George Harrison o Gram Parsons. Compartiran escenari el dissabte, 26 d'abril (20h.), al Niu Espai Artístic Contemporani de Barcelona (c/. Almogàvers, 208 - metro: Llacuna/Glòries).

http://www.solemusic.cat/
http://lavalanche.bandcamp.com/
http://estevemasclans.bandcamp.com/

Esteve Masclans - "Silver" (2014)

Les cançons d'Esteve Masclans són de les que expliquen coses. El seu primer videoclip, també. Per això val la pena visionar-lo. Perquè no hi trobaran una acumulació gratuïta d'imatges. Perquè no es tracta d'un simple compromís promocional. Perquè narra una història i l'adapta al ritme d'una cançó que sona a clàssic. "Silver", una de les peces del disc de debut del barceloní, el més que notable "Fine, Thanks" (2014). L'ha dirigit Manel Musti per a una coproducció de Reczepp i Mellow Promotions. El protagonitzen Iria Parada i el propi Masclans. I el poden veure aquí.

Aixecant el vol

ESTEVE MASCLANS

Ultra-Local Records, Barcelona

20 de febrer de 2014

Té tan sols 19 anys, però ha parit un dels debuts més sòlids que s'han escoltat darrerament a casa nostra. "Fine, Thanks" ho té tot i no li sobra absolutament res. Una banda d'acompanyament que enriqueix el repertori sense inflar-lo. Una producció que fa justícia al conjunt de l'àlbum i li atorga un regust deliciosament clàssic. I, per damunt de tot, unes cançons que justifiquen tota la resta. Ahir va presentar el disc servint-se únicament d'aquestes cançons. Sense banda. Sense producció. Sense artificis. Tan sols amb la guitarra i una veu que sembla haver viscut mil vides malgrat la seva curta edat. Passejant-se al seu aire per l'ampli ventall estilístic que engloba el so Americana. Amb l'energia de qui tot just comença a aixecar un vol que promet ser d'alçada, però amb prou maduresa com per dividir el repertori entre temes conscients i temes inconscients. Amb el savoir faire de qui viu la seva obra tant a dins com a fora de l'escenari. I en un espai tan ben trobat com Ultra-Local Records, comerç de proximitat on la música no és una mercaderia sinó un fet vital. Vinils, compactes, llibres i Esteve Masclans tocant les seves cançons. Aquesta nit hi tornarà a la sala 2 d'Apolo. Amb banda. Amb format elèctric. I amb un repertori que hauria de fer rajar rius de tinta des d'ara mateix. Ha nascut una estrella, no en tinguin cap dubte.

Recomanacions: Minifestival, Esteve Masclans, The Missing Leech...

Com sempre amb el seu permís, els faig quatre recomanacions musicals que podran degustar aquesta setmana a Barcelona. Prenguin nota i gaudeixin:


-ESTEVE MASCLANS. Parin moltíssima atenció a aquest jove barceloní, sens dubte una de les grans revelacions musicals del que portem d'any. Les seves cançons tenen gust de Jayhawks, Ryan Adams, Tom Petty i els Black Crowes més reposats. So Americana sense artificis i un disc de debut, "Fine, Thanks" (2014), amb un deliciós regust clàssic. El presentarà per partida doble: dijous, 20 de febrer (19h.), concert acústic a Ultra-Local Records (c/. Pujades, 113 - metro: Llacuna), i divendres, 21 de febrer (20,30h.), concert elèctric a La 2 d'Apolo (c/. Nou de la Rambla, 111 - metro: Paral·lel).

-THE MISSING LEECH. Quan la paraula indie ha esdevingut sinònim d'imitadors de tercera d'Interpol, gent com Maurici Ribera personifica el sentit genuí del terme. Sota l'alter ego The Missing Leech i sempre des de l'autogestió, ha girat literalment pels cinc continents i ha editat un bon nombre de referències discogràfiques en segells independents com el que ell mateix va posar en marxa, El Mamut Traçut. Melòman de vocació, incorruptible activista musical i incansable guerriller antifolk, torna als escenaris després d'una breu absència que a molts se'ns ha fet eterna, i això és motiu de celebració. Serà aquest divendres, 21 de febrer (20h.), a La Botiga del Primavera Sound (c/. dels Ases, 1 - metro: Jaume I/Barceloneta).

-MAZONI. A Jaume Pla li agrada el rock'n'roll, no entès com a tres acords i dotze compassos sinó com a actitud vital. Fins ara, les seves cançons han begut de Beatles, Kinks, Bowie, Weller, Stone Roses i Primal Scream. El mes passat va anar més enllà amb la publicació de "Sacrifiqueu la princesa" (2014). Un salt endavant on incorpora elements electrònics, deixant anar més que mai la seva vocació arriscada però mantenint intacta la seva passió pel pop més anglòfil. Encetarà la gira de presentació en un espai tan privilegiat com és la Sala d'Assaig de l'Orfeó Català, al Palau de la Música (c/. Palau de la Música, 4-6 - metro: Urquinaona), el divendres, 21 de febrer (22,30h.), i el dissabte, 22 de febrer (dos passis: 19h. i 22,30h.).

-19è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT. Dinou anys al peu del canó. Gairebé dues dècades apostant per la música independent d'aquí i de fora, mantenint-se sempre al marge de modes, tendències, revivals o rànquings de temporada. Sense aglomeracions, campanyes mediàtiques ni zones VIP. Presentant i redescobrint delicatessen sonores d'arreu del món, i a la vegada exercint de plataforma per a joves talents locals que poden tocar en les mateixes condicions que els caps de cartell. I sempre amb una vocació pròxima, ciutadana i popular (i a preus molt més que raonables). Enguany passaran pel seu escenari Drugstore, The Electric Soft Parade, Nick Garrie o Mariona Aupí, entre d'altres. Serà aquest dissabte, 22 de febrer (19,30h.), a l'Espai Jove Les Basses (c/. Teide, 20 - metro: Vilapicina).

http://estevemasclans.bandcamp.com/
http://themissingleech.bandcamp.com/
http://www.bankrobber.net/web2/es/mazoni
http://www.minifestival.net/

Debut a la B1

ESTEVE MASCLANS

NAUB1, Granollers

25 de gener de 2014

Foto: Àlex Falcó/Brubaker.

Esteve Masclans debuta als escenaris amb una banda d'acompanyament. La mateixa banda amb la qual ha enregistrat el seu primer disc, "Fine, Thanks" (2014). I la mateixa amb la qual està destinat a fer molts quilòmetres aquest mateix any. L'actuació ha suposat també el punt de partida dels Concerts de Gorra, vermuts musicals amb què Brubaker i la NAUB1 descobriran nous talents musicals tant d'aquí com de fora.

Esteve Masclans: Concert vermut, concert de gorra!

Ja han escoltat a ESTEVE MASCLANS? Si no ho han fet, s’estan perdent la primera gran sorpresa musical d’aquest 2014. I el més important: s’estan perdent un jove amb tant talent com projecció. Va néixer a Barcelona, però ho podria haver fet a qualsevol racó perdut de la geografia nord-americana. I no perquè el seu anglès sigui perfecte -que ho és-, sinó per unes cançons que beuen de Gram Parsons, Allman Brothers, Tom Petty, Jayhawks, The Band, Black Crowes, Uncle Tupelo i Ryan Adams. El seu disc de debut, “Fine, Thanks” (2014), sona a clàssic pels quatre costats. Guitarres que enllacen Laurel Canyon amb les profunditats del Delta. Una veu amb regust de bourbon i motel de carretera. I una banda cridada a fer quilòmetres, moltíssims quilòmetres. Si encara no l’han escoltat, no esperin més. Al principi no s’ho creuran. Quan ho hagin assimilat, s’adonaran de com pot arribar a ser de gran la vida. Actuarà aquest dissabte, 24 de gener (12h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert - RENFE: Granollers Centre). Amb aquesta actuació, la B1 enceta els Concerts de Gorra. Vermuts musicals amb entrada gratuïta i aportació voluntària. Petits esdeveniments per a descobrir grans noms.

http://estevemasclans.com

http://estevemasclans.bandcamp.com

http://www.naub1.cat

http://www.brubaker.cat/