Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Patti Smith. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Patti Smith. Mostrar tots els missatges

diumenge, 10 de desembre del 2023

50 anys de l'obertura del CBGB

L'entrada del CBGB. Nova York, març de 2006.
Avui fa 50 anys que el llegendari CBGB va obrir portes per primer cop al 315 del Bowery, a Nova York. Al seu escenari hi va acabar d'agafar forma aquella escena punk que havia començat a germinar al Max's Kansas City i al Mercer Arts Center. Rampa de llançament de Ramones, Television, Dictators, Patti SmithBlondie, Talking Heads i tants altres, va esdevenir una de les meques mundials del rock'n'roll fins que va haver d'abaixar la persiana la tardor de 2006 davant la impossibilitat de pagar el lloguer.

Si durant la dècada dels 70 el CBGB havia representat com cap altre lloc l'essència més genuïna del Lower Manhattan –aleshores un entorn inhòspit i fins i tot perillós-, el seu final també va ser signe d'un temps en què els artistes se n'havien d'anar a viure a Brooklyn perquè no es podien permetre fer-ho a Manhattan. El seu local l'ocupa actualment una botiga de roba on es venen jaquetes de cuir amb logotips de bandes punk a 2.000 dòlars la peça. Això sí, el carrer és net com una patena. Signe del temps, també.

La fotografia és de març de 2006, pocs mesos abans de tancar la sala. Si no em falla la memòria, l'últim concert que hi vaig veure va ser un festival de música Oi! amb Red Alert com caps de cartell, aquell mateix mes de març. Érem quatre gats, i la meitat devíem ser turistes encantats de poder posar els peus al lloc on havia començat tot –i al seu lavabo, igualment mític-. No ho sabíem, però estàvem assistint al final de tota una era.

dissabte, 11 de febrer del 2023

50 anys de "Tyranny and Mutation"


Van arribar massa tard a l'era psicodèlica i massa d'hora a l'esclat del punk. I d'alguna manera van fer de pont entre l'una i l'altre, sempre a cavall d'un rock dur però dinàmic, amb la dosi justa d'acidesa i un component extra de visceralitat. Les seves arrels apuntaven als tòtems del rock més robust i monolític dels anys immediatament anteriors, però també a la Detroit protopunk i a les catacumbes del Lower East Side de Manhattan. Per les seves cançons i desfilaven motoristes, fugitius i altres criatures de la nit. I a les històries que explicaven hi havia mals viatges, sobredosis i caigudes en picat a l'abisme.

Benvinguts a l'univers absolutament fascinant de Blue Öyster Cult, aquella banda novaiorquesa que no va acabar d'encaixar enlloc però va esdevenir per mèrits propis un pilar del rock nord-americà de la dècada dels 70 –i més enllà-. Es commemoren avui cinc dècades de la publicació del segon segon àlbum, "Tyranny and Mutation" (1973). Vuit pistes que prenien el relleu del debut homònim de l'any anterior, acabant d'afinar la punteria amb perles de la mida de "The Red & The Black" o "O.D.'d on Life Itself". La lletra de "Baby Ice Dog" la va escriure una jove poetessa que tot just començava a fer-se escoltar als ambients més bohemis de Nova York, i que responia al nom de Patti Smith.

dissabte, 30 d’abril del 2022

Guitarra, baix i bateria - Programa 306

Big Thief - Foto Dustin Condrell.
Nova edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Novetats discogràfiques de Big Thief, Sabana, Bucòlic i Kurt Baker amb Bebe Buell. Música a la pantalla amb Patti Smith, Van Morrison i "Belfast" (2021) de Kenneth Branagh. I homenatges pòstums a James Johnson, Guitar Shorty i Cynthia Plaster Caster. Disponible en podcast.

divendres, 14 de gener del 2022

Ronnie Spector (1943-2022)

RONNIE SPECTOR

(1943-2022)

Agost de 2005. Coney Island, Brooklyn, Nova York. Entro en una botiga on venen literatura pulp i articles de sexe guarríssim, entre d'altres coses. La típica botiga que avui no podria existir a Coney però aleshores n'era la puta essència. M'atén una pin-up. Li pregunto què sona de fons i em diu que és l'últim de The Raveonettes –"Pretty in Black" (2005)-. Torno a Manhattan. Em compro el disc en una botiga del Village que obre fins tard. Gairebé al final de tot hi ha una cançó titulada "Ode to L.A.".

Hi canta Ronnie Spector, que al cap d'un any la regravarà al seu millor treball en solitari, "The Last of the Rock Stars" (2006) –titulat com la cançó d'Elliott Murphy-. Un treball on l'acompanyen entre d'altres Keith Richards i Patti Smith, i on l'artista nascuda Veronica Bennnett reconeix l'afinitat del seu llegat amb el punk novaiorquès tot fent-se seu el "You Can't Put Your Arms Around a Memory" de Johnny Thunders. També destaca la lectura definitiva d'"All I Want", original d'Amy Rigby que Spector canta no tan sols com si hagués compost ella mateixa sinó com si els seus versos punyents s'adrecessin a Phil Spector.

La relació de Bennett amb Spector és un dels capítols més polèmics de la trajectòria del llegendari productor, també de la crònica pop del segle passat. Tot havia començat gairebé com un conte de fades, amb el visionari geni de la cançó pop catapultant la carrera de la vocalista de l'East Harlem al capdavant de les Ronettes i amb perles sonores tan precioses com l'eterna "Be My Baby". I es va acabar amb un matrimoni que esdevindria literalment una presó per a ella, que un bon dia va decidir fugir de casa amb el que portava posat en aquell moment.

Juny de 2018. Sala Apolo, Barcelona. Ronnie Spector actua per primer cop a la ciutat davant d'un auditori tan selecte com atent. Quan va sortir a l'escenari vaig sentir que estava fent realitat un somni, avui sóc conscient que vaig ser un privilegiat. Un concert en què va repassar els èxits de les Ronettes i va oferir un arsenal de versions que va anar dels Beach Boys –aquell "Don't Worry Baby" que li havia dedicat Brian Wilson- a Amy Winehouse, passant pel citat Johnny Thunders. Un vetllada irrepetible i un concert al qual tan sols vaig trobar un únic però: que no cantés més cançons de "The Last of the Rock Stars" –tan sols en va rescatar "You Can't Put Your Arms Around a Memory"-.

Gener de 2022. Ha mort Ronnie Spector. Casualitats de la vida, se n'ha anat a pocs dies de commemorar-se el primer aniversari de la mort de Phil Spector. Ens ha deixat la veu del Wall of Sound i l'eterna mirada del rock'n'roll de la Costa Est. Des d'ara, el món és un lloc una mica pitjor.

divendres, 10 de desembre del 2021

Patti Smith a 100.000 Fogueres

Patti Smith.
Fa molta il·lusió que algú a qui portes mitja vida llegint et citi com a inspiració d'un podcast tan estimulant com 10.000 Fogueres. Moltes gràcies, Nando Cruz, per fer-te ressò del meu retrobament amb "Easter" (1978) de Patti Smith, i enhorabona pel programa! I que ningú es perdi la resta de la selecció musical i de les recomanacions (val la pena prendre nota). Una debilitat personal? La reivindicació de Bars, aquella injustament oblidada banda vallesana que va destil·lar essències de blues elèctric i genuí country rock en plena era del Rock Català. Poden escoltar el podcast al web de Betevé.

diumenge, 5 de desembre del 2021

Patti Smith en cassette


Ahir em vaig tornar a comprar aquest clàssic de Patti Smith. "Easter", de 1978, en cassette i en una d'aquelles edicions espanyoles on tot estava traduït al castellà. El vaig comprar en un mercat ambulant que cada cap de setmana s'instal·la al centre de Granollers i on persones en situació d'atur venen articles de segona mà, per allò de poder subsistir en un món que sembla disposar de vacunes per tot excepte la pobresa.

Feia anys que el tenia en un format, diguem-ne, bastant més elegant. De fet es tracta d'un d'aquells discos que pràcticament m'he arribat a aprendre de memòria de tant escoltar-los. Però no vaig poder evitar la temptació de tornar-lo a adquirir quan el vaig trobar en cassette de forma fortuïta.

Perquè experiències com la d'ahir al matí no me les podrà proporcionar mai cap plataforma d'streaming. Perquè l'home que me'l va vendre no semblava saber molt de música, però em va inspirar més confiança que qualsevol algoritme digital. I sobretot, perquè crec que els dos euros que em va costar aquest cassette li faran molt més servei a aquell senyor que al CEO d'Spotify.

dimarts, 4 de febrer del 2020

Ivan Král (1948-2020)

IVAN KRÁL
(1948-2020)

A Ivan Král se'l sol recordar per la seva militància a la banda de Patti Smith, amb qui va enregistrar àlbums capitals com "Horses" (1975) o "Easter" (1978), i amb qui va arribar a compondre títols com "Dancing Barefoot". Multiinstrumentista i polifacètic compositor, abans havia format part d'uns primeríssims Blondie i un cop finalitzada la seva etapa al costat d'Smith va treballar amb altres actors de pes com Iggy Pop, David Bowie o John Cale. Cal destacar també el paper clau que va jugar a l'hora d'impulsar una escena musical a la República Txeca, el seu país natal, un cop caigut el Mur de Berlín. Ens ha deixat a l'edat de 71 anys.

dimarts, 20 d’agost del 2019

"Eric Burdon - Rock'n'Roll Animal" (2017)

Eric Burdon, en una imatge promocional del documental.
Eric Burdon és aquell noi de classe treballadora de Newcastle que un bon dia va acabar trobant el seu lloc en la immensitat del desert californià -vaja, que no feia cap mena de broma quan cantava "We Gotta Get Out of This Place"-. Pel camí va viure en metròpolis com Londres, Nova York i San Francisco i, sobretot, va revolucionar la història de la música pop amb un registre vocal fora de sèrie i al capdavant de The Animals, aquella banda que va definir bona part del rhythm & blues britànic de la dècada dels 60 i en certa manera es va avançar al folk rock que era a punt de germinar a l'altre costat de l'Atlàntic. També va esdevenir un actor clau de l'òrbita psicodèlica de la Costa Oest nord-americana, va associar-se de forma temporal amb War i és a punt de concloure -així ho ha anunciat- més de quatre dècades d'intensa trajectòria solista. El documental "Rock'n'Roll Animal" (2017), de Hannes Rossacher, repassa la seva història amb sucoses imatges d'arxiu, declaracions exclusives del propi Burdon -no hi falta l'anècdota del dia en què va conèixer Louis Armstrong, tampoc la seva disputa amb Alan Price- i testimonis d'excepció com són els de Bruce Springsteen, Little Steven, StingPatti Smith o George Thorogood. Disponible per visionar de forma lliure fins al proper 7 de setembre al web d'Arte. Aprofitin, que val la pena.

dissabte, 3 de març del 2018

40 anys d'"Easter"


L'embranzida inicial de "Till Victory". La protopsicodèlia d'"Space Monkey". L'espiritualitat de "Ghost Dance". La ràbia de "Rock N Roll Nigger" -i aquell frenètic diàleg amb Lenny Kaye-. El misteri de la peça titular. L'alliberació de "Privilege (Set Me Free)" -adaptació d'un original de Mel London i Mike Leander-. I per descomptat la nocturna sensualitat de "Because the Night", composició descartada per Bruce Springsteen que Patti Smith es va fer seva refent-ne la lletra i catapultant-la a les primeres posicions de les llistes nord-americanes i britàniques. "Easter" (1978) va ser el tercer disc d'Smith, i el plàstic que la va donar a conèixer a gran escala. És possible que no sigui el seu treball més rodó -en la meva modesta opinió, aquest honor el conserva "Horses" (1975)-, però no per això deixa de ser una de les obres capitals del seu temps. Va veure la llum tal dia com avui de fa 40 anys.

dissabte, 28 de gener del 2017

Art, cultura, entreteniment, transformació

"Why do we commit our work? Why do we perform? It is above all for the entertainment and transformation of the people". Ho deia recentment Patti Smith en un emotiu article al New Yorker. Entreteniment i transformació: fa una estona he vist aquest tweet sobre Manel que no m'he pogut estar de compartir. L'art i la cultura serveixen per aquestes coses.


dijous, 15 de desembre del 2016

Entreteniment i transformació


Patti Smith - Foto Philip Montgomery (The New York Times).
"Why do we commit our work? Why do we perform? It is above all for the entertainment and transformation of the people". Tantes dècades de debat sobre què és i què ha de ser la cultura, i Patti Smith ho sentencia en una sola frase -en un emotiu article signada per ella mateixa a The New Yorker-. Entreteniment i transformació, ni més ni menys.

divendres, 8 de juliol del 2016

Després de "Horses"

PATTI SMITH
Festival Jardins de Pedralbes, Barcelona
7 de juliol de 2016

"Si voleu ballar, balleu!", va proclamar la poetessa des de l'escenari i davant un pati de butaques que adquiria per moments la temperatura i les dimensions d'una olla a pressió. "No ens deixen!", va cridar algú des de les primeres files. Ja podien trobar-se sobre les taules ni més ni menys que Patti Smith i una senyora banda encapçalada per l'incombustible Lenny Kaye, ja podia haver desfilat pels altaveus prèviament al concert tota una bateria d'himnes punk (MC5, Dead Boys, TelevisionThe Clash i The Ruts sonant a tota castanya als Jardins de Pedralbes, no s'ho perdin), que ni la part alta de la Diagonal és el Bowery ni el personal de seguretat està disposat a assumir més riscos dels que explicita el contracte. És molt probable que Nick Cave o Iggy Pop haguessin gestionat el conflicte d'una manera més dràstica -el primer hauria convidat de bon principi el respectable a abandonar les seves localitats i aproximar-se a l'escenari, el segon l'hauria convidat directament a enfilar-s'hi o en el seu defecte hauria baixat ell mateix a rebentar el pati de butaques-, però la Smith va servir-se dels seus dots diplomàtics amb un provocador "Quants n'hi ha dels seus i quants sou vosaltres?".

Dit i fet. Sense arribar-se a produir aquella revolució que la de New Jersey porta tantes dècades pregonant, sense ni tan sols un tímid intent d'invasió d'escenari entre l'extasiada multitud que es va acostar a primera línia, la solemnitat de l'entorn va esclatar pels quatre costats i va deixar pas a tota una celebració de la vida i dels seus plaers mentre la banda enfilava "Because the Night". La porta d'entrada a un clímax que s'acabaria de perpetuar amb "Gloria" i posteriorment amb un únic bis, "People Have the Power". Va ser la recta final del concert, la culminació d'una tempesta que s'havia estat gestant des que la lectura de "Footnote to Howl", text original d'Allen Ginsberg, havia desembocat en "Dancing Barefoot" tot anunciant una nit de rock'n'roll sense concessions. S'esperava encara un altre bis, aquell "Rock N Roll Nigger" que ha culminat bona part dels recitals recents de la nord-americana. No va caure, ja fos perquè així estava previst o perquè el que hagués desencadenat tal artefacte no ho haurien pogut parar tots els vigilants de seguretat del món junts. Això sí, la Smith va sortir a l'escenari amb tovallola a la mà, cara d'agraïment i un petit joc de pues de guitarra que va repartir a una colla d'afortunats.

Tant els textos promocionals del concert d'ahir com bona part dels articles de premsa prèviament publicats al respecte feien referència a l'apoteòsic pas d'Smith i la seva banda pel Primavera Sound 2015, tret de sortida de la gira commemorativa del quarantè aniversari del totèmic "Horses" (1975). I malgrat mantenir-se aquell primer disc com a pal de paller en determinades dates de la present gira, el programa d'ahir era un altre. Amb la carta de "Horses" ja jugada a Barcelona ara fa poc més d'un any i sense cap disc nou des de "Banga" (2012), l'ocasió convidava a repassar quatre dècades de trajectòria que han donat, a més dels anteriorment citats, títols com "Frederick", "Grateful", "Beneath the Southern Cross" o "Pissing in a River". L'homenatge a Prince de la mà de "When Doves Cry" es va quedar en anècdota al costat de les versions d"Eight Miles High" i "The Last Time", dels Byrds i els Stones respectivament, amb Kaye comandant la nau. De "Horses", a banda de "Gloria" van caure una dinàmica "Redondo Beach" i una "Free Money" en expansió que va esdevenir un dels punts àlgids de la nit.

dimecres, 30 de setembre del 2015

El manifest de Tony Parsons

Ramones.
"Quan observes Elizabeth Taylor i la princesa Margaret en un concert dels Who o dels Stones, bevent champagne al backstage amb els teus ídols, i tu has fet cua durant sis hores per una entrada caríssima i els vigilants de l'estadi et tracten com si fossis escòria i a la teva noia li trenquen el cap amb una ampolla i l'aristocràcia del rock es va bevent el teu sou damunt d'un núvol, només pots fer una cosa. No importa l'edat que tinguis, només pots fer una cosa: vomitar".

"En realitat, el terme punk rock és tan sols la manera com els periodistes més ganduls han anomenat una genuïna nova onada ('new wave' en el text original). Al capdavall, què té a veure Patti Smith -que suma influències tan diverses com Burroughs, la Velvet, Dylan, els Stones o el fet de masturbar-se amb els Grans Èxits d'Arthur Rimbaud- amb rockers directes i nihilistes com Joey Ramone, Dee Dee Ramone, Tommy Ramone i Johnny Ramone? Què tenen en comú "Birdland" i "Now I Wanna Sniff Some Glue"? Res de res. A mi m'agraden tots dos, però presuposar que són el mateix, anomenar-ho punk rock i afegir-hi totes les bandes de new wave que estan sorgint aquí (pel Regne Unit) són collonades".

Dos fragments d'un dels primers articles d'opinió mai escrits sobre el punk i la New Wave, signat per un jove Tony Parsons, publicat el 2 d'octubre de 1976 per NME i recentment recuperat per Uncut en una edició de The Ultimate Music Guide dedicada als Sex Pistols. Doncs no, Patti SmithRamones i els propis Pistols no eren ben bé el mateix, però tenien més coses en comú entre ells que amb moltes de les bandes punk que porten dècades invocant l'esperit del 77 en va. I això ens torna a les declaracions de Lenny Kaye i la pròpia Smith a les quals em vaig referir dies enrere des d'aquest blog. Al capdavall, la clau es troba en ser un mateix.


dilluns, 28 de setembre del 2015

Horses

Sonic Youth
Minutemen, Sonic Youth, Meat Puppets, Hüsker Dü o Dinosaur Jr. Bandes de procedència i sonoritat diverses però amb un comú denominador: els Estats Units a l'equador de la dècada dels 80. Formacions que van deixar enrere els postulats del punk per a mantenir-ne viu l'esperit i de passada donar forma a corrents com el noise o el post-hardcore. El pont de múltiples carrils que enllaça Black Flag amb Nirvana. La revista britànica Mojo dedica deu pàgines de la seva edició d'octubre a analitzar aquell moment clau en el naixement del rock alternatiu tal i com l'hem acabat coneixent. Entre les aportacions més destacades s'hi troba el relat en primera persona d'un dels grans protagonistes de tot allò, Thurston Moore. "No existia internet i per tant havies de descobrir les bandes a través dels Fanzines i les botigues de discos, que eren molt importants", recorda l'aleshores component de Sonic Youth, "Pier Platters, de Hoboken, era l'única botiga de discos de l'àrea de Nova York on podies escoltar aquella nova música, hi anàvem per trobar-nos els uns amb els altres, escoltar discos i descobrir qui era qui". La botiga de discos com a epicentre del procés de gestació d'una escena musical. Potser per això -perquè actualment sí que existeix internet, perquè tots ho sabem tot o com a mínim ens ho pensem i perquè de disqueries cada vegada n'hi ha menys- el més semblant que trobem ara a una escena són likes en un perfil de Facebook i grups tocant per als seus amics en sales de concerts pràcticament buides.

Lenny Kaye i Patti Smith.
Abans del noise, el post-hardcore i el rock alternatiu hi havia hagut el hardcore, i abans del hardcore el punk, que tenia i segueix tenint entre els seus pilars fundacionals el primer àlbum de Patti Smith, "Horses" (1975). Enguany se'n commemora el quarantè aniversari, i tant la pròpia Smith com el seu inseparable Lenny Kaye en parlen en un altre article publicat a la mateixa revista. "El que més m'alegra", diu el guitarrista, "és que aquells que veritablement van escoltar 'Horses', aquells que hi van trobar inspiració i un camí a seguir, no sonen com nosaltres en absolut". "Quan escolto les lletres de Michael Stipe li tinc enveja", afegeix Smith, "'It's the end of the world as we know it and I feel fine' és un dels grans versos del rock'n'roll. Em fixo en aquesta gent a qui suposadament hem influït i els veig extremadament independents. Jo més aviat diria que hem inspirat la gent a ser ells mateixos". Ser ells mateixos, aquesta és la clau. Aquest món nostre està ple de grups que no són ells mateixos sinó recreacions de discursos pretèrits -algunes amb més gràcia que d'altres, és clar-. I això ens torna al principi d'aquestes línies, a artistes que sí van ser ells mateixos -i en algun cas encara ho són-. Minutemen, Sonic Youth, Meat Puppets, Hüsker Dü o Dinosaur Jr. Bandes de procedència i sonoritat diversa però amb un comú denominador: cap d'elles hauria existit de no haver estat per "Horses".



dissabte, 30 de maig del 2015

Dies de Primavera (3)

PRIMAVERA SOUND 2015
Parc del Fòrum, Barcelona
29 de maig de 2015

Mai m'han convençut les revisions d'àlbums històrics a càrrec dels seus propis autors però dutes a terme anys o fins i tot dècades després d'haver-se editat. Crec que el context definitiu de tota obra discogràfica és el propi plàstic on es troba enregistrada, i que portar-la al directe tal i com ni tan sols s'havia fet al seu moment resulta a nivell artístic tan innecessari com perillós. Hi ha excepcions, és clar, i "Horses" (1975) n'és una de les més evidents. El debut de Patti Smith no és tan sols un dels pilars fundacionals del punk, sinó un marc de comunió entre poesia i rock que a data d'avui encara no s'ha igualat. Quatre dècades després de la seva edició, la Smith l'interpreta sencer i en directe amb part de la banda original -a destacar l'etern Lenny Kaye a les sis cordes-. I contràriament a la tònica habitual d'aquesta mena d'experiments, ho fa sense concessions a la nostàlgia i sense necessitat de treure la pols d'un repertori que segueix tan viu com el primer dia.

Aquest és un dels secrets de "Horses" i, sobretot, de les seves cançons. Mentre alguns grups recuperen per mitjà d'aquests experiments peces que portaven anys enterrades en un fons d'armari, Smith es limita a interpretar un repertori que mai ha abandonat i que per tant ha viscut i crescut al seu costat. L'altre gran secret d'aquestes cançons és la seva capacitat de seguir identificant, assenyalant i fins i tot desafiant les pors i els reptes dels temps que corren tal i com ho feia el 1975. Per això, perquè la corrupció i el corporativisme denunciats per Smith des de l'escenari es troben tant o més a l'ordre del dia que aleshores, i perquè aquells vuit temes poden parlar de tu a tu a qualsevol de les generacions aplegades a l'esplanada del Fòrum, el que es viure ahir no va ser cap exercici de nostàlgia sinó una catàrtica celebració d'uns valors, d'una manera d'entendre la vida i del rock'n'roll com a catalitzador d'una revolució que comença dins de cadascú.

Sens dubte, Smith pertany tant a una generació irrepetible com a una espècie aparentment en perill d'extinció. La dels artistes que entenien la seva vocació com una feina però també com una responsabilitat. La dels revolucionaris que van entendre que el món no es canvia per mitjà de la demagògia ni les grans gestes sinó a través del dia a dia i dels petits gestos que cadascú pot dur a terme dins del seu propi entorn. Ahir al vespre, Smith va enllaçar ràbia amb joia i confessió amb èxtasi. Deixant anar els seus instints més primaris mentre recitava els versos carnals de "Gloria". Posant-se a plorar tot citant aquells que ja no hi són -Fred Sonic Smith, Lou Reed, Johnny Thunders o els Ramones- a "Elegie". I acomiadant-se amb una visceral "Rock N Roll Nigger", recordant als milers d'ànimes congregades que el futur del planeta es troba a les seves mans i trencant una per una les cordes d'una Fender Stratocaster per a lliurar-les al respectable com si d'un ritual es tractés.

Altres moments destacats de la jornada van ser l'actuació d'uns monumentals Run The Jewels que van celebrar la vessant més perillosa i incòmoda del hip-hop, així com els esperats retorns d'Sleater-Kinney i Ride. Els segons van reivindicar, ara sí davant les masses, un dels repertoris més injustament infravalorats del pop independent del darrer quart de segle. I ho van fer amb tant d'ofici com bones maneres. Sleater-Kinney van anar més enllà i van refermar la seva vocació de futur amb tot un tour de force que va emmarcar el recent "No Cities to Love" (2015) en un cançoner que ja pot considerar-se canònic. Un desbocat huracà elèctric -de "Jumpers" a "Rollercoaster" i d'"A New Wave" a "The Fox"- que va rebaixar tensions ja durant la recta final amb una emotiva "Modern Girl". Poca estona abans, un altre trio femení, les sud-africanes Japan & I, havien posat de potes enlaire un dels escenaris petits del Fòrum a ritme de garatge urgent, fresc i sense cap més pretensió que animar un respectable que francament va agrair la dosi de bones vibracions.

L'apunt més negatiu se l'emporta un Julian Casablancas a qui hauria de caure la cara de vergonya després d'haver fet el que va fer. El nord-americà semblava haver recuperat amb "Tyranny" (2014), el seu debut al costat de The Voidz, bona part del nervi i les ganes que caracteritzaven els dos primers discos dels Strokes. Res més lluny de la realitat. Ahir, sobre el terreny, tant Casablancas com la seva banda es van limitar a naufragar en un oceà de despropòsits a mig camí entre un rock descafeïnat de tics metàl·lics i un posat rebel tan impostat com poc creïble. Numerets d'enfant terrible que no van tapar les vergonyes d'un set pobre i francament indigne de qui va redefinir el pop de guitarres a les portes del present segle. A aquestes alçades, segueixo amb ganes de veure els Strokes aquesta nit -perquè no els he vist mai i perquè durant molt de temps van ser un dels meus grups preferits-, però francament no n'espero res de positiu. Tant de bo m'equivoqui.


PATTI SMITH. Revolució.

SLEATER-KINNEY. Vocació de futur.

RUN THE JEWELS. Perillosos i incòmodes.

JAPAN & I. Essències de garatge.

JULIAN CASABLANCAS + THE VOIDZ. Decepció total.



dimarts, 20 de novembre del 2012

Patti Smith, del CBGB al Palau

El Patti Smith Group, la nit passada al Palau de la Música.
Patti Smith component un tema en memòria d'Amy Winehouse. La premissa és bona, però el resultat -titulat "This Is The Girl" i inclòs al seu darrer disc, el notable "Banga" (2012)- no ho és tant. Em sembla un apunt menor a l'immaculat quadern d'una poetessa majúscula. Però m'agrada com la canta a l'escenari. Com se la creu i com la fa brollar amb la mateixa convicció amb què demana la pau al Pròxim Orient o proclama que tots junts podem canviar el món si ens ho proposem. M'agraden la mirada de nena innocent i la rauxa adolescent convivint amb la serenor d'una dona de 65 anys que conserva intacta la passió del primer dia. M'agrada que atorgui protagonisme a la seva banda -encapçalada per l'incombustible Lenny Kaye-, i que aquesta reti homenatge al rock de garatge de la nissaga "Nuggets" -sí, compilada originalment pel propi Kaye- tot versionant "Night Time" dels Strangeloves i "(We Ain't Got) Nothing Yet" dels Blues Magoos. M'agrada com aquesta mateixa banda transforma el crescendo de "Beneath the Southern Cross" en una tempesta elèctrica mentre ella rasca fràgilment la seva guitarra. M'agrada que escupi a l'escenari del Palau de la Música mentre ataca amb ràbia un "Land" que acaba desembocant en una també ferotge "Gloria" (Them). Perquè quan oligarquies corruptes i enemics de les arts han profanat sense pietat aquest santuari, aquestes escopinades resulten tan catàrtiques, purificadores i regeneradores com aquella onada punk que ella mateixa encapçalava fa gairebé quatre dècades al sud-est de Manhattan. I perquè ningú més pot dir que en una sola vida hagi tancat el CBGB i rebut ovacions al Palau de la Música.





Audio: "Land" - Patti Smith

divendres, 22 de juny del 2012

Patti Smith a Uncut

Impressionant l'article de dotze pàgines que la revista britànica Uncut dedica a Patti Smith en la seva edició de juliol. La poetessa va atendre una de les firmes de referència de la publicació, David Cavannagh, en un hotel de Londres i van parlar de tot. De la seva arribada a la fèrtil Manhattan de mitjans dels 70, de la seva maternitat, de la mort del seu marit Fred "Sonic" Smith, de la inseguretat que va envoltar el seu retorn als escenaris després d'una llarga absència, o de la seva indiferència davant els sovint mal entesos postulats del moviment punk on sempre s'ha emmarcat la seva obra. En aquest sentit, crida l'atenció com ens recorda una vegada més que les actituds sectàries no són mai sinònim d'autenticitat, sinó d'un borreguisme tan monumental com l'establishment al qual pretenen oposar-se. Ho fa parlant de "People Have the Power", l'himne de marcat contingut social que va compondre el 1988 juntament amb el propi "Sonic" Smith -tot un padrí del punk com a guitarrista d'MC5-. "Quan la vam escriure", recorda Patti Smith, "la fantasia del Fred era que esdevingués una cançó d'aglutinament universal, una cançó que tothom cantés". I tot seguit arriba la part més interessant: "Mai em va dir 'Fem una cançó tan underground que ningú arribi a escoltar', ell volia ressonar i arribar a tot el món". Unes paraules a tenir en compte, ara que per sistema -i per esnobisme- està tan de moda valorar la creació musical de manera inversament proporcional a la repercussió que aquesta adquireix. Patti Smith ha publicat aquest mateix mes "Banga", un nou àlbum d'estudi on recupera el nervi i les bones maneres que tant es trobaven a faltar al seu anterior treball, el disc de versions "Twelve" (2007).



Audio: "April Fool" - Patti Smith