Encore, en francès, pot significar encara o de nou. També és el terme amb què els anglosaxons es refereixen, quan van a un concert, a allò que nosaltres anomenem un bis. El 32è àlbum d'estudi de Wanda Jackson, publicat l'estiu passat quan la seva autora era a punt de fer 84 anys, es titula justament "Encore" (2021). Un títol gens gratuït quan la veterana pionera del rockabilly venia de gairebé una dècada de silenci discogràfic i de sobreviure a un infart que ha condicionat el seu dia a dia de forma notable. Va ser després d'aquell episodi, el 2018, quan va decidir posar punt i final a una canònica carrera musical que literalment enllaça Elvis Presley amb Jack White, no sense abans gravar aquest darrer bis que va completar el 2019 però no ha vist la llum fins al cap de dos anys.
El resultat és un àlbum que no sona a comiat sinó a retorn per la porta gran. Un treball que va de cara –vuit cançons en menys de 25 minuts- i on Jackson presumeix d'una fortalesa i d'una vitalitat que contrasten en el millor sentit amb les seves vuit dècades i mitja d'experiència vital. Produeixen Joan Jett i Kenny Laguna –que també publiquen el disc sota el paraigua del seu propi segell, Blackheart Records-, que retornen la d'Oklahoma a les seves essències més pures sense fer-la sonar previsible ni retro. Si Jack White i Justin Townes Earle havien sabut revitalitzar el discurs de Jackson tot aproximant-lo cadascú a les seves pròpies coordenades –a "The Party Ain't Over" (2011) i "Unfinished Business" (2012), respectivament-, Jett i Laguna han optat pel mínim intervencionisme a l'hora de posar-se als controls. La qual cosa, sense voler desmerèixer els seus predecessors, ha estat tot un encert.
El disc comença amb el rock'n'roll gran reserva de "Big Baby" i el rockabilly ben engreixat de "Two Shots", aquesta última amb participació d'Elle King i la pròpia Jett. "You Drive Me Wild" trasllada un vell clàssic de la mateixa Jett i els seus Blackhearts fins a les pantanoses aigües on l'estètica Southern Gothic saluda els American Recordings de Johnny Cash, i "Good Girl Down" és un blues deliciosament corrosiu coescrit per Jackson amb Angaleena Presley –qui també l'acompanya a l'estudi-. "It Keeps Right On a-Hurtin'" revisa l'original de Johnny Tillotson en clau de country crepuscular. I la resta del disc tampoc té cap mena de desperdici. Se'n va la reina del rockabilly amb tots els honors. I la trobarem molt a faltar.
