Una banda massa gran

MARAH
La Textil, Barcelona

29 d'abril de 2023

Que Marah és un dels millors grups de rock'n'roll de les últimes dues dècades i mitja no cal que ens ho vinguin a explicar Bruce Springsteen, Steve Earle ni Nick Hornby –tots ells, fans declarats de la banda de Filadèlfia-. Salta a la vista –i a l'oïda- cada cop que s'enfilen a un escenari a despatxar un repertori que beu de la música d'arrel nord-americana però també de l'electricitat punk amb accent genuí de la Costa Est, i que durant aquesta gira puntual que acaben de completar per l'Estat espanyol –la d'ahir a Barcelona va ser l'última aturada del periple- s'ha manifestat més viu i visceral fins i tot que en convocatòries pretèrites però encara molt recordades per la parròquia autòctona.

La nit passada van fer tremolar de valent el soterrani de La Textil, amb l'encara incombustible Dave Bielanko reforçat per bona part de la formació clàssica –Dave Petersen (bateria), Adam Garbinski (baix i guitarra) i Slo-Mo Brenner (guitarra i baix); Serge Bielanko ha deixat definitivament la música per centrar-se en l'escriptura- i per aquest jove prodigi que respon al nom de Gus Tritsch. Un xaval de 18 anys que toca la guitarra i el violí com qualsevol astre que els pugui venir a vostès al cap, i que es va ventilar el "Before They Make Me Run" dels Rolling Stones com qui no té res a perdre –ara vagin vostès a explicar-li que a la seva edat hauria d'estar fent el burro amb l'autotune-.

Com si no haguessin passat els anys, i com si encara sortissin a tocar aquestes cançons cada nit –la banda només es reuneix de forma esporàdica-, van mantenir la directa posada durant una hora i mitja llarga tot disparant dards de precisió del calibre de "Point Breeze", "Old Time Tickin' Away", "It's Only Money, Tyrone" o "Santos de Madera" –puntualment van rebaixar revolucions amb els tempos més reposats de "City of Dreams" o "Jesus in the Temple"-. L'entusiasme en l'ambient malgrat omissions tan notables com "Freedom Park" o "Round Eye Blues", referma la fortalesa d'un combo que no ha vingut a fer amics sinó a guanyar-se el respectable cada nit com si fos el primer cop. "Som una banda massa gran per una sala tan petita", va ironitzar Bielanko en un moment donat. Ja ho podia ben dir.

Molt més que la banda preferida d'Springsteen

Imatge promocional de Marah, encara amb Serge Bielanko, segon per la dreta. El seu
germà Dave, assegut, encapçalarà el grup aquest 29 d'abril a la sala La Textil. 

Tot va començar amb un ritme de bateria que remetia a Phil Spector. Després hi entraven unes castanyoles –novament, l'efecte spectorià-, un banjo i unes guitarres cristal·lines que tant podien evocar uns Byrds com uns Jayhawks. I finalment, aquella veu estripada que recitava les bondats del rock'n'roll com qui s'hi juga quelcom d'important. El calendari marcava la tardor de l'any 2000. La peça es titulava "Round Eye Blues" i el grup que l'interpretava es deia Marah. Venien de Filadèlfia i acabaven de publicar el seu segon àlbum, el notable "Kids in Philly". És clar que aleshores jo no sabia res de tot això.

L'únic que sabia era que aquella cançó m'havia atrapat de forma instantània des que l'havia escoltat per primer cop en un disc de novetats que distribuïa la revista britànica Uncut. Va ser en mesos posteriors quan publicacions com la mateixa Uncut –i, a casa nostra, capçaleres com Ruta 66- van anar posant una mica del llum sobre una banda que havia captat l'atenció de figures com Bruce Springsteen, Steve Earle o Nick Hornby –tots tres citen Marah entre els seus grups preferits; Hornby directament els situa a dalt de tot-. La dels germans Serge i Dave Bielanko, que semblaven tenir-ho tot a favor per conquerir les més altes esferes del rock del segle XXI. Malauradament no va ser així, i no pas per manca de talent ni d'arguments a favor.

Si es pot parlar de mala sort en un negociat com el del rock'n'roll, el de Marah n'és un cas flagrant. Un combo amb un directe absolutament indiscutible –als nostres escenaris ho vam poder comprovar en incomptables ocasions- i una discografia sòlida com ella mateixa –a "Kids in Philly" el van seguir obres de la mida de "20,000 Streets Under the Sky" (2004) o "If You Didn't Laugh, You'd Cry" (2005)-. Que a sobre tinguessin padrins com els anteriorment citats feia preveure una carrera meteòrica. Que esdevinguessin una banda de culte gairebé paradigmàtica, és una d'aquelles injustícies que caldria reparar algun dia.

Escric tot això perquè Marah –que durant l'última dècada han tingut una trajectòria intermitent però no han tirat mai la tovallola- actuaran aquest dissabte, 29 d'abril, a la sala La Textil de Barcelona. Serà el gran final d'una gira peninsular que per ara no té previst estendre's per la resta del continent europeu. Ho faran sense Serge Bielanko, ja retirat de la vida a la carretera, però amb el seu germà Dave assumint a consciència els comandaments d'una nau on també destaca la presència dels retornats Dave Petersen (bateria) i Adam Garbinski (baix i guitarra).

Serà una bona ocasió de retrobar-se amb una banda que pot no haver seduït les masses, però té molt pocs rivals en les distàncies curtes. I no, no és casualitat que els de Filadèlfia tanquin gira a la Ciutat Comtal justament la nit que el mateix Springsteen té lliure entre els dos concerts inaugurals del seu periple europeu a l'Estadi Olímpic. A partir d'aquí podem fer moltes especulacions. Però si una cosa està assegurada, és una nit de rock'n'roll fins a les últimes conseqüències. Amb cançons que són himnes de ple dret. Amb una banda incapaç de decebre. Sense aglomeracions ni zones VIP.

Entrades disponibles en aquest enllaç. Ens veiem a La Textil –i, sí, també a l'Estadi-.

Steve Earle – "Jerry Jeff" (2022)

Dies enrere se'm va posar la pell de gallina tot escoltant la versió que Steve Earle es marca del "Mr. Bojangles" de Jerry Jeff Walker al seu darrer àlbum, "Jerry Jeff" (2022) –un homenatge a Walker en la línia dels que l'autor de "Copperhead Road" (1988) ja havia fet anteriorment a Townes Van Zandt i Guy Clark-. En uns temps marcats per la immediatesa més banal i pel dogma de 'la novetat per la novetat', Earle posa sobre la taula tot allò que encara ens poden dir i explicar unes cançons compostes mig segle enrere. Al final del dia, la música són aquestes coses.

No és "Mr. Bojangles" l'únic argument de pes a favor de la revisió del cançoner de Walker de la mà d'un dels seus alumnes més avantatjats. El honky tonk amb accent de Bakersfield de "Gettin' By", l'emocionant lectura de "Little Bird" o el country rock arrossegat de "Hill Country Rain" refermen el caràcter essencial del disc i les bones maneres d'Earle a l'hora de reivindicar el repertori dels seus mestres. Amb el suport dels seus Dukes i sense necessitat de reinventar una sola coma, el texà interpreta des del màxim respecte i amb tota la passió del món un cançoner encara vigent. Sí, la música també és això.

Jimbeau Hinson (1952-2022)

JIMBEAU HINSON
(1952-2022)

És possible que a la gran majoria no li soni el nom de Jimbeau Hinson, però molts recordaran encara "Fancy Free", aquella eterna balada country que duia la seva signatura i que The Oak Ridge Boys van portar fins al capdamunt de les llistes d'èxits country l'any 1981. Hinson va ser un d'aquells músics que van fer fortuna component per a tercers. Les seves cançons les van gravar Reba McEntire, Brenda Lee, Steve Earle, Patty Loveless i Lynn Anderson, entre d'altres. Durant l'última dècada també havia començat a enregistrar els seus propis discos. Ha mort a l'edat de 70 anys.

John Walker's Blues

Steve Earle.

Tota societat és perfectament capaç de generar els seus propis monstres. A finals de novembre de 2001, durant l'ofensiva contra les forces talibanes a la ciutat de Kunduz, a l'Afganistan, milicians de l'Aliança del Nord van capturar diversos centenars de combatents de la milícia islamista. Entre aquests combatents hi havia John Walker Lindh, un jove d'origen nord-americà que havia estudiat àrab, s'havia convertit a l'Islam, s'havia radicalitzat, havia viatjat fins al país asiàtic per combatre contra l'Aliança del Nord al costat dels talibans, i havia rebut instrucció militar a les mateixes bases d'Al-Qaeda on s'havien planificat els atemptats de l'11-S. La premsa occidental el va anomenar el talibà americà.

Al cap d'un any Steve Earle li va dedicar una cançó, "John Walker's Blues", inclosa en un dels seus àlbums més compromesos políticament, "Jerusalem" (2002). No cal dir que la cançó no volia justificar les accions de Lindh sinó posar-se a la pell de 'l'altre', i reflexionar sobre com un adolescent que havia nascut i crescut a Califòrnia amb totes les comoditats que li podia oferir el Primer Món, havia arribat fins a on havia arribat. Tampoc cal dir que a Earle li van caure pals per totes bandes després de publicar aquella cançó. Tota societat genera els seus propis monstres, i l'art sol incomodar quan posa la societat de torn davant del mirall. Sigui com sigui, el context present em sembla oportú per recuperar aquest "John Walker's Blues".

Steve Earle - "J.T." (2021)

Durant la passada dècada i mitja hem pogut escoltar com Steve Earle dedicava dos àlbums sencers a reivindicar els respectius llegats de Townes Van Zandt i Guy Clark, amics, referents i mentors sense els quals no es podria entendre la seva pròpia carrera. El que ningú es podia esperar és que arribaria el dia en què el texà hagués de dedicar un tercer disc de versions a recordar el seu propi fill, Justin Townes Earle, mort l'estiu passat en tràgiques circumstàncies. Una obra que tant de bo no hagués hagut de gravar-se mai, i on Steve Earle no tan sols fa front a la pèrdua sinó també a les seqüeles d'una relació pare-fill que no sempre va ser fàcil.

"J.T." (2021, New West) són deu peces originals d'Earle fill més una nova composició d'Earle pare, "Last Words", que parteix de l'última conversa que van mantenir tots dos poc abans de la mort del primer per adreçar-li una sentida i emotiva carta de comiat. Pel que fa a títols com "I Don't Care", "They Killed John Henry", "Maria" o "Harlem River Blues", l'autor de "Copperhead Road" (1988) els trasllada al seu terreny sense problemes i els interpreta com si fossin seus. I ho fa amb una empenta, una energia i una vitalitat que contrasten amb el dolor que defineix l'essència del disc. Si tot plegat li ha servit per fer més suportable aquest cop tan dur només ho sap ell, però la seva actitud i la seva determinació semblen les de qui mai està disposat a rendir-se malgrat tot.

Clay Anthony (1959-2020)

CLAY ANTHONY
(1959-2020)

El nom de la banda ja deixava les coses clares de bon principi. Junkyard no van ser mai cridats a registrar xifres astronòmiques i envair amb les seves fotografies les carpetes de milions d'adolescents d'arreu del planeta. La seva concepció del hard rock distava de la lluentor que havia caracteritzat aquest gènere durant bona part de la dècada dels 80, i remetia als soterranis plens de fum i als antres de mala mort on la cervesa sol resultar tan fresca com la música que hi sona.

Junkyard van fitxar el 1988 per Geffen, el segell que poc abans havia propulsat la carrera d'uns Guns N'Roses a qui tota la indústria volia duplicar per allò de multiplicar beneficis. No tindrien la mateixa sort, per motius que van de la seva naturalesa subterrània –connexions incloses amb referents de l'òrbita punk com Minor Threat- a les jugades mestres d'una disquera que espremia la seva gallina dels ous d'or al mateix temps que neutralitzava tota possible competència fent-la cotitzar ella mateixa a la baixa –el cas de Rock City Angels és encara més flagrant-.

Sigui com sigui, els californians van facturar un parell d'àlbums que es troben entre el bo i millor del rock dur més genuí dels 80 i els 90 -"Junkyard" (1989) i "Sixes, Sevens and Nines" (1991), aquest últim produït per Ed Stasium i amb col·laboradors com Steve Earle- abans d'implosionar víctimes d'un negoci on no encaixaven. Van tornar amb el canvi de segle amb nova formació, ja sense Clay Anthony, qui havia estat el baixista del grup durant els seus anys de glòria –va enregistrar les dues obres citades-. Ens ha deixat a l'edat de 61 anys a causa d'un accident de trànsit.

Diana Jones canta per als refugiats

Diana Jones.

La música d'arrel nord-americana, allò que des de fa alguns anys anomenem Americana, no deixa de ser fruit del mestissatge de totes les músiques que van entrar a uns Estats Units en fase embrionària de la mà de diferents onades migratòries procedents de països europeus. A data d'avui, moltes de les cançons que van importar aquells immigrants no tan sols són testimoni del seu temps sinó que encara serveixen per explicar la realitat i lel drama de qui abandona la seva terra a la recerca d'una vida millor. Com per exemple totes aquelles persones refugiades a qui les potències occidentals han estat deixant de banda durant els darrers anys en regions com la Mediterrània però també a la frontera entre Mèxic i els propis Estats Units.

El darrer disc de Diana Jones és un cant a totes aquestes persones. Un àlbum titulat "Song to a Refugee" (2020, Proper), on Jones es serveix justament de les formes més profundament arrelades del so Americana per donar veu i posar nom a qui els governs d'aquest món nostre solen contemplar com a xifres i estadístiques. "The Sea Is My Mother", per exemple, és la història d'una noia que fuig d'un país en guerra a través de la mar i cap a una destinació tan remota com incerta. I "Mama Hold Your Baby" il·lustra, a través del drama d'una mare llatinoamericana i el seu nadó, tota la vergonya de la política migratòria de l'administració Trump. Igualment inequívocs són títols com "The Life I Left Behind", "We Believe You" –amb col·laboracions d'Steve Earle, Richard Thompson i Peggy Seeger- o el de la pròpia peça titular.

Justin Townes Earle (1982-2020)

JUSTIN TOWNES EARLE

(1982-2020)

Quan parlem de cançons d'amor tendim a pensar en àmbits com el de la parella o el de les relacions consumades, desitjades o simplement impossibles. Poques vegades reparem en aquelles cançons d'amor que adrecen altres tipus de relacions, com les de pares i fills. Una de les més grans cançons d'amor de les passades dècades, sens dubte, és "Little Rock'n'Roller", balada crepuscular que Steve Earle va emmarcar al seu disc de debut, "Guitar Town" (1986). La carta d'un músic que es troba de gira al seu fill, que és a casa esperant-lo.

El pare era el propi autor, i el fill Justin Townes Earle, batejat en honor d'un dels mestres del seu progenitor –Townes Van Zandt- i portador d'un il·lustre cognom al qual va acabar sobreposant-se quan va decidir-se a volar pel seu compte. Ho va fer amb àlbums com "Midnight at the Movies" (2009) o "Harlem River Blues" (2010). Que tota una Wanda Jackson li confiés els controls d'aquella monumental obra de maduresa que va esdevenir "Unfinished Business" (2012), és un altre argument a favor seu. Un referent del so Americana en ple segle XXI, i un d'aquells artistes que marxen massa d'hora i amb moltes coses encara per dir.

Bucky Baxter (1955-2020)

BUCKY BAXTER

(1955-2020)

Pocs músics poden dir que han acompanyat a dues figures de la mida d'Steve Earle i de Bob Dylan en alguns moments clau de les seves respectives carreres. Bucky Baxter en podia presumir. Va debutar a l'estudi de gravació amb Earle durant la gestació del que esdevindria el seu primer àlbum. Un "Guitar Town" (1986) que va establir algunes de les bases d'allò que avui anomenem country alternatiu, esdevenint de passada un clàssic del so Americana. No va ser la seva única tasca al costat del texà, amb qui va gravar altres obres igualment capitals com "Copperhead Road".

Amb Dylan va girar durant gairebé una dècada en el marc del Never Ending Tour –un dels últims concerts que va oferir amb l'autor de "Like a Rolling Stone" va tenir lloc el 22 d'abril de 1999 al Palau d'Esports de Barcelona- i va enregistrar aquell retorn per la porta gran que va significar "Time out of Mind" (1997). Mestre de la pedal steel guitar, també se'l pot escoltar en àlbums tan celebrats com "Green" (1988), de R.E.M., o "Gold" (2001), de Ryan Adams. Ens ha deixat a l'edat de 65 anys, per causes que encara no s'han donat a conèixer.

Steve Earle - "Ghosts of West Virginia" (2020)

Al principi, "Ghosts of West Virginia" (2020) ni tan sols havia de ser un disc. Steve Earle va compondre bona part de les cançons que l'han acabat conformant com a banda sonora de "Coal Country", una obra de teatre de Jessica Blank al voltant de l'accident que l'any 2010 va matar 29 treballadors d'una mina de Virgínia de l'Oest. El pitjor desastre miner de la història recent dels Estats Units. I un episodi que la memòria col·lectiva nord-americana sol contemplar com un símbol de l'opressió capitalista sobre la classe treballadora.

Blank va escriure el guió a partir d'entrevistes amb supervivents i familiars de les víctimes, i Earle la va acompanyar durant tot el procés en condició de director musical. Si l'objectiu de la producció era servir d'altaveu a aquells que sovint són silenciats, l'experiència del texà com a cronista de l'Amèrica més desolada i desemparada va esdevenir vital a l'hora de trencar el gel. Segons confessava ell mateix en una entrevista recent, bona part dels entrevistats –les persones representades a l'escenari, ni més ni menys- tenien en comú el fet de posseir una còpia de "Copperhead Road" (1988).

Precisament, l'herència hillbilly de peces com "Union, God and Country", "Black Lung", "Fastest Man Alive" o "John Henry Was a Steel Drivin' Man" –aquesta última enllaça la llegenda al voltant del popular heroi ferroviari amb la realitat de comunitats mineres com la del comtat Raleigh, on va tenir lloc l'accident- podrien formar part del propi "Copperhead Road", si bé els acabats i la càrrega social del conjunt del disc remeten per moments al posicionament polític que Earle va adoptar sense pèls a la llengua en plàstics com "Jerusalem" (2002) o "The Revolution Starts Now" (2004).

Enregistrat amb l'actual encarnació de The Dukes –amb Chris Masterson i Eleanor Whitmore a banda i banda d'Earle, i Jeff Hill (Chris Robinson Brotherhood) ocupant el lloc del desaparegut Kelley Looney-, "Ghosts of West Virginia" parteix d'un esdeveniment concret i local per a adreçar, fins i tot quan recita els noms dels 29 miners morts a la solemne "It's About Blood", un relat tan constant i global com és l'eterna lluita de les peces contra l'engranatge, de l'home contra la màquina, de l'individu contra el sistema.

Rodney Crowell - "Texas" (2019)

No hi ha millor manera d'homenatjar la terra que un s'estima que conjugant l'amor innat amb una mirada crítica a l'estat de les coses. Si a sobre és capaç l'interessat d'afegir a l'equació un grapat de bones cançons i acompanyar-se de bons amics per fer el trajecte més amable, la combinació resulta guanyadora sí o sí. "Texas" (2019), el darrer disc d'estudi de Rodney Crowell, és exactament allò que indica el seu títol. L'homenatge d'un dels grans artesans de la música d'arrel nord-americana a l'estat de l'Estrella Solitària que el va veure néixer i del qual ha esdevingut ambaixador destacat en l'àmbit melòman. Facturat a partir d'una tradició que ja no s'entendria sense l'autor de "Diamonds & Dirt" (1988) però impregnat del lament inherent en talls com "The Border", que adreça sense reserves els reptes i les misèries d'un estat fronterer que és com a tal porta d'entrada (i de sortida) de la primera potència mundial. Entre els citats amics, veterans de l'òrbita texana com Billy Gibbons, Steve Earle, Willie Nelson o Lee Ann Womack. I també Ringo Starr, que no se sap ben bé què hi pinta però aporta ritme a la contagiosa "You're Only Happy when You're Miserable".

Steve Earle - "Guy" (2019)

Tant Guy Clark com Townes Van Zandt van formar part d'aquella onada d'outlaws que, sense arribar a assolir el reconeixement comercial de Willie Nelson o Waylon Jennings, sí que van acabar deixant empremta en els àmbits de la música country i d'allò que anomenem Americana. D'entrada, perquè gegants com els propis Nelson, Jennings i companyia van enregistrar diverses de les seves composicions, però sobretot perquè la seva influència no ha parat de créixer amb el pas dels anys. Steve Earle també va formar part d'aquell selecte grup, si bé era el més jove de la colla i en bona mesura es pot afirmar que es trobava en plena etapa formativa. Sigui com sigui, la seva meteòrica trajectòria tampoc hauria estat tal i com la coneixem de no haver acumulat experiència al costat de Van Zandt i Clark. Al primer ja li va dedicar un disc d'homenatge ara fa deu anys -"Townes" (2009)-, i ara ha estat el torn de Clark, a qui acaba de dedicar aquest "Guy" (2019). Setze composicions originals de l'homenatjat on, a diferència del que sol passar en aquests casos, no destaquen els títols més obscurs sinó precisament les peces més reconegudes. Escoltar a Earle, bon coneixedor de la matèria, estripant fins a l'essència talls com "L.A. Freeway" o "Desperados Waiting for a Train" pot resultar tan emocionant com revelador.

LSD: Lucinda, Steve & Dwight

It's worth the trip, val la pena el viatge, anuncia el cartell psicodèlic de l'anomenat LSD Tour. En realitat no es tracta de cap invitació a viure una experiència àcida, però sí que val la pena viatjar -qui s'ho pugui permetre- als Estats Units per a presenciar una gira que malauradament no preveu creuar l'Atlàntic. Lucinda Williams (L), Steve Earle (S) i Dwight Yoakam (D), tres gegants sense els quals no s'entendrien conceptes com Americana o country alternatiu, junts en un mateix escenari. Per la xarxa ja circulen vídeos dels assajos que prometen instants memorables.

Jerusalem

Hey Donald Trump! Do you know what an idiot is? Can you even spell it? Ok let's give it a try: I-D-I-O-T. Got it? Ok now go take a look at the closest mirror and you'll get an accurate idea of what a complete idiot looks like. You're mean, you're evil, but I know that you're not stupid. So you're an idiot. Here's a song called "Jerusalem" from your fellow citizen Steve Earle. He's been making America great (not necessarily again) for over 40 years now. Please take a seat and listen carefully. I bet you'll be able to learn one thing or two.

Steve Earle - "Guitar Town" (1986)

Un any i mig tard, arriba la reedició carregada d'extres que commemora els 30 anys de "Guitar Town" (1986). El primer àlbum d'Steve Earle, i un dels fonaments del que durant les tres passades dècades hem etiquetat com a country alternatiu o Americana. Deu cançons repartides en poc més de mitja hora que van aportar al country aires renovadors i una necessària dosi de frescor en plena era dels cowboys urbans i les polítiques de Reagan. Deu peces que bevien de la tradició i de l'experiència acumulada pel texà al costat de noms il·lustres com Townes Van Zandt, i que eren per a la música d'arrels nord-americana allò que Bruce Springsteen havia estat per al rock metropolità amb àlbums com "The River" (1980) o "Nebraska" (1982) -entre els citats extres s'inclou una versió d'"State Trooper"-.

Produït per Emory Gordy Jr., "Guitar Town" començava amb dues d'aquelles peces que dinamitaven per si soles la fina frontera que pot arribar a separar el country més visceral del rock més orgànic. D'entrada, el tema titular, dinàmic exercici de country-rock de carretera amanit amb una inconfusible línia de guitarra twang per cortesia de Richard Bennett. Tot seguit, l'springsteeniana "Goodbye's All We've Got Left". La resta del plàstic jugava al seu aire amb gèneres com el rockabilly ("Hillbilly Highway", "Think It Over"), els mitjos temps d'èpica crepuscular ("Little Rock'n'Roller") o el folk-rock de tonalitats sèpia (la final "Down the Road"). Un any i mig tard, ha arribat la reedició de torn. Tant és: amb arguments com aquests no cal cap altre motiu -ni cap extra- per a recuperar sigui quan sigui un dels grans debuts del seu temps.

Steve Earle - "So You Wannabe an Outlaw" (2017)

No es pot negar que Steve Earle ha recuperat durant els darrers anys, de forma progressiva però decidida, la millor versió d'ell mateix. Treballs com "The Low Highway" (2013) o aquell acostament al blues que va ser "Terraplane" (2015) deixaven definitivament enrere els dies en què el texà semblava anar a la deriva creativament parlant, sense acabar de fer cap pas en fals però allunyant-se del cànon que ell mateix havia definit des del seu llunyà debut amb l'encara irresistible "Guitar Town" (1986). "So You Wannabe an Outlaw" (2017) referma aquesta tendència a l'alça amb dotze talls que no tan sols haurien encaixat en qualsevol de les seves obres clàssiques, sinó que l'acaben de connectar d'una vegada per totes amb els noms més grans de la música d'arrels nord-americana -de Waylon Jennings al seu mestre Townes Van Zandt: el títol del disc no és gratuït en absolut-. Cançons amb gust de carretera, forats de mala mort on abunden la cervesa i el bourbon i, és clar, ànimes solitàries que transiten per aquest món al seu propi ritme i a la seva pròpia manera. Earle n'és una, i ho evidencia cada vegada que entona perles com "Lookin' for a Woman", "News from Colorado" o "Sunset Highway". Atenció també a "Walkin' in LA", encertadíssima incursió en un gènere, el honky tonk, que ara més que mai sembla fet a mida de l'autor de "The Devil's Right Hand".

Shawn Colvin & Steve Earle - "Colvin & Earle" (2016)

Els camins de Shawn Colvin i Steve Earle s'han creuat en nombroses ocasions al llarg de les passades dècades, però sempre han acabat seguint el seu propi curs. Han compartit escenaris, han girat plegats i la de Dakota va arribar a versionar al seu moment el "Someday" del texà. No ha d'estranyar, doncs, que la peça en qüestió hagi acabat formant part també del primer disc que graven de forma conjunta aquests dos pesos pesants del so Americana. "Colvin & Earle" (2016), l'han titulat, com qui no necessita oferir més presentacions ni donar més explicacions, i conté dotze peces que alternen originals amb versions que en alguns casos no passen de l'anècdota ("Baby's in Black" dels Beatles) i en d'altres eleven el conjunt de l'àlbum (la sentida relectura del "Ruby Tuesday", dels Rolling Stones). Malgrat no figurar entre les obres més destacables de cap d'ambdós interessats, "Colvin & Earle" conté prou substància per a considerar-se quelcom més que un simple divertiment, i a més suposa el retorn d'Steve Earle al registre que més l'ha vist brillar.

Wanda Jackson - Unfinished Business (2012)

A "The Party Ain't Over" (2011), Jack White va augmentar les revolucions per minut de Wanda Jackson fins a cotes aleshores inèdites. Per a la seva continuació, Justin Townes Earle agafa el timó i torna a fer baixar les revolucions. La tenyeix de blues urbà i soul pantanós, sense oblidar-se de les dosis necessàries de gospel i honky tonk. Li fa cantar temes de Sonny Thompson, Steve Earle, Townes Van Zandt i, fins i tot, un dels originals de Woody Guthrie musicats per Wilco. El resultat no és tan sorprenent ni farà córrer tanta tinta com l'experiment de White -un discàs, es miri per on es miri-, però és més fidel a la tradició discogràfica d'una Reina del Rockabilly que segueix sonant més fresca que mai als seus 75 anys. I la caràtula és total.

Audio: "Tore Down" - Wanda Jackson