The precious things

Being born is going blind and bowing down a thousand times

To echoes strung on pure temptation

Sorrow and solitude, these are the precious things

And the only words that are worth remembering

(Townes Van Zandt)

Les Franqueses del Vallès, juliol de 2026.

This dirty road

Sometimes I don't know where this dirty road is taking me

Sometimes I don't even know the reason why

But I guess I'll keep a-gamblin', lots of booze and lots of ramblin'

But it's easier than just a-waitin' around to die

(Townes Van Zandt)

El Turó de les Mentides, Llerona, maig de 2026.

Guitarrista texà coneix guitarrista de Missouri

Jesse Dayton i Samantha Fish - Foto Daniel Sanda.

La de com Jesse Dayton i Samantha Fish han acabat gravant un disc plegats és una d'aquelles històries que il·lustren fins a quin punt la música pot obrar miracles o, com a mínim, acostar dos discursos a priori tan distants l'un de l'altre com el salt generacional que separa el texà de la de Kansas City, Missouri. Resulta que, ja abans d'enfilar la seva pròpia carrera musical, Fish era una habitual de Knuckleheads, la sala de concerts on Dayton solia actuar cada cop que passava per la seva ciutat.

Va ser després d'una d'aquelles actuacions quan van coincidir per primer cop. La sintonia va ser bona, i a banda de mantenir-se en contacte per via digital també solien trobar-se cada vegada que el de Texas era a Kansas. Va néixer d'aquesta manera una amistat que es va acabar de solidificar quan Fish va consolidar una trajectòria a títol propi que potser no acabava de seguir les coordenades sonores de Dayton –ell venia del country, ella mirava més cap al blues-, però d'alguna manera s'hi emmirallava.

D'aquí a treballar junts hi havia un pas que van acabar fent quan les respectives agendes ho van permetre i que es va traduir en un primer llançament, "Stardust Sessions", que va veure la llum l'any passat. Un ep de tres cançons, totes elles versions, amb cites a Vince Taylor, Magic Sam i Townes Van Zandt –fixin-se que la tria és tan eclèctica com el ventall estilístic que cobreixen entre l'un i l'altra-. El següent pas, és clar, havia de ser la gravació d'un àlbum sencer amb material original.

I aquí és on va entrar ni més ni menys que Jon Spencer, l'encarregat de produir un "Death Wish Blues" (2023, Rounder Records) enregistrat a Woodstock, Nova York, i més concretament en un estudi instal·lat a la que havia estat la casa de Rick Danko (The Band). Una dotzena de pistes que beuen sobretot del blues en la seva concepció més urgent i elèctrica –es nota la mà del productor, i no és cap crítica en negatiu-, on Fish pot sentir-se com a casa i Dayton es referma com el músic tot terreny que sempre ha estat.

Un disc de guitarres signat per dos guitarristes majúsculs que, lluny de presumir de tècnica, posen tot el seu talent al servei d'unes cançons que es defensen soles, començant pel regust de sala petita amb terra de fusta i llums de neó de "Deathwish" –com la canta la Fish!- o el funk d'alta tensió de "Down in the Mud" –aquí és Dayton qui destaca a les tasques vocals-, i passant per l'espurna glam de "Settle for Less", la fogonada punk de "Flooded Love" o la contagiosa mètrica rockabilly de "Lover on the Side". Acaben amb "Know My Heart", balada a contrallum que bé podria tancar la nit a la mateixa sala del terra de fusta i els llums de neó.

Disponible a Bandcamp.

Steve Earle – "Jerry Jeff" (2022)

Dies enrere se'm va posar la pell de gallina tot escoltant la versió que Steve Earle es marca del "Mr. Bojangles" de Jerry Jeff Walker al seu darrer àlbum, "Jerry Jeff" (2022) –un homenatge a Walker en la línia dels que l'autor de "Copperhead Road" (1988) ja havia fet anteriorment a Townes Van Zandt i Guy Clark-. En uns temps marcats per la immediatesa més banal i pel dogma de 'la novetat per la novetat', Earle posa sobre la taula tot allò que encara ens poden dir i explicar unes cançons compostes mig segle enrere. Al final del dia, la música són aquestes coses.

No és "Mr. Bojangles" l'únic argument de pes a favor de la revisió del cançoner de Walker de la mà d'un dels seus alumnes més avantatjats. El honky tonk amb accent de Bakersfield de "Gettin' By", l'emocionant lectura de "Little Bird" o el country rock arrossegat de "Hill Country Rain" refermen el caràcter essencial del disc i les bones maneres d'Earle a l'hora de reivindicar el repertori dels seus mestres. Amb el suport dels seus Dukes i sense necessitat de reinventar una sola coma, el texà interpreta des del màxim respecte i amb tota la passió del món un cançoner encara vigent. Sí, la música també és això.

Mark Lanegan amb Isobel Campbell

Universos paral·lels, connexió instantània.

La sobtada mort de Mark Lanegan m'ha portat a revisar part de la seva discografia, i a redescobrir després d'una temporada sense escoltar-los els àlbums de duets que havia signat de forma conjunta amb Isobel Campbell. El del nord-americà i el de l'escocesa eren dos universos gairebé paral·lels que a priori semblaven incompatibles, però van encaixar de forma sorprenent en tres discos que potser caldria reivindicar més sovint. "Ballad of the Broken Seas" (2006), "Sunday at Devil Dirt" (2008) i "Hawk" (2010).

Poden començar vostès pel que els vingui més de gust, tots tres són autèntiques delícies. Un repertori que alterna originals –majoritàriament de Campbell- amb versions molt ben triades de Hank Williams i Townes Van Zandt, entre d'altres. Cançons que enllacen el so Americana més nocturn i crepuscular amb la més alta sensibilitat pop, i que recorden unions com la de Nancy Sinatra amb Lee Hazlewood. I uns directes que eren autèntics monuments a l'ofici i a l'elegància –a casa nostra vam tenir ocasió de comprovar-ho en el marc del Primavera Club 2008-.

El llegat de Lanegan és tan inabastable com el buit que deixa la seva absència.

Nanci Griffith (1953-2021)

NANCI GRIFFITH
(1953-2021)

Era una d'aquelles estranyes criatures amb prou talent natural per cridar l'atenció de propis i estranys malgrat habitar els marges per naturalesa i vocació. Nanci Griffith ja hi era molt abans que algú s'inventés etiquetes i conceptes com Americana o country alternatiu. Ella mateixa, de fet, va definir com a folkabilly un discurs –el seu- que bevia de la tradició però alhora mirava sempre endavant. Cronista destacada d'aquell indret gairebé mitològic que és l'estat de Texas, una de les grans dames de la cançó més genuïnament nord-americana, va començar la seva carrera quan amb prou feina era una adolescent tocant als honky tonks que tenia més a l'abast, i amb el pas dels anys va fer-se un lloc a Nashville sense perdre un sol gram de la seva essència texana. Contemporània dels neotradicionalistes, solia sentir-se més a gust al costat d'outlaws i ànimes lliures com les de Townes Van Zandt o John Prine, amb qui va protagonitzar notables duets. Ens ha deixat a l'edat de 68 anys, amb un llegat enorme que inclou gairebé una vintena d'àlbums d'estudi –bona part dels quals són clàssics- i actuacions memorables en alguns dels escenaris més agraïts i celebrats de la música country. Se n'ha anat un referent. La seva estrella seguirà brillant sempre.

Justin Townes Earle (1982-2020)

JUSTIN TOWNES EARLE

(1982-2020)

Quan parlem de cançons d'amor tendim a pensar en àmbits com el de la parella o el de les relacions consumades, desitjades o simplement impossibles. Poques vegades reparem en aquelles cançons d'amor que adrecen altres tipus de relacions, com les de pares i fills. Una de les més grans cançons d'amor de les passades dècades, sens dubte, és "Little Rock'n'Roller", balada crepuscular que Steve Earle va emmarcar al seu disc de debut, "Guitar Town" (1986). La carta d'un músic que es troba de gira al seu fill, que és a casa esperant-lo.

El pare era el propi autor, i el fill Justin Townes Earle, batejat en honor d'un dels mestres del seu progenitor –Townes Van Zandt- i portador d'un il·lustre cognom al qual va acabar sobreposant-se quan va decidir-se a volar pel seu compte. Ho va fer amb àlbums com "Midnight at the Movies" (2009) o "Harlem River Blues" (2010). Que tota una Wanda Jackson li confiés els controls d'aquella monumental obra de maduresa que va esdevenir "Unfinished Business" (2012), és un altre argument a favor seu. Un referent del so Americana en ple segle XXI, i un d'aquells artistes que marxen massa d'hora i amb moltes coses encara per dir.

Steve Earle - "Guy" (2019)

Tant Guy Clark com Townes Van Zandt van formar part d'aquella onada d'outlaws que, sense arribar a assolir el reconeixement comercial de Willie Nelson o Waylon Jennings, sí que van acabar deixant empremta en els àmbits de la música country i d'allò que anomenem Americana. D'entrada, perquè gegants com els propis Nelson, Jennings i companyia van enregistrar diverses de les seves composicions, però sobretot perquè la seva influència no ha parat de créixer amb el pas dels anys. Steve Earle també va formar part d'aquell selecte grup, si bé era el més jove de la colla i en bona mesura es pot afirmar que es trobava en plena etapa formativa. Sigui com sigui, la seva meteòrica trajectòria tampoc hauria estat tal i com la coneixem de no haver acumulat experiència al costat de Van Zandt i Clark. Al primer ja li va dedicar un disc d'homenatge ara fa deu anys -"Townes" (2009)-, i ara ha estat el torn de Clark, a qui acaba de dedicar aquest "Guy" (2019). Setze composicions originals de l'homenatjat on, a diferència del que sol passar en aquests casos, no destaquen els títols més obscurs sinó precisament les peces més reconegudes. Escoltar a Earle, bon coneixedor de la matèria, estripant fins a l'essència talls com "L.A. Freeway" o "Desperados Waiting for a Train" pot resultar tan emocionant com revelador.

Blaze Foley

Blaze Foley (1949-1989).

L'estiu passat es va estrenar als Estats Units una d'aquelles pel·lícules que per alguna raó semblen poc destinades a arribar a les nostres pantalles. Parlo de "Blaze", biopic centrat en la trajectòria vital i artística del mai prou reivindicat Blaze Foley. El va dirigir Ethan Hawke, que va escollir per a l'ocasió un repartiment farcit de músics com Alynda Lee Segarra (encarnant la germana de Foley), Kris Kristofferson (com a pare del protagonista) o Charlie Sexton (fent de Townes Van Zandt, ni més ni menys). També hi apareix Sybil Rosen, parella de Foley a la vida real, interpretant la seva pròpia mare. Per al paper principal, Hawke va tenir el valor -i l'encert- de fitxar Ben Dickey, un jove i desconegut músic de country sense experiència prèvia com a actor.

Foley mai va ser cap gran estrella, les seves cançons van conèixer millor fortuna en veus de tercers que no pas a les seves pròpies gravacions, i alguns dels seus discos no es van poder publicar quan tocava perquè se'n van perdre els màsters -els del que havia de ser el seu debut, per exemple, van anar a parar mans de l'FBI durant una operació antidroga que va acabar amb la detenció del productor de l'àlbum, un reconegut camell-. Li agradaven els hàbits poc saludables i s'identificava amb els pobres i els desemparats, cantava per a ells i vivia com ells -són gairebé llegendaris els anys que va conviure amb Rosen en una cabana construïda per ells mateixos enmig d'un bosc-.

Per si el guió encara no fos prou complet, va morir assassinat pel fill d'un conegut. Sembla ser que l'individu en qüestió s'aprofitava econòmicament del seu pare, a qui Foley hauria volgut defensar al moment de la seva mort. El seu somni d'assolir el firmament country mai es va fer realitat, però les seves cançons han estat interpretades per Willie Nelson i Merle Haggard, entre d'altres. Van Zandt va escriure "Blaze's Blues" pensant en ell, i Lucinda Williams s'hi va inspirar a l'hora de compondre "Drunken Angel". A Hawke no li ha faltat material a l'hora de confeccionar un biopic que a priori promet marcar diferències. Mentre l'esperem, sempre podem gaudir d'una banda sonora d'alçada que signen gairebé a mitges Dickey i Segarra.

"Three Billboards Outside Ebbing, Missouri" (2017)

Frances McDormand en un fotograma de la pel·lícula.

El retrat punyent i colpidor d'allò que anomenem Amèrica profunda. Frances McDormand oferint una de les interpretacions més definitives d'una trajectòria que en va plena -una mare desesperada en guerra contra tot un departament de policia encapçalat per uns també magnànims Woody Harrelson i Sam Rockwell-. Els diàlegs carregats d'ironia, humor negre i altes dosis de deliciosa mala llet. El guió carregat d'escenes memorables i cops de volant absolutament inesperats. Una estructura narrativa que sense allunyar-se dels cànons clàssics del thriller dramàtic presenta lloables apunts de singularitat -en certa manera es podria afirmar que la cinta no té principi ni final-. I una banda sonora d'allò més rodona on les composicions en clau Americana de Carter Burwell conviuen amb peces originals de Townes Van Zandt o Robbie Robertson. "Three Billboards Outside Ebbing, Missouri" (2017, estrenada en castellà amb el títol de "Tres anuncios en las afueras") és l'última pel·lícula de Martin McDonagh, i un dels films que més he arribat a gaudir en pantalla gran durant els darrers anys. Els ho prometo.

Wanda Jackson - Unfinished Business (2012)

A "The Party Ain't Over" (2011), Jack White va augmentar les revolucions per minut de Wanda Jackson fins a cotes aleshores inèdites. Per a la seva continuació, Justin Townes Earle agafa el timó i torna a fer baixar les revolucions. La tenyeix de blues urbà i soul pantanós, sense oblidar-se de les dosis necessàries de gospel i honky tonk. Li fa cantar temes de Sonny Thompson, Steve Earle, Townes Van Zandt i, fins i tot, un dels originals de Woody Guthrie musicats per Wilco. El resultat no és tan sorprenent ni farà córrer tanta tinta com l'experiment de White -un discàs, es miri per on es miri-, però és més fidel a la tradició discogràfica d'una Reina del Rockabilly que segueix sonant més fresca que mai als seus 75 anys. I la caràtula és total.

Audio: "Tore Down" - Wanda Jackson