Que bé que m'ho he passat llegint l'entrevista a Liam Gallagher que Q publica a la seva edició d'octubre, la primera que l'exlíder d'Oasis i Beady Eye concedeix en prop de tres anys. La signa Ted Kessler, qui va mantenir dues llargues i fluïdes converses amb Gallagher en un parell de bars del nord de Londres. Entre els temes tractats no hi van faltar el final de Beady Eye, els dos anys que el de Manchester s'ha mantingut allunyat de la vida pública, les nul·les -o no- probabilitats que s'acabi produint un retorn d'Oasis i, és clar, l'estat actual de les relacions de Gallagher amb el seu germà Noel, a qui es refereix irònicament com "our kid" i contra el qual no estalvia un sol dard enverinat. Gallagher és una estrella del rock, ni més ni menys. Un exemplar d'una espècie en perill d'extinció, un individu que parla clar i sense pèls a la llengua en un entorn, el de la música pop, on les bones formes s'han imposat a la incorrecció d'una manera aparentment irreversible. "M'he integrat a la meva comunitat", explica sobre els dos anys que s'ha passat fora del negoci, "prenc llet sense lactosa, m'emprenyo a la carniceria parlant del preu del raïm. Porto una vida normal... Bé, tan normal com es pot quan un és una fotuda llegenda". "Oi que us heu avorrit sense mi?", ho remata més endavant. Geni i figura.
