 |
| Noel Gallagher. |
Noel Gallagher parla sense embuts en una entrevista signada per
Mark Blake i publicada aquest mes de març per la revista Q. Entre els temes tractats hi figuren la seva relació actual amb el seu germà
Liam, els motius pels quals mai s'hauria de produir una reunió d'
Oasis o per què no li agrada comprar per internet. També opina sobre la manera com
U2 van promocionar el seu darrer disc -regalant-lo
online abans de posar-lo oficialment a la venda-:
"No estic d'acord amb el fet que la música hagi de ser gratuïta. No m'importaria encarir una lliura el meu nou àlbum. U2 poden dir ara que 750 milions de persones, o les que sigui, tenen el seu nou àlbum als seus telèfons. Jo, en canvi, prefereixo que 750 persones tinguin el meu àlbum als seus cors. Això em sembla molt més important". Personalment, no entenc l'escàndol generat per l'acció promocional d'U2 -si et regalen un disc en format digital i no el vols, l'esborres i llestos-, però estic totalment d'acord amb la reflexió de Gallagher. Regalar un disc perquè sí equival a devaluar la feina no només dels propis músics sinó també de la resta de professionals involucrats amb el procés de producció musical. I és cert que a U2 o a Gallagher no els ve d'aquí a aquestes alçades, però a molts professionals que amb prou feina arriben a pagar el lloguer els pot fer molt de mal que es fomenti la gratuïtat de la seva feina.
El que facin o pensin els U2 o els Gallagher no em sembla ni significatiu ni, la veritat, m’importa gaire. El que per mi compta són, com ben bé dius, aquells “professionals que amb prou feina arriben a pagar el lloguer” als quals “els pot fer molt de mal que es fomenti la gratuïtat de la seva feina”. Al músic li cal recuperar el prestigi artístic que li pertoca com a creador i tant m’hi fa que interpreti Mozart com si fa punk hardcore. La nostra societat consumista està fonamentada, en principi, en l’intercanvi de treball per diners. Si volem canviar les regles de forma genèrica, de ben segur que podríem proposar-los-hi algunes fórmules adients per fer-ho en benefici de tots però, mentrestant això no sigui viable o possible, el músic haurà de procurar-se les seves necessitats bàsiques si volem que tingui temps i forces per crear. Així que aquesta cobertura, gairebé “solidària” en els temps que corren, passa necessàriament perquè aquells als que ens agrada la música assistim als concerts comprant l'entrada i adquirim els discos. Serà només llavors, quan s’hagi creat una escena amb consumidors habituals i el músic hagi recuperat el seu prestigi, quan es podran regalar cançons i discos, i el que els hi vingui de gust, sesne cap perill, amb la seguretat que els fans faran servir les descàrregues com a material informatiu previ a l’adquisició del corresponent àlbum. No fer-ho així és al meu entendre un despropòsit del que tots, famosos i menys famosos, en surten perdent.
ResponEliminaEfectivament, cal que les professions vinculades amb el fet musical siguin prestigiades (o represtigiades) per tal que els professionals de la música (músics, però també productors, promotors, programadors, gestors, tècnics de so...) puguin viure del seu ofici.
ResponElimina