Mig segle d'"Starman" al Top of the Pops

Bowie traspassa la quarta paret des d'un plató de la BBC.

De quan una actuació musical en un plató televisiu podia marcar un abans i un després. Avui fa 50 anys que David Bowie va aparèixer al programa Top of the Pops de la BBC, caracteritzat com a Ziggy Stardust i interpretant "Starman" amb els seus Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix), Mick Woodmansey (bateria) i Robin Lumley (teclat)-.

Si la publicació setmanes abans de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972) havia estat la consagració de Bowie com un dels artistes capdavanters de l'era glam, la interpretació del single principal de l'àlbum en qüestió a la televisió va suposar el moment en què el de Brixton va esdevenir una estrella.

Va ser el periodista David Hepworth qui anys més tard va afirmar en un article al diari The Guardian que el moment exacte en què Bowie havia esdevingut una estrella, havia estat cantant concretament el vers "I had to phone someone so I picked on you" mentre mirava i assenyalava a càmera. Ziggy Stardust traspassant la quarta paret, ni més ni menys.

Legions d'adolescents britànics es van sentir interpel·lats des de l'altra banda dels seus televisors. Havien trobat el seu referent generacional, alguns fins i tot el seu model a seguir a l'hora de fer música ells mateixos –de Morrissey a Robert Smith, de Dave Gahan a Siouxsie Sioux i de Boy George a Noel Gallagher-.

L'actuació de Bowie i els Spiders al Top of the Pops es va emetre el 6 de juliol de 1972, però s'havia enregistrat el dia abans. La banda havia fet playback sobre una versió d'"Starman" gravada el 29 de juny als mateixos estudis de la BBC, i Bowie havia cantat la cançó en directe. El single havia sortit a la venda el 28 d'abril d'aquell mateix any com a avançament de l'àlbum definitiu de l'era glam.

Imelda May - "11 Past the Hour"

Amb aquest nou disc d'Imelda May em passa més o menys el mateix que em passava amb la discografia de l'irlandesa quan es dedicava aquesta al rockabilly i els seus gèneres perifèrics. No es pot negar que l'ofici i la passió hi són, també la benedicció de pesos pesats com Ronnie Wood –toca la guitarra en un parell de temes-. Però també hi ha alguna cosa que trontolla. I això que ara fa quatre anys em va sorprendre molt positivament amb aquell "Live Love Flesh Blood" (2017) que marcava distàncies amb tota la seva producció anterior i apostava per un discurs més introspectiu i personal.

A "11 Past the Hour" ha seguit explorant aquesta última direcció, però l'atzar –o un equip de productors amb connexions amb òrbites com la de Coldplay, i tot el que això implica- l'ha portat novament fins a un punt on la teoria promet però la pràctica no acaba de funcionar. Els moments àlgids hi són, de la crepuscular balada que titula el disc al soul noir de "Breathe" passant pel post-punk ballable de "What We Did in the Dark" –a duet amb Miles Kane- o el simpàtic acostament al Britpop de "Just One Kiss" –amb Noel Gallagher-. Però la resta apunta cap a aquella terra de ningú on sol portar l'ànsia d'agradar a tothom. Caldrà veure què passa a partir d'ara.

L'última dècada lliure

Noel Gallagher recorda els anys 90 amb certa nostàlgia en una entrevista signada per Dorian Lynskey i publicada a l'edició de desembre de la revista Q. I explica per què, en la seva opinió, el món va esdevenir un lloc pitjor un cop finalitzada aquella dècada: "Aleshores va arribar el terrorisme internacional, es va imposar la correcció política, i internet va esdevenir la finestra envers el món del diable. Què dimonis ha passat? Durant els 90 passàvem de tot, va ser l'última dècada realment lliure. (...) Ningú pot dir-me que internet, amb totes les seves coses bones, hagi fet cap bé al món. Ha escampat la merda i la misèria, i s'ha carregat la màgia, tohom ho sap tot sobre tothom. Ja ningú s'asseu a fer-se preguntes. La vida moderna és una merda. No em sembla sexy, romàntica, ni màgica. No és inspiradora de cap de les maneres". Per cert, Gallagher té un nou disc titulat "Who Built the Moon?" (2017) que no està gens malament.

Parla Noel Gallagher

Noel Gallagher.

Noel Gallagher parla sense embuts en una entrevista signada per Mark Blake i publicada aquest mes de març per la revista Q. Entre els temes tractats hi figuren la seva relació actual amb el seu germà Liam, els motius pels quals mai s'hauria de produir una reunió d'Oasis o per què no li agrada comprar per internet. També opina sobre la manera com U2 van promocionar el seu darrer disc -regalant-lo online abans de posar-lo oficialment a la venda-: "No estic d'acord amb el fet que la música hagi de ser gratuïta. No m'importaria encarir una lliura el meu nou àlbum. U2 poden dir ara que 750 milions de persones, o les que sigui, tenen el seu nou àlbum als seus telèfons. Jo, en canvi, prefereixo que 750 persones tinguin el meu àlbum als seus cors. Això em sembla molt més important". Personalment, no entenc l'escàndol generat per l'acció promocional d'U2 -si et regalen un disc en format digital i no el vols, l'esborres i llestos-, però estic totalment d'acord amb la reflexió de Gallagher. Regalar un disc perquè sí equival a devaluar la feina no només dels propis músics sinó també de la resta de professionals involucrats amb el procés de producció musical. I és cert que a U2 o a Gallagher no els ve d'aquí a aquestes alçades, però a molts professionals que amb prou feina arriben a pagar el lloguer els pot fer molt de mal que es fomenti la gratuïtat de la seva feina.

El món de Moz i Gallagher

Morrissey.

A l'edició del passat 10 de gener, el setmanari NME analitzava les possibilitats que Morrissey signi per un altre segell discogràfic després de la seva ruptura amb Harvest. Parlava el periodista musical Simon Goddard, tot un entès en l'univers dels Smiths. "És clar que encara hi ha segells discogràfics disposats a signar Morrissey. El problema és que els segells ja no funcionen ni existeixen de la manera que ho feien quan Morrissey va començar a tractar amb ells als 80. Vol que parlin el seu mateix idioma, que és el llenguatge tradicional dels singles, els anuncis a la premsa i la presència a la ràdio, no pas dels retweets, likes i Spotify". Només per això, Morrissey em cau millor que la majoria d'estrelles de posar i treure que fonamenten carreres senceres en retweets, likes i Spotify. "Morrissey encara creu en un món on una cançó de tres minuts en un vinil de set polzades hauria d'arribar al número 1. Òbviament, això és tota una bogeria en ple 2015, però és com haurien d'operar les companyies discogràfiques si volen evitar el divorci". "És un romàntic", conclou Goddard.

A la mateixa revista, Noel Gallagher declara el següent: "Si Oasis comencéssim demà no tindríem ni molt menys el mateix impacte que vam tenir als 90, perquè ara se't jutja de manera instantània pel teu primer concert, i després Radio 1 et jutjarà pel nombre de seguidors que tinguis a Facebook. Malauradament, així és com funcionen les coses. Ja no es va als concerts. La gent que pren les decisions reals -'anirem al darrere d'aquesta banda?'- ara diuen 'Fem un cop d'ull a les maleïdes estadístiques'. I després diuen 'Oh, no agraden a ningú més, per què ens haurien d'importar?'". Potser jo també sóc un romàntic, però francament m'estimo més el món en què creuen Morrissey i Noel Gallagher que no pas el que existeix allà fora.

Wonderwall

BEADY EYE

Razzmatazz, Barcelona

13 de febrer de 2014

"Wonderwall". Encara recordo unes declaracions en què Liam Gallagher carregava contra el seu germà Noel pel fet d'haver interpretat cançons d'Oasis amb el seu projecte solista. Quelcom, assegurava, que ell mai faria al capdavant de Beady Eye -banda integrada, no ens n'oblidem, per quatre cinquenes parts de l'última formació d'Oasis-. Doncs bé, ahir a la nit Gallagher i companyia van tocar "Wonderwall" a Barcelona. Algun problema? Per a un servidor, cap ni un. D'entrada, la cançó és seva i pot fer-ne el que li doni la santíssima gana -i més quan parlem d'un dels temes més destrossats nit sí i nit també en centenars d'open mics i karaokes arreu del món-. I això no és tot: va sonar molt millor que en l'última visita d'Oasis a casa nostra, ara fa cinc anys al Pavelló Olímpic de Badalona -ja se sap, la mida importa, i si parlem de rock'n'roll com més petita sigui la sala, millor-. Vaja, que si Gallagher hagués mantingut la boca tancada en lloc de carregar contra el seu germà, el "Wonderwall" d'ahir hagués resultat un tour de force d'aquells que posen les coses al seu lloc.

Declaracions i conflictes familiars al marge, "Wonderwall" va suposar un dels punts àlgids d'un concert irregular. Irregular perquè hi va haver grans moments -"Four Letter Word", "Soul Love", "The Roller", "Bring the Light" o un altre rescat d'Oasis, la sempre oportuna "Cigarettes & Alcohol"-, però també n'hi va haver de francament oblidables -la descafeïnada revisió de "Gimme Shelter" dels Rolling Stones amb què es van acomiadar-. Irregular també perquè fins i tot un inici tan potent com el que prometia "Flick of the Finger" es va veure enfosquit per unes males condicions sonores que no millorarien al llarg del set. Fins i tot el propi Gallagher semblava sentir-se incòmode amb un monitor que no acabava de rutllar per moltes instruccions que adrecés al tècnic de so. Una llàstima, tenint en compte que la banda britànica visitava Barcelona en un bon moment creatiu. Els dos discos editats a dia d'avui es troben a l'alçada, com a mínim, del renaixement artístic experimentat per Oasis durant la seva darrera etapa. Però el concert d'ahir no els va acabar de fer justícia.