Mig segle de "The Exorcist"

Linda Blair en un fotograma de "The Exorcist".

No és el primer títol que sol venir al cap quan un pensa en estrenes cinematogràfiques que puguin tenir a veure amb la temporada nadalenca, però va ser un dia de Sant Esteve com avui –allò que els anglosaxons anomenen Boxing Day- quan es va estrenar una de les pel·lícules de terror més canòniques i alhora transgressores de tots els temps. Es commemoren 50 anys de "The Exorcist" (1973), el clàssic del recentment traspassat William Friedkin que va escandalitzar les ments més benpensants de cada casa i que en ple segle XXI encara podria deixar en evidència a bona part de les produccions del seu gènere que arriben a les cartelleres.

Parlem d'una pel·lícula que abordava la temàtica de les possessions dimoníaques a partir de la història d'una nena que levitava, feia girar el seu propi cap sobre ell mateix, deia obscenitats que farien avergonyir qualsevol enfant terrible, i fins i tot es masturbava amb un crucifix en una escena que avui no passaria certs filtres. L'encarnava una jove Linda Blair, que no només va fer una de les seves grans interpretacions sinó que va donar peu a un dels personatges més icònics del setè art. La cinta s'inspirava en la novel·la homònima de William Peter Blatty, publicada dos anys abans. El tema central de la banda sonora era el moviment inicial de "Tubular Bells", l'àlbum de debut de Mike Oldfield, d'aquell mateix 1973.

William Friedkin (1935-2023)

WILLIAM FRIEDKIN
(1935-2023)

Fa tan sols un parell de mesos que commemoràvem el 50è aniversari de "Tubular Bells", el primer àlbum de Mike Oldfield, quan hem de lamentar el traspàs d'una figura que va esdevenir clau en la popularització de l'obra en qüestió –i, per tant, en l'impuls que aquesta va donar a la carrera del seu autor-. El cineasta William Friedkin, que el desembre d'aquell mateix 1973 va fer servir el seu moviment inicial com a peça central de la banda sonora de "The Exorcist".

Títol essencial del cinema de terror –agradi o no el gènere, el seu visionat hauria de ser gairebé obligatori-, parlem d'una pel·lícula trencadora i provocadora com ella sola. Estrenada durant les festes de Nadal, la cinta mostrava escenes tan poc subtils com la de Linda Blair a la pell d'una nena posseïda pel dimoni, masturbant-se amb un crucifix i dient obscenitats que avui farien tant de mal entre la parròquia políticament correcta com en van fer aleshores entre els devots de la missa de 12.

Friedkin també va dirigir a Gene Hackman, Roy Schneider i Fernando Rey en aquell thriller transatlàntic que era "The French Connection" (1971). Encara en el terreny del thriller, cal destacar aquella postal de la Los Angeles de la dècada dels 80 que va esdevenir "To Live and Die in L.A." (1985), amb William Petersen i Willem Dafoe, i banda sonora a càrrec d'uns oportuns Wang Chung. També "Cruisin'" (1980), on Al Pacino es capbussava al submón gay de la Nova York post-punk –en un moment en què certs ambients encara no solien sortir a la superfície-.