Mig segle de "The Exorcist"

Linda Blair en un fotograma de "The Exorcist".

No és el primer títol que sol venir al cap quan un pensa en estrenes cinematogràfiques que puguin tenir a veure amb la temporada nadalenca, però va ser un dia de Sant Esteve com avui –allò que els anglosaxons anomenen Boxing Day- quan es va estrenar una de les pel·lícules de terror més canòniques i alhora transgressores de tots els temps. Es commemoren 50 anys de "The Exorcist" (1973), el clàssic del recentment traspassat William Friedkin que va escandalitzar les ments més benpensants de cada casa i que en ple segle XXI encara podria deixar en evidència a bona part de les produccions del seu gènere que arriben a les cartelleres.

Parlem d'una pel·lícula que abordava la temàtica de les possessions dimoníaques a partir de la història d'una nena que levitava, feia girar el seu propi cap sobre ell mateix, deia obscenitats que farien avergonyir qualsevol enfant terrible, i fins i tot es masturbava amb un crucifix en una escena que avui no passaria certs filtres. L'encarnava una jove Linda Blair, que no només va fer una de les seves grans interpretacions sinó que va donar peu a un dels personatges més icònics del setè art. La cinta s'inspirava en la novel·la homònima de William Peter Blatty, publicada dos anys abans. El tema central de la banda sonora era el moviment inicial de "Tubular Bells", l'àlbum de debut de Mike Oldfield, d'aquell mateix 1973.

William Friedkin (1935-2023)

WILLIAM FRIEDKIN
(1935-2023)

Fa tan sols un parell de mesos que commemoràvem el 50è aniversari de "Tubular Bells", el primer àlbum de Mike Oldfield, quan hem de lamentar el traspàs d'una figura que va esdevenir clau en la popularització de l'obra en qüestió –i, per tant, en l'impuls que aquesta va donar a la carrera del seu autor-. El cineasta William Friedkin, que el desembre d'aquell mateix 1973 va fer servir el seu moviment inicial com a peça central de la banda sonora de "The Exorcist".

Títol essencial del cinema de terror –agradi o no el gènere, el seu visionat hauria de ser gairebé obligatori-, parlem d'una pel·lícula trencadora i provocadora com ella sola. Estrenada durant les festes de Nadal, la cinta mostrava escenes tan poc subtils com la de Linda Blair a la pell d'una nena posseïda pel dimoni, masturbant-se amb un crucifix i dient obscenitats que avui farien tant de mal entre la parròquia políticament correcta com en van fer aleshores entre els devots de la missa de 12.

Friedkin també va dirigir a Gene Hackman, Roy Schneider i Fernando Rey en aquell thriller transatlàntic que era "The French Connection" (1971). Encara en el terreny del thriller, cal destacar aquella postal de la Los Angeles de la dècada dels 80 que va esdevenir "To Live and Die in L.A." (1985), amb William Petersen i Willem Dafoe, i banda sonora a càrrec d'uns oportuns Wang Chung. També "Cruisin'" (1980), on Al Pacino es capbussava al submón gay de la Nova York post-punk –en un moment en què certs ambients encara no solien sortir a la superfície-.

Mig segle de "Tubular Bells"

Diu la llegenda que Mike Oldfield no les tenia totes el dia de l'estrena en directe de "Tubular Bells" (1973) al Queen Elizabeth Hall de Londres. Era el 25 de juny de 1973, i el jove prodigi –havia compost i gravat l'obra en qüestió amb tan sols 19 anys- considerava que ja havia dit tot allò que havia de dir durant les sessions de gravació de l'àlbum. Afegeix la mateixa llegenda que el fundador de Virgin, Richard Branson, li havia promès regalar-li el seu cotxe a canvi que s'animés a enfilar-se a l'escenari.

També diu que el multiinstrumentista estava tan nerviós a pocs minuts de l'inici del concert, que el mateix Mick Jagger va haver d'anar-lo a animar al backstage –entre els músics que l'acompanyarien aquella nit en directe hi havia Mick Taylor, aleshores guitarrista dels Rolling Stones-. Sembla ser que els ànims de Jagger van calmar momentàniament els nervis d'Oldfield, que va acabar segellant una actuació memorable.

Publicat avui fa 50 anys, "Tubular Bells" va ser el disc de debut d'Oldfield i el primer àlbum mai publicat per l'aleshores flamant Virgin Records. Dues pistes de gairebé mitja hora de durada, una per cada cara del vinil, dividides en diversos moviments instrumentals que tenien com a punt de partida les formes més complexes i sofisticades del rock progressiu, i que diverses veus han assenyalat com a precursores de la música New Age. Sigui com sigui, ens trobem davant d'una obra capital amb totes les lletres.

Tan capital, que Oldfield mai més ha tornat a arribar tan amunt a nivell creatiu, ni tan sols amb les diverses seqüeles d'aquest treball fundacional –les més notables, "Tubular Bells II" (1992) i "Tubular Bells III" (1998)-. Producció de Tom Newman, Simon Heyworth i el mateix autor, qui es va fer càrrec de la majoria d'instruments –guitarres, pianos, orgues, glockenspiel i percussions, entre d'altres- en un viatge sonor en múltiples direccions on destaca sobretot l'hipnòtic moviment inicial, que aquell mateix any va esdevenir la peça central de la banda sonora de "The Exorcist", de William Friedkin.

Phil Spalding (1957-2023)

PHIL SPALDING
(1957-2023)

Un d'aquells jornalers de la música que han arribat a tocar pràcticament amb tothom o gairebé. La del baixista britànic Phil Spalding és una d'aquelles trajectòries que impressionen a primera vista. La llista de figures il·lustres amb les quals va arribar a treballar, ja fos a l'estudi o en directe, és tan extensa com eclèctica. De Mike Oldfield a Mick Jagger, de Bernie Tormé a Seal, d'Original Mirrors a OMD, i d'Elton John a Suggs, entre molts altres. Durant la passada dècada havia estat tocant amb Simon Townshend, germà menor de Pete Townshend, la qual cosa li va obrir la porta a tocar puntualment amb The Who durant un un concert a principis de 2020. Ha mort a l'edat de 65 anys.

Steve Broughton (1950-2022)

STEVE BROUGHTON

(1950-2022)

La història ha estat injusta amb Edgar Broughton Band, una d'aquelles formacions que mereixerien ser reivindicades molt més sovint. A cavall del misticisme psicodèlic i del blues elèctric més rocallós, el combo encapçalat per Edgar Broughton (veu i guitarra) va avançar per l'esquerra a part de l'avantguarda progressiva de principis dels 70, va deixar empremta en l'òrbita contracultural britànica de l'època i va obrir el camí a corrents com el pub rock o fins i tot el punk. A la bateria s'hi trobava Steve Broughton, germà del líder de la banda, que també va tocar al "Tubular Bells" (1973) de Mike Oldfield –un bon amic del grup-. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys.