Una banda massa gran

MARAH
La Textil, Barcelona

29 d'abril de 2023

Que Marah és un dels millors grups de rock'n'roll de les últimes dues dècades i mitja no cal que ens ho vinguin a explicar Bruce Springsteen, Steve Earle ni Nick Hornby –tots ells, fans declarats de la banda de Filadèlfia-. Salta a la vista –i a l'oïda- cada cop que s'enfilen a un escenari a despatxar un repertori que beu de la música d'arrel nord-americana però també de l'electricitat punk amb accent genuí de la Costa Est, i que durant aquesta gira puntual que acaben de completar per l'Estat espanyol –la d'ahir a Barcelona va ser l'última aturada del periple- s'ha manifestat més viu i visceral fins i tot que en convocatòries pretèrites però encara molt recordades per la parròquia autòctona.

La nit passada van fer tremolar de valent el soterrani de La Textil, amb l'encara incombustible Dave Bielanko reforçat per bona part de la formació clàssica –Dave Petersen (bateria), Adam Garbinski (baix i guitarra) i Slo-Mo Brenner (guitarra i baix); Serge Bielanko ha deixat definitivament la música per centrar-se en l'escriptura- i per aquest jove prodigi que respon al nom de Gus Tritsch. Un xaval de 18 anys que toca la guitarra i el violí com qualsevol astre que els pugui venir a vostès al cap, i que es va ventilar el "Before They Make Me Run" dels Rolling Stones com qui no té res a perdre –ara vagin vostès a explicar-li que a la seva edat hauria d'estar fent el burro amb l'autotune-.

Com si no haguessin passat els anys, i com si encara sortissin a tocar aquestes cançons cada nit –la banda només es reuneix de forma esporàdica-, van mantenir la directa posada durant una hora i mitja llarga tot disparant dards de precisió del calibre de "Point Breeze", "Old Time Tickin' Away", "It's Only Money, Tyrone" o "Santos de Madera" –puntualment van rebaixar revolucions amb els tempos més reposats de "City of Dreams" o "Jesus in the Temple"-. L'entusiasme en l'ambient malgrat omissions tan notables com "Freedom Park" o "Round Eye Blues", referma la fortalesa d'un combo que no ha vingut a fer amics sinó a guanyar-se el respectable cada nit com si fos el primer cop. "Som una banda massa gran per una sala tan petita", va ironitzar Bielanko en un moment donat. Ja ho podia ben dir.

Molt més que la banda preferida d'Springsteen

Imatge promocional de Marah, encara amb Serge Bielanko, segon per la dreta. El seu
germà Dave, assegut, encapçalarà el grup aquest 29 d'abril a la sala La Textil. 

Tot va començar amb un ritme de bateria que remetia a Phil Spector. Després hi entraven unes castanyoles –novament, l'efecte spectorià-, un banjo i unes guitarres cristal·lines que tant podien evocar uns Byrds com uns Jayhawks. I finalment, aquella veu estripada que recitava les bondats del rock'n'roll com qui s'hi juga quelcom d'important. El calendari marcava la tardor de l'any 2000. La peça es titulava "Round Eye Blues" i el grup que l'interpretava es deia Marah. Venien de Filadèlfia i acabaven de publicar el seu segon àlbum, el notable "Kids in Philly". És clar que aleshores jo no sabia res de tot això.

L'únic que sabia era que aquella cançó m'havia atrapat de forma instantània des que l'havia escoltat per primer cop en un disc de novetats que distribuïa la revista britànica Uncut. Va ser en mesos posteriors quan publicacions com la mateixa Uncut –i, a casa nostra, capçaleres com Ruta 66- van anar posant una mica del llum sobre una banda que havia captat l'atenció de figures com Bruce Springsteen, Steve Earle o Nick Hornby –tots tres citen Marah entre els seus grups preferits; Hornby directament els situa a dalt de tot-. La dels germans Serge i Dave Bielanko, que semblaven tenir-ho tot a favor per conquerir les més altes esferes del rock del segle XXI. Malauradament no va ser així, i no pas per manca de talent ni d'arguments a favor.

Si es pot parlar de mala sort en un negociat com el del rock'n'roll, el de Marah n'és un cas flagrant. Un combo amb un directe absolutament indiscutible –als nostres escenaris ho vam poder comprovar en incomptables ocasions- i una discografia sòlida com ella mateixa –a "Kids in Philly" el van seguir obres de la mida de "20,000 Streets Under the Sky" (2004) o "If You Didn't Laugh, You'd Cry" (2005)-. Que a sobre tinguessin padrins com els anteriorment citats feia preveure una carrera meteòrica. Que esdevinguessin una banda de culte gairebé paradigmàtica, és una d'aquelles injustícies que caldria reparar algun dia.

Escric tot això perquè Marah –que durant l'última dècada han tingut una trajectòria intermitent però no han tirat mai la tovallola- actuaran aquest dissabte, 29 d'abril, a la sala La Textil de Barcelona. Serà el gran final d'una gira peninsular que per ara no té previst estendre's per la resta del continent europeu. Ho faran sense Serge Bielanko, ja retirat de la vida a la carretera, però amb el seu germà Dave assumint a consciència els comandaments d'una nau on també destaca la presència dels retornats Dave Petersen (bateria) i Adam Garbinski (baix i guitarra).

Serà una bona ocasió de retrobar-se amb una banda que pot no haver seduït les masses, però té molt pocs rivals en les distàncies curtes. I no, no és casualitat que els de Filadèlfia tanquin gira a la Ciutat Comtal justament la nit que el mateix Springsteen té lliure entre els dos concerts inaugurals del seu periple europeu a l'Estadi Olímpic. A partir d'aquí podem fer moltes especulacions. Però si una cosa està assegurada, és una nit de rock'n'roll fins a les últimes conseqüències. Amb cançons que són himnes de ple dret. Amb una banda incapaç de decebre. Sense aglomeracions ni zones VIP.

Entrades disponibles en aquest enllaç. Ens veiem a La Textil –i, sí, també a l'Estadi-.