Herois del Pacific Northwest

THE MODEL ROCKETS

Marula Café, Barcelona

6 de desembre de 2018

Herois al seu dia del power pop amb accent del Pacific Northwest juntament amb els Posies i Young Fresh Fellows, The Model Rockets mantenen actualment un perfil discret a les xarxes i als seus concerts no s'hi acumulen multituds, però aquells que s'hi acosten senten autèntica devoció per una banda que mereixia i segueix mereixent un ressò molt més ampli de l'obtingut. La nit passada van ser poc més d'una cinquantena les ànimes que es van aplegar al Marula Café, però les primeres files van esdevenir una autèntica olla a pressió. La imatge d'una colla d'incondicionals cantant i ballant cada cançó com si els hi anés la vida, il·lustrava l'abast de la banda de Seattle i la seva obra. Al llarg d'una hora llarga van alternar títols recents amb un fons de catàleg on van brillar peces tan celebrades com "She's on the Cover", "Hitchhiker Jane", "The Dress Up Girls" o, és clar, "New Cinnamon Girl". Tan fresques a aquestes alçades com ho eren dècades enrere.

Recomanació: Ryan O'Reilly al Marula Cafe

Britànic de naixement, irlandès d'ascendència i alemany d'adopció des que va establir la seva base d'operacions a Berlín, Ryan O'Reilly és un d'aquells músics a qui un es pot trobar tocant en qualsevol escenari, en qualsevol moment i en qualsevol lloc del món. Un artista de vocació global que ha recorregut bona part d'Europa i dels Estats Units, ha realitzat una gira per esglésies i ha compartit escenari amb gent com This Is The Kit o The Rural Alberta Advantage. Aquests dies presenta el seu segon disc, un "I Can't Stand the Sound" (2017) compost a Nashville i enregistrat a mig camí de Nova York i l'illa de Wight. Deu píndoles folk de factura independent i regust atemporal que O'Reilly va enregistrar en improvisats estudis que el van portar de l'entorn natural de Wight a un antic cinema de Brooklyn. Actuarà aquest divendres, 6 d'abril, al Marula Cafe de Barcelona. Més informació i entrades aquí.

Recomanació: The Sadies i Flamingo Tours a l'A Wamba Buluba

The Sadies.

No és casualitat que gegants com Jon Langford, John Doe, Neko Case o Andre Williams hagin requerit els seus serveis com a banda d’acompanyament. Amb gairebé dues dècades de trajectòria a l’esquena, The Sadies poden presumir d’un dels directes més solvents del món, així de clar. I per si això fos poc, la seva extensa discografia els acredita també com a mestres indiscutibles a l’hora de compondre cançons que sintetitzen dècades de tradició musical nord-americana des de la més absoluta frescor. Com a mostra, el seu treball més recent, un “Northern Passages” (2017) que està recollint crítiques d’allò més entusiastes i que presentaran el proper 23 de març al Marula Cafe.

L’actuació dels canadencs servirà per a celebrar el quart aniversari d’A Wamba Buluba, un dels clubs de rock’n’roll més dinàmics i reconeguts que hi ha ara mateix a la Ciutat Comtal. També hi actuaran els barcelonins Flamingo Tours, comandats per la incombustible Myriam Swanson i considerats com un dels grans valors de l’escena fifties autòctona -qui encara no els hagi vist en directe no sap el que es perd-. I per si encara queda algú que no en té prou, tota una alineació de disc jockeys encapçalats pel gran Keb Darge amenitzarà una festa que promet ser inoblidable. No sé vostès, però un servidor té claríssim on passarà la nit del 23 de març.

Originalment publicat a B-Magazine.

Coses que no passen cada dia

THE TEA SERVANTS

Marula Cafe, Barcelona

17 de novembre de 2016

Ningú diria que The Tea Servants vagin separar-se ja fa més d'una dècada, i que des d'aleshores tan sols haguessin protagonitzat una reunió esporàdica, la que l'any 2013 els va portar a festivals com el BAM o el cicle Caprichos de Apolo. Ningú ho diria, perquè quan es van enfilar a l'escenari del Marula Cafe, en el marc d'una nit auspiciada per A Wamba Buluba Rock'n'Roll Club, va semblar que encara toquin aquelles cançons nit rere nit. Perquè la compenetració entre els seus components era tal, que allò no semblava un concert de reunió sinó més aviat l'enèsima demostració de força d'una banda en hores molt altes. I perquè tant Steven Munar com la resta de músics vivien cada tema i cada nota amb la mateixa intensitat del primer dia.

La present reunió dels Tea Servants venia precedida per la reedició en luxós vinil de "Higher" (2001), espina dorsal del repertori desplegat la nit passada juntament amb el seu successor i últim disc del grup, "Travel West" (2003). Inici al ritme de "My Voice" i "City of Cats" -aquesta última recuperada per Munar al seu projecte solista-, a les quals van seguir "Mary Ann" i "A Portrait", punts de partida d'un set list centrat en la segona etapa de la banda mallorquina establerta a Barcelona, la que deixava enrere la urgència post-punk dels inicis per a acostar-se a discursos com el folk-rock més tardorenc o fins i tot el so Americana.

Tan sols "Hello Good Morning", oportuna escapada als temps més remots del grup, va alterar una dinàmica que es reprendria amb el country-rock de "Shivers" i el pop clarobscur de "Full of Monsters". Menció a part es mereix "I Wanna Be JJ Johanson", encara tot un hit en potència que ahir va desembocar en una visceral lectura d'"I Wanna Be Your Dog" dels Stooges. Sobtada pujada de la tensió elèctrica, impenetrable muralla sònica i Munar invocant la classe política catalana en clau irònica. L'assolellada "She's Getting Higher" va suposar un punt i a part abans d'una tanda de bisos encetada amb un homenatge al recentment desaparegut Leonard Cohen -una sentida adaptació de "Who By Fire"- i segellada amb l'eterna elegància de "Faith". Final de festa per la porta gran i aquella agradable sensació d'haver presenciat quelcom que no passa cada dia.

Recomanació: The Tea Servants al Marula Cafe!

L'excusa ha estat la flamant reedició en vinil de "Higher" (2001) per cortesia de Flor y Nata i Espora. Però és que qualsevol altra excusa hagués estat igual de bona si parlem del retorn als escenaris d'una de les bandes definitives del pop independent facturat en aquestes latituds durant el canvi de mil·lenni. Sí, ho han llegit vostès perfectament: THE TEA SERVANTS tornen a actuar en directe tres anys després d'acomiadar la seva primera gira de reunió amb una apoteòsica actuació al BAM 2013. Els podrem degustar de molt més a prop el proper dijous, 17 de novembre (21,30h.), al Marula Cafe de Barcelona. Més informació aquí.

De celebració

STEVEN MUNAR

Marula Cafe, Barcelona

1 d'octubre de 2015

"Aquesta cançó era nova, formarà part del pròxim disc". En teoria la nit d'ahir havia de servir per mirar enrere, però Steven Munar no va voler renunciar a un futur que es perfila tan fèrtil com la dècada i mitja repassada a "15 Years of Songs" (2015, Flor y Nata). El recopilatori que l'anglomallorquí presentava la nit passada al barceloní Marula Cafe en el marc d'A Wamba Buluba Rock'n'Roll Club. No ho va fer sol, és clar. El va acompanyar una Miracle Band més robusta que mai. Integrada per vells coneguts com Marc Tena als teclats i reforçada amb incorporacions com la guitarra de Patricia Serrano, providencial en moments com la coda gairebé progressiva de "Break the Rules", els repunts àcids de "Time Traveller" o les essències de Muscle Shoals amb què va amanir "Berlin". L'escalada decibèlica impulsada per tota la banda durant la citada nova peça, directament es mereix un punt i a part.

Els altres protagonistes de la nit van ser els convidats. Fins a mitja dotzena van anar desfilant per l'escenari, entre vells companys de viatge i amistats recents amb qui Munar ja ha establert complicitats. Emotiva, molt emotiva, la versió acústica i a tres guitarres de "The Language of the Birds" amb Alberto Dumall i Manel Miquel. Oportunes com sempre les aportacions vocals d'Amaia Hernández i de Jonny Owens a les sis cordes. I preciosos els paisatges dibuixats per la pedal steel de Miguel Pérez: quan Carrie Lewis s'hi va afegir per cantar la segona veu de "Why Not Your Baby", un no podia deixar de pensar en els duets de Gram Parsons amb Emmylou Harris. El concert d'ahir va ser una festa. La celebració de (més de) quinze anys molt fructífers, però sobretot d'una trajectòria que a data d'avui encara es manté a l'alça. La d'un dels grans autors de cançons que ha donat aquest país durant les passades dues dècades, ni més ni menys.

Recomanació: Steven Munar presenta "15 Years of Songs"

Una dècada i mitja de cançons, ni més ni menys. La que repassa el recopilatori "15 Years of Songs" (2015) i la que celebrarà STEVEN MUNAR aquesta mateixa setmana amb un concert molt especial. Presentació oficial del recopilatori a Barcelona amb l'acompanyament d'una renovada Miracle Band i una àmplia llista de convidats -no hi faltaran vells coneguts com el guitarrista Jonny Owens-. Cita imprescindible, de les que prometen esdevenir memorables, aquest dijous 1 d'octubre (21,30h.) al Marula Cafe i en el marc d'A Wamba Buluba Rock ‘n’ Roll Club. Altament recomanable, no en tinguin cap dubte.

Steven Munar (web oficial)

Steven Munar (Bandcamp)

Somnis còsmics, visions àcides

VIBRAVOID

Marula Cafe, Barcelona

6 de juny de 2014

Vibravoid sonen als Pink Floyd de Syd Barrett, als primers Soft Machine, als Seeds més passats de voltes -van arribar a compartir estudi amb Sky Saxon- i a qualsevol artefacte kraut de primera generació que els pugui venir al cap. Però si ha esdevingut el seu un dels noms referencials de la psicodèlia continental contemporània no ha estat per posats retro ni estratègies revivalistes. No, la reputació se l'han guanyat amb un discurs i una posada en escena que, d'haver-ne estat coetanis, podrien haver-se situat al costat dels noms citats anteriorment. De la mateixa manera que en ple segle XXI poden mirar de tu a tu a uns Crystal Stilts o uns Howlin' Rain. Amb una dècada i mitja de trajectòria a l'esquena i amb una luxosa reedició de "Minddrugs" (2011) sota el braç, els de Düsseldorf debutaven ahir als escenaris barcelonins -ho havien d'haver fet l'any passat en el marc del Gambeat Weekend, però no va poder ser-. Un únic tema que s'allargaria durant ben bé una hora. Una improvisació ininterrompuda on els riffs pesants van conviure amb sorolls atmosfèrics i els teclats còsmics amb una rítmica d'inspiració motorika. A mig camí entre Canterbury, l'UFO Club i la comuna d'Amon Düül. Una orgia àcida que no va anar més -tan sols un bis, aquesta vegada amb la durada molt més limitada- per causa de les restriccions horàries. Finalitzada la jam inicial, un dels organitzadors del concert comunicava a Martin Lammert (veu i guitarra) que era hora de plegar. Posteriorment, el propi Lammert em comentaria que normalment toquen entre tres i quatre hores. En fi, menys és res. Van convèncer amb escreix i van deixar la parròquia amb ganes de més. Abans havien obert foc Ramon & The One Armed Go Go Dancer. Des de Costa Rica -tot i que establerts a casa nostra-, un sòlid combo de garatge amb un peu al rhythm & blues més corrosiu i un altre al rock lisèrgic. Directe potent, dards de precisió en la millor tradició Nuggets i una ampolla de Jack Daniel's estratègicament situada al costat de la bateria. Molt més que uns teloners.