Ricky Gil - "Qui toca aquesta nit?" (2023)

M'ho estic passant molt bé aquests dies amb la lectura de "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), el tercer llibre de Ricky Gil. Repàs a una seixantena llarga de concerts que el cantant de Brighton 64 ha presenciat al llarg de la seva vida, la majoria com a espectador, alguns des de l'escenari. La selecció és tan eclèctica com el gust de l'autor, i va de Lluís Llach a The Sadies passant per Sisa, Ramones, Bob Dylan, els Rolling Stones, Grateful Dead, The Who, Willie Nelson, Michael Jackson, els Strokes o Joana Serrat. En alguns d'aquests concerts hi he pogut assistir jo mateix –m'ha fet gràcia que en un moment donat es citi un esdeveniment del qual vaig ser promotor: Lach a l'Anònims de Granollers el març de 2013-, a la majoria ja m'agradaria haver-hi estat. Tota una vida (o gairebé), explicada a través de la passió per la música en directe.

Ricky Gil presentarà "Qui toca aquesta nit?" el 29 de setembre a les 19h a la Llibreria Strogoff de la Garriga. A l'acte de presentació hi participarà un servidor.

Homenatge a Wilko Johnson, a Guitarra, baix i bateria

Wilko Johnson (1947-2022).

Guitarra, baix i bateria, el programa musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci, dedica bona part de l'edició d'aquesta setmana a fer un sentit i merescut homenatge al recentment traspassat Wilko Johnson. També s'hi parla, entre d'altres, del concert que The Sadies i Kacy & Clayton van fer la setmana passada a Barcelona. I és d'agrair que, arribat aquest punt, l'amic Ricky recomani llegir la crònica publicada de l'actuació publicada al seu moment en aquest mateix blog. No cal dir que des d'aquí també recomanem l'escolta de cada edició de Guitarra, baix i bateria. La d'aquesta setmana la poden trobar vostès en aquest enllaç.

A la memòria de Dallas Good

Clayton L., Kacy A. i T. Good, la nit passada a la sala 3 de Razzmatazz.

THE SADIES + KACY & CLAYTON
Razzmatazz 3, Barcelona

18 de novembre de 2022

És una d'aquelles imatges que haurien estat impensables ara fa tan sols un any. La de The Sadies, una de les maquinàries de rock'n'roll i música d'arrel nord-americana més versàtils i ben engreixades de les darreres tres dècades, enfilant-se a un escenari sense qui va ser un dels seus pilars fundacionals, l'enyorat Dallas Good. Quan el cantant i guitarrista va morir de forma sobtada el mes de febrer passat, el buit que va deixar era tan gran que semblava impossible que la banda seguís endavant sense ell. Però la determinació del seu germà, Travis Good, i de la base rítmica que formen Mike Belitsky i Sean Dean, ha acabat donant peu a una gira que no tan sols certifica la vigència de la formació, ara reduïda a trio, sinó que materialitza també un sentit homenatge a la memòria de Dallas Good.

Va ser d'aquesta manera, amb format de trio, com els canadencs es van presentar la nit passada a la sala petita de Razzmatazz. En un lateral de l'escenari però en posició frontal i ben visible sota els focus, un micròfon delimitava un espai sense ocupar. Com si Travis Good hagués volgut assenyalar expressament aquell buit que mai més podrà tornar a omplir ningú mentre comandava el combo a través d'un huracà de rock'n'roll de garatge amb injecció lisèrgica, country rock sense adulterar i oportunes dosis d'instro surf amb accent fronterer. El fil conductor del repertori, un "Colder Streams" (2022) que més enllà de figurar entre les obres més rodones de la banda, suposa també el testament de Dallas Good –i quin senyor testament, el que inclou perles com "Stop and Start", "No One's Listening" o "Message to Belial"-.

La gran sorpresa va arribar quan Good va convidar el duet teloner, els també canadencs Kacy & Clayton, que prèviament havien escalfat l'ambient a ritme de folk i country en les seves formes més primitives, a sumar-se a una festa on semblaven els convidats fets a mida. Fins al punt que van romandre a l'escenari durant bona part del concert, bisos inclosos. Les harmonies vocals de Kacy Anderson al costat del mateix Good van enriquir títols com "So Far So Few" o "Anna Leigh", i la guitarra de Clayton Linthicum va encaixar com si sempre hagués format part de la banda en peces com "Lay Down Your Arms". Al capítol de versions hi van brillar una dinàmica lectura de "Fist City", el clàssic de la recentment desapareguda Loretta Lynn, i "Wasn't Born to Follow", himne de carretera dels Byrds que els canadencs van abordar com si fos seu. Anava per Dallas Good. Perquè, de vegades, mirar endavant és el millor homenatge possible.

Guitarra, baix i bateria - Programa 315

Red Herring, el 5 de novembre passat al festival Al Ras.

Aquesta setmana he tingut el gust de tornar a fer ràdio amb Ricky Gil i Laura Peña. Nova edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb The Sadies, FestiSurf Costa Brava, Mike Barbwire (The Barbwires) amb 13th Magic Skull, Dogs, Al Ras Bluegrass & Old Time Festival, The Denim Rips, Red Herring, FlamenGrass, Alabama Monroe, Catatonia i Bob Dylan. Disponible en podcast.

Dallas Good (1973-2022)

DALLAS GOOD

(1973-2022)

Ha estat una de les bandes que millor han sabut preservar i transmetre la tradició musical nord-americana durant el darrer quart de segle. També una de les millors bandes que mai he pogut veure en directe, no en tinc cap dubte. The Sadies, canadencs, de Toronto com Neil Young i The Band, deutors d'ambdós llegats però també de discursos com els dels Byrds, els Burritos, els Allmans, Dylan, els 13th Floor Elevators, Commander Cody o els Dead. Els seus concerts eren experiències en el millor sentit, autèntiques cerimònies on el country i el folk anaven de la mà amb el rock'n'roll en les seves formes més primitives i viscerals, del surf al protopunk passant pel garatge i la psicodèlia.

The Sadies eren la banda dels germans Dallas i Travis Good. El seu hàbitat natural era l'escenari, però la seva àmplia discografia d'estudi tampoc té desperdici –a destacar títols com "Favourite Colours" (2004), "New Seasons" (2007) o "Northern Passages" (2017), per citar-ne tan sols tres-. Tampoc cal obviar els àlbums que van gravar en col·laboració o com a sempre oportuna banda de suport amb figures que van de Neko Case a Andre Williams passant per Jon Langford o el grup del seu pare i els seus oncles, The Good Brothers. Parlem de la formació en passat perquè es fa difícil imaginar-se uns Sadies sense Dallas Good, que ens ha deixat a causa d'una malaltia sobtada. El temps acabarà decidint. En tot cas, una pèrdua irreparable i un cop molt dur per a la música.

Dallas Frazier (1939-2022)

DALLAS FRAZIER
(1939-2022)

Demà es commemorarà el tercer aniversari de la mort de Reggie Young, guitarrista de sessió de llarguíssim recorregut i incontestable trajectòria a qui podem escoltar, entre d'altres, al monumental "From Elvis in Memphis" (1969), un dels punts més àlgids de la discografia d'Elvis Presley. Doncs bé, abans d'ahir ens deixava una altra peça clau per entendre la gestació d'aquell àlbum, el gran Dallas Frazier, coautor juntament amb A.L. "Doodle" Owens de "Wearin' that Loved on Look", la peça que obre el disc i un dels seus principals arguments a favor –molt recomanable també la versió que The Sadies en van fer el 2001 i que encara solen interpretar en directe-.

El cert és que la carrera de Frazier ja venia de lluny quan va compondre la peça en qüestió. Vinculat durant els 50 i bona part dels 60 amb l'escena de Bakersfield, havia gravat ell mateix composicions pròpies com "Elvira", un single de 1966 que en anys posteriors versionarien amb notables resultats Rodney Crowell i The Oak Ridge Boys. De fet, bona part dels seus èxits van venir de lectures com les que George Jones i Connie Smith–qui el 1968 i el 1972, respectivament, van publicar àlbums compostos íntegrament d'originals de Frazier-, Charley Pride –"“All I Have to Offer You (Is Me)"-, Emmylou Harris –"Beneath Still Waters"- Merle Haggard o Willie Nelson, entre molts d'altres, van fer de les seves cançons.

Andre Williams (1936-2019)

ANDRE WILLIAMS

(1936-2019)

Encara amb la mort de Dick Dale ben present i en plena reflexió al voltant del segon aniversari del traspàs de Chuck Berry, toca fer-se ressò d'una altra baixa de les que fan mal. La discografia d'Andre Williams és tan eclèctica com difícil de catalogar. Incomptables àlbums i singles que abasten des de la segona meitat dels 50 fins a l'actualitat i abracen gèneres com el soul, el funk, el rhythm & blues o fins i tot el country -atenció als àlbums que va enregistrar amb el suport de The Sadies-. El fil conductor, unes lletres que no freguen la incorrecció política sinó que directament la celebren sense cap mena de mirament. Les seves cançons són relats de vici, violència i sexe sense embuts que deixarien qualsevol lluminària del trap o del reggaeton com un pobre escolanet jugant a fer-se el dur. I tres quarts del mateix es pot afirmar del seu debut com a novel·lista, un "Sweets and Other Stories" (2009) que recorre l'imaginari geogràfic de la Blaxpoitation des d'una perspectiva de classe que ja voldrien determinats rapers d'estar per casa. No apte per a ments benpensants, per descomptat.

Recomanació: The Sadies i Flamingo Tours a l'A Wamba Buluba

The Sadies.

No és casualitat que gegants com Jon Langford, John Doe, Neko Case o Andre Williams hagin requerit els seus serveis com a banda d’acompanyament. Amb gairebé dues dècades de trajectòria a l’esquena, The Sadies poden presumir d’un dels directes més solvents del món, així de clar. I per si això fos poc, la seva extensa discografia els acredita també com a mestres indiscutibles a l’hora de compondre cançons que sintetitzen dècades de tradició musical nord-americana des de la més absoluta frescor. Com a mostra, el seu treball més recent, un “Northern Passages” (2017) que està recollint crítiques d’allò més entusiastes i que presentaran el proper 23 de març al Marula Cafe.

L’actuació dels canadencs servirà per a celebrar el quart aniversari d’A Wamba Buluba, un dels clubs de rock’n’roll més dinàmics i reconeguts que hi ha ara mateix a la Ciutat Comtal. També hi actuaran els barcelonins Flamingo Tours, comandats per la incombustible Myriam Swanson i considerats com un dels grans valors de l’escena fifties autòctona -qui encara no els hagi vist en directe no sap el que es perd-. I per si encara queda algú que no en té prou, tota una alineació de disc jockeys encapçalats pel gran Keb Darge amenitzarà una festa que promet ser inoblidable. No sé vostès, però un servidor té claríssim on passarà la nit del 23 de març.

Originalment publicat a B-Magazine.

Nervi i suor

THE SADIES

Sidecar Factory Club, Barcelona

27 de gener de 2014

"Gloria". Tres furiosos acords i un nom propi que mai més ha sonat tan carnal. Pilar del rock de garatge, del punk i de tots els derivats que els vinguin al cap. I el primer hit de Van Morrison al capdavant dels irrepetibles Them. Fa tan sols un mes, el propi Morrison acomiadava amb aquesta cançó un concert al Liceu. Una actuació a l'alçada de la llegenda però enterbolida per una banda amb actitud mercenària que va restar força i sobretot frescor a títols com el que ens ocupa. La nit passada, els Sadies també van acomiadar-se del seu públic barceloní amb "Gloria". Ho van fer a l'escenari del Sidecar, a tan sols cinc minuts a peu del Liceu però estèticament a les seves antípodes -un soterrani fosc i minúscul que anys enrere havia acollit una barra americana-. I amb una actitud també diametralment oposada a la de la banda de Morrison. Sense presumir de professionalitat, però amb moltes ganes i sang a les venes. Sense virtuosismes calculats, sinó amb nervi i suor, transmetent aquella sensació de perill que un dia va definir allò que anomenem rock'n'roll.

No va ser aquesta l'única mirada dels canadencs al repertori de Them. De fet, "Gloria" culminava un clímax edificat a partir de nuggets encadenats. Un medley amb dards de precisió sixties com "I Can Only Give You Everything" i "Mystic Eyes" (tots dos de la banda nord-irlandesa), "Baby Please Don't Go" (original de Big Joe Williams també passat pel filtre de Them) o "Psychotic Reaction" (Count Five). Descàrrega elèctrica com a cirereta d'un concert rodó de cap a peus. Una hora i mitja de muntanya russa sònica que va condensar el bo i millor de la música nord-americana d'arrels: del hillbilly al surf fronterer, del bluegrass al protopunk i del folk al rock més robust. Reivindicant-se els de Toronto com una de les millors bandes de directe del món -no és casualitat que gegants com Andre Williams, John Doe, Neko Case o Jon Langford hagin reclamat els seus serveis- amb perles de collita pròpia -"Anna Leigh", "10 More Songs" o les recents "The First 5 Minutes" i "The Very Beginning"- i, novament en el camp de les versions, un "Wearin' That Loved On Look" (Dallas Frazier via Elvis Presley) que va escalfar la temperatura de la sala. Nit per a emmarcar en un currículum exemplar com pocs.