 |
| Amplitud de mires - Foto Mundo Aséptico. |
És possible que el temps acabi assenyalant "The Fish and The Net" com una de les grans obres del catàleg d'Steven Munar. De moment, és un dels llançaments discogràfics més rodons d'aquest inici d'any. Parlem amb el músic i compositor anglomallorquí d'aquest nou treball, però també de l'estat de les coses en un món que sembla anar a la deriva. Text: Oriol Serra.
Sorprenent és un d'aquells adjectius que solen utilitzar-se força a la lleugera en l'àmbit de la crítica musical, més encara en un moment en què l'allau de noves referències i l'excés de nous estímuls es troben més que mai a l'ordre del dia. Però "The Fish and The Net" (2021), el flamant sisè àlbum d'Steven Munar al capdavant de The Miracle Band, és un disc sorprenent i ho és per diversos motius. En primer lloc, l'energia en positiu que desprèn el conjunt d'una obra publicada en un context que convida a qualsevol cosa menys a l'optimisme. En segon lloc, la forma com Munar ha sabut enriquir el seu discurs sense necessitat de reinventar-lo, i a partir d'una amplitud de mires poc habitual quan un porta més de tres dècades fent música.
"Podem dir que aquest disc és fruit de tota una sèrie de referències que d'alguna manera sempre he tingut presents, que potser amb el temps havia anat oblidant, i que ara he recuperat des d'una nova perspectiva, amb una altra edat, amb uns altres músics i en unes circumstàncies diferents", apunta el músic i compositor anglomallorquí des de l'altre costat de la línia telefònica. "No ha estat un canvi premeditat, simplement ha sorgit així. És cert que bona part dels discos que he fet amb la Miracle Band s'han orientat cap a registres com el folk. Però si t'hi fixes bé, observaràs que a l'àlbum anterior, 'Violet Koski', ja ens havíem començat a electrificar".
Sigui com sigui, l'electricitat és un dels elements que defineixen "The Fish and The Net", juntament amb un ventall estilístic on aquell folk i aquell pop crepuscular marca de la casa alternen sense problemes amb registres com el post-punk, el funk o fins i tot l'accent tropical de "Brasil", una peça que no hauria desentonat als primers treballs de Munar al capdavant dels Tea Servants. Tres quarts del mateix es podria dir de la hipnòtica "Tell Me Where I Belong" i de la inicial "Trust", un dinàmic exercici de rock atemporal, en la línia d'un David Byrne o del Bowie berlinès, on Munar carrega amb un punt d'ironia però sense pèls a la llengua contra els tics totalitaris d'aquests temps que ens ha tocat viure –val a dir que la cançó va ser composta durant l'estiu de 2019, quan mesures com l'estat d'alarma o el toc de queda encara semblaven més pròpies d'una distopia que no pas del nostre dia a dia-.
"En el fons, les democràcies occidentals no deixen de ser una presa de pèl. En realitat, vivim sota una mena de totalitarisme disfressat. Només cal fixar-se en aquestes campanyes polítiques tan mediàtiques i dirigides, on el missatge es repeteix tantes vegades com calgui per tal que acabi quallant. És com quan, anys enrere, les discogràfiques volien que determinades cançons fossin hits i les feien sonar 40 cops seguits per la ràdio amb aquesta finalitat", denuncia Munar. "El terme democràcia s'està banalitzant. Que les mateixes autoritats que ens imposen tota una sèrie de mesures restrictives, de cop i volta ens deixin saltar el confinament perimetral per assistir als seus mítings, no deixa de ser una mostra més de tot el teatre que ens envolta. I consti que dient això no estic negant la gravetat de la situació sanitària, sinó qüestionant una sèrie d'interessos que van molt més enllà".
També la peça que titula el disc té un component crític amb el conjunt d'això que solem anomenar la societat. "Veient el món que hem construït entre tots, no sóc gaire optimista. Ens trobem de ple en un procés de desintegració ètica i moral. Crec que estem avançant cap a un caos absolut, cap a una societat cada cop més controlada i manipulada. Tard o d'hora s'invertirà el procés, la pròpia gent dirà que ja en té prou i es tornarà a començar de zero, però no sé pas si cap de les generacions presents ho arribarem a veure". La resta de lletres del disc aborden temàtiques com l'amor i el seu poder redemptor ("Peach") o aquell vessant espiritual que sempre ha planat pel repertori del mallorquí ("She Talks About the Weather").
A L'EXPECTATIVA
"The Fish and The Net" ha comptat amb la participació de noms habituals de l'entorn d'Steven Munar com Román Gil a les tasques de producció o Patricia Serrano i Sergio Mesa, a la guitarra i al baix respectivament. Aquests dos últims conformen, juntament amb el propi Munar, l'eix central d'una Miracle Band que ha recuperat per l'ocasió a vells coneguts com Jordi Farreras (bateria) o Marc Tena (teclats). "És una formació bastant oberta, té un nucli que és com una columna vertebral i després hi ha tota una sèrie de gent que va anant i venint, la qual cosa està molt bé perquè no deixem de ser com una petita família. Qui toca amb mi, és perquè vol tocar amb mi i jo vull tocar amb ells", matisa l'autor de "Break the Rules!" (2011).
Arribat aquest punt, toca preguntar-li a Munar com preveu traslladar les noves composicions a l'escenari, però ell mateix admet que no té cap intenció de fer aquest pas fins que el context sanitari no permeti celebrar concerts amb uns mínims que a hores d'ara són impensables. "Potser si haguéssim fet un disc més acústic ho veuria d'una altra manera, però hem fet un disc marxós pensat perquè la gent s'ho vingui a passar bé. Per tant, no té sentit presentar aquestes cançons davant d'un públic que ha d'estar assegut per força i assumint tota una sèrie de restriccions. Caldrà esperar que la situació es relaxi una mica. De ganes de tornar a l'escenari no me'n falten, però ara mateix no pot ser. Les circumstàncies són les que són, i val més adaptar-s'hi i sense fer-s'hi mala sang", conclou. "Esperem que les coses millorin de cara a la primavera". Tant de bo sigui així.
Més informació:
Steven Munar / Bandcamp
