Lucky Guri (1950-2023)

LUCKY GURI
(1950-2023)

Circula per la xarxa un vídeo de Lucky Guri interpretant l'himne del Barça al piano, el 2012 al restaurant L'Onada de Palamós, població on s'havia establert el músic de Calella durant els seus darrers anys de vida. No m'apassiona el futbol, però sí que m'emociona escoltar aquesta peça interpretada per un dels pianistes més grans que mai ha donat aquest país nostre, a vuit anys d'haver patit un ictus que el va obligar a començar de zero en tots els sentits. Tota una mostra de superació, la del mestre tornant a fer brillar tot el seu talent després de la malaltia.

Soc d'una d'aquelles generacions que van conèixer Guri com a pianista de programes de TV3 –impagable la seva presència al Sense Títol d'Andreu Buenafuente-. No va ser fins al cap d'uns anys, que la curiositat em va portar a descobrir tota una trajectòria que s'havia desenvolupat en paral·lel a l'evolució de gèneres com el jazz o el rock psicodèlic i progressiu a casa nostra. Parlem dels dies de la Cova del Drac i l'Ona laietana, de les seves actuacions amb alguns dels noms clau de la música catalana de la segona meitat del segle XX, i de bandes com Barcelona Traction o Música Urbana.

També parlem, és clar, de "We Are Digging the Beatles" (1972), tot un homenatge jazzístic als Fab Four que va signar a mitges amb el saxofonista Peter Roar –completaven la formació Max Sunyer (guitarra), Salvador Font (bateria) i Carles Benavent (baix)-. Vaig tenir el gust de veure'l en directe en diverses ocasions, de les quals guardo recordo especialment un concert amb Núria Feliu al desaparegut Cinema Municipal de Cardedeu –la tardor de 1998, si no em falla la memòria-. Un músic extraordinari que desprenia una simpatia igualment extraordinària. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

D.E.P.

Núria Feliu (1941-2022)

NÚRIA FELIU
(1941-2022)

Només vaig arribar a veure Núria Feliu en directe en una ocasió. Va ser molt a finals de la dècada dels 90 o molt a principis del segle XXI, ara mateix no ho recordo exactament, al desaparegut (i enyorat) Cinema Municipal de Cardedeu, on va actuar acompanyada per Lucky Guri. Eren altres temps. Els anys de glòria de l'una i de l'altre semblaven més que pretèrits en un país com aquest nostre, tan procliu a passar pàgina com a oblidar els seus referents culturals. I encara faltaven ben bé dues dècades perquè Òscar Dalmau, Oriol de Balanzó, Guillamino i companyia rehabilitessin la seva figura tot descobrint-la a la generació post-PopArb –en el cas de Guri aquesta tasca encara resta pendent, i potser estaria bé pensar-hi abans que sigui massa tard-.

A finals dels 90 –i a principis del segle XXI-, Feliu era vista generalment com una mena de tieta de Catalunya. Un personatge públic entranyable però aparentment passat de moda als ulls de tot un seguit de generacions –entre elles, la d'un servidor- a qui s'havia fet creure que la música pop en català havia començat amb Sopa de Cabra. I a Guri se'l coneixia bàsicament per les seves aparicions televisives, entre d'altres, com a membre de la banda de músics resident dels programes d'Andreu Buenafuente a TV3. Que tant l'una com l'altre fossin noms essencials per entendre el desenvolupament del jazz, el rock i el pop a casa nostra, era un detall no semblava importar a ningú en un país que ja aleshores tendia a confondre cultura amb festa major.

Tenint en compte aquell context, em sembla just apuntar que molts dels que avui porten dos dies omplint les xarxes socials amb missatges de condol per la mort de Feliu, són els mateixos que dues dècades enrere es reien de tu si els explicaves que havies assistit a un concert seu. Que alguns encara siguin capaços de lloar la seva obra i plorar la seva defunció al mateix temps que li retreuen la seva filiació convergent, torna a posar de manifest el grau d'immaduresa d'aquest país que un dia vol ser república i l'endemà és incapaç de reconèixer-se ell mateix davant del mirall. Se n'ha anat Núria Feliu, diva i pionera del jazz en català, estrella de ple dret del firmament pop nostrat i incansable activista per la llengua. Tenia 80 anys, i deixa un llegat monumental.