Devia tenir 12 o 13 anys el primer cop que vaig escoltar
"The Dark Side of the Moon" (1973), amb tota probabilitat l'obra magna de
Pink Floyd –i, sí, de
Roger Waters-. El suport era una vella cinta de cassette que m'havia deixat un amic del meu pare, convençut que m'agradaria el que hi escoltaria. I ho va encertar. Em va agradar, però també em va desconcertar (en el millor sentit). Perquè ja poden haver passat anys i dècades des de la seva publicació, però descobrir una obra d'aquestes dimensions quan un té 12 o 13 anys implica obrir la porta a tot un univers de sensacions no només desconegut sinó a priori inconcebible.
No havia escoltat res que s'hi assemblés quan el vaig fer sonar per primer cop –i això que a casa ja hi teníem
"The Wall" (1979) en vinil-. I, ben pensat, mai més he tornat a escoltar res d'igual. Al cap d'alguns anys, quan tot just n'acabava de fer 17, vaig invertir diners que tenia estalviats en una còpia en cd del mateix àlbum. La vaig comprar en una disqueria del carrer Tallers de Barcelona que ja no existeix, i des d'aleshores no m'ha abandonat mai –ni jo a ella-. No és un disc que punxi gaire sovint a aquestes alçades –tot i que cau com a mínim un cop a l'any-, però sempre que l'escolto m'asseguro d'haver aturat prèviament qualsevol altra cosa que estigui fent.
PUNT I A PART
Es commemora avui mig segle de la publicació de "The Dark Side of the Moon". Un àlbum que no tan sols defineix en bona mesura la carrera del(s) seus(s) autors(s), sinó que marca un punt i a part en la cadena evolutiva del rock progressiu, també un abans i un després en la història del rock. Si aquest darrer gènere –amb totes les seves infinites variants- no es podria entendre sense el plàstic que ens ocupa, és inevitable trobar encara els traços de l'obra capital dels Floyd en discursos com els de Radiohead, Wilco o bona part d'allò que es va anomenar post-rock. Un dels àlbums més influents de tots els temps i, contràriament al que sol passar en aquests casos, també un dels més venuts –els rècords de vendes que ha batut són astronòmics, i una vegada es va arribar a calcular que podia haver-n'hi com a mínim un exemplar a cada llar del Regne Unit-.
Parlem d'una desena de pistes que segueixen transitant les rutes experimentals que havien definit els llançaments previs de la banda, però alhora acaben d'arrodonir-se amb una dosi extra de sentit melòdic. Tot plegat fa de títols com "Breathe (In the Air)", "Time", "Money" o "Brain Damage" autèntics himnes que han sobreviscut a modes, corrents, tendències i altres variables –part del seu secret, el fet de poder-se tocar tots ells amb una guitarra acústica malgrat totes les seves capes de sofisticació i superlativa producció-. Per contra, peces com la claustrofòbica i hipnòtica "On the Run" mantenen en primer terme l'esperit més explorador del quartet britànic –al costat de Waters, els eterns David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright, amb el suport de músics de sessió com les cantants Doris Troy i Clare Torry, qui va enregistrar l'icònic solo vocal de "The Great Gig in the Sky"-.
A nivell conceptual, "The Dark Side of the Moon" aborda temàtiques que van dels aspectes més foscos de la condició humana fins a la reflexió al voltant del pas del temps, passant per la mortalitat, la cobdícia, el consumisme, l'aïllament o la malaltia mental –la banda encara tenia molt present a Syd Barrett-. Les deu peces de l'àlbum es divideixen en dos blocs de música ininterrompuda, un per cada cara del disc de vinil, que si bé no formen arcs estrictament temàtics sí que enllacen els diferents conceptes que tracta el conjunt de l'enregistrament. També és icònica la imatge de la caràtula, un raig de llum refractat a través d'un prisma, creació de l'equip d'Hipgnosis, col·laborador habitual del grup. Un embolcall fet a la mida d'una obra essencial com ella sola.
FOC CREUAT ENTRE WATERS I GILMOUR
Malauradament, la commemoració del 50è aniversari de
"The Dark Side of the Moon" es produeix enmig de l'enèsim foc creuat entre Waters i Gilmour. El segon ha arribat a titllar el primer d'antisemita –via Twitter-, unes acusacions que no són noves i que li han costat a Waters
la cancel·lació del concert que tenia previst oferir a Frankfurt el mes de maig vinent. Sincerament, la suspensió d'un concert de Waters amb el pretext d'un suposat antisemitisme em sembla tan absurda com el boicot que el músic promou contra Israel –com si tots els habitants d'aquest país tinguessin la culpa d'allò que fa el seu govern-. Ja se sap, vivim en temps de disparar abans de preguntar –o de reflexionar-. I així ens està anant.
Al marge de l'opinió que ens puguin merèixer certs posicionaments i manifestacions públiques de Waters –i personalment trobo bastant incoherent el seu suport a la causa palestina mentre s'oblida de conflictes com el del Sàhara Occidental, però mai el titllaria d'antisemita per denunciar els abusos de l'estat d'Israel contra el poble palestí-, em sembla just recordar que la seva present gira –la de comiat, segons va anunciar ell mateix- brinda un repàs en primera persona a un dels repertoris més canònics de la música del nostre temps. El dia 21 d'aquest mateix mes de març en donarà bona fe al Palau Sant Jordi de Barcelona. Es recomana anar-hi sense prejudicis i amb moltes ganes de reviure una experiència única.
