Dee Pop (1945-2021)

DEE POP

(1945-2021)

Una d'aquelles bandes que es van avançar al seu temps, que mai van assolir un gran ressò a nivell de public o de difusió, però van fer escola i amb el pas dels anys serien reivindicades per diverses generacions que en prendrien el relleu. Bush Tetras es van formar a l'efervescent Manhattan de finals de la dècada dels 70, just al moment en què l'escena punk liderada per Ramones i companyia començava a deixar pas a la No Wave, equivalent del post-punk britànic a la Big Apple i corrent de naturalesa subterrània que posaria les bases de bona part del rock alternatiu de les dècades posteriors. Singles com "Too Many Creeps" (1980), un visceral exercici de funk urgent i minimalista, van obtenir poc ressò més enllà del Lower East Side però es van avançar ben bé dues dècades a les troballes de la generació de Radio 4, LCD Soundsystem, The Rapture i companyia. Ens ha deixat el seu bateria, Dimitri C. Papadopoulos, més conegut com a Dee Pop.

"Enteníem els instruments com a eines per fer soroll"

Sonic Youth (Lee Ranaldo, segon per l'esquerra).

"La No Wave era el més radical que passava aleshores. Grups com DNA no havien après a tocar instruments. Per tant, el seu so era primitiu i d'alguna manera actualitzava les primeres formes del rock'n'roll. Si volies fer alguna cosa, les idees eren més importants que les habilitats tècniques. Amb Sonic Youth vam seguir aquesta filosofia al llarg de tota la nostra carrera. Vam desenvolupar la nostra pròpia tècnica per tal de donar sortida a les inquietuds que teníem. Tot era possible: colpejar les guitarres amb les baquetes de la bateria, o el Glenn (Branca) afinant les seves guitarres com si fossin un cor. Era molt alliberador. Teníem guitarres barates, era molt difícil mantenir-les afinades, per això les utilitzàvem d'altres maneres, inspirats en part per les afinacions que feia servir gent com Lou Reed o el Glenn. Jo havia après afinacions obertes i alternatives a través de Reverend Gary Davis, Joni Mitchell, David Crosby i Neil Young o Keith Richards. Per tant, moltes d'aquelles coses ens semblaven naturals. No teníem cap intenció de tocar de forma 'normal'; enteníem els instruments com a eines per fer soroll. Tothom qui coneixia estava experimentant. Ningú volia tocar en una banda normal".

Lee Ranaldo recorda els inicis de Sonic Youth, però sobretot l'efervescència i la llibertat creativa que es respiraven a la Nova York de finals dels 70 i principis dels 80, en una entrevista publicada a l'edició de març d'Uncut. El guitarrista acaba de publicar "Names of North End Women" (2020), un àlbum signat a mitges amb Raül Fernández Miró aka Raül Refree. La comunió gairebé perfecta de dos exploradors nats a partir de vuit pistes que eleven el format cançó fins a elevades cotes de misteri metafísic. El presentaran en directe el proper 17 d'abril a l'Auditori de Girona.