D'un jardí de Torelló al Palau Sant Jordi

Josep Montero (Oques Grasses) al jardí d'Arnau Pallarols, octubre de 2011.

El primer cop que vaig veure Josep Montero en directe va ser l'1 d'octubre de 2011 en el marc d'un festival autogestionat de música independent promogut per Arnau Pallarols al jardí de casa seva, a Torelló –el cartell el completaven Liannallull, Nyandú, el mateix Arnau i un servidor amb un projecte que va caure pel seu propi pes i del qual no val la pena parlar a aquestes alçades-. També va ser el primer cop que vaig sentir a parlar d'Oques Grasses, un nom que com a mínim cridava l'atenció. Oques Grasses era el grup de Montero. Però aquella tarda va actuar tot sol, amb format d'home orquestra (veu, guitarra i bombo) i alternant composicions pròpies amb versions molt ben (re)pensades.

Això és el que vaig escriure pocs dies després d'aquella actuació: "L'osonenc Josep Montero és el líder del grup Oques Grasses. Quan es presenta en solitari, toca a la vegada la guitarra espanyola i un mínim kit de bateria. Una manera simple i directa de presentar un repertori que beu dels patrons rítmics jamaicans -reggae i ska per parar un tren- i la immediatesa de l'skiffle, i que combina encerts de collita pròpia amb oportunes revisions dels cançoners de Ray Charles ("I Got a Woman"), Eddy Grant ("Gimme Hope, Jo'Anna") o Queen (un "I Want to Break Free" à la Pogues). El propi amfitrió de la festa-concert, Arnau Pallarols, va col·laborar amb la melòdica en un tema".

Doncs bé, des d'aleshores ha plogut molt i el conjunt de Roda de Ter acaba de fer història no tan sols omplint el Palau Sant Jordi sinó batent rècords d'assistència en un recinte que rarament sol trobar-se a l'abast dels creadors autòctons. Vagi per endavant que tinc per costum valorar els artistes per la seva obra i no pas pel seu poder de convocatòria. Vagi també per endavant que no he seguit amb gaire interès la carrera d'Oques Grasses –guardo molt bon record d'aquell concert de Josep Montero, però diguem que l'estil musical que practica el combo osonenc no és per mi-. Però què volen que els digui, m'alegro molt que siguin on són. I no parlo d'haver omplert un Sant Jordi, sinó del fet que les coses els hagin anat bé. Més encara en un país on voler viure de la pròpia música és pràcticament una missió suïcida.

Moltes felicitats, només faltaria.

La festa d'aniversari de Great Canyon

Joana Serrat, durant la seva actuació al Casino de Vic.

5è ANIVERSARI DE GREAT CANYON RECORDS
Casino de Vic

27 de novembre de 2021

Great Canyon Records està d'aniversari. Cinc anys molt ben portats que la discogràfica osonenca va celebrar ahir al migdia a casa i envoltada dels seus. Presentació de l'àlbum commemoratiu "We Started a Joke", mercat discogràfic amb bona part del catàleg de la casa ofert a preus més que raonables, i showcases en format acústic d'alguns dels artistes que formen part del seu roster: de veterans com Joana Serrat –impulsora del segell- a incorporacions recents com Boria, nou projecte del sempre solvent Lluís Bòria (Estúpida Erikah), que tot just venia de publicar el dia abans el seu primer àlbum, "Any Place But Now".

Va escalfar motors Ciuret, projecte de música experimental del multiinstrumentista Toni Serrat –membre entre d'altres dels Great Canyoners de Joana Serrat-, alternant atmosferes sintètiques amb bateries polirítmiques. Tot seguit va ser el torn de Marta Pérez, que va oferir la seva personal visió del folk d'arrel anglosaxona amb cançons tan ben triades com "What Did We Know", i de Ferran Orriols, vocalista de Nyandú, que va actuar en representació de tota la banda i va presentar el single de debut de la formació a l'escuderia Great Canyon, el flamant "El secret més ben guardat del pop".

Els va seguir Boria amb unes cançons i una forma d'interpretar-les a l'escenari que recordaven ni que fos de passada a Michael Chapman. Un d'aquells repertoris que evoquen trajectòria i experiències viscudes, les de qui s'ha fet un fart de voltar pel món amb una guitarra a les mans. A continuació, Víctor Partido va navegar per unes coordenades a mig camí del folk rock més dinàmic i el més genuí rock d'autor d'arrel nord-americana. Pas previ a l'actuació de la sempre solvent Joana Serrat, que jugava a casa després d'haver deixat empremta en escenaris d'arreu d'Europa i els Estats Units, i que va oferir despullades lectures del seu repertori més recent –el del magnífic "Hardcore from the Heart" (2021)-.

Finalment, Matthew McDaid va invocar els esperits de Guy Clark i Townes Van Zandt amb un cançoner que reclama a crits la publicació d'un segon àlbum. Va acabar cantant amb la pròpia Serrat una nova composició conjunta que entraran a gravar ben aviat i que pot arribar a recordar unions com la de Gram Parsons amb Emmylou Harris. Per cert, en total van ser sis artistes –tots amb excepció de Ciuret- els que van defensar els seus repertoris amb l'únic suport d'una guitarra acústica, posant de manifest tot allò que encara es pot arribar a expressar amb aquest instrument i sense necessitat de renunciar al format cançó. De vegades no cal inventar-se la sopa d'all. N'hi ha prou amb tenir coses a dir.

Boria, nova incorporació al 'roster' de Great Canyon.

Joana Serrat, jugant a casa.

Marta Pérez, tot allò que es pot expressar amb una guitarra acústica.

Mestres i alumnes

RAYDIBAUM + NYANDÚ

NAUB1, Granollers

21 de desembre de 2012

Els mestres i els alumnes. Raydibaum i Nyandú. Els primers són ja uns veterans de l'escena barcelonina que un bon dia van decidir canviar l'anglès pel català i hi van sortir guanyant -no parlo en termes comercials, que això és un altre tema, sinó estrictament artístics-. El d'ahir a la NAUB1 era el seu darrer concert abans d'entrar a l'estudi a gravar el que serà la continuació de "Per fi potser demà" (2010, RGB Suports). Van destapar novetats, i van centrar el repertori en dianes tan rodones com "Maleeixo el temps", "Aurora" o la deliciosament reflexiva "El pop ha mort". Ho van fer amb la convicció i la serenor de qui, sense haver de demostrar ja res a ningú, té encara moltíssim per dir. Ja als bisos, els propis membres de Nyandú es van apuntar a un improvisat crescendo final. Precisament, el vocalista de Raydibaum, Valen Nieto, ha produït el primer disc dels osonencs, "L'origen de les absències" (2012, Música Global), i també va fer una breu aparició durant el set d'una formació a la qual va considerar "amics per sempre". Va ser un dels punts culminants d'un set, el de Nyandú, que es debatia constantment entre el folk costumista i el rock de tonalitats èpiques, resultant sempre guanyador aquest últim.

Raydibaum.

Raydibaum.

Nyandú.

Nyandú.

Raydibaum i Nyandú a la NAUB1

Dues generacions de música independent cantada en català es troben a l'escenari de la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). RAYDIBAUM s'han donat a conèixer durant els darrers anys, però les seves arrels es troben a la Barcelona de principis d'aquest mil·leni, la mateixa on gent com Glissando* (i ells mateixos) treien el pop en català dels despatxos per a tornar-lo al carrer. NYANDÚ, des d'Osona, encaixen en aquest folk-pop que tants rius de tinta fa córrer darrerament. Però que ningú s'espanti, al seu repertori no hi ha costumismes de postal sinó cançons que guanyen pes -i de quina manera- a l'escenari. Compartiran cartell aquest divendres, 21 de desembre (23h.). Sí, el dia de la fi del món segons els maies. Per això, abans i després de cada concert un servidor oferirà una sessió de música enllaunada per a amenitzar un moment tan solemne com irrepetible.

http://www.raydibaum.com/

http://www.nyandu.cat/

http://www.naub1.cat/